Memòria democràtica

Antonio Maestre: «El capitalisme espanyol va crear-se amb treball esclau»

Documentalista, analista en diversos mitjans de comunicació i col·laborador habitual de la revista La Marea, Antonio Maestre ha escrit Franquismo SA (Akal, 2019), un llibre que retrata com l'estructura econòmica de l'Estat espanyol va néixer al caliu de la dictadura franquista i com les actuals grans empreses van beneficiar-se de la instauració del règim antidemocràtic. EL TEMPS conversa amb l'autor.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

-Vostè inicia la seua obra explicant la desnazificació que va produir-se en Alemanya. Però fa un relat desmitificador d'aquell procés, on explica els seus límits i les seues mancances. Quin era l'objectiu?

El propòsit era mostrar que a l'Estat espanyol no estem tan malament en matèria de memòria històrica. S'ha de tenir en compte que Adolf Hitler es suïcida i el règim nazi col·lapsa l'any 1945, mentre que a l'Estat espanyol la mort de Francisco Franco es produeix en 1975, la qual inicia una transició cap a la democràcia comandada pels mateixos que van liderar el franquisme. Aquesta observació temporal és important, ja que en Alemanya no es produeixen els grans avanços en matèria de memòria històrica fins a la dècada dels 90, amb la caiguda del mur de Berlín i la desaparició de l'enemic roig de la Unió Soviètica per a la República Federal Alemanya. És interessant, per tant, analitzar el resultat final de tot el procés quan al·ludim a l'exemple alemany. Una vegada fas la comparació temporal t'adones que ambdós processos no són molt diferents, més enllà de les lògiques diferències pel procés de la reparació col·lectiva que van imposar els aliats a la fi de la Segona Guerra Mundial. Només una dada: quan havien passat 55 anys de la mort de Hitler, va crear-se la fundació Memòria, Responsabilitat i Futur. En Espanya, encara fa 44 anys de la mort de Franco. Al remat, si es fa la comparació, és per donar una visió esperançadora al lector.

-Aquesta experiència, de fet, serveix de fil conductor per desgranar a l'obra com empreses espanyoles van col·laborar amb el nazisme. Encara més, com una part de la burgesia catalana tenia lligams estrets amb nazis refugiats a Catalunya. Com van forjar-se aquests vincles?

L'empresa química alemanya IG Farben, que tenia bastants interessos en Espanya durant l'etapa de la dictadura de Miguel Primo de Rivera i posteriorment, va establir relacions comercials amb mercantils espanyoles per qüestions de colorants industrials i fabricació d'explosius. Quan els aliats guanyen la Segona Guerra Mundial, consideren que IG Farben és massa corrupta per a salvar-la. No debades, havia col·laborat de manera directa amb els nazis i, fins i tot, havia tingut una fàbrica en Auschwitz, on s'havia beneficat del treball esclau. En Espanya, la mercantil no es va dissoldre. Com que tenia una planta a Flix (Ribera d'Ebre), l'accionariat va repartir-se entre els socis locals, com ara les famílies Milà, Valls-Taberner o els Sagnier. Fou el germen d'Ecros. 

-A Franquismo SA, conta com determinades constructores, com ara OHL, van beneficiar-se de treball esclau. Quin paper van jugar aquests contractes per al seu creixement posterior?

Tot i que ho conte, no incidisc massa en el llibre sobre el treball esclau, ja que un és dels pocs assumptes que s'ha explicat a la bibliografia espanyola. En resposta a la teua pregunta, el patronat de rendició de penes del treball [l'organisme que contractava les empreses que tenien empleats esclaus] no solament va implicar un enriquiment il·lícit profund per a determinades constructores arran de comptar amb treballadors esclaus. També perquè les empreses que tenien relació amb el patronat eren, al seu torn, aquelles que més obra pública obtenien, especialment per reconstruir les zones devastades per la guerra. Totes les empreses amb treball esclau col·laboraven amb l'oligarquia franquista. No debades, el capitalisme espanyol va crear-se a través del treball esclau. OHL, entre altres menys conegudes, va beneficiar-se.

