Només llevar-nos, comprovem el nostre iPhone (Apple) o Android (Alphabet, companyia propietària de Google) per mirar si tenim cap notificació a WhatsApp o Instagram (Facebook), o si ha entrat un nou correu al Gmail (Alphabet). Si estem a l’atur, potser entrem també a veure si ens han respost cap oferta de LinkedIn (Microsoft), o qui sap si comprovarem l’estat d’una comanda d’Amazon o aprofitarem per mirar qui hi ha en directe a Twitch (Amazon).
Encara no ens haurem aixecat del llit, amb prou feines haurem badat boca, i ja haurem notificat a les cinc principals empreses del sector tecnològic —entre les més grans del món— que estem en marxa. Una informació que ni els estats més autoritaris del món aspiren a tenir, però que les GAFAM (acrònim de Google, Amazon, Facebook, Apple i Microsoft) emmagatzemen a gran escala.
De fet, també tenen aquesta mena d’informacions sobre les institucions públiques, atès que és habitual que aquestes emmagatzemin dades en servidors d’aquestes mateixes empreses o utilitzin entorns digitals impulsats per les esmentades companyies.
La investigadora de la Universitat Pompeu Fabra, responsable del projecte “Democràcia global i big data”, Sara Suárez, explica que aquestes empreses “tenen tant poder que poden fer-lo servir d'esquena a la ciutadania i les institucions públiques, creant espais d’opacitat”. Això, considera, “posa en entredit el poder democràtic de les institucions públiques i la ciutadania, que perden la possibilitat d’exercir una influència significativa sobre aquestes plataformes i sobre el que fan amb la nostra informació”.
César Rendueles, professor de sociologia de la Universitat Complutense de Madrid, considera que “la sobirania dels estats cada vegada està més condicionada pels gegants tecnològics”. La qüestió, per a ell, no és saber si són una amenaça, sinó “fins on arribarà”. Es pregunta si quedarà “en les comunicacions o guanyaran més influència a mesura que avança el procés de robotització”.
En quin sentit són poderoses aquestes empreses? Susana Pérez, professora de Comunicació de la Universitat Ramon Llull, detalla que “tenen molt de control sobre les nostres dades, les compres —que al segle XXI és allò que ens defineix— i sobre el que parlem i opinem, en la construcció de l’esfera pública digital”. Creu que “és preocupant que tantes poques empreses controlin eines que fem servir tan sovint”, i assenyala que “el poder de les plataformes no el tenen molts estats. Ja ho voldrien!”.
Hi ha, però, qui relativitza aquesta capacitat d’incidència. L’expert en llibertat d’expressió del Center for Internet and Society de la Universitat d’Stanford, Joan Barata, creu que la realitat demostra que “aquestes empreses han acceptat la capacitat de la Unió Europea per regular-les”. Entenen, diu, que “no acceptar la jurisdicció dels estats pot ser perillós”, perquè “saben que a mesura que necessiten infraestructures, els països tenen capacitat per bloquejar-les”. Així, assegura que “el poder dels estats segueix essent més fort del que la gent creu”. Per tant, Barata defuig de parlar de dependència dels estats vers les tecnològiques, sinó del fet que la seva existència “introdueix un element de complexitat en l’exercici de moltes de les potestats”.
El director del Centre d’Estudis sobre Mitjans, Comunicació i Poder del King’s College de Londres, Martin Moore, considera que, més enllà del poder econòmic o polític, allò veritablement nou en aquestes empreses és el poder cívic que tenen. A l’estudi Tech Giants and Civic Power argumenta que disposen del poder “d’habilitar l’acció col·lectiva, de comunicar les noticies o d’influenciar el vot”. Només cal veure l’escàndol de Cambridge Analytica, on es va revelar que Facebook havia posat a disposició de la campanya proBrexit i de Trump les dades dels seus usuaris per refinar la publicitat que se’ls feia arribar. Moore exemplifica que un usuari pot decidir quina campanya fer a Facebook, però és Facebook qui decideix si la permet, establint una clara desigualtat de forces.
