No sé si als lectors els pot interessar la notícia, però aquest mes de maig serà l'últim que la revista musical Rockdelux arribarà als quioscos. Es tracta d'una publicació fonamental de la història musical de l'Estat espanyol, que tot i que s'havia adaptat més o menys a l'entorn digital romania fidel al seu format físic en paper. Fa temps que arrossegava problemes per sostenir la cita amb els lectors. I el coronavirus ha suposat el colp de gràcia. Una mort sense funerals d'Estat.
Quan Internet i la cultura de la gratuïtat va començar a arrasar la comunicació molta gent va destapar el cava. És el futur. És el que toca. Que s'hi adapten. I l'adaptació ha consistit a perdre una xifra incalculable de llocs de treball, de professionals que s'han acomodat si han pogut en altres sectors, mentre que els supervivents ho hem fet amb horaris xiclet i una connectivitat permanent. Tot, mentre les empreses fan mans i mànigues per trobar la fórmula per sobreviure regalant uns continguts i reservant uns altres per aconseguir subscripcions. Al costat, tot un univers de precarització i amateurisme, ben visible en l'entorn digital, tan difícil de rendibilitzar econòmicament. Treball gairebé gratuït per a microempreses. Una transformació quasi sempre a pitjor, amb el que això implica per a la salut democràtica i que encara no ha acabat. Un tema que a poca gent importa.
Quan Amazon va començar a arrasar el teixit comercial els usuaris onejaven el preu i la comoditat. Si les botigues volen sobreviure, hauran de modernitzar-se, deien. És el futur. Adaptació o desaparició. Serà desaparició, però molts altres negocis a pobles i ciutats se'n ressentiran i ningú no sabrà exactament per què. Encara no hem entès que caldrà fer compra de proximitat o morir. Però aquest és un altre tema. Un fil argumental semblant el podem trobar aplicat a la indústria musical, l'edició de llibres, els taxistes (amb la uberització) i un llarg etcètera d'activitats de mediació que Internet ha triturat i que no solen trobar excessiva complicitat social ni mediàtica.
Uns altres catalitzadors de les transformacions, de les que s'han fet malament i de les que no s'han fet, són la globalització i la lluita contra el canvi climàtic. Al País Valencià, per cenyir-me al que conec millor, la resposta en sectors com el camp a les amenaces globalitzadores va ser l'abandonament d'una activitat poc rendible per posar ingents quantitats de sòl en mans de la construcció. Beneficis en el curt termini, prejudicis a la llarga. En la indústria, moltes empreses es van adaptar admirablement a còpia d'excel·lència i capacitat exportadora -també de devaluació salarial, per ser justos-, però en molts casos la resposta va ser deslocalitzar producció o la desinversió de capitals que acabaven, ai las, en la construcció.
Per a quan la bombolla va esclatar, en l'anterior crisi econòmica, el territori estava absolutament transformat i en mans d'un turisme massiu, mediambientalment sospitós i d'escassos dividends socials. Per la part estrictament econòmica hi hagué sort, perquè la inestabilitat d'unes altres destinacions com el Nord d'Àfrica i els preus baixos empentaren milions de turistes estrangers cap a les nostres costes, generant un nivell d'ocupació i una activitat amb un impacte brutal, en diversos sentits, no tots positius.
Un sector al qual ja no es podia ni tossir molt abans del coronavirus, malgrat ser un consumidor insaciable de recursos (la lluita contra el canvi climàtic no té ací molts defensors) i presentar uns nivells de precarització i estacionalitat indignes d'una economia del primer món: no és casualitat que comarques tan dependents com la Marina Alta o el Baix Segura tinguen nivells de renda tan baixos i, fins i tot, un perill més gran de pobresa. Per no parlar de la distorsió del mercat de lloguer i fins i tot del preu dels habitatges habituals: el turisme massiu està sent un motor implacable de gentrificació. Un sector, tanmateix, intocable, capaç fins i tot de pixar-se en mesures d'un impacte tan limitat com l'ecotaxa.
Cap administració reconverteix un sector perquè siga insostenible mediambientalment, sinó perquè és inviable econòmicament
Perquè som el 15% del PIB, amics. I és absolutament cert que la paralització aquest estiu comportaria un impacte econòmic i social de dimensions incalculables. I no és menys cert que cal ser prudents a l'hora de demonitzar ningú, perquè vés i explica a les famílies d'assalariats i autònoms que estan esperant l'estiu per sostenir les seues precàries economies que tanquen l'estómac i deixen de pagar factures durant uns mesos. No és una qüestió únicament de les grans patronals. Per això els riscos, no sé si relatius, alts, molt alts o inassumibles, que anem a córrer en breu, si atenem al que han estat dient els viròlegs: mentre no hi haja vacuna, la recepta és la distància social i la limitació de la mobilitat. Costa de creure que alguna cosa semblant a això es puga acomplir fins i tot en una campanya turística estival al 20 o 30 per cent. Amb avions al 100% de la capacitat per les pressions de les aerolínies. Que s'adapten uns altres.
El que haja de passar passarà perquè l'alternativa és demolidora i perquè cap administració reconverteix un sector perquè siga insostenible mediambientalment, sinó perquè és inviable econòmicament. I se sol actuar quan ja és tard. En aquest cas, ni això. El model s'ajustarà a la pandèmia, però difícilment canviarà quan passe la tronada.
La mateixa miopia l'han tingut les administracions amb el sector de l'automoció. En comptes de traçar un pla d'industrialització amb un horitzó de futur, s'han invertit ingents quantitats de recursos públics en retenir les factories multinacionals. Però el sector està canviant, no sols pels nous paràmetres energètics, sinó també perquè els hàbits i la mobilitat estan sent transformats en benefici de la racionalitat i la qualitat de vida de les ciutats. I una generació que vivia la possessió de l'automòbil com un marcador de benestar, estil de vida i llibertat de moviments, ha de veure com els seus descendents veuen el cotxe un pou sense fons d'assegurances, reparacions, manteniment i consum de benzina. Per què tenir un cotxe propi quan hi ha tantes alternatives? El lema “Papá, ven en tren” de l'antiga RENFE té un sentit renovat mig segle després. Això sí, que no vinga en tren de rodalia. Un altre marcador de la manca de visió.
El sector està en reconversió, prenent decisions d'àmbit global en funció d'aliances, i la pandèmia ha reblat el clau. Nissan marxa de Catalunya, posant en perill llocs de treball, i malgrat algunes visions optimistes la situació fa pensar en el futur de Seat o Ford pel que fa al País Valencià. La destrossa podria ser monumental, perquè fins i tot l'alternativa de nacionalització i reconversió és inviable. Perquè no està concebuda ni preparada i perquè no hi hauria recursos econòmics suficients per assumir aquestes operacions.
Un altra assignatura pendent d'abans del coronavirus. Com la de retenir el talent que tant va costar de formar perquè a casa no hi ha suficients alternatives. Hem deixat córrer massa coses, per la visió de curt termini i la mentalitat de via estreta. I ens toca afrontar l'hecatombe amb una economia, en molts aspectes, del segle XX.
