El nom de la cafeteria del barri madrileny de Lavapiés on suggereix de fer l’entrevista defineix l’ideari i la trajectòria de José María Lassalle. La Libre, se’n diu. Semàntica a banda, aquest local petit i ple de llibres és un dels caus de la intel·lectualitat urbana de què forma part.
Perquè, en efecte, Lassalle sempre va ser una rara avis al PP. Des de l’any 2004, quan va estrenar-se al Congrés dels Diputats, on s’hi va estar fins 2011. I més tard, de 2012 a 2016, com a secretari d’Estat de Cultura, i de 2016 a 2018, a la secretaria d’Estat per a la Societat de la Informació i l’Agenda Digital. El seu nom, tanmateix, sempre va sonar com a possible ministre.
La moció de censura contra Mariano Rajoy i l’accés de Pablo Casado a la presidència del partit van posar punt final a la seua carrera política i la seua militància. Ara en parla des de fora, com a observador impenitent i estudiós obsès. A les col·laboracions de premsa i els llibres, alerta dels perills dels populismes i para atenció als riscos que comporta la desregularització d’Internet. Ciberleviatán(Arpa Editores, 2019) n’és el més recent.
Lassalle, actual professor de teoria del dret i filosofia del dret a la Universitat Pontifícia de Comillas i director del Foro sobre Humanismo Tecnológico d’ESADE, és un home de conversa profunda i agradable. L’entrevista té lloc l’endemà de la investidura de Pedro Sánchez, vuit hores després que haja promès el càrrec davant Felip VI al Palau de la Zarzuela.
—Hem vist imatges de moltíssima tensió al Congrés. Quina sensació li deixa aquesta sessió d’investidura?
—Vivim un procés de sentimentalització de la política en què les emocions han substituït el relat racional de preferències basades en una argumentació deliberativa. És un fenomen que afecta totes les ideologies, no estrictament la dreta. La socialdemocràcia ha resistit millor l’embat dels moviments populistes, però, en conjunt, la política ha derivat cap a una radicalització evident. S’està produint una relativització de l’ètica aplicada a la política, hi ha un menyspreu a les pautes que impliquen deliberació i reconeixement de l’oponent. Això mena a una situació d’enfrontament guerracivilista, de resignificació del vell model schmittià de la política entesa com a enfrontament entre amics i enemics. Tot plegat, a més, s’associa al fracàs del liberalisme, que implicava formalitat, institucionalitat i respecte a uns protocols racionals. La seua decrepitud ha aplanat el camí a la sentimentalització i la política agonista en què alguns semblen instal·lats. Encara sort que els insults ens protegeixen i eviten que arribem a les mans...
—Hi ha el risc que l’enfrontament excedisca el terreny de la paraula?
—La visceralitat política, l’absència de límits i una espècie de nihilisme institucional que ho justifica tot conformen un panorama inquietant. La manca de respecte a l’adversari és atribuïble, en bona mesura, als mitjans de comunicació, que han generat molta agressivitat i han alterat allò que es considerava políticament correcte. En aquest escenari, la violència no és descartable. No replicarem els models de violència del període d’entreguerres, però podem experimentar-ne d’altres que encara no coneixem. Parle del ciberpopulisme i de les pressions que han rebut alguns diputats a través de les xarxes socials o del seu correu electrònic. És un fenomen que ens acompanyarà els pròxims anys i que no es restringeix a Espanya. Passa a tota l’Europa occidental.
—Afirma que l’esquerra ha resistit millor a l’auge dels populismes. Per què?
