TURISME

Turisme: bitllet a la precarietat

En vuit anys, l’arribada de visitants estrangers a Catalunya, País Valencià i Balears s’ha incrementat d’un 36%. El turisme encadena rècord de visitants any rere any, genera llocs de treball i activitat econòmica.  Aquesta és la cara A. La B són la precarietat laboral, la desregulació i els salaris baixos. Cada volta més veus alerten dels riscos que genera per a l’economia l’especialització turística. Més visitants, adverteixen, no sempre vol dir més prosperitat. EL TEMPS s’endinsa en aquesta veritat incòmoda.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Són les set i deu del matí i a l’estació de trens de Castelló, un grup de dones migrants seuen en un banc, vestides, algunes, amb un uniforme blanc amb el logo de Marina d’Or. Al seu costat, un microbús decorat amb fotografies de famílies somrients i piscines que irradien felicitat. El vehicle les durà, plegades, a aquest gran complex hoteler i residencial erigit en plena bombolla immobiliària a Orpesa, 25 quilòmetres cap al nord. A les 8 comencen la jornada, que s’allarga, segons contracte, fins les 16 hores. La mitjana d’habitacions per treballadora són 20 o 25 al dia, més, òbviament, les zones comunes. “És una feina esgotadora, molt dura”, accedeix a explicar, després de superar les primeres reticències, una de les netejadores que al seu país exercia com a auxiliar d’infermeria. A voltes, diu, tenen 15 minuts per fer un mos, entre habitació i habitació.

Elles són les kellys, les dones invisibles que fan llits, netegen tasses de vàter i passen els aspiradors a canvi d’un sou una mica per sobre del salari mínim interprofessional. Són, també, la cara B d’un indret que s’ha volgut erigir com a “Ciudad de vacaciones” de la costa mediterrània, un eixam d’edificis de construcció aparent però estat precari dissenyat per oferir una experiència vacacional completa: piscines, tendes, balneari, parcs d’oci i entreteniment per a grans i menuts, espectacles... Un cap de setmana per a quatre membres d’una mateixa família, amb totes les menjades incloses, en temporada alta per 440 euros. “¡Qué guay!”, que diria l’anunci.

Una maquinària residencial que funciona, també, a força de cruspir-se els drets laborals dels seus treballadors. “Marina d’Or és un món a banda”, reconeix Miguel Mandingorra, secretari general de servei de Comissions Obreres al País Valencià. El seu sindicat, de fet, acumula una pila de denúncies de treballadors contra l’empresa propietat de Jesús Ger. El complex estiuenc, una mena de fast food vacacional on han arribat a treballar 3.000 persones, no té representants sindicals. Només a les oficines es celebraren eleccions, el juny de 2017. “I van eixir tres treballadors nomenats per l’empresa sense cap vinculació als sindicats majoritaris. Per a nosaltres és un terreny vedat”, assegura Mandingorra.

Perquè si Marina d’Or ha volgut erigir-se en el paradigma del model vacacional, també encarna tots els problemes de precarietat que arrossega el model turístic de la costa mediterrània: horaris que són paper mullat; treballadors i treballadores multitasca, que igual són socorristes al matí que princeses en la cavalcada nocturna; condicions laborals precàries; contractes temporals; sous ínfims; nul·la sindicació; hores extres que no es cobren... Les condicions laborals en el sector són com més va més roïnes i això és especialment preocupant per l’efecte que té sobre un model econòmic que en els darrers anys ha fiat el seu creixement al motor del turisme. “El turisme genera riquesa i llocs de feina”, és el mantra que es propugna des de la majoria dels altaveus. Especialment des dels estaments polítics, que han vist en aquesta activitat el sector des del qual amarrar la suposada recuperació econòmica. I també des del poderosíssim lobby turístic, que a casa nostra estén els seus tentacles a tot arreu.

Però mentre els discursos oficials parlen de “segells de qualitat” i de “destinacions intel·ligents”, s’obrin camí veus que, des de postures dissidents, qüestionen la màxima segons la qual més turisme és, sempre, més riquesa. “Hem de començar a descolonitzar les nostres ments del miratge turístic”, assegura Ivan Murray, doctor en Geografia per la Universitat de les Illes Balears i una de les veus que fa temps que alerta sobre els perills del monocultiu turístic a les Illes. “Incrementar el PIB no vol dir necessàriament incrementar la prosperitat”, adverteix l’economista Miquel Puig, en Un bon país no és un país low cost, un llibre on dedica un capítol sencer a desmuntar el mite segons el qual el turisme sempre genera millora econòmica.

