Les llàgrimes de Pablo Iglesias, líder de Podem i futur vicepresident segon amb competències en assumptes socials, reflectien la dimensió històrica del moment. Després de dues sessions bronques pel hooliganisme de la dreta espanyola i marcades per l'ombra d'un tamayazo 2.0, el socialista Pedro Sánchez era investit president aquest dimarts sense sorpreses. Ho feia gràcies a concentrar 167 vots favorables, els quals provenien del PSOE, Unides Podem, Compromís, Más País, PNB, BNG, Nova Canàries i Teruel Existe, i a les 18 abstencions d'ERC i EH Bildu. L'aspirant havia aixoplugat, al seu torn, 165 sufragis negatius, emesos pel PP, Ciutadans, Vox, Coalició Canària, Navarra Suma, Foro Astúries, Partit Regionalista de Cantàbria, CUP i Junts per Catalunya.
L'elecció del candidat socialista com a futur inquilí de La Moncloa suposa el naixement d'una coalició de govern progressista entre el PSOE i Unides Podem, entre la vella socialdemocràcia i l'esquerra hereva dels moviments socials nascuts al caliu de la revolta indignada del 15-M. Un executiu bipartit que trencarà l'anomalia espanyola de comptar d'ençà de la restauració democràtica amb gabinets monocolors. Només durant la II República van conformar-se governs estatals de diferents partits d'esquerres.
Ancorada a un pacte programàtic netament socialdemòcrata, la coalició progressista entre el PSOE i Unides Podem s'erigeix com a un experiment a escala europea. En les darreres dècades, no debades, cap potència de l'àmbit europeu ha sigut governada per un bipartit integrat per la força representant de la socialdemocràcia clàssica i per una altra formació situada més a l'esquerra al tauler polític. D'aquesta manera, l'executiu conformat per socialistes i morats concentrarà les mirades dels moviments progressistes internacionals, especialment per comprovar si és capaç d'impulsar polítiques socials i laborals que actuen com a vacuna de l'onada reaccionària global, la qual s'ha instal·lat completament al conservadorisme espanyol. El risc d'adveniment d'una dreta extremadament radicalitzada en cas de fracàs del nou govern és a la cantonada.
La coalició progressista no ho tindrà gens fàcil, especialment perquè la seua ambició en l'àmbit social haurà de trobar encaix dintre de les estrictes regles pressupostàries de Brussel·les. També perquè l'oposició de la bancada conservadora serà descarnada, tal com s'ha demostrat en governs autonòmics d'esquerres com, per exemple, respecte del Botànic. Amb Unides Podem al si de l'executiu i explorant pactes amb diferents forces territorials, entre elles ERC i EH Bildu, la campanya de mobilització i de confrontació de la dreta radical espanyola deixarà com a una anècdota l'etapa més crispada dels mandats del socialista José Luís Rodríguez Zapatero. No importarà la profunditat de les mesures impulsades. La pressió comptarà amb el suport tàcit dels poders fàctics de l'Estat espanyol. Cada mesura que trastoque l'ortodòxia empresarial serà durament retreta.
La contundència opositora que es trobarà el govern espanyol per l'univers conservador espanyol i dels poders econòmics serà proporcional a la seua debilitat parlamentària. Per la seua manca de majoria absoluta al Congrés dels Diputats, l'executiu haurà de negociar cada llei amb els seus socis, fent un exercici d'equilibrisme per conjugar els diferents interessos territorials, on la reforma del sistema de finançament autonòmic que tant anhela la Generalitat Valenciana serà una de les principals fonts de conflicte. Els Pressupostos Generals de l'Estat seran la màxima expressió de tot plegat.
Per poder aprovar els primers comptes, el Govern espanyol necessitarà repetir el resultat de la investidura. Un fet que estarà subordinat al desenvolupament de la mesa de diàleg entre l'executiu de Sánchez i la Generalitat de Catalunya, la qual va ser arrencada per ERC com a condició per abstenir-se. El conflicte català serà un altre de les proves de foc de la coalició progressista, i més amb la dependència dels republicans per aprovar bona part dels seus projectes. La disputa al si de l'independentisme català, les futures eleccions al parlament del Principat i altres qüestions legals arrossegades del procés poden complicar la continuïtat del suport passiu dels republicans al govern progressista espanyol.
