Ença i enllà

Renda bàsica: la vareta màgica contra la pobresa?

Precarització de les condicions laborals, incertesa, robotització, intel·ligència artificial, automatització dels processos productius com a amenaça... El mercat laboral s’ha transformat. I amb l’augment de la pobresa i les desigualtats, surt la renda bàsica com a política per adaptar l’Estat del benestar al món actual.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Ni granotes blaves ni sons estridents de sirena marcant la fi de la jornada laboral. Tampoc temps d’esbarjo assegurat ni factures pagades a final de mes. Ni fàbriques ni llocs de feina rutinaris on acudir diàriament. Malviure amb diners facturats a diverses empreses. Per lliure, però sense vacances ni un sou fix que garantesca la seguretat adquisitiva.

Els temps del treball assegurat amb bones condicions laborals han passat a la història, tal com descriuen les obres El precariat. Una nova classe social (Pasado y Presente, 2013) de Guy Standing; i La corrosió del caràcter. Les conseqüències personals del nou treball al capitalisme (Anagrama, 2000), de Richard Sennett. La reforma dels mercats laborals, impulsada pels processos de globalització econòmica com ara les deslocalitzacions empresarials, han dibuixat un nou paisatge en què el contracte indefinit s’ha convertit en utopia. Els contractes de zero hores i els minijobs s’han imposat. Segons un estudi d’UGT, els contractes d’un mes a Catalunya entre 2008 i 2016 s’han incrementat en un 70%. Encara més: l’any 2016, el 26% de les contractacions realitzades a l’Estat espanyol tenien només una setmana de durada, d’acord amb les dades del Servei Públic d’Ocupació Estatal. Qualsevol projecte de vida queda ensorrat per la realitat laboral.

Les perspectives, però, són encara més negres. “En les societats actuals hem passat de la plena ocupació a la desocupació. I de la desocupació a la superfluïtat, que comporta que gran part de les persones de la nostra societat no seran necessàries per a un mercat de treball saturat”, apunta Julen Bollaín, doctorat en Integració Econòmica i diputat d’Elkarrekin Podem al Parlament Basc. “Les noves tecnologies a poc a poc suprimeixen la necessitat de comptar amb mà d’obra. No es poden obviar els processos de robotització i automatització”, ressalta.

Diversos estudis posen xifres als auguris de Bollaín. Segons un informe d’investigadors de la Universitat d’Oxford titulat The future of employment, un 47% dels llocs de treball estarien en risc de desaparèixer. Un pronòstic que també fa el conseller delegat de l’Empresa de Treball Temporal Manpower a l’Estat espanyol, Jonas Prising. “El 70% de les feines patiran els efectes de la robotització. Fins i tot, entre un 5% i un 6% seran totalment automatitzades”, va afirmar. L’amenaça de la desaparició de llocs de feina anunciada pels mateixos jerarques empresarials de Silicon Valley pot suposar un sotrac en el món del treball. I més quan, per exemple, el 37% dels treballadors britànics reconeixen que la seua feina és prescindible.

Ramón López de Mántaras, director de l’Institut d’Investigació en Intel·ligència Artificial associat al Centre Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) espanyol, matisa aquest pessimisme. “Les pimes robotitzades tenen una mitjana de 88 ocupats enfront dels 57 de les no robotitzades”, indica. Això sí: assenyala “l’autèntica gran amenaça”. “La intel·ligència artificial té moltes possibilitats d’afectar el sector serveis. La nostra és una societat de consum, i la intel·ligència artificial no compra coses. Els consumidors són les persones i els primers interessats en el fet que això continuï són les empreses... Per tant, pot haver-hi un període amb un important trasbals de llocs de treball”, explica, tot i que confessa que “no se sap quin abast pot tenir aquesta automatització”.

La robotització i la intel·ligència artificial poden comportar canvis importants al mercat de treball, amb la possible desaparició de feines. La renda bàsica, segons els seus promotors, podria ser una solució per tal de resoldre els reptes laborals futurs| EL TEMPS. 