Un creuer a la deriva

Que el turisme no és tot flors i violes és cosa sabuda. L’arribada de persones foranes per passar uns dies d’oci i tranquil·litat va ser durant molt de temps una palanca econòmica per a les comunitats locals. Però el turisme actual no té res a veure amb el turisme del Grand Tour de mitjan segle XVII i  XVIII, que consistia en viatges de joves aristòcrates, britànics, habitualment, a indrets com Suïssa, França i Itàlia, principalment. Podríem situar primigèniament el fenomen turístic en les rutes organitzades per Thomas Cook a la meitat del segle XIX, encara viatges molt elitistes, reservats per a persones acabalades. Per bé que és a partir de la II Guerra Mundial quan els governs dels països occidentals implanten les setmanes de vacances pagades per als treballadors (el primer Govern a aprovar aquesta mesura —tot s’ha de dir— havia estat el Govern bolxevic el 1917), una circumstància que sembra la llavor de l’actual fenomen turístic. El dret al descans s’estén i amb ell comença a bastir-se una protoindústria turística

D’aleshores ençà el turisme no ha parat de créixer, fins a esdevenir un fenomen d’abast mundial. La popularització dels vols low cost, la irrupció de les noves tecnologies digitals que permeten prescindir dels intermediadors i l’assumpció del viatge com un bé més de la societat de consum, han fet del turisme un fenomen massiu. Les xifres així ho testimonien: segons el World Travel & Tourism Council (WTTC) és el negoci que més creix a tot el món, a un ritme d’un 3,1% l’any, cosa que suposa el 10,2% del PIB del planeta. Segons aquest organisme, genera 6,6 bilions d’euros i dona feina a 292 milions de persones, això és el 9,6% del total.

L’àrea del mediterrani no ha estat aliena a aquest increment. Al contrari. L’any 2010 (vegeu gràfic) el País Valencià, Catalunya i les Balears van registrar l’arribada de 27,4 milions de turistes estrangers (atenció: només estrangers!), segons dades del Ministeri d’Indústria i Turisme. Vuit anys després aquesta xifra aplega als 42,1 milions, és a dir, un 36% més. És sostenible aquesta xifra? D’un temps ençà els efectes negatius que genera aquest model turístic massiu s’han fet més i més visibles, sobretot d’ençà que el turisme urbà ha irromput a les capitals. La pujada dels preus del lloguer per l’aparició de les plataformes com Airbnb i la consegüent gentrificació; l’ocupació dels espais públics per part dels turistes; la metamorfosi de l’oferta comercial, enfocada als visitants i no als locals; la transformació, en definitiva, de la ciutat en un escenari per ser visitat però no viscut, són només alguns dels efectes col·laterals d’aquest fenomen. “Turistització”, en diuen les veus expertes. Passa a València i Girona, Palma i Barcelona, i a totes les zones costaneres, indrets que tradicionalment van gastar molts diners en promoció però que han acabat transitant des de l’entusiasme turístic a la prevenció, quan no el rebuig encarnat en la mal anomenada turismofòbia.

I passa en molts altres indrets d’arreu del món. La imatge, la setmana passada a Venècia, d’un creuer que havia perdut el control enmig de la tempesta a punt de xocar al canal de la Giudecca, va reobrir el debat sobre la insostenible arribada d’aquests hotels marítims a la ciutat italiana. Venècia exemplifica a la perfecció com de vulnerables poden ser els territoris quan el turisme no es regula. I com d’important és, també, tenir en compte la capacitat de càrrega de cada indret.  

Trajectòries laborals ‘low cost’

Aquests són, però, només els problemes visibles, els que han provocat la reacció dels veïns i  afectats. I també, els que més espai mediàtic ocupen darrerament. Però n’hi ha més: els relacionats amb una estructura econòmica on el sector turístic guanya pes en detriment d’altres a mesura que passen els anys. Un sector turístic, a més, que es caracteritza pels salaris baixos i unes condicions laborals paupèrrimes. Un país, si es permet la reducció, de cambrers i dones de fer feines. Segons dades de Comissions Obreres, a hores d’ara, el 13% de la massa laboral de Catalunya es dedica al turisme, per un 14% al País Valencià i un 32% a les Balears, el territori de tot l’Estat que, junt amb les illes Canàries, té un nivell d’especialització turística més alt.

 

 

Maria (nom fictici) treballa per a una cadena d’hotels de les Illes. En realitat, aquesta valenciana hi treballa només una part de l’any. L’altra, es desplaça a Formigal, a Osca, per atendre la temporada d’esquí. La de Maria, com la de tants altres, és una vida nòmada, que depèn de les fluctuacions climatològiques. “Les condicions en aquest sector són molt precàries”, relata. “No cobres segons la categoria laboral que et correspon. En el meu cas, durant molt de temps he estat contractada com a ajudanta de recepció, però en realitat assumia les tasques pròpies d’una recepcionista, amb la responsabilitat extra que això comporta. Les hores nocturnes, a més, no les cobres com correspondria”, es queixa Maria, que n’ha vist de tots colors des que fa sis anys la crisi la va expulsar del sector de les assegurances, on havia treballat des que acabà els estudis.