—L’esquerra té, al seu darrere, la tradició socialdemòcrata resolta a través de l’enfrontament entre [Eduard] Bernstein i [Karl] Kautsky que va produir-se després de la revolució espartaquista i la revolució bolxevic. L’esquerra ha estat capaç de comprendre que el discurs de la lluita de classes —és a dir, la lluita per la igualtat— no podia trencar la idea superposada de comunitat i societat. Gràcies a la seua força pedagògica, l’experiència pacifista interioritzada per la socialdemocràcia en acabar la Primera Guerra Mundial s’ha imposat a la construcció d’un nou subjecte polític que havia arrelat a l’imaginari del moviment del 15-M. Aquest discurs alternatiu, de clara inspiració laclausiana, s’ha matisat bastant del 2011 ençà. La socialdemocràcia n’ha sofert els efectes en termes electorals, però el seu discurs s’ha mostrat més sòlid.
—El president de Vox, Santiago Abascal, va aprofitar el ple d’investidura per abocar-hi missatges xenòfobs curts i directes, com si foren tuits. Sense la caixa de ressonància de les xarxes socials, l’extrema dreta hauria aconseguit tanta penetració?
—Hi ha una relació directa entre el ciberpopulisme i l’emergència d’un feixisme nou. És un fenomen protagonitzat, sobretot, per les classes mitjanes. Les classes mitjanes s’han convertit en un subjecte polític que combat la democràcia, trencant l’aliança històrica que hi mantenia. L’avanç de la revolució digital i la desaparició progressiva de les feines qualificades lligades al coneixement que hegemonitzava la classe mitjana, està provocant que una part important d’ella se senta traïda per la democràcia liberal. I no hem d’oblidar que els principals usuaris de les xarxes són les classes mitjanes. Això afavoreix que les societats democràtiques occidentals es tensionen tantíssim i que s’hi escampe un populisme que semblava reclòs a les classes més baixes. La classe mitjana, així doncs, ha perdut el seu factor moderador i estabilitzador.
—Als barris i municipis més humils, la irrupció de Vox de moment no ha malmès el cabal de vots de l’esquerra. N’ha redistribuït els de la dreta.
“Cal aprendre de l’exemple francès i cosir la societat amb polítiques socials avançades; si no, el lepenisme adaptat a Espanya que és Vox guanyarà més pes”
—L’actualització del discurs comunitarista irracional per tal de combatre les noves interpretacions sobre la igualtat de gènere, el respecte a l’immigrant i uns altres col·lectius —enteses com una revolució contracultural de l’esquerra— possibilita que Vox i la resta de formacions homologables d’Europa cresquen als espais de marginalitat tradicionals i als nous espais de marginació. Això es percep especialment a les classes mitjanes que han caigut a l’infern de la proletarització en prendre contacte amb barris d’immigrants. De sobte, tenen la sensació que es troben immersos al seu infern particular: els seus fills van a la mateixa escola pública que els fills dels immigrants, abans podien passar un cap de setmana a Florència amb Ryanair i ara han de quedar-se a casa... Mentrestant, observen que uns altres progressen a costa del que entenen que és una redistribució de rendes perniciosa. Exactament com va passar a França quan la segona i tercera generació dels fills dels emigrants algerians van començar a projectar hostilitat envers els nacionals. Cal aprendre de l’exemple francès i cosir la societat amb polítiques socials avançades. Si no, el lepenisme adaptat a Espanya que encarna Vox cada cop guanyarà més pes.
—El títol del seu darrer llibre, Ciberleviatán (Arpa Editores, 2019), és un crit d’alerta sobre les amenaces que amaga Internet. Facebook acaba d’anunciar, en aquest sentit, que controlarà de manera més estricta la difusió de fake news i de continguts que inciten a l’odi.
—Jo no confie en l’autoregulació, confie en la regulació per part dels estats. Calen modificacions legislatives que permeten un control democràtic sobre les grans corporacions a nivell de continguts i de desenvolupament del seu poder. Les noves tecnologies ens alliberen la ment des d’un punt de vista econòmic, però no social. A finals del segle XIX, en plena expansió del capitalisme industrial, la democràcia va ser capaç de combatre les concentracions oligopòliques i les oligarquies econòmiques que estaven desestabilitzant-la a través del control dels mitjans d’opinió, dels sindicats i de tot allò que fins aleshores havia permès una fragmentació controlada del poder. Avui hem de fer exactament això, no hem de consentir que l’avanç de la tecnologia malmeta la nostra privacitat i afecte la nostra manera de ser. El legislador ha de definir amb claredat l’interès general que ha de ser preservat. S’ha demostrat que el funcionament espontani i la presumpta neutralitat de la tècnica no és real.