En el posicionament respecte de la qüestió catalana, Sánchez haurà de clarificar quin perfil adopta: si la versió plurinacional i diversa que adoptat darrerament o la dura i contundent amb els dirigents independentistes que va encarnar durant les passades eleccions espanyoles. Amb una trajectòria caracteritzada pels canvis de rumb ideològics, la coalició progressista estarà sotmesa a una gran precarietat. Les batalles internes al si d'Unides Podem, així com els enfrontaments entre ambdós socis també seran clau per diagnosticar la vida d'un executiu que ha nascut com a reacció a la dreta radical espanyola. O, si més no, així s'ha evidenciat aquest dimarts al Congrés dels Diputats.
«És inadmissible que aquesta situació es prolongue un dia més», afirmava, en al·lusió al bloqueig polític espanyol, l'encara aspirant a la Moncloa, el socialista Pedro Sánchez. «No hi ha una altra solució», deia, mirant a la bancada conservadora, «o coalició progressista, o més bloqueig per a Espanya». «Accepten la realitat: han perdut les eleccions i perdran aquesta votació. Poden seguir amb l'enuig o acceptar el resultat. Des de la frustració i l'amargura no es construeix res», insistia. «Ningú té dret a patrimonialitzar el patriotisme», parafrasejava a l'expresident i excap d'Estat espanyol, Manuel Azaña, la qual cosa deixava bocabadat per la sorpresa al comú Jaume Asens.
La frase d'Azaña, però, no aturava el discurs hooligan del líder del PP, Pablo Casado, qui inaugurava la seua intervenció glorificant Felip VI. «Visca el rei», proclamava, entre els vítols seguidistes de la dreta espanyola. Malgrat el seu retorn al discurs més extremat, el deixeble aznarista qualificava «d'ultra» a Sánchez pels seus pactes «amb terroristes i colpistes», així com per la inclusió al seu gabinet de «comunistes genocides». «Vostè ha acceptat desbordar el règim per mantenir-se al govern», criticava, mentre feia una crida a la unió dels autodenominats constitucionalistes, entre els quals incloïa la ultradreta Vox. El seu líder, Santiago Abascal, feia un discurs farcit de soflames racistes, tòpics sobre històrics dirigents de l'esquerra espanyola i de referències a ETA. «La companyia assegurada de la investidura es diu ETA», sostenia.
«Deixen d'emprar políticament el dolor de les víctimes del terrorisme», llegia Iglesias un missatge de Rosa Lluch, senadora morada i filla de l'exministre socialista Ernest Lluch, qui va ser assassinat per la banda terrorista. «Si volen defensar a la monarquia eviten que s'identifique amb vostès, perquè si alguna cosa sabia Joan Carles I, que venia d'on venia i que va ser rei per qui va ser rei, és que només allunyant-se de la dreta podia perviure», recomanava a les forces conservadores. I prometia: «El govern defensarà les condicions materials de la llibertat, perquè no hi ha llibertat si no es pot arribar a fi de mes». «Pedro [Sánchez], no ens atacaran pel que fem. Ho faran pel que som», advertia.
Iñigo Errejón llançava un altre avís: «No pot ser un govern contra les dretes». «Espanya no està partida per la crispació; ho està per la desigualtat, pel neoliberalisme i la precarietat», expressava, mentre s'hi referia al seu excompany de formació política com a «Pablo». Errejón, fins i tot, descongelava les diferències amb Iglesias amb una encaixada de mà.
