A les cues registrades en la Ciutat de les Arts i les Ciències de València, la Ciutat de la Llum d'Alacant, l'Auditori de Castelló i el recinte ferial localitzat a Elx (Baix Vinalopó), els somriures eren majoritaris rere les mascaretes. Tot i l'aparició d'efectes adversos de probabilitat minúscula a la vacuna d'Oxford-AstraZeneca, la injecció de la primera dosi ha estat rebuda amb optimisme per part de la població, com al tret de sortida d'una emergència sanitària transformada en malson d'incerta durada. Aquests quatre indrets són els escenaris predilectes de l'inici d'una vacunació massiva al País Valencià que arrencava aquest dilluns a mig gas pels diferents colls de botella que hi ha a la producció i distribució dels vaccins. Contrasta, no debades, que durant la setmana de les inoculacions massives només s'hi puguen col·locar 185.000 dosis enfront de les 213.000 dels anteriors set dies.
Malgrat la previsió d'arribada de remeses de 400.000 o, fins i tot, 600.000 dosis en les pròximes setmanes al País Valencià, el president de la Generalitat Valenciana, el socialista Ximo Puig, va enviar temps enrere una carta al Comitè de Regions de la Unió Europea per alliberar les patents de les vacunes amb l'objectiu d'agilitzar la producció dels virals. «No és lògic, ni tampoc eficient, que hàgem estat capaços de desenvolupar diverses vacunes segures i eficaces en 11 mesos, i que –en canvi– tinguem la perspectiva que milers de milions de persones hagen d'esperar diversos anys per a ser vacunades per falta de producció», assenyalava el cap del Consell, qui agregava: «Si un país com els Estats Units, amb la seua tradició de lliure mercat, ha propiciat la col·laboració d'empreses farmacèutiques amb altres companyies per augmentar la producció de vacunes, la Unió Europea pot i ha de fer-ho». «Davant de situacions extraordinàries i d'emergència, es necessiten solucions extraordinàries i d'urgència», interpel·lava. La resposta de les institucions europees fou un qüestionament de l'eficàcia del plantejament del baró valencià del PSPV.
La proposta de Puig coincidia amb la iniciativa ciutadana europea #Right2cure, en la qual s'exigeix que «els drets de propietat intel·lectual, incloses les patents, no dificulten l'accessibilitat o la disponibilitat de vacunes o tractaments per a la COVID-19; impedir que la legislació de la Unió Europea sobre les dades i l'exclusivitat comercial no limite l'eficàcia immediata de les llicències obligatòries expedides; i que els beneficiaris de fons de la Unió Europea compartisquen coneixements en matèria de tecnologia sanitària, propietat intel·lectual o patents enfront de la COVID-19». Un alliberament temporal de les patents lligades als tractaments contra el coronavirus, en definitiva, que compta amb el suport d'organitzacions com ara Metges Sense Fronteres, i a la qual han donat suport personalitats com, per exemple, l'expresident francès François Hollande, l'exprimer ministre britànic Gordon Brown o l'economista premi Nobel Joseph E. Stiglitz. L'aixecament de les patents, de fet, va plantejar-se per part de Sud-àfrica i l'Índia a l'Organització Mundial del Comerç, però va topar-se amb la negativa dels Estats Units, la Unió Europea, Japó, Austràlia o Brasil.
«Es tracta d'una mesura necessària per a reduir les enormes desigualtats d'accés a la vacuna entre els països rics i els pobres», assenyala Vanessa López, experta en Salut Pública i directora de l'organització Salud por Derecho. Les dades, d'acord amb la informació recollida pel Centre Duke d'Innovació Global en data de finals de gener, són inequívoques: hi ha encarregades 3,4 dosis per persona als països rics i només una per cada dos individus als pobres. Segons un estudi elaborat per l'organització britànica Global Justicie Now, el 80% de les vacunes que podrà elaborar Pfzier per a l'any 2021 estan compromeses per a països rics, quan aquests estats només representen el 14% de la població mundial.
La capacitat adquisitiva dels països, a més, està generant una doble xarxa de vacunació a Europa, amb estats que només poden accedir als vaccins de preus baixos com ara Oxford-AstraZeneca mentre les nacions riques fan acoblament de les vacunes de Pfizer o Moderna atès els efectes secundaris minúsculs que han sorgit en els virals competidors. Dinamarca, fins i tot, va proposar en un exercici d'hipocresia solidària distribuir les dosis no injectades pels possibles efectes adversos d'Oxford-AstraZeneca als països de rendes baixes. «L'aixecament de les patents és necessari per evitar aquestes diferències, així com per augmentar la producció. És cert que estem en una situació inèdita per a la qual no tenim evidència en les mesures per aplicar. Però l'alliberament temporal de les patents, tal com han defensat l'Índia o Sud-africa, pot ser una bona solució per agilitzar la vacunació arreu del planeta», remarca.