—És molt difícil aturar-ho, Internet és la llibertat absoluta.
—I la llibertat absoluta ens porta a la jungla. Per aquesta raó la llibertat sempre ha de ser una llibertat regulada. Sense codis de circulació i agents sancionadors, com conduiria la gent?
—Fa pocs dies, van córrer com la pólvora unes imatges que mostraven milers de persones concentrades al centre de Terol amb banderes espanyoles en contra del vot afirmatiu a la investidura de Pedro Sánchez per part de l’únic diputat de Terol Existeix. En realitat, es tractava de Madrid.
—Sí, era la concentració del carrer Goya! No podem impedir que les persones difonguen rumors, el problema és quan el rumor troba suport en determinats mitjans de comunicació.
—Amb les xarxes socials, avui, cada persona té el seu petit canal de comunicació.
—Sí, però la democràcia és un model d’opinió pública informada que implica opinió, publicitat i informació. Quan la democràcia de masses va créixer en paral·lel als mitjans de comunicació de masses, s’hi van incorporar uns protocols que en garantien la llibertat informativa i l’objectivitat. Avui també hem de garantir aquesta objectivitat i que no hi haja víctimes de la manipulació. És una aporia, no hi trobem una solució immediata perquè disposem dels elements de què disposem, però no hem de renunciar a introduir mecanismes legislatius que obliguen les plataformes a introduir protocols que eviten la propagació de la violència, la toxicitat associada al menyspreu a l’alteritat, la intolerància... Comentaris que van més enllà de la llibertat d’expressió. Si els anys 50 vam ser capaços de diferenciar la premsa seriosa dels pamflets segons una jerarquia epistemològica que establia el valor de la informació en funció de la reputació del mitjà, ara hem de treballar en aquesta direcció de la mà de les plataformes que han esdevingut vehicles d’una nova expressió de comunicació. No hi podem renunciar, perquè hi ha víctimes... La societat sencera n’és víctima!
—Sense la capil·laritat d’Internet, Donald Trump hauria derrotat Hillary Clinton a les eleccions nord-americanes de 2016?
—No. N’estic convençut.
—L’ofensiva contra l’Iran és el preludi d’una altra onada de desinformació generalitzada que li pose en safata la reelecció al novembre?
—Diria que és més complex. que és més complex. La geopolítica torna a ser un factor essencial per tal de comprendre el que ens succeeix, i associada a ella hi ha la història. Els Estats Units, després de la Guerra Freda, ja no tenen la capacitat de projectar la força hegemònica de temps pretèrits; ja no poden sotmetre un país com l’Iran, així com l’Iran tampoc no té la força suficient per plantar-li cara a una àrea estratègica tan sensible com l’Orient Mitjà. Més aviat, es tracta de guerres híbrides, en què es combina l’ús de la força militar material amb els avantatges que proporciona la cibertecnologia, tal com vam veure amb els drons que van atacar plataformes i refineries saudites o amb el dron que ha servit per assassinar [Qasem] Soleimaini, l’home fort del règim iranià. A la Quarta Guerra Mundial en què ja ens trobem, els Estats Units malden per hegemonitzar la disrupció tecnològica, quan arribe el moment. Una pugna entre els Estats Units i la Xina que té Europa com un dels principals camps de batalla. Enmig d’aquesta lluita, l’Orient Mitjà és una altra àrea clau. De moment, la Xina està guanyant la guerra: l’Iran, Síria, la seua aliança amb Turquia, Rússia... I davant d’això, l’aliança estratègica tradicional dels Estats Units i l’Aràbia Saudita.
