Un vespre de finals d’estiu, el canceller austríac Christian Kern va fer una parada a Illmitz, a l’estat federat de Burgenland, com a part d’una gira en un autobús no gaire diferent dels que gasten les estrelles del rock. El van acollir amb ovacions i una banda de música mentre es dirigia entre una multitud de caçadors de selfies en una fira del sindicat local fins a arribar a l’escenari, davant del qual vora 200 persones s’havien aplegat per escoltar-lo.
El seu discurs es va centrar en el “Somni austríac” i va descriure el seu viatge des d’uns orígens humils fins al mateix cim. Va parlar d’Àustria i de les preocupacions que la gent li confiava, i va descriure un pla perquè el país tornés a ser un lloc on tothom “pugui tenir l’oportunitat de triomfar en la vida”. Era la mena de retòrica que en general s’esperaria d’un president estatunidenc, no d’un socialdemòcrata austríac.
Això no obstant, tot i ser un bon candidat, tot i haver posat en marxa una bona campanya i malgrat la sòlida economia del país, amb una taxa d’atur del 5,7 per cent i un creixement econòmic que supera el 2 per cent, a Kern i el seu partit, el Partit Socialdemòcrata Austríac (SPÖ), està costant-los consolidar-se. L’economia del seu país està en més bona forma fins i tot que la d’Alemanya i, no obstant, els sondejos fa mesos que donen a l’SPÖ un resultat d’entre el 22 i 28 per cent —prou lluny de poder guanyar les eleccions generals del pròxim 15 d’octubre
Kern, de 51 anys, va estar al capdavant dels Ferrocarrils Federals Austríacs abans de convertir-se en canceller l’any passat. Va ser el responsable d’assegurar el perfecte funcionament dels trens especials durant la crisi dels refugiats de 2015. I va obligar el dissortat excanceller Werner Faymann a dimitir. L’equip de Kern és jove i està molt motivat (dels passatgers de l’autobús l’edat màxima està per sota dels 40), i compta amb experts multimèdia que s’ocupen d’encaixar la seva presència a les xarxes socials. Però a falta d’un miracle, Kern haurà de renunciar després de les eleccions.
Una de les raons per fer-ho, és clar, és Sebastian Kurz, el seu contrincant de 31 anys. Kurz ha rellançat el seu partit, els dels conservadors austríacs, i aposta per la seva joventut i la seva acèrrima postura antiislamista. En sondejos en què se’ls compara als dos per separat, Kern i Kurz surten empatats bàsicament —però en comparació del seu jove contrincant, el canceller en funcions, no obstant, és la viva imatge de l’statu quo. I a pesar de tot, els votants austríacs associen l’actual primer ministre amb la vella i escleròtica socialdemocràcia.
L’any 2000, socialdemòcrates o socialistes formaven part del Govern en 10 dels 15 països que aleshores conformaven la Unió Europea. A hores d’ara, però, el mapa polític ofereix una visió dràsticament diferent. Els socialdemòcrates alemanys ja no formaran part de la coalició de la cancellera Angela Merkel. I el mateix podria passar a Itàlia després de les eleccions de la pròxima primavera. Si passés això, els partits de centreesquerra només estarien en sis Governs dels 28 Estats membres de la UE, tots ells a la perifèria: Malta, Portugal, Romania, Suècia, Eslovàquia i la República Txeca. Syriza, la populista aliança d’esquerres encapçala el Govern de Grècia. Hi ha programades eleccions aquest octubre a la República Txeca, però no sembla probable que els socialdemòcrates en surtin guanyadors.
Fins i tot s’ha trobat un terme per denominar aquest ensorrament socialdemòcrata: pasoquització, de Pasok, el partit que durant tant de temps va governar Grècia, i que va caure en la insignificança en les eleccions de 2015. Una anàloga situació es pateix als Països Baixos, on el Partit Laborista de tota la vida només va aconseguir el 5,7 per cent dels vots en les darreres eleccions. Benoît Hamon, candidat pel Partit Socialista francès, va quedar cinquè en les recents presidencials franceses, amb el 6,4 per cent dels vots, i el seu partit va rebre novament un miserable 9,5 per cent dels sufragis en les parlamentàries que tingueren lloc al cap de poc. A Polònia, els socialdemòcrates ja no ocupen cap escó al Parlament.
