“Torna demà; avui no és el teu dia”, li hauria dit amablement el productor d’una sèrie o una pel·lícula al guionista que li haguera suggerit unes escenes tan grotesques com les que els simpatitzants de Donald Trump van protagonitzar al Capitoli dimecres passat.
L’anterior president republicà, George W. Bush, ha definit aquelles imatges amb una expressió recurrent que, tanmateix, sobta molt en la boca d’un company de partit, pronunciada per una persona que precisament tampoc no va destacar per la seua capacitat de contenció. Bush júnior ha dit, ras i curt, que tot plegat ha sigut més propi d’una “repúbica bananera” que no de la primera potència del planeta. No n’hi havia per a menys.
L’assalt del Capitoli per part de centenars de fans de Trump —molts dels quals adscrits a l’extrema dreta— es convertirà en una de les imatges del segle. A l’altura, si fa no fa, dels dos avions que van impactar amb les Torres Bessones l’11 de setembre de 2001. En aquell cas, la víctima de l’atac era el poder econòmic nordamericà, mentre que ara ho ha estat el seu element més preuat, allò de què presumeixen tant: la seua democràciasecular.
A l’interior del Capitoli s’havia de certificar la victòria electoral del demòcrata Joe Biden, aconseguida a començaments de novembre després d’un recompte extenuant. Però Trump, que des de feia mesos alertava els seus seguidors dels perills d’un possible frau, no estava preparat per acceptar aquella derrota. “Stop the count!”, va exclamar a través del seu compte de Twitter el dia D, tot al·legant que els vots arribats per correu —amb una xifra rècord— eren irregulars.
Unes acusacions infundades que ha repetit sense descans en passar els comicis i que han dut els responsables d’aquesta xarxa social a censurar alguns dels seus missatges, primer, i a cancel·lar indefinidament el seu compte, més tard, després que Facebook i Instagram ja optaren per blocar-los fins que s’esgote el seu mandat. El president de la primera potència del món, emmordassat per difondre mentides. Poca broma.
El traspàs de poder oficial és dimecres 20 de gener. N’hi ha que volen retirar-li la condició de president fins i tot abans —la popular congressista demòcrata Alexandra Ocasio-Cortez és una de les veus que s’ha manifestat en aquesta direcció— mitjançant l’aplicació de l’esmena 25a de la Constitució, però no sembla gaire probable. De fet, un cop passats els esdeveniments del Capitoli, Trump mateix ha assegurat que afavorirà una transició tranquil·la, sense més sobresalts, per bé que aquest divendres comunicava que no assistirà a la presa de possessió del nou president, trencant el costum i els cànons de cortesia que imposa un moment així. 
Siga com siga, aquest magnat transvestit de polític ha anunciat la seua intenció de presentar-se de nou a les eleccions de 2024 per tal de recuperar la presidència. Que torne a ser-ne candidat no serà tan senzill, perquè ha deixat un Partit Republicà esmicolat i massa escorat a la dreta.
I com a mostra, un botó: l’article que l’actor d’origen austríac Arnold Schwarzenegger, governador republicà de Califòrnia de 2003 a 2011, ha publicat a The Economist amb motiu de la invasió del Capitoli: “Les accions del president Donald Trump per destruir la fe en les nostres eleccions i llençar per la finestra segles de principis estatunidencs han de ser acollides amb el rebuig universal de tots els dirigents polítics, independentment del partit a què pertanyen”. “No devem anteposar el nostre partit al gran experiment que representen els Estats Units”, ha etzibat aquest militant il·lustre dels republicans.
“Des que Trump va accedir a la presidència, s’ha comprovat que la realitat pot superar qualsevol ficció”, afirma el politòleg i periodista Ricard González, corresponsal de diversos mitjans als Estats Units abans de passar per Egipte —un país que va haver d’abandonar a causa de les pressions rebudes per part del Govern— i traslladar-se a Tunísia. “La reacció tova de la policia davant l’intent d’assaltar el Capitoli per la massa trumpista contrasta amb la duresa amb què 5.000 agents van reprimir les protestes del moviment Blacks Live Matter que hi van tenir lloc mesos enrere”.
