La Setmana Santa és un temps de recolliment, de contenció dels plaers de la vida per commemorar amb devoció la passió de crist, és a dir, l'entrada del profeta catòlic a Jerusalem, la celebració del darrer sopar amb els 12 apòstols, el viacrucis fins a la seua condemna terrenal, la mort i, especialment, la resurrecció del fill del creador. Una evocació dels últims dies de Jesucrist i del seu ascens gloriós al paradís celestial instal·lada profundament a diversos indrets de la geografia de l'Estat espanyol. Les processions, amb els seus càntics devots respectius, formen part d'un paisatge festiu aturat per l'emergència sanitària de la COVID-19.
L'arrelament d'aquesta celebració d'innegable caràcter religiós contrasta, tanmateix, amb la creixent secularització que ha experimentat durant les darreres dècades la societat espanyola. Tot i que dos de cada tres espanyols es declaren catòlics, només un 22,7% afirma confessar-se o acudir a missa, segons les dades proporcionades l'any 2019 pel Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS). Les xifres recollides per l'organisme estatal, de fet, assenyalen que la proporció d'agnòstics (7,5%), no-creients (8,3%) i ateus (13%) supera la població que professa la fe catòlica amb devoció regular. Un retrocés de la penetració social de la religió catòlica que s'accentua a Catalunya, amb un 26,4% dels habitants ateus, un 11,3% no-creients, un 6% agnòstic, un 41,8% de catòlics no practicants i un 10,9% de practicants; i al País Valencià, amb un 15,8% dels ciutadans declarant-se ateus, un 11,2% no-creients, un 5,3% agnòstics, un 49,7% de catòlics no practicants i un 13,8% de practicants. A les Illes Balears, la davallada de la implantació social del catolicisme és similar amb un 13,6% de la població identificant-se com ateus, un 16,7% com a no-creients, un 9,1% com agnòstica, un 33,3% com a catòlics no practicant i un 24,4% com a catòlics practicants.
A pesar d'aquesta secularització creixent a l'Estat espanyol, la qual ostenta una força encara més gran a les Illes Balears, País Valencià i Catalunya, l'Església catòlica segueix gaudint d'un poder notable a diversos àmbits de la societat. «L'ensenyament és un dels camps d'influència més importants que n'ostenta, el qual proporciona al conjunt de la institució uns recursos econòmics gens menyspreables i un potent altaveu ideològic», afirma Francisco Delgado, expresident d'Europa Laica, expresident de la federació espanyola d'associacions de mares i pares d'alumnes, així com autor de La cruz en las aulas (Akal, 2015). «Atès la penetració de la privada-concertada al sistema educatiu espanyol, la qual és superior respecte d'altres països europeus com ara Alemanya, l'Església catòlica continua exercint una forta presència a l'àmbit de l'ensenyament. S'ha de recordar que, com a mínim, el 60% dels centres de la xarxa concertada són de caràcter religiós al conjunt de l'Estat espanyol. Es tracta, de fet, d'una anomalia en comparació amb la gran part dels estats del nostre entorn», complementa Mar Griera, professora de Sociologia a la Universitat Autònoma de Barcelona i directora de l'equip d'investigacions en sociologia de la religió.
Segons les darreres dades oferides per l'Institut Nacional d'Estadística, les quals corresponen al curs 2014-2015, Catalunya compta amb 436 centres educatius de caràcter religiós de les 1.395 escoles privades que hi ha registrades. Dels 436 col·legis d'ideari majoritàriament catòlic, 319 estan sostinguts per fons públics. Al País Valencià, amb 1.110 centres privats, s'hi comptabilitzen 301 escoles catòliques, de les quals 276 gaudeixen de concert. A les Illes Balears, segons l'oficina estadística espanyola, hi ha 184 centres privats. 92 són d'adscripció religiosa. «Quan parlem de centres privats a Espanya no podem deixar de referir-nos a l'església, ja que, segons l'Informe de la Fundació Primer de Maig de l'any 2012, gestiona 5.347 col·legis privats i concertats, ni més ni menys que el 80% del total de col·legis privats del nostre país. Per això, quan es parla de privatització de l'educació pública a Espanya cal parlar de l'església i del seu pes i importància en la responsabilitat de l'educació en el nostre sistema educatiu», indiquen Juan Lorenzo i José Luis Bernal, ambdós professors de Ciències de l'Educació a la Universitat de Saragossa, a l'article acadèmic La privatización de la educación pública. Una tendencia en España. Un camino encubierto hacia la desigualdad.