És una evolució bastant intrigant si tenim en compte que el desig més acariciat pels votants és un nivell de protecció social com més alt millor. De fet, aquest desig podria servir per explicar el ràpid, bé que breu, ascens del candidat socialdemòcrata Martin Schulz en els sondejos de principis d’any. De fet, l’SPD va quedar a molta poca distància en punts percentuals dels conservadors de Merkel —total per acabar desplomant-se de nou. La caiguda sens dubte tenia molt a veure amb la poc estimulant campanya de l’SPD, i amb l’evident incapacitat del mateix Schulz per guanyar-se els votants. Però hi havia un altre problema, i gens minso per cert: ningú sap ja què significa realment avui dia socialdemocràcia
És increïble. No anunciava la gent la tornada d’ una governança sòlida a nivell estatal i la fi del capitalisme financer després de la crisi financera de 2008? No és cada cop més gran la bretxa entre pobres i rics arreu d’Europa? No tenen els votants raons de sobra per votar socialdemòcrata?
La socialdemocràcia ha contribuït, més que cap altre moviment polític, a la configuració de l’Europa occidental. Entre amplis segments de la classe mitjana, però, avui dia no es valoren les seves idees: principis com ara l’Estat de benestar social; la idea que els forts han d’assumir part de les responsabilitats d’aquells membres de la societat que són més febles; i la idea que tothom hauria de tenir les mateixes oportunitats de participar en la societat. Aquests són els fonaments filosòfics de la socialdemocràcia, i, no obstant, els partits socialdemòcrates ja no trauen partit a aquestes idees.
Electorat dividit
Martin Schulz ha fet “de la justícia social” la qüestió central de la seva campanya, però la classe treballadora, en el passat el grup clau de l’electorat de la socialdemocràcia, s’ha fragmentat en una ben remunerada i fonamental mà d’obra, d’una banda, i una perifèria de treballadors temporals que sovint fan feines del mateix tipus per menys diners, de l’altra. D’altres estan atrapats sense sortida en l’administració. Són els partits socialdemòcrates, encara, els partits dels treballadors? O això és només un record llunyà al qual s’agafen els cultes i ambiciosos funcionaris públics? Si més no, això és el que els bàndols de l’SPD dels parlaments dels estats i el Bundestag fan que sembli.
Durant dècades, la identitat socialdemòcrata s’ha basat en el concepte de treball, en el qual es basava també el seu orgull i el sentit d’autoestima. Però certs canvis en el món del treball i les relacions laborals, junt amb l’auge de la digitalització i el sector de serveis, ho han engegat tot en orris. Per acabar-ho d’adobar, el sistema de partits en la seva totalitat ja no funciona com abans. Avui dia, els qui volen participar en política s’inclinen a fer-ho més a través d’iniciatives ciutadanes que d’un partit. Això afecta d’una manera desproporcionada els partits socialdemòcrates, que sempre han depès del paper dels afiliats estructurats i organitzats per quadres locals.
Ara com ara, els partits obrers es componen bàsicament de jubilats. La intricada xarxa de clubs i organitzacions que antany mantenien, i que van servir per donar unitat a una àmplia gamma de diferents interessos, està feta miques. Molts membres de la classe treballadora ara voten a populistes, tant de dreta com d’esquerra.
Com ara a Itàlia, on el populista Moviment Cinc Estrelles de l’antic còmic de televisió Beppe Grillo, de 69 anys, supera en les enquestes el Partit Demòcrata italià, que és com allà s’anomenen els socialdemòcrates. Sens dubte, la “frenètica fragmentació”, que diu per descriure-la el Corriere della Sera, és de sempre una de les característiques de l’esquerra italiana. Però la situació actual és especialment desesperant perquè les coses havien pintat molt bé per als socialdemòcrates fins fa poc. Però, aleshores, l’exprimer ministre Matteo Renzi, de 42 anys, es va jugar el càrrec en un referèndum —i ara que ha tornat com a líder del Partit Demòcrata no té el suport de les bases perquè els seus membres més tradicionals el consideren massa progressista, econòmicament liberal, i anti-Unió.