—Abans feia referència a la crisi que travessa el liberalisme. A Espanya, el partit que s’autodenomina així, Ciutadans, només ha servit per apuntalar majories amb PP i Vox.
“El liberalisme està mort, ha sigut canibalitzat per una criatura nascuda al seu pit anomenada neoliberalisme”
—Estic preparant un assaig sobre el pensament liberal als inicis del segle XXI, sobre la manera de fer-lo viable. Tal com és concebut avui, el liberalisme està mort. Ha sigut canibalitzat per una criatura nascuda al seu pit anomenada neoliberalisme, que ha desplaçat l’eix principal d’allò que significava el liberalisme. El neoliberalisme no és liberal. El neoliberalisme és un producte economicista ideològic que no és liberal. És la ideologització del model econòmic liberal duta a nivells exacerbats, connectada amb la revolució conservadora liderada per Ronald Reagan que els neoconservadors straussians americans van reprendre a partir de la crisi de seguretat posterior a l’11-S. És un pensament profundament simplista, en la línia del populisme neofeixista que defensa la prosperitat al preu que siga. El pensament de Trump, Boris Johnson o Vox és ben bé idèntic: la clau del progrés d’una societat és la generació de més prosperitat. Després, diuen, aquesta prosperitat es redistribuirà espontàniament, una cosa absolutament falsa sense regulació, sense equitat, sense un model de benestar. El neoliberalisme s’ha engolit el liberalisme.
—Hi ha marxa enrere?
—D’ací poc eixirà a la venda la traducció al castellà d’un assaig de la nord-americana Helena Rosenblatt titulat The Lost History of the Liberalism. Un llibre que explica la fractura del pensament liberal a començaments del segle XIX. En aquell moment, el pensament liberal va decidir anar més enllà de l’àmbit econòmic i reflexionar al voltant de la societat, la diversitat, la tolerància... Caldria tornar a revisitar críticament el pensament liberal des de tres vectors: una nova teoria de l’emancipació, una nova teoria de la crítica i una nova teoria de la tolerància. El liberalisme ha de retornar als tres pilars que van constituir la seua arquitectura iniciàtica. Revisar el concepte d’emancipació —basada en la llibertat i la propietat— al segle XXI; la necessitat de la crítica, parant atenció en la llibertat d’expressió i la llibertat de creació, i el valor suprem de la tolerància en un món tan fragmentat com aquest.
—Vostè apunta, als seus escrits, que la por és el motor dels moviments neofeixistes a què assistim ara. Una por que, de fet, ja ha tingut conseqüències destacades com el Brexit.
—Les elits britàniques anhelaven el Brexit, van aprofitar els sentiments euroescèptics del seu poble. Consideraven que el model europeu està condemnat a ser fallit i que tindran més oportunitats com a hub global, fent de Londres i la seua conurbació —les universitats, els centres d’innovació i la resta d’actius— una mena de Singapur global que mantinga una relació especial amb els Estats Units en la seua disputa amb la Xina. Compten, a més, amb el valor de la llengua anglesa, que és absolutament hegemònica al món financer, audiovisual, tecnològic, universitari... La independència de la Unió Europea li permet de convertir-se en una terra de ningú que és de tothom. Adam Smith ja va constatar-ho en parlar del valor econòmic de les llengües. El Brexit és un nacionalisme de la prosperitat, l’intent de supervivència del supremacisme moral anglosaxó sobre la resta de països europeus, tot just aquells que van salvar Anglaterra els anys 70, quan estava abocada al col·lapse. La CEE va acceptar l’entrada del Regne Unit malgrat el vet que hi imposava França.
—En el cas espanyol, és viable que Vox esdevinga la primera força de la dreta?
—És del tot factible. Si PP i Ciutadans no s’hi desmarquen, si no hi plantegen una diferència clara, Vox liderarà la dreta. És el producte original.
