Calcer

Les ‘kellys’ de la sabata

El calcer representa el 5,7% de la indústria valenciana, i la zona del Vinalopó n’és la principal productora. És, a més, el cinquè sector exportador. Tanmateix, l’economia submergida continua sent una xacra. Només a Elx, la Generalitat calcula que el 40% de la producció s’hi fa de manera irregular. Les dones, obligades per imperatiu social a dedicar-se a les tasques domèstiques i a contribuir a l’economia familiar mitjançant aquests treballs informals, n’han estat les principals víctimes. Però, després de molts anys de silenci, han dit prou. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’interior de l’habitatge familiar d’Aurora Sales, al barri del Raval d’Elx, està en penombra. Fa temps que arrossega problemes de la vista. “Han sigut molts anys de treballar amb llumeta”, diu aquesta dona que acaba de fer 60 anys i treballa, des dels 13 com a aparadora. Ella i la seua família de set germans es van traslladar des del seu Alacant natal fins a la capital del Baix Vinalopó perquè hi havia feina. El calcer volia mà d’obra intensiva. “Vaig començar treballant a la fàbrica Miguel Hernández. Era una fàbrica molt bona, on et donaven d’alta. Érem 3.000 treballadors!”, rememora amb nostàlgia.

L’any 1978 es desmantellà l’empresa. Fou el període en què a Elx molts empresaris van detectar els beneficis de descentralitzar el procés productiu. Aurora començà a concatenar fàbriques i tallers, quasi sempre sense contracte que donara fe jurídica de la relació laboral.  En arribar-li la maternitat, com tantes altres en aquesta ciutat, passà a treballar des de casa. “Aleshores et pagaven bé, uns 25.000 pessetes la setmana. Aquesta és una feina bonica, és com si feres manualitats”, explica Sales, que, des de fa sis anys, està immersa en una batalla judicial amb l’última empresa on va treballar, que l’ha minada físicament i anímicament. “Em vaig trobar a les portes de la jubilació, amb tres anys i quatre mesos cotitzats i ningú que em volguera contractar”, explica Sales, que se sent represaliada per “haver tingut la valentia de denunciar l’empresa”. 

El seu cas és extrem, però no deixa de ser una més en aquesta ciutat meridional, bressol de la sabata. A Elx es concentra el 53% de l’ocupació regular del calcer del País Valencià. També a Elda, Petrer o Villena, és l’activitat econòmica més potent. Es tracta, junt amb la ceràmica o l’automoció, d’un dels clústers industrials més notables del país. Segons dades de la Generalitat Valenciana, el sector va facturar l’any passat 2.200 milions d’euros i és el cinquè en exportacions. De la zona del Vinalopó surt calcer amb tant de renom com Kelme, Garbalín, Reebok o Panama Jack. Aquesta àrea és, de fet, la principal fabricant de sabates de l’Estat espanyol. 

I tanmateix, a pesar de la seua importància econòmica, la xacra de l’economia submergida continua esguitant el sector. O més ben dit, n’és “la columna vertebral”, com recalca Josep Antoni Ybarra, professor catedràtic d’Economia aplicada de la Universitat d’Alacant. “La indústria de la sabata no podria existir sense l’economia submergida”, explica. 

Un aparadora fa la seua feina a un taller legal. Forma part del projecte 'Submergidas' del fotoperiodista Pablo Miranzo| Pablo Miranzo

La mateixa Generalitat Valenciana calcula que el 40% de la producció del calçat a Elx té lloc de manera irregular. Unes 11.000 persones hi treballen en la clandestinitat. Es tracta, òbviament, de xifres aproximades, ja que la invisibilitat és precisament una de les característiques de l’economia submergida. És un fenomen que afecta tot el sector, però molt especialment les dones, perquè és a elles a qui se’ls ha atribuït, tradicionalment, les tasques considerades de més baixa qualificació. “El treball irregular en la confecció de calçat ha sigut l’opció laboral per a un gran nombre de dones que no tenien altres alternatives. Malauradament l’economia submergida està normalitzada a ulls de l’opinió pública”, explica Carmen Palomar, secretària general de CCOO al Vinalopó, qui abans va ser aparadora. Una enquesta de la Universitat Miguel Hernández encarregada per l’Ajuntament d’Elx, feta pública el passat març, evidenciava una alta tolerància social envers aquest tipus de pràctiques fraudulentes

Una mena d’omertà recorre aquestes contrades: tothom ho sap però ningú no ha fet res per evitar-ho. I aquest silenci autoimposat ha perjudicat especialment les dones. Només ara, quan moltes dones s’han vist abocades a una jubilació paupèrrima, s’han decidit a alçar la veu i fer pinya. El passat abril va nàixer l’Associació d’Aparadores i Treballadores del Calcer. A la primera assemblea que convocaren via Facebook assistiren una seixantena de dones. “No ens esperàvem una resposta d’aquesta magnitud. Ens va desbordar”, explica Isabel Matute, que n’és la presidenta. La mobilització de les kellys (les cambreres d’hotel) de Benidorm els va servir d’esperó.