Escoles Catòliques, no debades, representa a centres que aixopluguen en conjunt 1,5 milions d'alumnes. Encara més, les escoles de segell cristià de la patronal religiosa suposen el 15% del sistema educatiu estatal. La Confederació Espanyola de Centres d'Ensenyament (CECE), l'altra organització empresarial del sector educatiu privat-concertat, també aixopluga centres d'inspiració cristiana. No debades, està presidida per Alfonso Aguiló, membre de l'Opus Dei, extreballador de l'estructura espanyola de l'obra entre 1990 i 2002, exdirector del centre educatiu madrileny Tajomar, el qual també està lligat a la congregació ultracatòlica, i president de la Fundació Arenales, que gestiona quatre col·legis privats de tarannà integrista a la Comunitat de Madrid.
Herència franquista
L'elevada penetració de l'església al camp educatiu radica, especialment, en l'endarrerida secularització de la societat espanyola. «A la segona meitat del segle XX, les potències europees del nostre entorn van experimentar un transvasament progressiu de l'alumnat cap a la xarxa pública, normalment d'acord amb la construcció d'infraestructures educatives públiques per part de l'administració. A l'Estat espanyol, malgrat l'impuls que s'hi va donar durant la II República, l'aixecament feixista va aturar els avanços dels executius republicans i va atorgar-se l'ensenyament a l'Església catòlica», exposa Griera.
«La implantació de l'església al camp educatiu de l'Estat espanyol consta de dues etapes històriques. Al segle XIX, quan van instal·lar-se molts ordes religioses, especialment, femenines, les quals escolaritzen a les filles de les classes benestants. En aquesta onada de presència d'ordes religiosos, també cal incloure les derivades del canvi d'orientació de l'església amb Lleó XIII, on hi ha una obertura a les reivindicacions populars per no trobar-se exclosa de la successiva politització i sindicalització de la classe obrera. El segon moment destacat és durant la postguerra, en la qual l'Estat renuncia a la seua funció i la deixa en mans de l'Església catòlica. Això té a veure amb la reformulació del ministeri d'Instrucció Pública com ministeri d'Educació, perquè aleshores educació, amb predomini de l'església i la família, es contraposa a instrucció pública, amb predomini de l'Estat», detalla Francesc Hernàndez, professor de Sociologia i Antropologia Social de la Universitat de València, qui agrega: «No hi haurà canvi en l'Estat fins a mitjan dècada dels seixanta, quan les necessitats de modernització social exigeixen la construcció de centres escolars, sobretot d'ensenyament mitjà. Molts instituts del País Valencià són d'aquest moment, que correspon a un projecte de reforma de l'ensenyament mitjà que va quedar subsumit en la Llei General d'Educació de 1970».
L'extensa teranyina escolar construïda i engreixada per l'Església catòlica a través de diferents entitats religioses i, fins i tot, mitjançant les diòcesis eclesiàstiques s'integrarà l'any 1985 al sistema públic a través dels concerts educatius. «El sistema de concerts tenia lògica en 1985, quan es va pretendre racionalitzar la miríada de subvencions que rebien els col·legis catòlics des del franquisme. Era impossible ignorar la densa xarxa de centres teixida per l'església des del segle XIX. Per atendre el boom de demanda educativa vinculat al creixement demogràfic i al canvi cultural, l'Estat va emprar la xarxa privada. Ara bé, teòricament ho va fer de manera conjuntural. Certament, però, han passat els anys i el model de la doble xarxa s'ha ampliat i consolidat, no només amb els fets, sinó també en la mentalitat de la societat, incloses les classes populars, bombardejades amb el discurs de la llibertat d'elecció. Hi ha una malla pública, en la qual l'església imposa els continguts de Religió i els imparteix amb docents pagats per l'Estat, i una teranyina privada, catòlica en més d'un 60%, la qual també està pagada per l'Estat», descriu el periodista Ángel Munárriz a l'obra Iglesia SA. Dinero y poder de la multinacional vaticana en España (Akal, 2019).
«Llevat d'algunes universitats que encara deriven del franquisme, la fornada d'universitats catòliques ja és més aviat dels anys 90 i 2000, al caliu dels governs conservadors», incorpora Hernàndez. «Un altre de les passes significatives, i que va consolidar el règim de concerts controlat majoritàriament per entitats catòliques, va donar-se amb la Llei Orgànica d'Educació del 2006. Aquesta llei considerava, per primera vegada en la democràcia, com a servei públic a l'escola privada-concertada, siga confessional o no, equiparant-la administrativament, jurídicament i política a l'escola de titularitat pública. Durant anys, va ser la gran batalla dels bisbes i de les patronals catòliques, que hi van obtenir els seus fruits, de nou, amb un executiu del PSOE», apunta Delgado.
