La pilota suspesa a la xarxa de tennis que el genial Woody Allen va captar a càmera lenta a l’inici de Match Point és el congrés federal del PSOE de l’any 2000. Aquell dia, davant prop d’un miler de delegats, José Luis Rodríguez Zapatero va imposar-se a José Bono de només nou vots. Després d’haver quedat suspesa a l’aire uns minuts, la bola va dictaminar la victòria del primer.
En el triomf contra pronòstic de Zapatero va resultar determinant la cinquantena de vots que el sector guerrista del partit, in extremis, va servir-li en safata. Alfonso Guerra i els seus no volien veure ni en pintura Bono, l’home avalat per Felipe González. En compensació pel favor, van tractar de situar l’extremeny Juan Carlos Rodríguez Ibarra com a número dos de la formació, una opció que Zapatero va declinar.
I és que el “canvi tranquil” que propugnava —a través de la plataforma Nova Via— transitava en la direcció oposada. Com a nou secretari general, el lleonès va imprimir un discurs de tall federalista molt influenciat per dos factors. D’una banda, el suport del PSC, que va resultar encara més decisiu en aquell congrés. I, de l’altra, les lectures de l’assagista de Segòvia Anselmo Carretero, fill del regionalista castellà Luis Carretero, militant socialista i autor, a l’exili mexicà, de llibres com Las nacionalidades españolas (1952) o La integración nacional de las Españas (1955).
Zapatero representa la línia divisòria entre el vell PSOE i el nou PSOE. A Catalunya va arribar a aconseguir el 46,1% dels vots
En efecte, Zapatero representa la línia divisòria entre el vell PSOE i el nou PSOE. L’ampliació de drets civils, la renovació del sistema autonòmic i la recuperació de la memòria històrica que van caracteritzar la seua primera legislatura a La Moncloa, de 2004 a 2008, van aportar-li una pàtina progressista que el PSOE havia anat perdent. A les eleccions estatals de 2008, les segones que va guanyar, Zapatero va aconseguir el vot del 46,1% dels catalans. Si fa no fa, un de cada dos electors va fer-li confiança. Poca broma.
Anteriorment, a l’oposició, havia proposat acords de calat al Govern de José María Aznar. En especial, l’anomenat Pacte antiterrorista, que bandejava els interessos electoralistes en benefici de la lluita contra ETA i que derivaria —l’any 2002— en la polèmica llei de partits polítics.
A aquell primer Zapatero, Guerra li havia posat un malnom que faria fama: Bambi. La seua candidesa li generava una aversió indissimulable. Més endavant, quan no duia ni un any a La Moncloa, va redoblar-ne l’aversió i va passar a qualificar-lo, literalment, de “bobo solemne”. No li agradava gens ni mica com estava acarant la relació amb Catalunya, amb el compromís de reformar-ne l’Estatut com a emblema.
González tampoc no hi estava entusiasmat. Acompanyat dels exministres de l’Interior socialistes José Barrionuevo i José Luis Corcuera, havia sol·licitat —pels seus “serveis meritoris”— l’indult de Rafael Vera, exsecretari d’Estat condemnat per la malversació de 3,8 milions d’euros dels fons reservats. Malgrat que el gabinet d’Aznar ja l’havia indultat parcialment pel segrest de l’empresari Segundo Marey, Zapatero no va accedir-hi. Una altra manera de marcar terreny.
La bretxa entre l’etapa de González i Guerra —amb molts matisos entre ells— i la de Zapatero sembla cada vegada més gran. Les posicions que els dos primers mantenen en nombroses qüestions d’actualitat xoquen de ple amb les defensades pel segon. Però, què n’opina la militància? EL TEMPS ha conversat amb prop d’una desena de membres de la formació del puny i la rosa, d’orígens i rangs ben variats, per estudiar-ho —anònimament— des d’angles diversos.