—No és un producte massa simple? Podria superar una formació com el PP, implantada a cada racó de l’Estat i amb un ideari polític més ric?
—Ja ho crec que sí. És qüestió de temps. Si PP i Ciutadans no treballen la centralitat i la moderació, si no tracten de diferenciar-se d’allò que proposa Vox, correm el risc que hi faça el sorpasso, tal com ja ha succeït en el cas de Ciutadans. Hi ha, a més, una esquerra jacobina que no paeix el nou debat territorial sobre Espanya o les qüestions de gènere. El massís de la raça jacobina hispànica no sap com gestionar-ho i pot bascular, perfectament, cap a un horitzó polític diferent. Desitgen una igualtat que no faça distincions de cap mena i que preserve la unitat de la comunitat sense efectuar concessions a segons quins territoris per raons de caràcter històric. Una persona d’esquerres no pot acceptar que la història siga un factor de legitimació de la política; això és més propi de l’imaginari conservador. Tot plegat pot dur-nos sorpreses. Recordeu que [Matteo] Salvini va arribar a ser ministre de l’Interior amb el 14% dels vots i ara té una atracció electoral del 44%. Qui pensava que passaria una cosa així?
—Ha vist suficients diferències entre els discursos de Casado i Abascal a la sessió d’investidura?
—[Silenci llarg.] Bé... Casado, malgrat tot, continua sent el producte d’un altre PP. Un altre PP li va permetre accedir a la presidència del partit. En el cas d’Abascal, és el producte d’un PP que no li va permetre progressar més, raó per la qual ha buscat un altre espai i uns altres aliats que li dugueren al lloc que ara ocupa.
—L’Abascal del PP no era tan extremista? Vostè va conèixer-lo bé.
—Jo vaig tenir-hi relació quan era president de les Noves Generacions del País Basc. Sempre vaig pensar que la gent del PP i del Partit Socialista que feia política al País Basc vivia una experiència límit: la quotidianitat del terrorisme, que la resta de persones no hem pogut interioritzar. Abascal ha explorat vestimentes noves a fi de fer-se un forat en política.
—Es tracta d’un exercici de supervivència política, més que no d’unes conviccions personals?
—No ho sabria precisar. No entenc les raons de fons concretes que l’han dut a pensar de manera tan radical.
—Hi ha prou espai a la dreta espanyola perquè —al marge de Vox— hi convisquen PP i Ciutadans o els interessaria estudiar una fusió?
—Desconec si hi ha espai per al PP i Ciutadans tal com els coneixem ara. Diria que hi ha espai per a una centralitat moderada distinta a la que estàvem acostumats, que no se situa enmig de la dreta i l’esquerra. A les societats democràtiques s’està construint una centralitat nova, la idea de moderació està mutant respecte aquella que havíem conegut en els últims 30 anys. Si PP i Ciutadans continuen sent el que són, no s’erigiran com una alternativa política al PSOE.
—El pacte amb Unides Podem i el suport de nacionalismes diversos escora molt la imatge moderada que pretenia transmetre Sánchez.
—Hi ha una complementarietat de rols. El Partit Socialista es manté en una posició més o menys socialdemòcrata. La política econòmica del Govern no variarà gaire, la presència de Nadia Calviño com a vicepresidenta d’aquesta àrea garanteix l’alineament amb Europa. S’estan modificant els models de fiscalitat mitjançant noves figures tributàries que no sols graven la renda, sinó també alguns conceptes que atempten contra les noves formes d’equitat que estem construint en un món de complexitat postmoderna, en què aspectes com ara l’ecologia cobren una importància vital. En aquest context, el PSOE conserva la seua centralitat moderada, ubicada a l’esquerra i complementada per una altra esquerra, d’arrel populista, que està evolucionant cap a la moderació institucional.
—El pacte no li fa perdre la centralitat del tauler al PSOE, per tant.