Influència i negoci
La xarxa d'escoles privades-concertades de caràcter religiós és, a parer de l'experta en sociologia de la religió Mar Griera, «profundament diversa i heterogènia, tot i que és cert que hi ha col·legis que segreguen per sexe i amb una ideologia marcadament conservadora». «Malgrat aquesta diversitat, aquesta xarxa educativa participa a través de determinats centres exclusius del procés de reproducció social de les elits. Aquesta situació de prestigi de les escoles suposen la font d'influència social de la congregació religiosa, la qual pivota les seves associacions i cercles de penetració a la societat a través del centre d'ensenyament. D'aquesta manera, hi ha escoles i universitats de caràcter religiós destinades a una classe benestant. El finançament públic d'alguns d'aquests col·legis és un debat que s'hauria d'abordar, així com la capacitat de pressió a l'administració pública que ostenta el lobby religiós que emana de l'àmbit escolar. No debades, aquesta implantació es tradueix, evidentment, en una capacitat de pressió considerable de cara a l'administració. En aquest grup de pressió, estan presents les federacions catòliques de pares i mares d'alumnes, les quals juguen un paper en l'activisme a favor d'una agenda força conservadora», reflexiona.
La influència de l'Església catòlica a l'ensenyament, com subratlla Hernández, «no és curricular». «Té a veure amb els mecanismes de distinció social, amb la presència de persones escollides per la institució en tots els centres educatius públics o amb l'associació, la qual és reiterada ad nauseam per la jerarquia catòlica, entre moral i religió. Es naturalitzen representacions com ara que no hi ha contradicció entre ciència i religió o entre ciència i moral, o, fins i tot, que les diverses religions serien variacions d'un sentiment comú i natural. Fins i tot, que hi ha una religió més nostra. Per a bona part del pensament filosòfic, aquestes qüestions no només són diferents, sinó contradictòries. Ara bé, estan bandejades de l'escenari social. És, a parer meu, la influència més notable que hi exerceix», valora. I assenyala: «Els centres educatius confessionals proporcionen ingressos econòmics, més encara quan generalment estan orientats a les classes superiors, la qual cosa és una evidència estadística: només cal estudiar on es concentren aquestes institucions i correlacionar-ho amb nivells de renda. Ara bé, també aporta rendiments ideològics: acabem considerant-se naturals coses que no ho són».
«A grans ciutats com ara Barcelona, València o Madrid, l'Església catòlica, a través de les entitats religioses que gestionen els centres educatius, compta amb col·legis elitistes, els quals estan destinats als fills de les classes benestants i dirigents», coincideix Delgado, qui també ressalta «el volum de recursos econòmics que comporta el finançament d'aquests centres d'inspiració catòlica». Segons un informe encarregat per la Conferència Episcopal Espanyola a la consultora PwC, els centres educatius de caràcter catòlic reben 2.494 milions d'euros en subvencions públiques. En termes globals, el volum de negoci de l'ensenyament concertat de caràcter religiós ascendeix a 4.866 milions d'euros.
L'Església catòlica, a més, es beneficia del pagament dels professors de religió, els quals suposen un cost anual a l'erari públic de 100 milions d'euros. En els darrers nou anys, l'administració espanyola ha desemborsat 903,6 milions d'euros per aquest concepte. Uns abonaments que van estar sota sospita al País Valencià, atès que l'aleshores diputada a les Corts Valencianes per Compromís i actual secretària autonòmica de Sanitat, Isaura Navarro, va denunciar l'any 2017 que 22 docents de religió cobraven sous mensuals de 1.800 euros procedents dels pressupostos públics sense impartir classe durant una dècada. L'exparlamentària valencianista va criticar que aquests professors feien tasques laborals per a les diferents diòcesis. Amb un cost estimat de nou milions d'euros, va presentar una denúncia a la Fiscalia Anticorrupció que va arxivar-se en 2020. «El finançament dels professors de religió és un autèntic escàndol, ja que estan seleccionats directament pels bisbes. Es tracta de vertaders delegats diocesans sufragats amb diners públics que tenen una missió evangelitzadora no ja en centres privats-concertats subvencionats, sinó també a la xarxa de titularitat pública», critica Delgado. Són els tentacles – i les sacrosantes prebendes- de l'Església catòlica al camp de l'ensenyament.