Trump s’ha generat molts enemics en aquests quatre anys, però González sospita que aquest episodi marcarà un abans i un després. “Potser li passi com a Al Capone, el qual, després de moltes malifetes, fou enxampat per un frau fiscal”, apunta. En aquest sentit, els seus negocis, massa opacs, podrien erigir-se en objectiu de la justícia.
“Fa quatre anys, Trump no s’esperava derrotar Hillary Clinton i durant tot aquest temps s’ha dedicat a sembrar dubtes sobre les eleccions de 2020”, observa aquest politòleg. “Sort que el recompte final ha estat còmode per als demòcrates, perquè una situació com la de l’any 2000 a Florida, amb una designació presidencial pendent d’unes poques butlletes a un estat determinat, sí que hauria generat un veritable caos”.
Al seu parer, en efecte, “un resultat favorable als republicans als estats de Geòrgia i Arizona que haguera deixat Pennsilvània com l’estat clau a l’hora de determinar-ne el guanyador, hauria fet que Trump, fins i tot, s’oposara a una resolució judicial contrària als seus interessos”. En canvi, amb un recompte final més desequilibrat, Trump ha jugat amb les acusacions de frau sense arribar a traspassar cap línia roja. “Ha vist que els jutges, l’exèrcit i el seu partit acataven el triomf demòcrata, i que el seu propi vicepresident, Mike Pence, ho feia a última hora, raó per la qual tampoc no tenia cap sentit plantar-hi cara.”
“Trump ha qüestionat el resultat electoral, però en cap moment no va fer una crida oberta a la sublevació que hem vist, una sublevació que no ha condemnat obertament però que tampoc no ha animat de manera tàcita”, matisa González.
Un partit desfet
El llegat de Trump en termes partidistes és catastròfic. Va aconseguir destronar els demòcrates contra pronòstic, després del mandat de Barack Obama, però no ha revalidat la presidència fins als 8 anys a què tot president té dret —cosa que no succeïa des de 1992, amb George Bush pare— i deixa un Partit Republicà a la deriva. “Trump no serà capaç d’impulsar-ne una escissió, però ha fomentat tant l’atomització interna que als republicans els resultarà molt complicat de refer-se”, assenyala González. Assegura que “la divisió està garantida” i que al si del partit es desencadenarà una “guerra civil” per controlar la formació.
“Si més no fins al 2022, quan tindran lloc les eleccions a la Cambra de Representants, Trump esdevindrà un element de desestabilització notable”, augura González. “Les dues ànimes del partit entraran en col·lisió permanent i Trump s’esforçarà a defensar allò que únicament li interessa: ell i el seu ego”, sosté. “El drama dels republicans és que el qüestionament dels comicis recents per part del president sortint els afectarà en conjunt durant força temps”, continua, “i això els dificultarà molt de recuperar una part del votant fronterer amb els demòcrates, tot just el tipus d’elector que decanta els comicis”.
I és que tothom preveu que Kamala Harris, vicepresidenta de Biden, ho tindrà tot de cara per rellevar el president entrant d’ací a quatre anys, quan es retire de la política per raons d’edat. “Li donarà molt més joc a ella que no li va donar Obama a ell”, ensuma González.
Si això es confirma i s’imposa la tesi de la reelecció presidencial, doncs, els vuit anys de mandat que li esperen a Harris no obririen un horitzó de possible retorn dels republicans fins al 2032. Una eternitat.
“Quan Trump va dir que tornarà a ser candidat, no m’ho vaig creure, però com que hi insisteix, cada dia el veig més convençut de ser-ho”, conclou González. “Si considera que no hi té opcions no ho farà perquè odia perdre, i ja no podrà ser candidat pels republicans perquè polaritza massa i els caldrà un candidat diferent, capaç de derrotar els demòcrates, però podria intentar-ho com a independent”.
El problema és com mantenir-ne la tensió. “No disposa de cap càrrec públic, ni tan sols el de senador... Com pensa projectar-se políticament? Fent tuits durant quatre anys? Ho té ben magre”, opina Ricard González. “Tinc curiositat per veure quin nivell de popularitat obtindrà a la propera enquesta, però m’atreviria a dir que baixarà bastant, del 43% o 44% que tenia abans de les eleccions a prop del 30%.”
El panorama post-Trump és preocupant no sols per al Partit Republicà. També per als Estats Units en el seu conjunt. Els activistes d’extrema dreta que li fan costat representen una amenaça important. •