El neofeixisme gaudeix de l'era digital. Es troba còmode a les xarxes socials, les quals s'han convertit en l'ecosistema predilecte per difondre missatges carregats d'odi, per escampar mentides contra els col·lectius més vulnerables als quals se'ls intenta imposar la inhumana etiqueta d'enemics. Una penetració en unes plataformes cibernètiques per la seua propensió a privilegiar els discursos simples que ha comportat dades profundament perverses. Dos investigadors de la Universitat de Warwick, els quals van analitzar 3.335 atacs contra refugiats a Alemanya, tenint en compte totes les variables socioeconòmiques, polítiques i històriques de les comunitats on es van produir, van concloure que les persones migrades sofreixen més violència en ciutats amb més usuaris de Facebook. Altres universitats aplicaren l'estudi als seus països i arribaren a la mateixa conclusió.
L'aplicació de Mark Zuckerberg, no debades, premia els discursos polaritzadors, ja que augmenten el flux i la interacció dels usuaris. O dit d'altra manera: la capacitat d'obtenir ingressos. Facebook, però, no és l'única pàgina en la qual l'extrema dreta expandeix els seus tentacles. Ho fa a totes les seues coetànies. Carles Senso, periodista i doctor en història, explica al seu llibre Fascismo mainstream. Periodismo, conspiraciones, algoritmos y bots al servico de la extrema derecha (2020), precisament, com la ultradreta aprofita la condició de negoci del sistema cibernètic per estendre el seu missatge i guanyar seguidors. «A Facebook, Google o YouTube els importa un rave qui governe. Els seus dirigents tindran els seus posicionaments ideològics, però no són rellevants en el negoci. L'únic rellevant és que per a obtenir més rèdits econòmics, necessiten enfrontar la societat. Cabrejar-los per fer-los reaccionar. La solució implica crear globus artificials –de notícies i informació- en els que la retroalimentació aconsegueix activar un procés d'afiançament que porta a les posicions més radicals de l'espectre ideològic», exposa.
«Els bots resten a l'aguait i assetgen l'adversari. Encoratjats per milers de suposats aliats, els usuaris mobilitzats s'empoderen i inicien una campanya d'atac que duu a la més profunda de les agressivitats verbals per a, de vegades, fer el salt la vida real i acabar en violència física. [...] Missatges que, al carrer, són minoritaris i inclús reprovats per la majoria de la població, però que al món digital aconsegueixen consensos gràcies a manifestacions massives a les quals assisteixen robots que, encara que no voten a les eleccions, sí que poden provocar que altres, pensant-se membres d'una comunitat autoritzada, trien determinada opció política», assenyala Senso. No és gens complicat trobar-se a Twitter amb aquesta mena de comptes, que actuen com a caixes de ressonància de missatges adreçats als sentiments o basats en mentides, advocant a favor, per exemple, d'organitzacions ultradretanes com ara Vox.
Les xarxes socials, segons el periodista, han creat un món sense empatia ni perspectiva. Un món on la capacitat de saber de tot que dóna la sobre informació fa que els humans acaben per no saber de res. Un món on l'excés informatiu ha acabat duent a la desinformació i a l'apatia moral. L'autor, de fet, traça un perfil de les característiques de l'esser humà contemporani que, concentrat en l'entorn materialista i tècnic que l'envolta, ha deixat de lloc els valors humanistes. Es tracta de persones amb una constant insatisfacció personal, les quals desenvolupen una indiferència cap als altres. El mal radica en el fet que aquests atributs poden dur a cometre crims i atrocitats emparats en l'obediència i el compliment de la llei.
Les xarxes socials, però, no són les úniques que han propiciat la normalització del neofeixisme i el seu creixement durant els últims anys. Els mitjans de comunicació tradicionals han sigut els principals impulsors de la seua visibilització i els han consolidat com una opció política elegible, segons aquest professional de la comunicació. Al llibre s'exposa la crua situació del periodisme: un context de pèrdua de credibilitat per la seua convivència amb els poders econòmics i polítics; per la no distinció entre opinions i informació, i per una necessitat ferotge de la immediatesa, de guanyar l'última hora sacrificant el context i l'elaboració de peces de qualitat. A aquesta equació, se suma que la professió es troba precaritzada i el sector sense recursos. El resultat, d'acord amb l'autor, és un sistema mediàtic que serveix d'altaveu dels poders, propiciant la propagació d'informació falsa que no dóna temps a contrastar i entrevistes còmodes que no posen en dubte les dades. I la nova ultradreta és conscient.
