Celestí Alomar (Llubí, 1949), va morir despús-ahir a Palma. Expert en turisme, va tenir una dilatada carrera política, de la qual destaca el fet d’haver estat el conseller de Turisme del primer Govern del Pacte de Progrés de les Illes (1999-2003), el qual va imposar per primer cop a l’Estat una ecotaxa o impost a l’estada turística.
Tal com explicava ell en l'última entrevista que va concedir a El Temps, el novembre de 2024, es va llicenciar en Geografia i Història a principis dels anys setanta del segle XX a Barcelona, on havia entrat en contacte amb els moviments polítics d’esquerra de l’època. En tornar a Mallorca milità a Bandera Roja, després al PCE, més tard al PSI —Partit Socialista de les Illes—, partit que ajudà a fundar el febrer de 1976, i per a les eleccions al Congrés de juny de 1977 es convertí en cap de campanya d’Unió Autonomista, una oferta nacionalista liderada per Josep Melià Pericàs.
Quan posteriorment (1978) Melià va ser encarregat de la comunicació del Govern espanyol d’UCD, presidit per Adolfo Suárez, fitxà Alomar per ajudar-lo en aquesta tasca. I, més tard, quan abandonà el Govern espanyol, passà a responsabilitzar-se de la comunicació de l’ambaixada espanyola a Mèxic durant sis anys. De tornada a Madrid va entrar a RTVE, però al cap d’un any ho va deixar. Llavors aprovà unes oposicions i com a tècnic de l’Administració va tornar a Mallorca amb la família. «Un pic aquí, vaig mirar vacants que hi pogués haver al Govern (el primer executiu autonòmic, d’Aliança Popular amb altres partits de dreta molt petits, el Partit Demòcrata Popular i la Unió Liberal) i en Melià parlà de mi a Joan Cladera, que era el conseller de Turisme. Em va fitxar per dirigir l’Institut Balear de Turisme i, més tard, em va fer director general de Turisme, sempre com a independent. Després en Javier Gómez Navarro, el que va ser ministre de Turisme (entre 1993 i 1996, del Govern del PSOE de Felipe González), que tenia una consultoria turística, em va fitxar i vàrem fer feines a Mèxic, Cuba, Guatemala, Colòmbia...», explicava.
Va ser militant del PSOE i el 1999 es convertí, com s’ha dit, en el conseller de Turisme del govern del primer Pacte de Progrés (PSOE, Partit Socialista de Mallorca —avui Més per Mallorca—, Partit Socialista de Menorca —avui Més per Menorca—, Esquerra Unida, Els Verds i Unió Mallorquina) fins al 2003. Va seguir quatre anys més de diputat del Parlament balear, després abandonà la política institucional i el 2017 deixà de militar en el Partit Socialista en protesta per la imposició a Catalunya de l’article 155 de la Constitució.
El desembre passat aquesta revista li va telefonar per parlar per a un reportatge —que es publicà en paper el gener— sobre aquella aventura política de fundar el PSI, cinquanta anys enrere, però no va ser possible: ja estava ingressat a l’hospital. Així i tot, assegurà que «en poder te telefon i en xerram una estona llarga». No n'arribà mai l’oportunitat. La malaltia va fer de les seves i durant els últims mesos estava molt debilitat. Fins i tot hagué de deixar d’escriure els seus articles de premsa on amb la seva mirada sempre lúcida disseccionava els mals del turisme illenc i apostava pel decreixement.
La gran obra política d’Alomar va ser, sens dubte, l’ecotaxa balear. La que fou aprovada —no sense tensions internes entre els socis de Govern i dins del mateix PSIB-PSOE— el 2001 i que va entrar en vigor l’any següent. La idea era senzilla: com que el Govern no tenia prou diners per fer inversions especials i era necessari canviar el model turístic per millorar-lo —per no créixer tant en volum com en qualitat, per fer-lo més competitiu i respectuós amb el territori i els interessos socials— si es creava un impost —que popularment i mediàticament s’anomenà «l’ecotaxa»— que pagàs cada turista per allotjar-se en un establiment balear, el resultat seria recaptar una important quantitat global anual que es destinaria totalment a la finalitat esmentada.
En efecte, la idea era senzilla de plantejar. Però dur-la a la pràctica no va ser gens senzill. Les crítiques externes anaren creixent i se sumaren a les reticències internes de la coalició governamental, però Alomar no va defallir, en fou el gran impulsor i qui se’n va endur les galtades més fortes i ferotges de la dreta política, social i econòmica. Els grans hotelers li declararen una guerra salvatge, amb el suport del Govern espanyol de José María Aznar i les capçaleres dretanes tant les de les Illes, en especial El Mundo de les Balears —que es deia El Mundo-El Día de Baleares—, com les de Madrid. No eren simples crítiques, sinó que es convertí en una cacera contra Alomar. Fins al punt que un hoteler arribà a dir en públic que «o hem de llevar (del càrrec) al president (Antich) o hem de matar el conseller» de Turisme. Se suposa que es referia a una mort política. Ell a vegades en va fer broma, posteriorment, però també reconeixia que en alguns moments ho havia passat molt malament durant aquells anys per mor de l’ofensiva brutal que va rebre contra la seva persona.
Els grans hotelers arribaren a crear una fundació privada per canalitzar grans quantitats d’aportacions econòmiques que serviren per mantenir durant prou mesos una campanya d’anuncis contra l’ecotaxa, Alomar i en general el govern Antich, que, asseguraven, acabarien amb el benestar social i econòmic de les Illes per mor d’aquell impost. Quan entrà en vigor, es veié que tot era una impostura; no hi hagué més crítiques que les d’una dotzena de turistes i no es perdé ni un visitant ni una pesseta per mor de la revolucionària mesura imposada, la primera de la seva naturalesa a l’Estat espanyol.
A les eleccions de maig de 2003 el PP, liderat per Jaume Matas, guanyà per majoria absoluta. Els hotelers ho celebraren extasiats. La raó de la desfeta progressista, però, no va ser la brutal campanya que havien fet els hotelers, sinó la manca de pipella de l'esquerra dels progressistes a Eivissa, on el PSOE i Els Verds no es varen entendre, es va rompre la coalició anterior i així perderen entre tots un diputat que resultà clau per a la majoria absoluta justeta —de 30 diputats— del PP. La primera iniciativa legislativa del nou Govern va ser presentar al Parlament l’octubre del mateix any la norma per derogar de l’ecotaxa, per la via d’urgència i article únic. Posteriorment, Alomar va lamentar sovint, en diferents converses que va tenir amb El Temps en els anys vinents, que el seu partit d’aleshores interioritzàs que la polèmica per l’ecotaxa fos la responsable de la derrota. «No va ser així, perdérem per mor d’Eivissa», analitzava sempre.
Després d’abandonar el 2017 el PSOE, inicià la col·laboració amb els moviments socials crítics amb la saturació turística. En l’entrevista de fa dos anys, explicava que l’única solució és el decreixement perquè «hem arribat a un punt on tanta massificació ens genera un impacte amb molts aspectes negatius. Però alerta: no només sobren turistes. També ens sobren immobiliàries. Una cosa duu l’altra. No ho oblidem. És un model que es basa a explotar l’atractiu de les Balears com a lloc d’èxit per a les inversions immobiliàries i turístiques. Això no té futur. O sí, un futur que és el desastre». Definia l’actual model turístic balear com el d’«una fàbrica de llits. No estam en una economia dirigida per interessos socials autòctons. Sinó que es basa en l’interès extern i el d’una minoria d’aquí».