Les habitacions on es queden a dormir no tenen, en alguns casos, les mínimes condicions de confortabilitat, explica. Fa uns anys, protestà perquè la direcció de l’anterior hotel on treballava l’obligava a transportar clients a la platja en una furgoneta, responsabilitat per a la qual no estava habilitada. Ho va fer saber al seu superior, alhora que reclamava poder descansar dos dies per setmana, com corresponia pel conveni vigent a les Illes. La temporada següent, no li telefonaren. “El sector s’ha devaluat. Ho han fet els llocs de feina: no es valoren els idiomes ni l’experiència. Però també el tipus de client que ve, que cada volta valora menys la nostre feina i es queixa més”, explica.

La de Maria és una història com tantes altres en el sector. Qualsevol que treballe en alguna de les branques del turisme manifesta històries semblants. Relats de professionals que treballen en cos i ànima a canvi d’un sou paupèrrim. L’emergència de les kellys com a col·lectiu laboral simbolitza les tensions que pateixen els i les professionals. “Aquest ja era un sector precari però ara s’ha degradat”, explica Yolanda García, portaveu de les Kellys de Benidorm, un col·lectiu que va nàixer, l’estiu de 2016, inspirades en les Kellys de Barcelona. Com a Marina d’Or, al municipi de la Marina Baixa, és habitual que cada netejadora es faja càrrec d’entre 20 i 25 habitacions en els hotels més grans, a més dels espais comuns. Recorda García que l’Invassat  (Institut Valencià de Seguretat i Salut en el Treball) va realitzar un estudi on indicava que el 66% de les dones de fer feines tenien molèsties a la zona dorsal-lumbar de l’esquena. Més del 50% també presentaven dolors en muscles, braços i coll.

Les kellys reclamen, per tot això, que es controlen els ritmes de treball i que es reconeguen els mals crònics, que a hores d’ara les mútues no consideren malalties professionals. “Quan hem denunciat la nostra situació a Inspecció de Treball, envien un inspector que reclama el planning; aleshores l’inspector sol·licita a la direcció de l’hotel que esmene els dèficits en un termini concret. Però després no s’inspecciona que aquests canvis es produesquen realment”, explica Yolanda García. “Estem veient com es renoven molts hotels i passen a quatre estreles —afegeix—. Mentrestant, les nostres condicions són cada volta pitjors. Es competeix a costa de reduir les nostres condicions laborals. Els seus beneficis són a costa de la nostra explotació”.

La setmana passada els hostalers de Castelló, organitzats a través de la patronal Ashotur, es lamentaven per les dificultats que estan trobant a l’hora de cobrir llocs de feina en plena temporada estival. “No és que no aconseguim mà d’obra especialitzada en hostaleria, sinó que tampoc no cobrim els llocs de feina més bàsics”, assegurava el seu president, Carlos Escorihuela. El que no explicava Escorihuela és que el sector està sense conveni des de 2013, quan va expirar. D’aleshores ençà, la patronal s’ha negat a seure amb els sindicats i l’administració per renovar l’acord laboral. Hi ha, segons indiquen des de Comissions Obreres, cambrers fent 10 hores de feina, amb un dia de descans, pel salari mínim. Això per no parlar dels pagaments en B o per l’abús del contracte de formació. A finals de maig passat, amb motiu de l’entrada en vigor del decret que obliga al registre de les hores extres, Ashotur va advertir que l’obligació de pagar aquestes hores de més als treballadors posaria en dificultats moltes empreses del sector. “Pot haver-hi negocis que deixen de ser viables”, va afirmar Carlos Escorihuela al diari Mediterráneo. Difícil condensar millor en una sola frase la lògica del sector hostaler.

És la desregulació, estúpid!

Què està passant? Per què les condicions per aquest sector empitjoren any rere any? Per a Ernest Cañada, coordinador d’Alba Sud, un centre de recerca sobre turisme responsable amb seu a Catalunya, la devaluació de les condicions laborals dels treballadors s’insereix en la lògica neoliberal d’un mercat globalitzat. La competència amb altres destinacions més barates està pressionant els preus i les condicions laborals a la baixa. “El turisme no és com la producció de cotxes, que la pots deslocalitzar allà on la mà d’obra siga més barata. En el cas del turisme, el seu negoci es fonamenta sobre tota una sèrie de recursos públics que fan que la seua presència en un lloc determinat tinga un sentit. No es pot deslocalitzar. Això provoca que les empreses busquen mecanismes de reducció de costos en el lloc on es produeix l’activitat per la via de reduir les càrregues salarials i la intensificació del treball”, explica aquest especialista.

