Entrevista a Bob Brecher

«El neoliberalisme necessita ciutadans ignorants; per això la universitat li fa nosa»

Bob Brecher és catedràtic d’Ètica de la Facultat d’Humanitats de la Universitat de Brighton. Fundador del Centre de política, ètica i filosofia aplicada ha participat activament en campanyes de defensa de les universitats públiques britàniques. “Estem convertint la universitat en un mercat; els títols, en productes; el coneixement, en mercaderia i els estudiants, en clients”, adverteix. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En els seus llibres parla de l’aplicació d’una agenda neoliberal en les universitats públiques europees. Què vol dir amb això? 

—Cal reconèixer que el neoliberalisme és excepcional. D’un temps ençà a Europa no hi ha hagut esquerra sinó neoliberalisme. Part de la seua estratègia és capturar les universitats perquè, d’aquesta manera, poden aconseguir convèncer i normalitzar davant la gent una determinada manera de ser i fer les coses. Un dels elements centrals de l’agenda neoliberal requereix que l’ésser humà siga ignorant. En aquest ordre de coses, doncs, les universitats no fan falta perquè fins ara han sigut elles les que han tingut cura del coneixement. Les universitats els fan nosa. Per això al Regne Unit fa temps que la universitat es pensa des dels think tanks neoliberals. Tot va començar amb el Govern de Tony Blair, que no era d’esquerres sinó neoliberal. 

—Però aquest procés de qüestionament de la universitat venia de molt arrere… 

—Una de les coses que va passar com a conseqüència de la II Guerra Mundial a Europa i en part als Estats Units però en una altra mesura, va ser que la socialdemocràcia va agafar certa volada. Al Regne Unit, per exemple, es va crear la Seguretat Social o el Servei Sanitari. Aleshores molt liberals —no conservadors, sinó liberals— van témer que la socialdemocràcia s’assentara a Europa. És aleshores, cap a 1947, quan un grup de liberals, temorosos de perdre la seua hegemonia, creen la Mont Pelerin Society. La societat es diu així pel lloc on es van reunir un grup de 36 erudits, la majoria economistes, però també filòsofs i historiadors. D’acord amb el que ells mateixos deien, el seu objectiu era facilitar l’intercanvi d’idees entre erudits amb l’objectiu d’enfortir els principis i la pràctica d’una societat lliure i estudiar les virtuts i els defectes dels sistemes econòmics orientats al mercat. 

Això era el que deien d’ells mateixos, però en realitat aquella reunió fou fonamental per entendre el nivell de normalització que el neoliberalisme ha aconseguit com a forma de pensament des de la dècada dels 50. Com diu Philip Mirowski, el neoliberalisme ha afonat les seues arrels ben endins en el nostre dia a dia, pràcticament fins al punt de passar com “la ideologia de la no ideologia”. El nivell d’assumpció es tal que en aquests moments, que, si alguna cosa no ix bé, acabem assumint que és responsabilitat nostra i no del sistema. 

En el seu esquema tot ha de ser explicat a través de l’economia. En aquest punt crec que això és el que distingeix els neoliberals dels liberals clàssics. Els clàssics volien limitar el mercat a l’economia; en canvi, els neoliberals volen modelar tota la societat en benefici de l’economia. Els neoliberals, com el comunisme soviètic, són deterministes econòmics. El neoliberalisme necessita amarar-ho tot.

—En quin moment de l’equació entra en joc la universitat? 

—Per als neoliberals, el mercat és Déu; és una espècie d’idolatria. El mercat ho sap tot, no pot estar equivocat. És omnipresent, etern. En aquest ordre de coses, a les classes dirigents els interessa que s’escampe la ignorància, que no hi haja pensament crític i que la creació del coneixement siga limitada i enfocada al mercat. Al neoliberalisme li interessa que la gent siga estúpida. 

Per tot això en el centre de l’agenda neoliberal figura la necessitat de liquidar les universitats com a productores de coneixement i de pensament crític i convertir-les en una processadora i distribuïdora d’informació. 

En el pensament neoliberal la universitat hauria de deixar-se en mans del mercat. La lògica és que, si la gent ho vol comprar, que ho compre; si no, és que no interessa i el que ha de fer és desaparèixer. En aquesta lògica, si les empreses necessiten investigació de la universitat, que la paguen. I tota aquella disciplina que no comporte una retribució o un guany econòmic –pense, per exemple, en les belles arts o la filologia-- pot desaparèixer. Aquesta és la lògica en què es mou tot. I si vols estudiar belles arts o filologia o el que siga, fes-te’n tu càrrec però no esperes que el sistema t’ho cobrisca. 