“La dreta es comporta, si fa no fa, com els legitimistes que s’oposaven als principis instaurats per la Revolució Francesa, que havien liquidat els de l’Antic Règim”
—Jo pense que no. El socialisme espanyol està incorporant i hegemonitzant un seguit de vectors, com ara el de gènere, la immigració —amb tot el que representa— o el diàleg territorial amb forces de tall sobiranista, independentista i confederal amb les quals, en solitari, el PSOE no tindria tanta capacitat d’interlocució. Politològicament, em sembla interessantíssim: és una moderació que no aspira al trencament de la societat, sinó a buscar nous punts de trobada. La dreta, mentrestant, opta per la negació de principis —que diria Robert Dahl— i la negació de legitimitat a l’adversari polític. La dreta es comporta, si fa no fa, com els legitimistes que s’oposaven als principis instaurats per la Revolució Francesa, que havien liquidat els de l’Antic Règim. El legitimisme, que va desestabilitzar el segle XIX a tot Europa, era al darrere del carlisme i de tants altres fenòmens polítics reaccionaris. Ara mateix una part molt significativa de la dreta es troba en aquestes coordenades. Tenen por del relativisme, d’allò que interpreten com a nihilisme, de la fragmentació del model social provocat per l’erosió dels valors vinculats a la propietat, la família o la pàtria. Per això exploten la por com a estratègia política. Apliquen la màxima de [Joseph] Schumpeter de la política com a nínxol de mercat. La meitat de la població està en contra de l’altra meitat, i la dreta ha decidit parapetar-s’hi.
—Al Congrés s’han escoltat visques al rei i a Espanya com feia dècades que no passava. El portaveu del PNB, Aitor Esteban, ha insinuat que la defensa aferrissada de la monarquia dels grups de la dreta no li deu agradar molt al rei, Felip VI. Opina com ell?
—L'intent d’apropiar-se les institucions de l’Estat, la idea de justícia o la democràcia en sí esdevé l’estratègia més dolenta a l’hora de defensar, en aquest cas, una institució nascuda amb vocació de concòrdia.
—L’any 2018, quan va sol·licitar la baixa al PP i va regressar a l’activitat privada, vostè va afirmar en una entrevista al diari El Mundo que “no es pot tenir cap mena de relació amb Vox” i que “anar de bracet del feixisme és inacceptable per a un liberal”. També afirmava que “molta gent se’n diu liberal sense ser-ho”. Què n’ha de dir, en aquest sentit, d’Albert Rivera i Ciutadans? Són el gran fiasco de la política moderna espanyola?
—Han comès una greu errada. Res de tot això que veiem ara no hauria passat si el Partit Socialista i Ciutadans hagueren pactat després de les eleccions d’abril. Ara tindríem una situació radicalment distinta, faria mesos que ja estaríem treballant en temes molt més importants.
—Per què no va ser possible?
—L’any 2015, en una altra entrevista que va fer-me El Mundo, ja vaig qualificar el posicionament de Rivera de “cesarisme bonapartista”. Els processos de personalització carismàtica de la política confonen la democràcia amb el cesarisme. Sempre vaig tenir molts dubtes sobre la condició de partit liberal de Ciutadans. És cert que van saber abordar sense complexos algunes qüestions que al Partit Popular exigien equilibris interns molt difícils relacionats amb la condició de partit atrapalotodo que aspirava a ser a les èpoques d’Aznar i Rajoy. No obstant, espere que algun dia s’explique amb claredat què va passar entre els anys 2016 i 2019. Caldria analitzar de manera molt acurada què va passar a Espanya en aquests tres anys. Diria que hem viscut, com a país, una crisi de maduresa. Els mitjans de comunicació, els opinadors i els analistes han sigut absolutament irresponsables a l’hora de condicionar una opinió pública que es trobava en shock per tot de factors. No es tracta d’alçar un tribunal de salut pública, però almenys caldria pensar-hi.
—L’espectacularització de la política, la política entesa com a show.