Siga com siga, i a l’espera que l’avanç dels processos de robotització i automatització de les feines confirmen les estimacions fetes, els canvis actuals en el mercat de treball han fet crònica la pobresa. Amb una taxa d’atur que dobla la mitjana de la Unió Europea —un 16,7%, segons dades de gener de 2018—, l’Estat espanyol ocupa el tercer lloc al rànquing europeu de treballadors pobres, amb un 13% d’ocupats amb ingressos per sota del llindar de la pobresa. Només a Catalunya hi ha mig milió d’empleats amb aquesta situació, a parer d’un estudi de la Taula del Tercer Sector. Unes condicions laborals força precàries que generen problemes psicològics. Sense anar més lluny, un informe d’UGT advertia que durant l’any 2017 van produir-se 208 morts per estrès laboral.

Renda bàsica, la solució?

Aquest còctel de precarització, incertesa i pobresa laboral, tanmateix, no s’ha frenat prou des de l’actual Estat del Benestar. És a dir, per part del conjunt d’instruments socials amb què les administracions públiques poden corregir les desigualtats a través d’una redistribució de la renda. “L’Estat del benestar espanyol és poc redistributiu. Si un agafa el principal indicador de desigualtat, l’índex GINI, trobarà que l’Estat espanyol abans d’oferir les seues transferències de l’Estat del benestar, obté una nota del 0,41 —on 1 és la nota màxima de desigualtat i 0 la d’igualtat— i que després de comptabilitzar totes les prestacions socials només ho redueix al 0,36”, assenyala Bollaín.

“L’actual Estat del benestar redistribueix poc, un fet provocat pel pes de dos programes de caràcter contributiu: l’atur i les pensions de jubilació”, incideix Pau Marí-Klose, professor de sociologia de la Universitat de Saragossa i investigador en el Grup de Política Social i Estat del Benestar del CSIC. “Per contra, programes que en altres països són robustos, com ara els d’ajuda a famílies o infantesa, de rendes mínimes de garantia o d’habitatge, han estat molt poc desenvolupats. Això provoca que els més vulnerables no es beneficiïn adequadament de l’Estat de benestar”, detalla. De fet, i tal com indica el catedràtic de ciències polítiques i polítiques públiques de la Universitat Pompeu Fabra i dirigent de Podem Catalunya, Vicenç Navarro, al llibre El subdesenvolupament social d’Espanya. Causes i conseqüències (Anagrama, 2006), la despesa social espanyola en aquestes polítiques figura entre les més baixes dels Estats europeus amb renda similar.

Amb la transformació del mercat de treball, l’agreujant de la revolució tecnològica i un sistema de protecció social poc redistributiu, s’aposta per implantar una renda bàsica universal. És a dir, per atorgar uns diners als majors de 18 anys pel sol fet d’existir. “Té sentit que es pose en marxa una renda bàsica a causa dels robots i dels sistemes d’intel·ligència artificial que desplaçaran gent dels seus llocs de feina”, defensa Mántaras. 

“Necessitem un nou contracte social amb tots aquests canvis en el món del treball. I la renda bàsica, lluny de les interpretacions perverses d’alguns liberals que busquen que substituïsca l’actual Estat del benestar, és l’instrument més idoni per garantir la seguretat econòmica de tots els ciutadans. En cas d’instaurar-se, de fet, ens aproparíem al percentatge de desigualtat que tenen els països més igualitaris del món, que són els escandinaus”, exposa Bollaín. “Ha de ser un dels pilars del futur Estat del benestar”, reivindica.

Els defensors de la renda bàsica l’han plantejada com l’instrument principal per garantir la seguretat econòmica de tots els ciutadans. Una fórmula pràctica per aconseguir el somni d’erradicar la pobresa de les nostres societats i fer front als nous reptes laborals que poden empitjorar la situació, com ara la robotització. 

“Atorgar diners als més vulnerables, com ho fa de manera universal la renda bàsica, és la millor fórmula per garantir uns ingressos als més desfavorits. Ara bé, amb un xec dinerari no se soluciona tot”, contraposa l’economista David Lizoain i antic assessor polític del PSC. “L’ideal sempre és universalitzar. Però, amb els recursos escassos, cal centrar els esforços en els col·lectius més vulnerables”, agrega José Antonio Noguera, sociòleg de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i investigador especialitzat en la renda bàsica, que defensa la implementació d’una renda garantida (una ajuda fins al llindar de la pobresa) focalitzada en les capes més depauperades. “La renda bàsica cal plantejar-la com un projecte a molt llarg termini, cap al qual s’hauria de començar amb col·lectius que no poden treballar, com ara els infants i com té la gent gran amb les pensions”, afegeix Marí-Klose.