L’associació “naix per visibilitzar les dones del calcer, maltractades per la indústria i víctimes de l’economia submergida, per combatre la precarietat, generar xarxes de suport i treballar en la millora de les condicions laborals i socials”, proclama el manifest fundacional. El seu és també un procés d’apoderament de qui durant dècades havia assumit com a normal la seua discriminació. “Ens hem adonat que el nostre no és un problema individual, sinó col·lectiu. Estem prenent consciència de la nostra situació”, diu Maite Javaloyes, una de les sòcies, que té 55 anys i malda perquè algú la contracte. Treballa des que tenia 14 anys i tanmateix només n’ha cotitzat 20.

“Ací hi ha un taller clandestí, no te n’adones? Només amb l’olor ja el detecte”, diu a la interlocutora, mentre passeja pel barri del Carrús. Ací i allà, als baixos de la ciutat, s’hi poden trobar tallers d’aquests. Quan truca a la porta per demanar feina, una xicota d’aspecte oriental apareix darrere de la porta. “No hi ha treball”, li diu en un precari castellà. La mà d’obra immigrant s’ha incorporat cada vegada més a aquest sector manufacturer. L’hora de feina, explica Maite, es paga a 1,5 euros. “Treballem al nivell dels xinos”, es queixa.

Cartells, calendaris i fotografies de la paret d'un dels tallers del calcer| Pablo Miranzo

Un gènere d’explotació 

Les històries de vida de milers de dones per aquestes contrades, com les d’Aurosa, Isabel o Maite, porten l’empremta de la sabata. Són les aparadores, les que durant dècades han consagrat la seua vida a ajuntar les peces de cuir que formen la sabata. La de les aparadores és una de les quatre fases que requereix l’acoblament d’una sabata (tallar el cuir, aparar, mecànica —en què s’hi dona forma—, i envasat). Són una baula més en la cadena de producció. Es tracta d’una feina que exigeix destresa, precisió i paciència, una tasca al detall intensiva en mà d’obra, gairebé artesanal, que fan exclusivament dones. 

Durant molt de temps tota la fabricació es va fer en les fàbriques, però a partir de la dècada dels 70 el procés es fragmentà. La descentralització des de la fàbrica al taller o al domicili afectà les tasques intermèdies, les més intensives en mà d’obra. La feina de les aparadores es subcontractà a petits tallers regulars en el millor dels casos; clandestins, en el pitjor. D’altres treballaven des de casa. Siga com siga, la cerca de la maximització dels beneficis per part dels empresaris va introduir el Vinalopó en un procés de precarització avant la lettre. Del que es tractava era d’abaratir costos de producció a través de la reducció dels costos salarials. Aquesta àrea del país esdevingué una mena de camp d’experimentació del procés desregulador propi del capitalisme. I per més que l’administració ha intentat intervenir-hi, tot ha continuat igual. El resultat ha estat la submersió total o parcial de l’activitat de moltes empreses i una espècie d’acceptació tàcita per part de tots els implicats, que només ara les aparadores han començat a trencar. 

Es tracta, sobretot, de dones que ara freguen la seixantena, que han passat tota una vida cosint cuir en jornades de 12 hores en condicions molt precàries. Per a moltes dones de la zona del Vinalopó, la confecció de calcer va constituir l’única opció d’inserir-se en el mercat laboral, ni que fora des de la irregularitat. Moltes s’hi incorporaren perquè això és el que havien vist fer a la seua mare, o perquè ho feia la veïna, la germana o la cosina. Ser aparadora era allò natural. Algunes, fins i tot, rebien com a regal d’aniversari, en arribar als 14 anys, una màquina per aparar. Començaven per treballar en tallers clandestins i, quan es casaven i arribaven els fills, continuaven treballant a casa. La feina al domicili els permetia atendre les tasques reproductives sense deixar de banda les productives. Era, en la pràctica totalitat dels casos, un treball en negre, al marge de la legalitat. Les que tenien més possibilitats situaven la màquina en una sala separada de la resta de les estances de la casa; d’altres cosien i encolaven en la mateixa cuina o al menjador. Tot plegat els encadenava a unes jornades maratonianes sense cap reconeixement social ni dret laboral. 