De la unanimitat a la gran fractura
A les seus del PSOE, convenen totes les persones consultades, tan sols Rodríguez Zapatero desperta “unanimitat”. El consideren el president més nítidament d’esquerres que ha tingut el partit i li agraeixen els posicionaments públics “valents”, ja siga per felicitar-se de l’aprovació dels pressupostos amb el suport d’EH Bildu o per afimar que “el poder s’exerceix generacionalment”, el consell que va donar-li a Pedro Sánchez per tal que desoïra les crítiques reiterades de González i Guerra a la seua gestió.
Entre la militància de base socialista, tan sols Zapatero desperta “unanimitat”: el consideren el president més nítidament d’esquerres
“S’ha excedit en temes com el de Veneçuela, cosa que l’ha desacreditat en alguns cercles, però parla des d’una autoritat moral que molts militants ja no perceben en Felipe”, sosté un alt dirigent del partit. Les fotos amb empresaris, en iots de luxe i les “portes giratòries” —en aquest cas, les de Naturgy— en tenen la culpa. En el cas de Guerra, el sentiment resulta encara més contradictori: “Els qui fa anys aplaudien els exabruptes que li dedicava a la dreta, ara s’avergonyeixen cada vegada que obre la boca per malparlar de Pedro Sánchez”.
Siga com siga, els representants més veterans del partit enyoren “els debats ideològics aprofundits” que se suscitaven al PSOE en els temps de González i Guerra. Les èpoques dels comitès federals eterns, de dos dies de durada, en què felipistes i guerristes discutien si les polítiques que aplicava el Govern socialista eren d’esquerres o no.
No obstant, segons assenyala un altre dirigent, “la principal fractura” va produir-se més recentment. En concret, amb motiu de la investidura de Mariano Rajoy gràcies a l’abstenció socialista, en 2016, i a les primàries que van enfrontar Sánchez i Susana Díaz en 2017. “Allò va despersonalitzar el PSOE, va ser com esborrar la nostra pròpia història... Des d’aquell moment, molta gent parla de Felipe com si fora d’un altre partit”.
González, Guerra i Zapatero, així com també Alfredo Pérez Rubalcaba, defensaven sense embuts la investidura del candidat del PP. El primer, però, hi va anar més enllà, fins al punt de declarar que se sentia “enganyat” per Sánchez i de mantenir una interlocució estable amb Rajoy per informar-lo de les passes que se seguien per defenestrar el secretari general i situar una gestora que instara el grup parlamentari a abstenir-se.
El terratrèmol en qüestió va tenir una rèplica severíssima a les primàries. La militància va retornar Sánchez a la Secretaria General de manera aclaparadora. La sevillana Díaz, candidata dels poders fàctics del partit, tan sols va eixir victoriosa a Andalusia.
“Des de les primàries de Pedro Sánchez i Susana Díaz, molts companys parlen de Felipe com si fora d’un altre partit”
Zapatero, que va apostar més fort per ella, no ha tingut inconvenient a acatar els desitjos dels afiliats i ha reconduït la relació amb Sánchez. No passa igual amb González i Guerra, que no perden l’oportunitat d’evidenciar-ne el distanciament. “Des d’aleshores, molts companys parlen de Felipe com si fora d’un altre partit”, deixa anar una altra font. “Que s’esborre ja del PSOE!”, s’ha sentit dir en alguna ocasió a les seus socialistes. “La gent no pot entendre que, davant una situació tan complicada com la que té per davant el Govern, ell i Guerra estiguen posant pals a les rodes.”
“La política espanyola ha deixat de costat l’eix de debat tradicional esquerra-dreta, ara tot gira al voltant del debat territorial”, lamenta un altre membre del partit. És ací on es fa visible el precipici que separa la vella guàrdia, els qui van dirigir el rumb del PSOE els anys 70, 80 i 90, dels dirigents del nou segle.
Visions envellides
Un dels qui va viure amb intensitat l’època anterior sosté que Zapatero “va abandonar la socialdemocràcia clàssica” i va erigir-se en “líder d’una mena de Partit Radical”. Amb tot, estableix una línia divisòria ben nítida entre González i Guerra: “Felipe sempre ha tingut una mirada més oberta de l’Estat autonòmic i de la necessitat de desenvolupar-lo, mentre que Alfonso se n’ha mostrat molt més reticent”. Curiosament, en el cas del referèndum perquè la comunitat andalusa accedira a l’autonomia per la via ràpida, tant l’un com l’altre van fer pinya.