Més Compromís, aliats electorals d'Errejón als passats comicis, sí que jugaven a la contra i centraven el seu missatge en atacar els punts febles de les forces conservadores. En aquest cas, de la seua versió més ultra. «Els 83.000 euros que cobrava al xiringuito de Madrid era per Déu, per Espanya?», replicava mordaçment el valencianista Joan Badolví al reaccionari Abascal. Amb una breu reivindicació i curt record dels continguts firmats amb els socialistes, com ara la reforma del sistema de finançament escassament nomenada per Sánchez als seus discursos, el parlamentari valencianista demanava a la bancada de la dreta «saber perdre». «Com a professor d'educació física, ensenye, especialment, a perdre», afirmava. «El BNG estarà enfront de la dreta ultra defensant la democràcia, els drets i les llibertats públiques», agregava Néstor Rego, diputat galleguista.
Mentre Ana Oramas, de Coalició Canària, i José María Mazón, del Partit Regionalista de Cantàbria, argumentaven el seu vot negatiu, Pedro Quevedo, de Nova Canàries, i Tomás Guitarte, de Teruel Existe, feien exactament el contrari. Guitarte, a més, criticava les amenaces rebudes per donar suport a la investidura de Sánchez. «Necessitem el vot d'un valent com el d'Ana Oramas», demanava Inés Arrimadas, de Ciutadans, després d'una intervenció en la qual Oramas havia criticat que se la qualificara d'aquesta manera «per votar d'acord amb els meus principis».
«Els independentistes estem sotmesos al capritx de la justícia espanyola. No podem votar a favor de la repressió i en contra de Catalunya», intervenia Laura Borràs, portaveu de Junts per Catalunya, la qual deixava una pota oberta a un diàleg sincer i concret respecte la qüestió catalana. «Vostès foren part del 155», recordava al PSOE. ERC, tot i abstenir-se, també tenia reservades paraules dures per als socialistes en boca de Montse Bassa, germana de l'exconsellera empresonada. «Sé que la meitat de l'hemicicle se n'alegra del nostre dolor i encara voldria més», criticava. I afegia: «On està el PSOE?. S'alegra del nostre dolor?», preguntava.
Bassa, de fet, responia la seua pregunta qualificant de «botxins» a diversos diputats socialistes. Encara més, assenyalava la formació del puny i la rosa com a «còmplices de la gran mentida de la violència a Catalunya». «M'importa res la governabilitat d'Espanya», advertia. Amb tot, anunciava l'abstenció dels republicans per l'aposta pel diàleg. «Nosaltres sempre hem defensat un independentisme antifeixista. Per això, cal articular una aliança contra el feixisme», indicava Mireia Vehi, de la CUP, la qual ha citat els assassinats per l'extrema dreta Guillem Agulló, Aurora Picornell, Quico Sabatè, les roges del Molinar o els advocats d'Atocha. «Amnistia i autodeterminació són imprescindibles pel no passaran», exclamava.
El record de les víctimes de la ultradreta també estava present en Oskar Matute, d'EH Bildu, qui, a banda de repassar les lluites socials al País Basc, evocava l'assassinat del diputat d'Herri Batasuna Josu Muguruza i reivindicava «dignitat, justícia i reparació per a totes les víctimes» mentre Vox abandonava l'hemicicle. «Molts sortim amb vergonya de l'espectacle d'aquests dies», deia, en referència a actes com els de l'extrema dreta al Congrés, Aitor Esteban, del PNB. El diputat basc, fins i tot, assenyalava «el mal favor de la dreta a la corona»: «Vostès enfronten la prefectura de l'Estat amb la prefectura de l'executiu, quan és el rei qui ha proposat a Sánchez de candidat. Fins i tot, sabent la seua coalició amb Unides Podem». Malgrat el seu monarquisme, Carlos García, de Navarra Suma, i Isidro Matínez, de Foro Asturias, feien cas omís i criticaven el pacte de Sánchez.
«Aixecarem una legislatura de diàleg, consens i progrès», animava Adriana Lastra, del PSOE, abans d'una votació desproveïda de la tensió prevista. Sánchez era investit president i l'Estat espanyol comptaria amb un govern de coalició entre socialistes i morats. L'alegria, la felicitat i la il·lusió desbordaven la bancada progressista. No debades, és l'oportunitat d'or del progressisme espanyol per aturar amb polítiques socials el cicló reaccionari de la dreta espanyola.