Avui, moltes d’aquelles dones arrosseguen problemes greus de salut. Com s’arreplega en el llibre Zapatos de cristal, editat per Comissions Obreres, les lesions en les extremitats superiors són cosa habitual en el sector: dolors crònics, inflamacions, insensibilitats o limitacions de moviments en tot el tronc superior  es troben entre els danys més freqüents. També hi ha registrades, fins i tot, intoxicacions per l’exposició a les coles. 
A Soledad Cano, que avui compta 60 anys i va arribar a Elx procedent de Vitòria, la van operar fa sis anys d’un braç. L’any següent, de l’altre. Té malament el muscle, el túnel carpià i el tendó. “Hem treballat durant molts anys en condicions molt precàries. Ens feien netejar les màquines amb dissolvent i va haver-hi casos en què es van pegar foc. No els preocupaven les condicions de treball sinó que feres la teua feina molt ràpid”, explica Soledad, una de les que s’han apuntat al carro de l’Associació d’Aparadores. 

Una aparadora treballa a un taller de la ciutat del Baix Vinalopó| Pablo Miranzo

El reconeixement de les malalties laborals és un dels cavalls de batalla d’aquest col·lectiu. L’altre és que aquest ofici es regule mitjançant algun règim especial, com passa en el cas dels miners, la pesca o l’agricultura. I, sobretot, volen que se’ls reconeguen els anys treballats en negre. Moltes d’elles, després de dedicar més de 40 anys al sector, s’han trobat en la seixantena sense possibilitat d’accedir a la jubilació. Van encadenar feina rere feina sense que ningú els oferira un contracte. Tampoc, però, no el van sol·licitar, conscients que si no acceptaven aquella feina, una altra les substituiria. Les aparadores han estat i continuen estant enganxades a la informalitat. Ara, una vida laboral submergida amenaça d’ofegar-les en la jubilació.

En aquest sentit, des de l’associació no s’estan de criticar el paper que han tingut els sindicats, als qui acusen de no haver defensat aquest col·lectiu. “Han mirat cap a un altre costat”, censura Isabel Matute. En el sindicat CCOO, tanmateix, es defensen: “Fa molt de temps que el sindicat dona suport jurídic a les dones que denuncien”, expressa Carmen Palomar, secretària general del Vinalopó, qui no s’amaga de reconèixer les dificultats que té el sindicat per poder incidir en un sector del mercat laboral que és invisible. “Allà on tenim delegats hem intervingut”, afegeix. 

En aquesta mateixa línia s’expressa Josep Antoni Ybarra, especialista en economia submergida. “Els sindicats són els menys culpables de la situació. Aquí predominen les microempreses i no s’ha de passar per alt que perquè en una empresa hi haja un representant sindical calen almenys 30 treballadors”, explica. La individualització de les relacions laborals, en un context d’asimetria entre capital i treball, ha disminuït les possibilitats dels treballadors d’aliar-se i plantejar reivindicacions salarials i laborals comunes.

El pas que han fet ara les aparadores ha servit, precisament, per prendre consciència que els seus no són problemes individuals sinó col·lectius. “El primer dia vam iniciar la reunió explicant cadascuna la nostra història i ens adonàrem que totes havíem viscut el mateix i que ara ens trobàvem en situacions molt paregudes”, explica Isabel Matute. A ella fa temps que ningú no li dona feina, ni formal ni informal. Diu que és el preu per haver trencat el silenci, el preu per voler deixar de ser treballadores en B

Només a Elx, la Generalitat calcula que el 40% de la producció s’hi fa de manera irregular| Pablo Miranzo

L’economia en negre forma part de l’epidermis d’aquest territori

Les inspeccions de treball, diuen els interessats, a penes hi tenen incidència perquè molts empresaris prefereixen pagar les sancions abans que abaixar la persiana; d’altres tanquen i porten la producció a un altre taller clandestí. I el conveni del calcer, que reconeix el treball domiciliari és paper mullat, segons critiquen les aparadores. “Posar fi a l’economia submergida requereix un pla integral i un canvi de mentalitat”, assegura Josep Antoni Ybarra. 

Per tal de posar-hi remei, recentment es va constituir la Mesa de l’Economia Submergida, en què participen l’Ajuntament d’Elx, el Servef, els sindicats i la Universitat Miguel Hernández d’Elx. Entre més mesures vol involucrar la policia autonòmica en la lluita contra els taller il·legals i intensificar les tasques d’inspecció. Les aparadores, tanmateix, es miren la mesa amb recel. Consideren que no hi ha una voluntat real d’actuar contra aquesta problemàtica i censuren que no hagen estat invitades a participar-hi com a agent directament implicat en la problemàtica. 

El 40% de la producció de calcer a Elx és irregular i ocupa 11.000 persones| Pablo Miranzo

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.