Guerra era contrari, fins i tot, a crear televisions autonòmiques més enllà de la catalana, basca i gallega. Quan el Govern valencià —en mans del socialista Joan Lerma— va començar a reclamar-ne una, la seua resposta va ser contrària i un punt condescendent. “La televisión de Juanito”, afirmava amb menyspreu.
“És cert, Felipe sí que es creia l’Estat autonòmic”, corrobora una altra persona amb una trajectòria dilatada al PSOE, “però ha estat incapaç d’actualitzar-ne la visió”. Posa com a exemple el federalisme, “que figura als estatuts del nostre partit, però que la gran majoria de militants no saben precisar què significa i que Felipe mateix mai no ha estat interessat a reivindicar”.
“Felipe sempre va ser més de marcar-se objectius i d’analitzar-ne els efectes a poc a poc”, explica algú que va viure de primera mà aquella etapa. “Guerra, en canvi, era més de tenir-ho tot sota control, començant pel partit, on remarcava la importància de l’aparell... Ara, ves per on, li importa un rave l’aparell i diu tot allò que li ve de gust.”
“La dels indults és una decisió arriscada, però fa entrar el partit en la modernitat, i la militància ho comparteix absolutament”
“En realitat, és tot molt més senzill que no sembla”, sentencia un dirigent més jove. “El PSOE, sobretot, és un partit pràctic: vam votar a favor del 155, vam dir que respectàvem la sentència del procés i ara optem pels indults”, afegeix. “Ja va passar amb l’OTAN: Felipe s’hi oposava, però va acabar demanant el vot afirmatiu i guanyant el referèndum amb molta comoditat”, recorda.
“En aquell moment, l’entrada a l’OTAN era important perquè Espanya recuperara un paper preponderant a escala internacional, i ara, amb els indults, tractem de situar el tema de Catalunya en les coordinades del diàleg”, continua aquesta font. “És una decisió arriscada, és clar que sí, però fa entrar el partit en la modernitat, i la militància la comparteix absolutament”.
Que els secretaris generals ara siguen escollits directament per la militància i no a través de delegats en un congrés restringit a un miler de participants, els confereix un plus de legitimitat. A més, en el seu retorn, Sánchez va poder dissenyar una executiva i un grup parlamentari a mida, sense veus dissonants, cosa que li concedeix una llibertat gairebé infinita. Tot plegat ha provocat que les veus aristocràtiques que gosen atacar-lo ressonen encara amb més força.
Tres PSOE en un
Si, tal com suggereixen algunes veus, l’eix clàssic esquerra-dreta ha estat substituït pel debat territorial o identitari, quines repercussions ha tingut això al si del PSOE?
Les fonts consultades coincideixen a dir que al PSOE, de fa temps, hi bateguen tres pulsions. Una de molt centralista, centrada en les federacions manxega, extremenya i asturiana; tres de netament federalistes —la catalana, la basca i la balear—, i un grup procliu al federalisme però amb variacions importants d’intensitat en funció de la direcció de torn: el País Valencià, Andalusia, Navarra i Canàries. A Galícia i Madrid el federalisme també engresca una part de la militància, però les divisions internes i la llunyania del poder les ha convertides en un niu de disputes que deixen debats com aquest en un segon terme.
A Aragó, la visió federal és venerada o demonitzada en funció de qui ocupe la Secretaria General. Marcel·lí Iglesias, natural de la Franja de Ponent, ho era molt, mentre que Javier Lambán, ara, no ho és gens. En els llimbs, oscil·lant, es troben les federacions de Castella i Lleó, Múrcia, Cantàbria o la Rioja.