A més, Moore relata que fan una funció de “porters” en tant que, per exemple, Apple pot decidir quines aplicacions permet a la seva botiga, o que Google determina què prioritza a les seves cerques. Això és especialment important quan tenen pràcticament el monopoli d’aquests àmbits. “Avui, aquestes organitzacions poden donar veu a les persones i retirar-la-hi i, en tant que organitzacions comercials, no han de donar explicacions”, exposa Moore.
Segons aquest investigador, l’èxit de Google, i les altres empreses, depèn de la “confiança de la gent en elles”. De fet, Sergey Brin, president d’Alphabet, va afirmar el 2014 que ells no podien “sobreviure si la gent no confia en nosaltres”. Per a Moore, “cedir aquest grau de confiança a un individu, com va escriure Shoshana Zuboff, és la quinta essència de l’absolutisme. És, també, molt precari”.
Els productes i els serveis d'aquestes empreses “s'han tornat imprescindibles, fomentant una tendència natural al monopoli en el sector digital", indica Suárez, la qual cosa li preocupa, perquè “davant la forta desigualtat de poder que es genera, la ciutadania perd capacitat de decidir lliurement si vol deixar de fer servir els seus serveis. És un gran problema al qual ens enfrontem com a societats democràtiques”. Per això, pensa que “caldria obrir el debat públic sobre quin volem que sigui el nostre present i el nostre futur tecnològic i quin tipus d'alternatives ens interessa valorar”, i reflexiona sobre "la importància que aquest debat s'ocupi, també, de si es tracta de pensar en alternatives públiques o de fer que aquestes empreses siguin més transparents i obertes a la decisió democràtica, atès que ara tenen un poder sobre el qual no tenim capacitat de decidir, cosa que és força antidemocràtica, tenint en compte que configuren gran part de les nostres vides”.
Moore explica que “les societats democràtiques han d’explorar els perills d’aquesta dependència. Si el servei col·lapsa o esdevé fora de disposició, què farem fins que aparegui una alternativa?”.
Capitalisme de vigilància
A La era del capitalismo de la vigilancia (Paidos, 2020), la professora emèrita de la Harvard Business School, Shoshana Zuboff, situa aquestes empreses com a punta de llança del que anomena “capitalisme de vigilància”, el qual defineix com “un nou ordre econòmic que reclama per a si mateix l’experiència humana com a matèria primera gratuïta aprofitable per a una sèrie de pràctiques comercials ocultes d’extracció, predicció i vendes”, o com una “mutació sense escrúpols del capitalisme caracteritzada per grans concentracions de riquesa, coneixement i poder que no tenen precedent a la història”. És a dir, l’origen d’un nou poder “que imposa el seu domini sobre la societat i planteja alarmants contradiccions per a la democràcia de mercat”, i que es pot considerar “un cop des de dalt, un derrocament de la sobirania del poble”.
Al capdavant d’aquest fenomen hi situa un “Gran altre”, al quañ defineix com “el titellaire que mou els fils de l’omnipresent aparell digital i imposa la seva voluntat a través seu”.
La clau de tot plegat, o l’element diferencial, el situa en la capacitat de recollir informació. “Els capitalismes de la vigilància reclamen llibertat per ordenar el coneixement i després utilitzen l'avantatge d’aquest coneixement per protegir i expandir la seva llibertat”. Diu Zuboff que la combinació de “coneixement i llibertat” accelera “l'asimetria de poder entre els capitalistes de la vigilància i les societats en què realitzen les seves operacions”. Considera, doncs, que “saben massa per mantenir les llibertats que demanen”.