—La frivolització de la política! La política és molt més seriosa que no han fet veure. La immensa majoria de la gent que s’hi dedica és ben seriosa.
—Com han influït les idees de la factoria FAES —capitanejada pel mateix José María Aznar— en el PP que observem ara? Rajoy, que se’n mantenia distant, fins i tot va ser acusat de socialdemòcrata.
—Per copsar la influència de FAES al PP només cal analitzar les persones que es troben al capdavant del partit. La interpretació d’Espanya, de la societat espanyola, la manera de relacionar-se amb l’adversari polític... Tot això està molt influenciat per les seues directrius. L’actual PP no s’entendria sense FAES.
—Els anhels recentralitzadors dels partits de la dreta sobten en una conjuntura de gran atomització política, en què la presència de formacions de tall regionalista o nacionalista és molt elevada. En lloc de reflexionar sobre la distorsió que representa el Madrid centrípet, la dreta parla de recuperar competències. Madrid està succionant Castella i cada vegada pensa més en la seua centralitat.
—L’evolució del disseny territorial nascut de la Constitució de 1978 ha fet que les tensions territorials protagonitzades per uns subjectes polítics molt definits —que plantegen una pluralitat en la visió d’Espanya— comporten la reacció d’un subjecte polític que la dictadura havia hipostasiat, confonent-lo amb el conjunt d’Espanya: Castella. Els qui parlen exclusivament de Madrid, s’equivoquen de ple. Parlem de Castella sencera. Només hem d’analitzar la taca de distribució de poder d’aquells territoris que han liquidat el bipartidisme amb un tercer actor de caràcter estrictament territorial. Hi ha un arc que va d’Alacant fins a la Corunya, amb forma de mitja lluna, en què trobem Galícia, Astúries, Lleó, Cantàbria, el País Basc, Navarra, Aragó, Catalunya, la Comunitat Valenciana i les illes Balears; tots ells tenen un model de fragmentació electoral i de visió d’Espanya, en una part de les seues societats, que col·lideix amb la uniformitat projectada per Castella Lleó, Castella-la Manxa, Madrid, Extremadura i Múrcia. Què vol dir això?
—...
—Caldria rellegir les reflexions de [Pedro] Laín Entralgo sobre Espanya com a problema, les de Julián Marías al voltant de la raó històrica de les Espanyes, l’Espanya invertebrada d’Ortega, retornar a Unamuno... Si ens hi fixem, hi ha un subjecte dissolt a la idea d’Espanya des de la unitat de 1492 que s’anomena Castella, que va perdre els seus elements més heterogenis amb la derrota dels comuners —els quals defensaven una sort de protoliberalisme a recer de la burgesia urbana de Castella— en benefici d’un discurs imperial molt contraproduent. Van identificar l’imperi amb Castella i, d’alguna manera, Madrid substitueix ara aquella idea de Castella.
—En termes borsaris, es podria afirmar que el nacionalisme espanyol es troba en màxims històrics.
—De la Transició ençà, sí.
—El procés sobiranista català n’és el gran responsable?
—En bona mesura, per suposat que sí. Molta gent —tant als partits polítics com als mitjans de comunicació— ha cregut que la millor estratègia de derrotar un nacionalisme petit era menjar-se’l amb un de més gran. El tema de la unitat em sembla molt important, fonamental, però em sembla encara més important la preservació d’una societat oberta. I el nacionalisme no preserva una societat oberta. El nacionalisme, sense elements que l’estabilitzen, és un bucle que —com s’ha comprovat a Catalunya— radicalitza el discurs fins la negació de l’altre amb les formes que ja hem presenciat. No m’agradaria gens que això mateix passara al conjunt d’Espanya.
—Ha incidit molt en el paper dels mitjans de comunicació. En cas que el PP s’esforce a moderar el discurs contra el nou Govern espanyol, tal com reclamen alguns líders autonòmics del partit, els mitjans afins a la dreta l’animaran a exacerbar-lo novament?