“El federalisme del PSOE actual és de cartró pedra”, es plany un alt càrrec que troba a faltar més determinació per part de Sánchez: “Ens cal fer molta pedagogia, també internament”. Que Pasqual Maragall —un altre fervent lector de Carretero— n’haja esdevingut el principal abanderat no hi ajuda gaire.
“Felipe sempre explica que, a diferència del que va passar amb Zapatero, Maragall no li hauria colat a ell un Estatut com el de 2006”, subratlla una persona que va viure de prop aquella època. “Maragall era més independentista que els independentistes d’ara!”, assevera un altre federalista de baixa intensitat. “El seu pacte amb Esquerra, inexplicablement reeditat per [José] Montilla, va fer-nos tant de mal fora de Catalunya que encara l’estem pagant.”
En canvi, la sensació estesa entre la militància és que el problema no era l’Estatut en si —“el d’Andalusia conté articles molt semblants als que van ser liquidats”— sinó la judicialització efectuada pel PP en presentar un recurs davant el Tribunal Constitucional.
“A la dreta espanyola, l’avidesa del poder els torna bojos”, rebla una altra veu, “amb els indults estan fent exactament igual, com si no els importara recuperar el diàleg amb dos milions de persones que resideixen a Catalunya”. El mateix González ha matisat la seua negativa enèrgica als indults en llegir la carta publicada per Oriol Junqueras al diari Ara i el web de La Sexta.
“Els companys respectarien més Felipe i Guerra si callaren en lloc de parlar tant”
“Els companys respectarien més Felipe i Guerra si callaren en lloc de parlar tant”, comenta un bon observador del partit. “En el PSOE, la cultura de partit és molt arrelada, ningú no celebra que les diferències de criteri sobre temes tan sensibles isquen a la llum: qui va votar Sánchez a les primàries, ho troba improcedent, i qui no va fer-ho, sap que és el secretari general i el president del Govern, i per tant, exigeix que se’l respecte.”
Una visió compartida per més persones consultades: “Som capaços de matar-nos entre nosaltres en una assemblea, però atacar el secretari general en públic no es perdona”. D’ací la caiguda en picat de la imatge de González i Guerra i la bona reputació de Zapatero.
No és la primera ocasió en què González i Guerra queden atrapats en el temps, plantant cara a mesures d’impacte. Quan ocupaven el Govern, van mostrar-se contraris a la reducció del servei militar obligatori a sis mesos, i un cop va ser eliminat en funció dels acords d’Aznar amb CiU, també van expressar-ne el malestar.
Així, González defensava que el servei militar igualava tots els ciutadans i censurava el cost que podia tenir un exèrcit professional. Corria l’any 1996 i la mili estava a punt de desaparèixer.
Frankenstein a casa
La inadaptació a la dimensió espai-temps s’ha manifestat de manera més clara des de la fragmentació del mapa de partits. Això ha trencat definitivament els esquemes de González, Guerra, Rodríguez Ibarra i companyia. Què dir, per exemple, dels postulats ultramuntans de l’exministre Corcuera, l’expresident madrileny Joaquín Leguina o l’ex-secretari general dels socialistes bascos Nicolás Redondo Terreros?
En 2015, González i Guerra van animar com ningú l’acord amb Ciutadans, que a penes reunia 130 diputats —en calien 176—, però situava el partit en el centre i la moderació. És a dir, als antípodes de Podem i les confluències, que s’havien quedat a no-res del sorpasso i que havien de votar a favor perquè l’acord amb Cs i la investidura de Sánchez prosperara. Un impossible, vaja. González, en aquella etapa de blocatge, fins i tot va advocar per la conformació d’una “gran coalició” a l’alemanya, en què els socialdemòcrates tingueren un paper subsidiari.
La negativa prolongada de Sánchez a investir Rajoy de cap de les maneres, sumada a la sospita que anhelava un govern amb el suport de Podem i les forces basques i catalanes, va provocar la sublevació de mitja executiva. A aquell hipotètic executiu, Pérez Rubalcaba va batejar-lo amb un nom que va fer fortuna: “Gobierno Frankenstein”. Dos moments àlgids, viscuts a l’hemicicle del Congrés, sintetitzen a la perfecció les dues ànimes socialistes davant un acord amb la formació morada.