El gran canvi que estableix, explica, és que ja no hi ha una dependència de les persones com a consumidores, sinó que esdevenen matèria primera. Per tant, les relacions socials que estableix aquesta versió del capitalisme “ja no estan fonamentades en l’intercanvi mutu”. Aquesta absència de reciprocitat trencaria, segons Zuboff, un dels pilars sobre els quals s’origina la democràcia de mercat. Tot plegat ens empeny, diu la sociòloga, cap a una mena de “col·lectius risc” on impera un col·lectivisme en què “és el mercat i no l’estat el que concentra el coneixement i la llibertat”.
Per a Zuboff, si el capitalisme industrial intenta dominar la natura, ara el capitalisme de la vigilància pretén dominar la natura humana. La instal·lació del seu poder global “supera i substitueix la interioritat humana, aquella que nodreix la voluntat i dona sosteniment a les nostres veus en primera persona”. Per tant, explica Zuboff, “incapacita la democràcia d’arrel”.
Aquesta nova modernitat s’imposaria, recull el llibre, no “amb violència contra els nostres cossos”, sinó que “recorre més aviat a la domesticació”. Zuboff detalla que la solució del capitalisme de la vigilància, “a les nostres cada vegada més clamoroses ganes de viure una vida eficaç, gira entorn l’eliminació del caos, la incertesa, el conflicte, l’anomalia i la discòrdia en benefici de la predictibilitat, la regularitat automàtica, la transparència, la confluència i la pacificació”. Concreta, doncs, que “s’espera que cedim la nostra autoritat (...) i ens sotmetem als visionaris tecnològics, del criteri superior dels quals no podem dubtar”. Dona per fet, doncs, que això ens mena a “un futur de menys control personal i major impotència, on noves fonts de desigualtat ens dividiran i sotmetran, on alguns seran subjectes i molts objectes, on alguns donaran l’estímul i molts serem resposta”.
Europa contra Goliat
Per mirar de fer front a part d’aquests problemes, la Unió Europea està intentant impulsar la Digital Services Act (DSA) —o llei de serveis digitals—, i la Digital Markets Act (DMA) —o llei de mercats digitals— per tal de regular l’acció dels gegants tecnològics.
Tal com explicava l’analista del CIDOB, Andrea G. Rodríguez, en una entrevista recent a EL TEMPS, l’impuls d’aquesta regulació denota “que els estats ja estan preocupats” pel rol d’aquestes companyies transnacionals. Detalla que normatives com ara la DMA “obliguen a les grans tecnològiques a donar capacitats a altres empreses per poder entrar” al mercat.
“Les grans empreses volen tenir com més dades i més variades sobre tu, millor. És un problema de seguretat nacional? Ho és”, comentava Rodríguez. Per exemple, si algú desenvolupa una empresa d’emmagatzematge al núvol i no pot “competir amb Amazon, ni amb Google Drive ni amb iCloud, en el fons fas que el món el controlin dos o tres. Si un d’aquests no ets tu, govern, tindràs un problema gran”.
La DMA, doncs, cerca millorar la possibilitat de competir al mercat digital d’aquelles empreses que no formen part de l’oligopoli hegemònic.
En tot allò relacionat amb la llibertat d’expressió i la capacitat de sanció dels usuaris, la DSA, explica Barata, no imposarà “mesures concretes en matèria de continguts il·legals: el que dirà és que si es tenen normes internes per decidir què és acceptable i què no, han de ser clares i les ha de conèixer l’usuari. Si es retira contingut, cal dir a l’usuari per què i comunicar si s’ha fet amb intel·ligència artificial o hi ha hagut una altra intervenció. També ha de donar l’oportunitat de recórrer i rebre una explicació”.
Barata explica que, a més, la norma farà un tractament “escalonat” de les plataformes, i les obligacions més importants afectaran només aquelles amb més de 45 milions d’usuaris. També destaca la possibilitat de crear “entitats independents d’arbitratge” vinculades a xarxes socials com ara Facebook o Twitter.