«És un dels mecanismes legals que existeixen per a poder augmentar la capacitat de manufactura i, per descomptat, un dels més potents a l'hora d'abordar unes certes barreres a l'accés», coincideix Adrián Alonso, investigador del Centre de Salut Global del Graduate Institute, de Ginebra (Suïssa). «No crec, tanmateix, que hi haja una solució única i eficient al problema, ja que els colls d'ampolla són múltiples», matisa, així com agrega: «No sé fins a quin punt estem simplificant el debat, especialment en el que passaria una vegada s'aprovara l'exempció de la patent. En cada pas, veig barreres potencials que poden sorgir, per la qual cosa l'aixecament de drets de propietat intel·lectual no és una solució màgica, encara que siga necessària». «L'exempció és, per descomptat, una de les eines més útils que existeixen ara mateix per aixecar les barreres que suposen els drets de propietat intel·lectual a l'hora d'accedir a medicaments i vacunes. Cada dia que es triga a adoptar-ho, és un dia perdut en el qual els països podrien haver començat a tramitar-lo i en el qual companyies podrien haver començat a fer les transferències tecnològiques necessàries per a començar a produir», defensa, tot i insistir en la dessacralització d'aquesta política pública.
El procés d'alliberament de les patents vinculades als tractaments de la COVID-19 constitueix, de fet, un autèntic trencaclosques. «D'una manera senzilla, la propietat intel·lectual en vacunes està a dos nivells. D'una banda, les patents en si, que serien com els ingredients, però d'altra banda el saber fer, l'anomenat know-how, que és el coneixement tecnològic necessari per a fer la vacuna. Aixecar, per tant, només les patents no permetria a altres fabricants posar-se immediatament a fabricar vacunes, tal com argumenta la indústria», explica Belén Tarrafeta, farmacèutica experta en gestió sanitària i accés a medicaments, qui segueix: «A curt o mitjà termini, si no s'aixequen patents i no es comparteix coneixement tampoc es pot avaluar com es pot accelerar la producció. A més, no es tracta d'un sol ingredient, ni d'una única patent per vacuna. Potser la qüestió a curt termini no és, per tant, un plantejament de tot o res. Pot haver-hi components bàsics i subministraments que suposen colls d'ampolla en la producció, i que es podrien descongestionar si s'aixequen les patents».
«Imaginem», segueix, «que anem pel tot, és a dir, transferir la tecnologia per a poder fabricar de principi a fi una vacuna concreta. Llavors entra la qüestió sobre quins terminis tenim. A mesura que passa el temps, sembla com que els arguments s'afebleixen perquè el temps necessari per a fer una transferència tecnològica pot ser de molts mesos, i mentrestant els propietaris de les patents i del know-how estan progressivament augmentant la producció i justificant que seran capaços d'aconseguir una disponibilitat global». «Es pot argumentar en cas contrari, però. Si no ens assegurem que hi haja més indústries capacitades de fer vacunes contra la COVID-19 a gran escala, continuarem depenent dels monopolis de sempre, i, en conseqüència, tindrem menys flexibilitat per adaptar-nos a les noves variants, a nous coronavirus, i a noves pandèmies», contraposa. «Més enllà de la quantitat, el focus caldria situar-lo en com podem utilitzar aquesta oportunitat perquè en el futur la capacitat de producció estiga més uniformement repartida en el món, de manera que es puguen produir vacunes simultàniament a tot el món i el repartiment siga més equitatiu», anota.
De llicències obligatòries i fons de patents
Tot i que l'aixecament de les patents dels tractaments contra la COVID-19 s'ha convertit en la petició estel·lar contra els actuals colls d'ampolla i les desigualtats que s'han generat en la inoculació de vaccins, hi ha mesures alternatives. «L'alliberament de les patents d'aquests fàrmacs seria una mesura eficient per agilitzar la producció, però ens ho podríem estalviar comprant-les a preu just, i per això podríem tenir en compte la despesa pública en el desenvolupament de les vacunes. En el cas de la vacuna d'Oxford-AstraZeneca, per exemple, el finançament públic ha estat de gairebé del 99%, la qual cosa permetria una compra pública a bon preu, per després alliberar la patent i permetre una vacunació efectiva i eficient», suggereix Juan Gérvas, especialista sanitari de l'entitat civil mèdica No Gracias, qui amplia: «Hi ha moltes alternatives, com, per exemple, aconseguir el compromís de venda a preu de cost a canvi del no retorn de les ajudes públiques. L'alliberament de les patents és només una solució parcial al problema de la innovació de manera que caldria desenvolupar alternatives creatives. Cal donar resposta al compromís entre regulació, propietat intel·lectual, preus, i innovació. Hi ha solucions múltiples i convé allunyar-se de les simplificacions». «La Unió Europea, però, està als peus dels cavalls de les indústries i ha renunciat al quasipoder monopolístic de comprador exclusiu per a gairebé 450 milions de persones», lamenta.