Per al sociòleg de la Universitat de Saragossa, tanmateix, la renda garantida s’hauria de complementar amb “crèdits fiscals a la població amb ingressos més baixos i que no fan la declaració de la renda, completant els seus ingressos amb una quantitat que garanteixi una base mínima”. “Amb uns recursos econòmics limitats, també cal prioritzar polítiques familiars com ara la universalització de la xarxa d’escoles bressol de 0 a 3 anys”, defensa Lizoain.

El mirall basc

Sense exemples prou vàlid per testar els efectes d’una renda bàsica ­—“Finlàndia l’està experimentant amb una reforma de la prestació d’atur, no amb una transferència d’aquest tipus”, aclareix Noguera—, la majoria dels experts consultats destaquen l’experiència basca amb la renda garantida. “El País Basc ha implementat aquesta política amb uns resultats molt positius en la lluita contra la pobresa extrema”, afirma Marí-Klose.

“Té impactes de cobertura i de reducció de la pobresa que estan per sobre de molts països europeus. A més, compta amb una despesa important, amb quanties que se situen molt a prop del llindar de la pobresa i, fins i tot, amb complements salarials i d’habitatge que lluiten contra la trampa de la pobresa, és a dir, contra la incapacitat d’estalvi dels més desafavorits”, ratifica Noguera. “No és el paradís, però celebraríem que altres autonomies, com ara Catalunya, gaudiren d’una prestació amb aquestes característiques. És una experiència relativament reeixida”, insisteix.

Amb Navarra com l’altre referent estatal de rendes garantides, el País Valencià ha impulsat una renda d’inclusió social que compta amb quatre modalitats de prestació segons les necessitats: assegurar el mínim vital, complementar ingressos de famílies pobres, també els de persones amb treballs precaris i ajudar les unitats familiars amb prestacions reduïdes d’atur o jubilació. Fins i tot, aquestes ajudes, de les quals només es pot optar a una, gaudeixen de complements a banda en matèria d’habitatge i beques d’educació infantil i menjador. “En alguns aspectes, la renda d’inclusió social del País Valencià és més avançada que la catalana”, assenyala Noguera, que també destaca la fórmula balear.

Al País Valencià, el Consell ha impulsat una renda d'inclusió social que busca reduïr a la mínima expressió la pobresa al País Valencià. A la imatge, Xavier Uceda, delegat del Consell per al Model Social, i la vicepresidenta de la Generalitat Valenciana, Mónica Oltra| EL TEMPS

“A Catalunya, és cert que s’han augmentat les quanties, s’han eliminat restriccions i s’ha suprimit la condicionalitat del darrer tram, la qual cosa és força positiva. Ara bé, no es compatibilitza la prestació amb salaris, llevat d’algunes excepcions que penalitzen, segons els meus càlculs, acceptar una oferta de treball”, afirma, “perquè eixiria més a compte continuar cobrant la prestació que rebre el salari laboral”. “A més, té el problema d’estar lligada a l’indicador de renda de suficiència de Catalunya, que està congelat”, agrega.

Bollaín, membre de la Xarxa Mundial de la Renda Bàsica i investigador del model basc de renda garantida, censura que la renda garantida basca “té limitacions pressupostàries, de cobertura, persisteix amb el parany de la pobresa i comporta una estigmatització associada al fracàs social que suposa per a moltes persones el fet de ser beneficiari d’un subsidi de pobresa”. “A tots aquests problemes, s’hi sumen les arbitrarietats administratives i els costos de gestió. De fet, per cada euro eficaç, l’administració en gasta un altre. Quan és ineficaç l’euro invertit, el cost n’és de tres”, critica. I reivindica: “Tots aquests punts negatius desapareixen amb la renda bàsica universal”. Amb el mercat de treball transformant-se acceleradament i les desigualtats eixamplant-se, la discussió sobre la renda bàsica s’ha instal·lat per quedar-se. •

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.