El primer es remunta al 2 de març de 2016, quan Sánchez va fracassar en el seu primer intent d’investidura i Pablo Iglesias va mencionar el passat “tacat de calç viva” de González. El segon instant correspon al 25 de juliol de 2019, quan la tercera investidura fallida de Sánchez va explicitar la sintonia existent entre Iglesias i Zapatero. En aquella sessió parlamentària, el secretari general de Podem va revelar l’existència de converses privades amb l’expresident socialista a la recerca d’un acord.
Malgrat les pressions de la vella guàrdia del PSOE per tal d’evitar-ho, Frankenstein va acabar entrant per la porta de casa. La moció de censura de juny de 2018, improvisada de sobte ara fa tres anys, va permetre l’accés de Sánchez a La Moncloa amb el suport, tàcit o explícit, de les forces sobiranistes i l’esquerra multicolor.
D’aleshores ençà, els improperis de González i Guerra han estat la tònica habitual, i les declaracions amables de Zapatero, el contrapunt quotidià. Ell mai no va mostrar-se favorable a un acord que incloguera Ciutadans, sinó que va advocar per un govern “progressista” que trobara una eixida a l’atzucac català. “La solució no ha de venir de la justícia, sinó de la política”, va expressar després del referèndum de l’1 d’octubre de 2017 i la declaració unilateral d’independència.
L’acord pressupostari amb EH Bildu, però, va ser la gota que va fer vessar la paciència de molts dirigents. “Hi ha molts socialistes que senten un nus a la gola, un crit que no emergeix pel sentit de la responsabilitat, però que desitgen que isca: amb Bildu, no”, va emfasitzar Guerra. “Estic als antípodes del pensament del PP, però si em pregunten de qui estic més lluny, és de Bildu”, va afegir.
Zapatero ha dit que el sí de Bildu als pressupostos “engrandeix la memòria de la democràcia”, i Page, que això “no tiene un pase”
Zapatero, per contra, destacava el fet que, “ara, que estem en pau i sense violència terrorista”, la gran prioritat havia de ser l’aprovació dels comptes públics. “La democràcia ha de ser generosa i coherent”, va dir Zapatero sobre la conveniència d’involucrar l’esquerra abertzale en la governabilitat de l’Estat. El seu suport als comptes “engrandeix la memòria de la democràcia”, ha arribat a manifestar l’expresident, que també ha recordat que, en legalitzar-se Bildu, “ningú no va dir que no podrien votar els pressupostos”. “Em sent ben orgullós del PSOE de Pedro Sánchez”, ha proclamat obertament. “En les grans qüestions, cal ajudar el Govern”, ha exposat en referència el·líptica a Guerra i González.
Enfront seu no sols s’han situat tots dos. El president manxec, Emiliano García-Page, va expressar la pena pel “peatge dolorós” que calia pagar per aprovar els pressupostos. “Lo de Bildu no tiene un pase”, va deixar anar col·loquialment.
L’extremeny Guillermo Fernández Vara, en la mateixa línia, va advertir que la negociació pressupostària amb la coalició basca era inacceptable. En un tuit va escriure literalment això: “Ver a OTEGUI siendo clave para decidir los PGE, del Estado que combatió desde un grupo terrorista, me produce una sensación muy dolorosa. Por un lado de fracaso como país por no ser capaces de que sean irrelevantes. En lo personal iré a la farmacia a buscar un antiemético”, un medicament que alleugeureix les nàusees.
De la seua banda, l’aragonès Lambán va ser més contingut. “No vull generar soroll”, va dir per no referir-se a l’acord. Ja havia plasmat la seua preferència per aconseguir l’aprovació dels pressupostos amb Ciutadans: “El model polític europeu sempre ha buscat el suport entre la família socialdemòcrata, la conservadora i la liberal... A Espanya sempre li ha mancat la part liberal, i enfortir-la ara mateix amb la que ho és per excel·lència, Ciutadans, em sembla molt important”.