Les institucions europees, a parer de l'expert en salut pública, podrien «evitar que els drets de propietat intel·lectual, com són les patents, no dificulten l'accés a les vacunes per a la COVID-19, així com l'exclusivitat comercial no limitara l'eficàcia de les llicències obligatòries [és a dir, una suspensió temporal del dret d'exclusivitat del titular sobre una patent, permetent la producció, ús, venda o importació del producte o procés patentat, per un tercer, sense la necessitat del seu consentiment, i pagant al titular els drets pel seu ús]». «També podria aprovar [complementant les peticions realitzades per la iniciativa ciutadana europea #Right2cure] que els beneficiaris de fons de la Unió Europea tinguen l'obligació de compartir coneixements i tecnologia en relació amb la COVID-19, i que els beneficiaris d'aquests fons públics tinguen obligacions de transparència sobre les contribucions públiques, i els costos de producció, juntament amb altres obligacions d'accessibilitat i assequibilitat, per al cas de llicències no exclusives», arredoneix.
«Crec que la Unió Europea no ha sabut o no ha volgut reaccionar als aspectes més geopolítics de la fabricació i distribució de la vacuna. Potser perquè estàvem més preocupats de mantenir-nos units de portes endins, que de mirar a l'exterior, la Unió Europea sembla que no ha sabut veure l'oportunitat que tenia per a exercir una política de salut global i omplir el buit que l'administració Trump ha deixat en aquest terreny. La Unió Europea, en el seu conjunt, així com els Estats membres de manera individual, no han assumit el seu paper com a inversors d'alt risc en el desenvolupament de la vacuna i ha externalitzat així les decisions d'on i com es distribueixen les vacunes a la indústria farmacèutica. Amb aquestes inversions multimilionàries, qualsevol inversor exigeix un retorn, i, a parer meu, hauria de consistir en un accés més equitatiu i global a les vacunes», reflexiona Alonso, qui concreta: «La Unió Europea podria haver negociat clàusules de llicències no exclusives, podria haver assumit la gestió de la propietat intel·lectual en diferents regions, podria haver considerat mecanismes de fixació de preus de les vacunes desenvolupades amb les seues inversions, de transparència, etc.». «No s'hauria de deixar cap eina sense utilitzar per augmentar la capacitat de producció. Els Estats Units d'Amèrica, per exemple, han utilitzat legislació pròpia de situacions de guerra, com ara la Defense Production Act, per mobilitzar la producció industrial cap a uns certs productes necessaris per fabricar vacunes», compara.
Un dels recursos disponibles per agilitzar la producció, paral·lelament a la suspensió de les patents dels diferents components de les vacunes, són les llicències obligatòries, les quals sempre han estat envoltades de polèmica. «Cada vegada que es toca el tema de l'ús de llicències obligatòries, sembla com si existira una percepció de declaració de guerra a la indústria, quan en realitat és una mesura excepcional de salut pública, com pot ser en un altre àmbit la declaració d'estat d'alarma. La llicència obligatòria suposaria una suspensió temporal de la protecció de patents. Això en principi es podria fer de manera regulada a través d'una compensació econòmica al titular de la patent. Ara bé, tinc dubtes del seu resultat, especialment si s'aplica com a mesura imposada i forçosa, sense l'acord de tots els països de la Unió Europea i sense assegurar la col·laboració de la indústria. Perquè la transferència tecnològica és molt important en la fabricació de vacunes, i això entra dins del secret industrial, no de la patent en si», argumenta Tarrafeta, qui completa: «La llicència voluntària entre d'AstraZeneca al Serum Instiute de l'Índia va trigar diversos mesos, i això que va atorgar-se al fabricant mundial més gran de vacunes, és a dir, que estava tot a favor seu. Les transferències tecnològiques per a parts del procés com ara l'envasament i acabat també duen el seu temps. Entenc, per tant, que des del dret i la raó s'invoque la possibilitat de la llicència obligatòria, però en l'àmbit pràctic tinc dubtes sobre el seu resultat real. La solució C-TAP proposada per l'OMS em sembla molt més adequada».