-Hi ha pràctiques similars, però, que són encara més desconegudes. Al llibre, narra com Entrecanales y Távora, antecedent d'Aciona, va treure benefici d'un camp de concentració franquista.

Sí, exacte, al camp de concentració del Col·lector, al canal del baix Guadalquivir. De les grans empreses espanyoles que ara mateixa funcionen, OHL i Acciona són les més conegudes en beneficiar-se del treball esclau. També ACS, però d'una manera diferent: fou una empresa subsidiària que va aconseguir unir al seu empori econòmic durant la dècada dels 2000. Val a dir, a més, que el treball esclau entrava dintre de la lògica normal de les empreses que tenien obra pública durant la dictadura. En la secretaria d'Institucions Penitenciàries, on es pot consultar els anuaris del patronat, et surt de manera detallada les empreses que van emprar esclaus, el nombre d'esclaus utilitzats cada any o quants van usar en un determinat període. Les dades mostren la dimensió del treball esclau durant el franquisme.

-Si amb les famílies que pivoten al voltant d'Aciona s'hi reflecteix la xarxa de poder de l'Estat espanyol, amb la nissaga que va crear Iberdrola el retrat és absolut. La boda d'un dels descendents, Miguel Pelayo Primo de Rivera y Oriol, és una representació de l'endogàmia dels nuclis influents espanyols. Fins i tot, hi està l'aleshores príncep i actual monarca Felip VI.

L'endogàmia és una característica comuna de totes les famílies de poder. De fet, aquestes nissagues semblen cases reials de segon ordre. Els Oriol, amb interessos en les firmes que van ser el germen d'Iberdrola, els Primo de Rivera i altres famílies poderoses emparentaven els seus fills amb els de nissagues similars amb l'objectiu de copar totes les àrees d'alta representació pública en la política, l'economia, la societat, la religió o l'educació. Aquestes famílies, òbviament, han sigut les que han tingut relació amb la Casa Reial. La cort de Felip VI està farcida de cognoms d'aquestes nissagues. La Casa Reial és indivisible de l'oligarquia franquista, és a dir, forma part del mateix nucli de poder i decisió. La monarquia no seria la mateixa sense el franquisme.

-El fundador de l'actual Iberdrola durant la dictadura, José María Oriol Urquijo, s'erigeix en procurador de les Corts franquistes, president de la patronal de les elèctriques i en l'empresari que decideix, fins i tot per damunt del ministre d'Indústria, la legislació respecte de l'energia departint directament amb Franco. És un cas paradigmàtic de les relacions de les futures grans empreses espanyoles amb el règim feixista?

José María Oriol Urquijo és l'exemple a través del qual s'hi pot entendre a la perfecció com funcionava l'oligarquia empresarial durant el franquisme. Fill d'una llar tradicionalista i carlista, quan la seua família finança el cop d'Estat de 1936, s'hi declara falangista convençut. En 1938, es converteix en alcalde franquista de Bilbao. I des de l'alcaldia, elabora llistes de republicans per a ser represaliats dintre de l'anomenat marge esquerre del País Basc. Tal com has apuntat, després és president del germen d'Iberdrola i de la patronal hidroelèctrica. També redacta la normativa fiscal per a les absorcions d'empreses, de la qual es beneficia posteriorment. Quan arriba la democràcia, funciona de la mateixa manera. Al llibre, recorde una anècdota narrada per Julio Feo, qui va ser assessor de Felipe González. Feo explica que quan va anar-hi al despatx de González, Oriol va quadrar-se, fent la salutació militar a l'aleshores president. Encara més, va pronunciar: «A les seues ordres». Seguidament, però, va expressar: «A veure si em pots solucionar un problema que tinc al Marroc, ja que vull impulsar un gasoducte i no em deixa el regne alauí». És l'exemple de com els vells oligarques franquistes van mudar-se d'un dia per a un altre en demòcrates.