—Una part molt significativa de la crispació que patim té el seu origen als mitjans de comunicació. La política ha dut a terme un procés d’autocrítica per la via dels fets —molts polítics del nostre país han hagut de retre comptes als tribunals—, l’economia —les grans empreses, el sector financer, el sector immobiliari...— també n’ha fet la seua, però els mitjans, no. Seria molt saludable que repassàrem quin paper hi han jugat i extreure’n conclusions.
—Quins considera que han estat més culpables: els que estan escorats a la dreta o els de perfil progressista?
“El que hem vist al Congrés aquests dies és un exercici performatiu que ve treballant-se des de 2004 a molts mitjans de comunicació”
—Això és simplificar massa. No es tracta tant dels mitjans com dels seus opinadors. Quan s’opina, hom no és conscient de la força que tenen les paraules, que diria Isaiah Berlin. Hi ha paraules que, escrites sobre un text, tenen la capacitat de canviar i d’erosionar una societat. L’exercici de l’opinió, si no és responsable, desemboca en la demagògia. Molts dels opinadors haurien de fer autocrítica de les coses que han dit i que han escrit. Han ambicionat ser performatius i han alterat la realitat. El que hem vist a la tribuna del Congrés aquests dies és un exercici performatiu que ve treballant-se des de 2004 a molts mitjans de comunicació.
—El nou Govern de Sánchez i Iglesias vol impulsar l’economia social i cooperativa, ampliar els drets de ciutadania i les polítiques socials, a més de combatre severament el canvi climàtic. És una agenda prou seductora perquè l’extrema dreta no pesque als seus caladors de vot habituals? Asseguren que aquesta és la “vacuna” per tal d’evitar-ho.
—En aquests moments, la democràcia liberal és assetjada per tres grans problemes. D’una banda, com us deia adés, la pèrdua de poder adquisitiu de les classes mitjanes i del rol que hi representaven. És obvi, igualment, que la crisi ecològica amenaça de manera directa l’estabilitat de la societat, especialment a l’entorn mediterrani, més propens a les crisis humanitàries. I en tercer lloc hi ha la revolució digital i tot el que significarà la desocupació tecnològica, cosa que obliga a fer canvis a nivell educatiu i cultural. L’alteritat més important que tenim per davant no és qui no pensa com nosaltres, sinó qui pensarà de manera distinta a nosaltres pel fet de ser una màquina.
—Els robots.
—Aquesta és, al meu parer, l’alteritat més important a què ens enfrontem, la que hauria de centrar bona part dels esforços del nou Govern. Quan observe els oradors del Congrés, veig que passen de llarg sobre els efectes que tindrà l’automatització de l’economia, la descomposició del model educatiu i la crisi ecològica, que només pot obtenir una resposta efectiva des de la tecnologia. Em sembla una irresponsabilitat enorme. El principal problema del nou Govern és la imperícia dels que hi arriben ara. Convindria no unflar massa les il·lusions ni tenir la pretensió de sanar la societat. La sanació és un fenomen molt complex.
—Algunes receptes, de fet, semblen més pròpies de curanderos.
—Sí. La sanació, si no s’emmarca en un procés en què gairebé han de participar filòsofs, és més pròpia dels curanderos. Amb tot, pense que aquest Govern té una oportunitat i que el conjunt d’Europa en té una altra gràcies a la nova Comissió i la nova centralitat que s’hi està construint al voltant dels socialdemòcrates, els democristians, els ecologistes... El Partit Socialista té la intenció d’alinear-s’hi. Ara fa un segle, quan va nàixer la coalició de Weimar, molts pensaven que era un acord demencial: liberals, socialdemòcrates i centristes catòlics. No hi podia rutllar. Doncs bé, aquell Govern va edificar la centralitat que va fer possible l’Estat del benestar i l’estabilitat política del segle XX. Ara és el moment de trobar una nova centralitat. És una feina de pensadors, més que no de polítics.