Del que es tracta, en el cas d’aquesta riba del Mediterrani, és de competir amb destinacions com ara Turquia, Egipte, Tunísia, Grècia o el Marroc, països, tots ells, amb uns nivells de vida i renda molt més baixos que nosaltres. “L’empresariat té com a principal objectiu disposar d’una mà d’obra extremadament flexible, adaptada a les oscil·lacions de la demanda i que, mentre estigui a la feina, el seu rendiment sigui el més intensiu possible, i que a més pugui ser considerat un cost variable, no fix”, relata Cañada.

La irrupció de plataformes d’Airbnb, que incorporen al mercat més oferta turística; la consolidació de la posició de domini que habitualment han tingut els grans operadors turístics i ara també les plataformes on-line de reserves; i la mateixa financiarització del sector hoteler arran de la crisi contribueixen a alimentar una dinàmica competidora que, en última instància, perjudica les condicions laborals. Un brou que no hauria estat possible cuinar —i això és important— sense les successives reformes laborals aprovades en l’etapa del Partit Popular, amb el suport de CiU, encaminades a desregular les condicions laborals.

El fet cert és que des de l’any 2010 el nombre de turistes ha crescut espectacularment. “Des d’aleshores, els ingressos per habitació disponible quasi s’han duplicat; també els ingressos de les empreses turístiques. En canvi, els salaris dels treballadors no han crescut en la mateixa mesura”, explica Iván Murray, de la Universitat de les Illes Balears.

El salvavides turístic

El turisme ha esdevingut un dels eixos articuladors de la recuperació de la crisi”, explica aquest expert. Segons Murray, l’actual hipertròfia turística no s’explica sense tenir en compte la recessió global iniciada el 2007. “La crisi financera i immobiliària es va estendre a tota l’economia, també al sector turístic, que portava encadenant anys d’increments —explica— . En el període 2008-2010 hi hagué una important reducció de turistes, i això va provocar una reestructuració de molts establiments turístic, en forma d’acomiadaments”. La seguiren programes de rescat turístic a través de canvis normatius destinats a legalitzar establiments fins aleshores il·legals, crèdits tous per fer reformes...

Mentrestant van esclatar les primaveres àrabs, que redireccionen part dels fluxos turístics cap a casa nostra. Així les coses, a partir de 2011 comencen a encadenar-se temporades de rècord. “Això és una mina per als empresaris: tenen pics de turistes a qui atenen amb plantilles més reduïdes. Això provoca que s’augmente la càrrega laboral. El que els empresaris lligen com un augment de la productivitat en realitat és un increment de la taxa d’explotació. Allò que era conjuntural —elevada càrrega laboral i escassa contractació— esdevé estructural”.

L’estiu passat molts mitjans es van fer ressò d’una oferta laboral en una zona de costa que va causar indignació: consistia en una feina de cambrer de 15 hores diàries i un dia de descans per 800 euros. Quan el candidat va conèixer el detall de les condicions, va mostrar la seua sorpresa a l’ocupador. “És estiu, tu veuràs”, li va respondre l’empresari, insinuant que si ell no volia la feina algú altre s’hi interessaria. “Bona part del treball turístic es pot dur a terme amb baixos costos de formació. No vol dir que es faci bé, però es pot fer —argumenta Ernest Cañada—. Això facilita que certes activitats siguin condemnades a baixos salaris perquè hi ha molta gent que les pot realitzar, i per tant hi ha molta competència per un mateix lloc de feina”.

La pregunta, arribats a aquest punt, és òbvia: és aquest l’únic panorama laboral possible amb l’actual model turístic? O, per contra, es podria frenar aquest procés de degradació? Cañada posa com a exemple d’un model alternatiu Las Vegas. En la meca del turisme del joc l’organització sindical dels treballadors va aconseguir imposar condicions laborals favorables als seus interessos. El sindicat Unit Here va aconseguir un salari de referència molt per damunt d’altres ciutats turístiques de l’estat de Nevada. “Aquest mateix sindicat ha aconseguit impulsar el programa Fair Hotel, a través del qual les persones usuàries poden saber les condicions laborals dels hotels abans d’allotjar-se”, explica el responsable d’Alba Sud.

Maria, l’assistent de recepció que treballa mig any a Mallorca, encara recorda el dia que un representant sindical va apropar-se a l’establiment on treballava. “Isquè el responsable de l’hotel, li passà el braç per l’esquena i el convidà a passar al seu despatx —explica— .  Una estona després va marxar i mai més no vam saber-ne res més”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.