Aquest mecanisme, el qual consistia en un fons de patents per compartir tecnologia entre els diversos productors i agilitzar-ne la fabricació, va ser plantejat sense cap èxit per Costa Rica i l'OMS, malgrat que podia convertir-se en una solució factible als actuals colls de botella: «Una alternativa és donar suport a la participació en la iniciativa C-TAP de l'OMS, per a facilitar la signatura de llicències entre titulars dels medicaments i tercers fabricants. Les mateixes companyies farmacèutiques haurien d'haver incrementat les llicències amb altres fabricants per a poder expandir la capacitat. Dins del marc dels drets de propietat intel·lectual, es podrien haver executat llicències obligatòries. Des de fa dies, sembla que diferents actors nacionals, privats i filantròpics estan temptejant la formació d'una plataforma que afavorisca la transferència tecnològica entre companyies, una mena de substitut de C-TAP, encara que caldrà veure en quins termes es crea, quin rol tindrà la societat civil, els estats membres i l'OMS en els mecanismes de governança i rendició de comptes, que, per exemple, fallen en COVAX [una aliança impulsada per actors públics i privats amb l'objectiu de garantir l'accés equitatiu a les vacunes, la qual s'ha vist desdibuixada a l'hora d'efectuar la seua missió]», desgrana Alonso.
Alguns països, a més, han posat sobre la taula una nova proposta, coneguda com la tercera via, per acabar amb els problemes de producció a escala mundial. «El seu plantejament, del qual encara es desconeixen els detalls, és promoure acords bilaterals entre les empreses que comercialitzen les vacunes i altres companyies que tinguen capacitat de fabricació, mitjançant la fórmula de les llicències voluntàries. Arran d'aquesta proposta, 240 organitzacions de tot el món, entre les quals es troben Salud por Derecho, han enviat una carta a la directora general de l'Organització Mundial del Comerç, Ngozi Okonjo-Iweala, per mostrar la seua preocupació per aquest nou gir que, lluny de ser una veritable proposta alternativa, continua deixant el control del subministrament de vacunes en mans de la indústria farmacèutica», incorpora López, qui retrau: «Aquests acords no són cap novetat i l'experiència evidencia que són, en gran part, poc transparents, contenen termes i condicions restrictives que reforcen el control vertical dels hòldings tecnològics i limiten artificialment la producció i el subministrament per a restringir les opcions de proveïment mundial». Un dels exemples més clars, segons denuncien des de Salud por Derecho, «és el cas d'AstraZeneca, que va concedir una llicència de fabricació al Serum Institute de l'Índia per a subministrar la seua vacuna a 92 països a través de la iniciativa COVAX. Aquests països sumen la meitat del món, és a dir, gairebé 4.000 milions de persones, per la qual cosa un terç de la humanitat depèn ara, principalment, del subministrament de vacunes d'una única empresa de l'Índia».
«L'escassetat actual de vacunes és artificial i evitable. Si el món no estiguera bloquejat per la propietat intel·lectual, podríem mobilitzar de manera col·lectiva la suficient capacitat de producció per fabricar vacunes i inocular a tots: el 60% del món enguany i tots els que vulguen una vacuna per a fins de 2022», raonaven a The Economist l'exdirectora de la campanya d'accés a medicaments de Metges Sense Fronteres i investigadora a l'Institut d'Innovació i Fins Públics de la University College de Londres, Els Torreele; la catedràtica d'Economia de la Innovació i Valor Públic de la Universitat College de Londres Mariana Mazzucato, i la catedràtica d'Economia a la Universitat de Jawaharlal Nehru de Nova Deli (Índia) Jayati Ghosh, qui expressaven: «Aquells que s'oposen a l'exempció argumenten que no hi ha garantia perquè aquest enfocament solucione l'escassetat de fabricació. No obstant això, en una pandèmia, és imperatiu eliminar tantes barreres com siga possible per a augmentar la producció, i les patents són un obstacle fonamental i de gran abast. Suspendre els drets de propietat intel·lectual no significa, a més, esborrar la perspectiva de beneficis: els requisits d'exempció sempre poden incorporar una compensació raonable, tenint en compte els costos d'R+D i altres inversions que hagen realitzat les empreses». «La necessitat d'una exempció de propietat intel·lectual és clara per a les vacunes, però també és important per a tractaments com ara medicaments, respiradors, mascaretes i altres productes», puntualitzen.
Siga a través de l'alliberament de les patents, o mitjançant la utilització d'altres fórmules, l'accés a les vacunes per als diferents països independentment de la seua renda és, precisament, determinant. «No és de justícia l'actual basar global de les vacunes, on els països rics acaparen bona part dels vaccins i deixen les molles als pobres», critica l'experta de Salud por Derecho, qui alerta: «Aquesta tendència, a més, és contraproduent des d'un punt de vista epidemiològic. La manca d'accés a vacunes per part dels països més empobrits contribueix a l'aparició de noves soques que allargarien la durada de la pandèmia del coronavirus». «En l'actualitat, les vacunes arribaran a 1 de cada 10 persones dels països empobrits, la qual cosa afecta aquestes nacions i a les enriquides perquè la pandèmia és global», subratlla Gérvas, qui conclou: «Només per un egoisme intel·ligent caldria buscar solucions d'abast planetari».