Una cascada de declaracions que contrastava amb la de la presidenta navarresa, la socialista María Chivite: “Puc entendre que des dels seus territoris siga complicat d’entendre, però on hem viscut el terrorisme de manera més directa ja fa temps que practiquem els acords amb Bildu”.
La posició contrària a la monarquia d’Unides Podem i les crítiques a la qualitat de la democràcia espanyola efectuades per Iglesias com a vicepresident han estat dos elements més que han contribuït a atiar la llengua viperina de González i Guerra. “Quan claves la pota, allò que has de fer és treure-la de seguida, i jo no vull que ho faça”, va comentar el primer en relació amb el líder de Podem.
González també va situar-se públicament del costat de Felip VI després que, l’octubre passat, el Govern espanyol li demanara que no acudira a la imposició dels despatxos als nous membres de la judicatura que tenia lloc a Barcelona.
‘L’Espanya de l’indult’
Ara, la decisió de Pedro Sánchez d’indultar parcialment els polítics catalans empresonats per l’organització del referèndum català ha estat rebuda amb menys hostilitat pels barons territorials. No ha sigut el cas, com era de preveure, dels veterans de la reserva. Tots hi han eixit en bloc. L’extremeny Rodríguez Ibarra, per exemple, ha reclamat un referèndum entre la militància per definir la posició dels socialistes sobre l’indult. Guerra, al seu torn, ha afirmat que la decisió adoptada per Sánchez és “políticament indesitjable”, i jurídicament “no és legal”. Al seu parer, “si el Tribunal diu que no s’hi donen les condicions [per atorgar l’indult], el Govern no els el pot concedir”.
Els únics posicionaments favorables en la matèria —de fora del PSC— han estat els del valencià Ximo Puig i la balear Francina Armengol. En el cas del Govern del Botànic, que comparteix per complet aquesta mesura, això ha servit perquè el PP recupere el discurs anticatalanista, que hi és latent.
Siga com siga, la reacció més contundent ha estat la de qui fou director d’El País, Juan Luis Cebrián. En una columna publicada el 7 de juny en aquest diari, evocava la “ineptitud” de Zapatero en reobrir el meló autonòmic i l’ús de Sánchez de la figura de l’indult com una “arma política” que li permeta “matenir-se en el càrrec”. Una lectura homologable als de la premsa conservadora espanyola i que no s’adiu, en canvi, a la que mantenen polítics i mitjans internacionals.
“Va quedar orfe de poder i no ha paït el declivi empresarial de la seua empresa”, sosté un socialista en relació amb Cebrián, que, tanmateix, destaca la “talla intel·lectual molt superior” de González, Guerra i Rubalcaba en comparació a Zapatero i Sánchez. “Ells estaven molt més preparats, llegien molt més, eren més cultes; ara, fent honor als temps que els ha tocat viure, tot és líquid.”
El titular sonor, la frase punyent. “Això busca Zapatero quan parla... No està d’acord al 100% amb algunes coses que diu, però ho fa per obrir debats i esvair incerteses”, remarca algú que l’ha conegut bé. Com quan va qualificar Otegi d’“home de pau”.
“Quan diguem que el PSOE és el partit que més s’assembla a Espanya, ho diguem per alguna cosa”, conclou un altre afiliat. “El hàndicap de Guerra i González és que fan anàlisis dels anys 80 en un temps que ja no és el seu”, opina. “Defensaven a mort el pacte amb Ciutadans, un acord que la militància va validar en referèndum en 2016, però que no era, ni de lluny, l’opció predilecta de les bases.”
Elles sempre van estimar-se més un govern amb Unides Podem. L’esquerra havia de governar amb l’esquerra, clamaven. Això explica el “¡Con Rivera no!” de la nit electoral del 28 d’abril de 2019, quan PSOE i Cs sumaven 180 diputats. Una majoria absoluta comodíssima.
Des de casa, González, Guerra, Ibarra i companyia se’n feien creus. De debò era aquell el seu partit? •