“On cal avançar més és en la transparència de la presa de decisions”, explica el catedràtic de Dret Administratiu de la Universitat Oberta de Catalunya, Agustí Cerrillo. Pensa que la legislació que impulsa Brussel·les va en aquesta direcció. Les obligarà, per exemple, a exposar els seus algoritmes. També detalla que “hi ha un gran camí a recórrer per garantir que la influència de les institucions es pugui reflectir clarament” en l’aplicació de la norma.
Caldrà veure si aquesta regulació aconsegueix tenir un impacte real. El professor de màrqueting digital de la NYU Stern School of Business, Scott Galloway, explica al seu llibre The Four (Penguin Random House, 2016) que empreses com Uber “operen en flagrant contradicció amb la llei en molts dels seus mercats”, i tot i així segueixen recollint inversors que “intueixen que la llei cedirà abans que Uber”. Uber, diu, ha sabut veure que “si una industria està prou deteriorada, els consumidors conspiraran per violar la llei en favor del servei que prefereixen”. I el cert és que les grans tecnològiques ofereixen serveis de bona qualitat i de fàcil ús i accés.
A més, un cop hi ha sancions, sovint a les grans empreses no els fa res pagar-les. La Unió Europea, entre altres vegades, va sancionar Facebook quan va descobrir que, en contra de la llei, creuava dades entre els serveis de la xarxa social i WhatsApp —també de la seva propietat. La sanció va ser de 110 milions d’euros. Galloway ho contextualitza explicant que “és l’equivalent que et posin una multa d’estacionament de deu dòlars per no haver pagat un tiquet amb una tarifa de cent dòlars per cada quart d’hora”. “L’opció intel·ligent”, conclou, és “violar la llei”. Cerrillo explica que això fa que “les sancions no impliquin un problema als comptes de resultats i que les empreses puguin parlar de tu a tu amb els estats”. Per evitar que això passi, ara la Unió Europea estudia sancions de fins al 6% de la facturació anual de les empreses.
Una de les altres qüestions que se solen criticar de les GAFAM són els pocs impostos que paguen als països on presenten serveis, cosa que afecta directament la sobirania econòmica dels estats. La Unió Europea havia de presentar les properes setmanes un pla de fiscalitat digital que afectava aquestes empreses. Degut a la pressió, entre d’altres, dels EUA, la setmana passada es va fer saber que s’ajornava la presentació del pla a l’espera de forjar un acord al si del G20 i l’OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic).
Les regulacions, per tant, encara han d’arribar a bon port i les grans empreses digitals intentaran fer valer la seva influència. Segons Cerrillo “les GAFAM estan entre les primeres empreses amb més activitat d’influència els darrers anys, han invertit més de 19 milions d’euros a fer lobbying”.
“No hi ha llei que ens pugui protegir del que no té precedents, i les societats democràtiques són vulnerables a un poder precisament sense precedents com aquest”, adverteix Zuboff al seu llibre. Caldrà veure, doncs, si les noves normatives acabaran essent una solució al problema o una tireta per tapar una fuita en un pantà.
El dilema de la llibertat d’expressió
El passat mes de gener, Twitter va blocar, primer, i eliminar, després, el perfil de Donald Trump perquè difonia informació falsa i discurs d’odi. D’ençà llavors, s’ha obert el debat sobre si és desitjable que aquestes plataformes exerceixin un paper regulador.
Susana Pérez explica que hi ha hagut un canvi de paradigma pel que fa al que es demana a aquestes empreses. “El 2016 es presentaven com a simples intermediàries que no havien de fer-ne res dels missatges. Això es permetia llavors, però el 2020 no se’ls deixa fer aquest discurs”, relata. “Els demanàvem que moderessin els continguts i aquestes empreses han fet la feina, ens agradi més o menys. Han fet moderació manual i d’intel·ligència artificial”, recorda Pérez.