La veritat és que Renzi havia estat com un raig d’esperança per a la socialdemocràcia europea. Era el primer d’una nova espècie de polítics que han arribat al capdamunt d’un govern europeu: joves amb vestits de disseny, que combinen bona imatge, contactes excel·lents i talent organitzatiu.
I ara? És bastant probable que Renzi no lideri ni l’esquerra en les pròximes eleccions de 2018, i que deixi el càrrec a l’actual primer ministre, el discret Paolo Gentiloni, el gran atractiu del qual és que segurament no vindrà a agreujar els antagonismes que ja amaren els bàndols rivals dins de l’esquerra. Però les seves possibilitats de guanyar les eleccions són incertes.
L’exèrcit de Corbyn
Un dijous de la fi d’agost, Jeremy Corbyn està dret, en una posició incòmoda, al costat d’un escenari buit. S’ha colat en la fàbrica de cervesa Drygate de Glasgow per una porta lateral, inadvertit per la majoria dels vora 400 convidats. Es passa la mà per la barba, xarrupa una mica d’aigua, escriu uns gargots en una llibreteta i mira ansiosament cap a l’escenari banyat en lum vermella. I sembla una mica sorprès en ser requerit.
Corbyn és tota una llumenera entre l’esquerra europea i ací, a la fàbrica de cervesa, la gent s’aferra a cadascuna de les seves paraules. Aplaudeixen quan condemna l’austeritat imposada que el seu país està patint. Xiulen quan acusa el Govern de un club de rics que cada cop ho són més. I l’aclamen quan diu que en sent vergonya. És la segona aparició de Corbyn avui a Glasgow, la primera ha sigut de vesprada en un discurs per a uns 1.500 simpatitzants davant d’una mesquita.
La veritat és que no hi ha cap campanya en marxa al Regne Unit. Les darreres eleccions van ser fa quatre mesos, amb dues sorpreses en els resultats: els tories, comandats per Theresa May, van perdre la majoria absoluta, i el Partit Laborista, que havia estat desnonat, es va autoexhumar. D’aleshores ençà, però, Jeremy Corbyn el que ha fet és tirar endavant en mode campanya. Vol estar preparat per a les pròximes eleccions, que podrien anticipar-se si May ensopega.
Quan May va anunciar que hi hauria eleccions a la primavera, l’enquesta d’opinió pública havia vaticinat una victòria aclaparadora per a la primera ministra i el seu partit. Feia l’efecte que els laboristes estaven acabats, reduïts a un caòtic garbuix de lluites intestines i incompetència. Però aleshores va passar una cosa increïble. Malgrat tenir en contra la superioritat dels conservadors, un ampli sector dels mitjans de comunicació britànics i pilars bàsics dins del propi partit, Corbyn, contra tot pronòstic, va acaparar vora el 40 per cent dels vots emesos en l’àmbit nacional, el 8 de juny.
Per primera vegada en molts anys, la gent de la Gran Bretanya està entusiasmada amb la política de nou —o, més exactament, amb un polític que la resta de partits donaven per amortitzat. La gent jove, aquells que han quedat més desatesos, les minories i els sindicalistes veuen Corbyn com una icona del postcapitalisme. I és a ells que apel·la quan parla de la ira generalitzada que provoca una societat que tolera la pobresa i la desigualtat a despit que un nombre reduïdíssim de persones continuïn fent-se encara més riques.
L’esquerra europea examina atentament l’ascens del laborisme. Corbyn vol nacionalitzar algunes de les indústries mes importants. És un socialista, no pas un socialdemòcrata.