-A l'obra narra detalladament, a més, exemples de portes giratòries i, fins i tot, d'empresaris amb interessos en un sector econòmic concret que legislen sobre la matèria. Es tracta de l'autèntica naturalesa del franquisme?

Clar, és que no hi havia casos particulars. Era el mode d'actuar en el franquisme, ja que no hi havia separació entre el poder polític i l'econòmic. Els procuradors de les Corts franquistes eren els propietaris de les grans empreses. Eren els mateixos en la política i l'economia. Es governava i es legislava per al sector econòmic perquè aquesta camarilla d'empresaris havien sigut els mecenes del colp d'Estat de 1936.

-«Som el suport en el qual ha de descansar, al costat de la victòria militar, el triomf econòmic que Espanya ha començat, anhela i necessita». Aquestes paraules les pronuncia Antonio Goicochea, governador del Banc d'Espanya en 1938. Quin paper va jugar la banca perquè el colp d'Estat tinguera èxit?

La banca, a parer meu, és un element indissoluble del cop d'Estat de 1936. Al remat, tots els banquers van finançar amb els seus diners la sublevació antidemocràtica. El cas paradigmàtic és Juan March. No debades, durant la II República deien: «O acabem amb Juan March, o Juan March acabarà amb la República». La banca va funcionar com la caixa de cabals del règim franquista. Fins i tot, van aprovar-se unes normatives que van afavorir força a les entitats financeres, ja que va dotar-se d'una cuirassa legal perquè fóra impossible la creació d'altres bancs que competiren amb aquells que donaven suport al règim franquista. En definitiva, va fer-se un vestit jurídic a mida per als oligarques banquers que eren afectes a la dictadura.

-De quina manera el franquisme va condicionar l'actual estructura de poder econòmic a l'Estat espanyol?

De manera total. Va construir-se durant el franquisme. En l'any 1939, va haver-hi un canvi de poder empresarial. Les mercantils que durant la II República van tenir una forta pujança van desaparèixer si no van donar suport al colp d'Estat. Amb la creació d'una cuirassa legal feta pels mateixos empresaris que després es beneficiarien, el franquisme va impulsar el naixement d'una elit empresarial que durant la transició no va sofrir cap mena de canvi. S'han modificat, amb el pas del temps, els noms de les empreses, però l'oligarquia empresarial d'aleshores s'ha mantingut intacta. No hi ha hagut cap canvi, excepte aquells que, com l'unicorn blanc Amancio Ortega, han pogut fer negoci en 40 anys de democràcia.

-Al Congrés dels Diputats, l'aleshores diputat d'ERC, Joan Tardà, va demanar que les constructores implicades en l'edificació del Valle de los Caídos pagaren indemnitzacions. Quina hauria de ser la fórmula per reparar econòmicament?

L'estructura legal d'avui en dia impedeix obligar a una empresa perquè indemnitze les seues víctimes. L'exemple de la fundació alemanya Memòria, Responsabilitat i Futur crec que és vàlid. La fundació, impulsada per Parlament alemany, animava a les empreses que havien col·laborat amb el nazisme a unir-se de manera voluntària a l'entitat per indemnitzar els afectats. L'objectiu era que expiaren els seus pecats. A la fundació, s'hi van adherir diverses grans empreses. De fet, el procés de reparació va finalitzar l'any 2007 havent-hi abonat prop de 4.000 milions d'euros en indemnitzacions. Crec que el Congrés hauria d'impulsar una fundació similar per a les empreses que van lucrar-se amb el franquisme. El mateix naixement pressionaria a les corporacions espanyoles i mostraria la nostra debilitat democràtica si s'unira cap. En cas que ho feren algunes, deixarien en evidència a les que decidiren restar al marge. Amb aquesta fórmula, s'aconseguiria, almenys, visibilitzar el problema.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.