Borja Sémper, la veu més carismàtica del PP guipuscoà, la que proclamava un diàleg sense barreres, ha decidit plegar de la política. La notícia, que es coneixia la setmana passada, no era tan sorprenent com ho hauria estat ara fa uns anys. Els antecedents propers li han llevat transcendència.
És normal que tres perfils com els que encarnen el basc Sémper, el càntabre José María Lassalle i el català Toni Roldán hagen abandonat la política en lloc de continuar lluitant per les idees que defensen? La resposta és clara: sí.
Són tres persones amb una dialèctica eixerida, moderada, que no haurien desentonat gens com a ministres i que podrien haver plantejat un discurs territorial alternatiu al de la dreta espanyola tradicional. No obstant, s’han vist engolits per l’espiral ultranacionalista i molt escorada a la dreta tant de PP com de Ciutadans, una estratègia suïcida comandada per Pablo Casado i Albert Rivera que els incomodava profundament. No s’hi sentien a gust. Alguna malaltia greu afecta el centredreta i la dreta espanyola si els sectors oberturistes —seguint la semàntica de fa mig segle— opten per tocar el dos.
Girem la mirada enrere. Dos anys enrere. Al gener de 2018, quan EL TEMPS va publicar un article llavors inversemblant, quimèric, que avui ha cobrat valor premonitori. Es titulava “La impossible foto possible” i era encapçalat per un fotomuntatge que remetia al Pacte de Sant Sebastià. L’acord a què l’any 1930 van arribar republicans de signe divers —des de la dreta liberal fins a l’esquerra més esquerrana— amb d’altres de catalans, gallecs i bascos per tal de propiciar l’adveniment de la República i l’inici d’un procés constituent. Com ara, a espentes i redolons, el PSOE ja hi era.
Al fotomuntatge, integrat per 16 representants polítics, figuraven set membres del nou Govern espanyol —Pedro Sánchez, Pablo Iglesias, Margarita Robles, José Luis Ábalos, Alberto Garzón, Yolanda Díaz i Irene Montero—, quatre portaveus que han participat a les negociacions —Adriana Lastra, Aitor Esteban, Íñigo Errejón i Joan Baldoví—, així com les dues persones que, des d’ERC, s’han involucrat més a fons perquè la investidura de Sánchez fructificara: Gabriel Rufián i Joan Tardà. Dels tres actors restants, dos no hi han tingut tanta influència —el verdJuan López de Uralde i el comúJoan Mena Arca—, mentre que l’altre l’hauria volguda tenir, però el seu partit ja va encarregar-se d’interceptar-lo: l’exconvergent de tall socialdemòcrata Carles Campuzano.
Veure Sánchez al bell mig d’una instantània com aquella resulta, encara ara, del tot inopinat. Ni Sánchez ni Robles ni Ábalos, els tres socialistes de l’Exectiu que hi apareixien, no s’han distingit mai per mantenir posicions federalitzants, pels gestos amables envers els nacionalismes perifèrics o per la conveniència de cedir responsabilitats de govern a les forces ubicades a l’esquerra del PSOE. Ans al contrari, encarnen un socialisme que tradicionalment —i de manera explícita, recentment— havia observat per damunt del muscle els socis sobrevinguts. La precampanya i la campanya del 10N en són l’exemple cristal·lí.
Es tracta, per tant, d’una mera qüestió de supervivència. L’única via d’accés a La Moncloa era de peatge i passava per Galícia, el País Basc, Navarra, Catalunya, Terol, el País Valencià i Galapagar, amb escala a Canàries inclosa. Una tournée que els socialistes s’haurien pogut estalviar un semestre abans si Ciutadans haguera accedit a conformar un govern de coalició amb 180 diputats al darrere o si el PP s’haguera avingut a abstenir-se després d’aquesta segona volta a fi de desencallar el blocatge i d’esquivar una tercera cita amb les urnes, tal com el PSOE va veure’s obligat a fer durant el tumultuós octubre de 2016.
En canvi, no van moure’s de la seua postura original. Va fer-ho Inés Arrimadas, impel·lida per la desfeta del 10N, apel·lant a la “via 221”, en referència al nombre d’escons que reunien PSOE, PP i Ciutadans, com si els tres hipotètics socis estigueren en una posició equiparable. Se li oblidava recordar que els 10 vots del grup taronja eren irrellevants. Només podien tenir valor real si afavorien la investidura votant “sí” a l’acord Sánchez-Iglesias, que hauria convertit en innecessàries les abstencions d’Esquerra i EH Bildu. Però aquest moviment tampoc no els semblava patriòtic.
“Un partit dirigit per Sémper, Lassalle i Roldán que haguera sumat majoria absoluta amb el PSOE no hauria malbaratat aquesta oportunitat”
Una força política dirigida per Sémper, Lassalle i Roldán que haguera sumat majoria absoluta amb el PSOE no hauria malbaratat una oportunitat com la que va disposar Ciutadans a la primavera o la del PP a la tardor. Tanmateix, l’any 2019 deixa el regust amarg d’un centredreta i una dreta aliens a la realitat, enfervorits i radicalitzats. Aliens a la realitat d’una societat espanyola que majoritàriament reclamava un acord sòlid capitanejat pel PSOE des de paràmetres moderats, i aliens, també, a un context europeu en què, de fa temps, les coalicions entre socialdemòcrates, liberals i democristians són ben habituals.
Roldán, igual com l’eurodiputat Luis Garicano, va esforçar-se a obrir els ulls de Rivera sense èxit. A la seua trajectòria, Sémper ha insistit a dir que “Bildu no és ETA” i que l’esquerra abertzale era un interlocutor vàlid, per bé que no fora el seu predilecte. La setmana passada, en una entrevista amb aquest setmanari, Lassalle advertia dels perills que amaguen els pactes amb la ultradreta: “Si PP i Cs no s’hi desmarquen, Vox liderarà la dreta”, assegurava.
Ningú no imagina Angela Merkel o Emmanuel Macron arribant a pactes amb l’AfD alemanya o el Front Nacional francès. L’italià Matteo Salvini, al seu torn, ha rendibilitzat com pocs el seu pas efímer pel Ministeri de l’Interior, ja que ha aconseguit un grau de popularitat que ha situat la Lliga Nord al front de les enquestes. Ara bé, homologar els liberals i conservadors europeus als espanyols és bastant agosarat. El vídeo que aquests dies circulava per la xarxa en què la cancellera Merkel, visiblement enutjada, rebutjava la presència de la bandera del seu país en un míting, simbolitza les diferències existents entre el seu partit i el que n’és soci a Espanya. L’intent de patrimonialitzar la figura de Felip VI per part de PP, Ciutadans i Vox, contraposant-lo al Govern legítimament constituït, significa una altra errada considerable.
Com el capellà del poble de Réquiem por un campesino español, la famosa novel·la de postguerra de Ramón J. Sender, la dreta espanyola sembla agrair la desaparició dels seus perfils més moderats. Malauradament, però, la banalització del discurs de PP i Ciutadans amenaça la convivència, el diàleg necessari.
Rèquiem pels liberals espanyols, podríem afegir. El milió d’electors que van votar Ciutadans a l’abril i van quedar-se a casa al novembre denoten un malestar evident. Però els opositors a Sánchez, com si foren del maquis, continuen la seua guerrilla. Han emigrat al mont.