«Per a activar els ànims dels seus seguidors, l'extrema dreta espanyola parla de complots internacionals que posen en perill les tradicions pàtries, la fe en Déu, la propietat privada o la sobirania de la nació més antiga del món (segons ells i també Rajoy). No tenen resposta per als desnonaments, l'atur o el venciment de pensions. Bé, sí. Una simple. La immigració il·legal. [...] Mai hi ha argumentació en profunditat. No la necessiten perquè el seu designi no és la raó. Són les emocions. La raó aporta claus de llarg recorregut. L'emoció, per la seua part, ofereix por i la resposta visceral. De la mentida naix l'odi», s'adverteix al volum. Els exemples són innumerables: formacions com Vox cerquen els titulars aprofitant que els mitjans entren al joc. El partit va presentar una denúncia a la Fiscalia de les Illes Balears en contra del govern d'Espanya per la seua gestió de les residències d'ancians durant l'estat d'alarma. Va ser arxivada ràpidament per falta d'indicis, però ja havien aconseguit vincular –a través dels mitjans- la gestió del PSOE amb una possible condemna judicial. Una vegada creada la confusió, encara que es demostre que és fals, hi ha gent que es queda amb el titular inicial.
Els mitjans, en la seua recerca d'audiències –traduïdes en rèdits econòmics- mostren en pantalla actes criminals i notícies negatives fora de context, encara que no siguen reflex acurat de la realitat. «El periòdic Le Monde va tractar d'explicar l'ascens de Le Pen en 2002 i va observar que, tot i que el ministeri d'Interior hi havia registrat un descens considerable de les denúncies per delinqüència als carrers i desordres públics, la televisió (auspiciada pel groguisme i les suculentes audiències) augmentà les hores dedicades a successos i posteriors intervencions policials en un 126%. Van calar un foc fictici perquè, amb els seus missatges unidireccionals, Le Pen oferira les seues solucions a un públic àvid de contundència i claredat davant de tant de soroll», explica, qui avisa: «Una societat sense certeses és idònia per a l'expansió del feixisme mainstream».
«El periodisme fa anys que està enfrascat amb dos debats, vinculats ambdós: si es deu parlar de l'extrema dreta i si serveix d'alguna cosa desmentir les mentides. En ambdós casos la resposta és sí, però. [...] El però tracta d'un periodisme compromès que margine l'equidistància i que mostre, per damunt de tot, un compromís ferm amb els valors de la democràcia. Les informacions sobre l'extrema dreta han de servir per a desvelar qui són (el seu passat vinculat a grups radicals i violents), la viabilitat de les seues propostes o la certesa de les seues afirmacions», opina el periodista, qui afirma sobre els mitjans que actuen com altaveu per a aquests grups: «És el que han aconseguit programes com el de Susana Griso o Ana Rosa Quintana que, buscant pujar els índexs, invitaren a donar la seua opinió a dirigents de Vox quan no comptaven amb representació parlamentària i, a més, no es tractaven temes eminentment polítics. Dit periodisme és còmplice de l'ascens de l'extrema dreta per estar centrat en el benefici econòmic».
Però no és treball només dels mitjans aturar el feixisme; també de la societat i de les empreses: «Per a coordinar totes les accions contra el feixisme fa falta un activisme preparat per a sofrir les conseqüències d'un enfrontament directe contra un engranatge ben elaborat que compta sovint amb la col·laboració de les forces policials i també d'uns fons econòmics que faciliten l'expansió dels seus missatges d'odi a través de les xarxes socials i mitjans de comunicació afins». L'autor exemplifica aquestes paraules recordant el moviment que es va donar l'any 2019 als Estats Units d'Amèrica, on milers d'empreses van retirar la seua publicitat de periòdics i televisions properes a l'extrema dreta. Amb fermesa i sense por. Com anima el periodista a combatre la ultradreta.