El problema, per a ella, arriba quan cal censurar una de les persones més influents del món. Segons aquesta professora, en aquell moment “ens adonem que potser no han d’actuar només les tecnològiques. Els estats també han d’intervenir”. Pérez, doncs, aposta per “una responsabilitat compartida”.
Joan Barata demana tenir en compte que aquestes plataformes són “un espai públic de propietat privada que respon a un determinat model de negoci”. Per tant, que vulguin acceptar o no determinats comportaments “és acceptable dins el marge de si es tracta de normes raonables”. Pel que fa a qüestions de legalitat, creu que “el que és il·legal al món físic, ho ha de ser a internet”. Davant d’això, creu que es pot demanar a les plataformes “que han d’evitar que es pengi contingut il·legal i que, si no, se les en farà responsables; però això té el risc que la companyia sobrereaccioni. L’altre és fer que depengui del jutge”. Per a Barata, “el sentit comú ens porta a pensar això darrer, però sembla que els estats tinguin interès a delegar la regulació de la llibertat d’expressió a una companyia privada. Això és extremadament perillós”.
Rendueles pensa que qualsevol regulació “s’enfronta al dilema de respectar la llibertat d’expressió”. La qüestió, doncs, és que “aquesta relació pot ser democràtica o ser opaca i estar en mans privades”. El problema, per a ell, és que “ara no hi ha cap mena de possibilitat de pensar què suposa la llibertat d’expressió”, perquè no coneixem “en quina manera els biaixos dels algoritmes l’afecten” i “en quina mesura vivim en una ficció de llibertat d’expressió basada en l’absència de regulacions democràtiques”. A parer seu, “l’esfera pública sempre està regulada. Si no es fa de forma explícita, apareixen regulacions implícites on domina el poder del més fort”.
Rics entre els rics
Apple és la companyia que té un millor valor de marca del món. Segons Forbes, està xifrat en 241,2 bilions de dòlars. El rànquing el segueixen, dels llocs dos al cinc, Google, Microsoft, Amazon i Facebook. Les mateixes cinc empreses també ocupen cinc dels sis primers llocs de la llista d’empreses amb major valor de mercat. De nou, seguint dades de 2021, el top el lidera Apple amb 2.252,3 bilions de dòlars.
Per darrere hi ha Microsoft, la Saudi Arabian Oil Company, Amazon, Alphabet —empresa que gestiona Google— i Facebook. És rellevant també que els llocs set i vuit els ocupin dues empreses xineses del sector tecnològic. La primera d’elles, Tenecent, a més de ser la principal empresa de videojocs del món, ofereix als ciutadans xinesos serveis propis de Google i Facebook, però també de Netflix o Spotify. L’altra, Alibaba Group, és el principal competidor d’Amazon en el camp del comerç en línia.
Segons dades del Fons Monetari Internacional, la capitalització de mercat d’aquestes empreses és major que el PIB de molts països. La capitalització de mercat d’Apple (2,1 bilions de dòlars el 2019) és major que el PIB de l’Estat espanyol (1,4 bilions, el mateix any). Xifres de l’FMI del mateix any situen la capitalització de mercat d’Alphabet per sobre de la suma del PIB de 38 estats africans i la de Microsoft és major que la suma del PIB de nou països de l’Europa oriental combinats.
Com no podia ser d’altra manera, els propietaris d’aquestes companyies apareixen també encapçalant les llistes de persones més riques del món. Segons dades de Forbes de 2021, Jeff Bezos, fundador d’Amazon, és el número u global amb una fortuna de 177 bilions de dòlars. Bill Gates, propietari de Microsoft ocupa el quart lloc i Mark Zuckerberg, de Facebook, el cinquè. El sisè és per a Larry Ellison, de l’empresa d’emmagatzematge al núvol Oracle. Els llocs vuit i nou són per al CEO i el president d’Alphabet, Larry Page i Sergey Brin. Ma Huateng, de Tencent, és el quinzè més ric i Jack Ma, d’Alibaba, el vint-i-unè.