Així, doncs, com va poder algú com ell esdevenir líder del Partit Laborista? Això va ser possible per l’odi que una amplíssima part de les bases del partit li tenen a l’exprimer ministre Tony Blair, inventor de la “tercera via”. Corbyn és tot allò que Blair no és: no és ni sofisticat ni cínic; és l’antídot de la cobdícia de l’era neoliberal. Aquesta reinvenció socialista és més que res el resultat de la marxa de Blair.
Molts partits de centreesquerra europeus tenen la seva pròpia versió de Tony Blair —un líder que va trair allò que la socialdemocràcia antany havia representat. Blair va acompanyar el president George W. Bush en la invasió d’Iraq. A Alemanya, va ser Gerhard Schröder el que va aplicar les grans retallades al sistema de benestar del país als anys 2000.
Però no és fàcil desfer-se de gent com Blair i Schröder. Foren els últims a dur els seus partits a la victòria, i això significa molt en partits que no han experimentat res més que fracassos electorals des d’aleshores. Són els protagonistes dels grans relats sobre la socialdemocràcia. L’abandó dels vells ideals esquerrans era l’altra cara dels grans avanços socials que havien sigut possibles des dels anys 60 gràcies a una política educativa socialdemòcrata. Aquesta reorientació hauria pogut ser una gran oportunitat.
Dissortadament, no tothom va seguir el pas: molts van quedar desemparats Els entorns socials que prestaren el seu suport als socialdemòcrates a Europa durant decennis s’han dissolt. De les ciutats alemanyes d’Hamburg i Bremen a les regions de mineres de França o les industrials del nord d’Anglaterra, cada país té el seu —diguem-ne— feu o cor socialdemòcrata. Però quasi pertot aquests cors han deixat de bategar. No és que no s’hi puguin trobar idees socialdemòcrates, per tot l’espectre del partit sencer, sinó tampoc aquella gent que en un altre temps va pertànyer a partits socialdemòcrates. Alguns se n’han apartat, als barris de les noves classes mitjanes. I els que viuen en barris més pobres estan reestructurant-se.
La veritat és que ningú sap com fer-se càrrec d’aquests canvis. Però els socialdemòcrates de Dinamarca sí que estan experimentant amb un possible model. En cap altre país d’Europa ha demostrat el centreesquerra una tan bona disposició per col·laborar amb els populistes de dreta com a Dinamarca. L’estratègia ben bé els podria fer tornar a agafar el poder. Mette Frederiksen, de 39 anys, presidenta del Partit Socialdemòcrata danès des de 2015, no descarta la possibilitat de formar un Govern de coalició amb el populista i dretà Partit Popular Danès d’ací a dos anys quan Dinamarca celebri les pròximes generals.
El Partit Popular Danès, anteriorment un zero a l’esquerra en la política nacional, està posicionant-se amb èxit com la veu de la consciència decisiva. Combina una rígida política contra els immigrats amb un programa social a favor d’unes condicions més humanes en la feina i unes taxes més baixes per als assalariats de menys ingressos, i s’oposa a un augment en l’edat legal de jubilació. En poques paraules, és com dir que ha adoptat diversos punts del programa socialdemòcrata de tota la vida.
.JPG)
Frederiksen, és clar, sap que molta gent de l’esquerra té debilitat per la qüestió dels refugiats i que són crítics amb la seua bona disposició a treballar amb els populars. És per això que afirma no estar ni a favor ni en contra dels immigrants, i alhora insisteix que es limita a advocar per una política realista. “A Dinamarca, tens dret a quasi tots els beneficis des del primer dia. És un sistema difícil de posar en pràctica quan la gent que arriba al país ho fa massivament” diu. La seva gran preocupació és la cohesió.
L’estratègia de Frederiksen es resumeix en aquesta declaració seva: “Si els socialdemòcrates són incapaços d’atraure’s els més afectats pels reptes del futur i els canvis de la nostra societat, és que no som un partit democràtic de veritat”. Ella creu que això mateix es pot dir d’altres socialdemòcrates europeus.
Però és veritat? Depèn el futur de la socialdemocràcia de la mesura en què pugui protegir la gent que la globalització ha deixat desatesa? Qui sap.
Traducció de Francesc Sellés