Està demostrat que el sistema de matrícules a través dels crèdits —molt estès al Regne Unit— és econòmicament més perjudicial per al conjunt del sistema. La seua implantació semblava que es deguera a una lògica econòmica, però el temps ha demostrat que en realitat es devia a una lògica ideològica. 

—Tot plegat sona un poc exagerat…

—Potser sí, però no hauríem de baixar la guàrdia. L’agenda neoliberal per a les universitats és òbvia: la seua funció de productors de coneixement ha de ser soterrada; i la manera de fer-ho és monitoritzant el coneixement. Fa un temps un company de la universitat m’explicava que un alumne va anar a queixar-se perquè l’havia suspès, a pesar que havia pagat les 27.000 lliures de la matrícula. Exigia el títol pel qual havia pagat! Podem tancar els ulls, però la realitat és que estem convertint la universitat en un mercat; els títols, en productes; el coneixement, en mercaderia i els estudiants, en clients. Al Regne Unit tot el sistema està obsessionat amb les enquestes de satisfacció que anualment es passa als estudiants, com si en lloc d’estudiants fórem clients. Aquesta obsessió resulta realment preocupant. 

—Però els responsables universitaris argumenten que la universitat ha d’atendre les demandes de la societat i formar gent per als llocs de feina que es demanden. Aquest raonament sembla que tinga certa lògica. 

—Pense que aquesta gent hauria de preocupar-se per continuar mantenint les neurones que tenen i deixar de dir bajanades, perquè és completament estúpid dir coses com aquestes. Esclar que les universitats alimenten un sistema econòmic, però el que no haurien de passar per alt és que el que estan fent és alimentar un determinat sistema econòmic amb una ideologia al darrere. Per descomptat, de les universitats han d’eixir metges, enginyers o advocats. Però de les universitats també han d’eixir persones critiques, que qüestionen el sistema. El que proposo no són idees boges d’un esquerrà fantasiós. Aquests són postulats que ja defenia John Stuart Mill el 1872 quan, adreçant-se a la Universitat de Saint Andrew, va dir que la feina de la universitat no era ensenyar al sabater com fer sabates, sinó que era ensenyar al sabater com convertir-se en una bona persona. La universitat no hauria de passar per alt això i, malauradament, sembla que ho estan fent. Al remat, quan els responsables universitaris fan el joc al neoliberalisme, estan cavant la seua pròpia tomba. 

—Alguns experts en gestió universitària diuen que el model universitari espanyol porta camí de replicar el model britànic. Hauríem d’estar preocupats? 

—Més que estar preocupats hauríeu d’aturar aquesta transició immediatament. Només cal parar-se a mirar els desastres que ha generat en el Regne Unit per saber que aquest no és el camí. El Regne Unit té les matrícules més altes del món, més que els Estats Units. Hi ha estudiants que acaben la carrera amb un deute de 16.000 lliures.

—Què opina del procés Bolonya i la creació de l’Espai Europeu d’Educació Superior, que ha estat percebuda per les veus més critiques com una manera de mercantilitzar la universitat? 

—D’una banda, hi ha un aspecte positiu, com és el fet d’haver facilitat la mobilitat entre universitats de diversos països. Dit això, crec que la creació de l’Espai Europeu d’Educació Superior respon a una lògica que cada volta està més i més present en la universitat: la necessitat de mesurar-ho tot, la satisfacció del client/estudiant; el retorn econòmic d’una investigació… De nou, Bolonya permet equiparar els expedients acadèmics de diferents països. I no dic que mesurar siga dolent per se, però el problema és que l’obsessió per mesurar soscava l’experiència acadèmica. Tinc un company que deia que allò que no podia ser mesurat simplement no existia. Ell ho deia en broma però hi ha moltíssima gent que pensa així. I això és totalment absurd: alguna volta has provat a mesurar un poema? Un poema de vuit versos és millor que un de quatre només perquè és més extens? Crec que hem de seure i repensar moltes coses. 

—Imagine quina deu ser la resposta si li pregunto per la seua opinió sobre els rànquings universitaris… 

—Els rànquings estan fets per mesurar i a través d’ells ens assegurem que res no canvia i que tot es manté en benefici de determinades universitats. La publicació de rànquings és una manera de disciplinar l’acadèmia perquè els criteris per mesurar es basen essencialment en l’opinió dels estudiants. Això és una lògica molt perversa que encaixa en aquesta de convertir els estudiants en clients. 

—Aquest procés de mercantilització de què parla és reversible? 

—Jo sóc optimista i m’agradaria pensar que sí, però no en el termini de cinc o deu anys. Estic parlant d’un termini d’uns cents anys, quan aquest sistema implosione. Vostè i jo no ho veurem, però hem de tindre l’esperança que alguna cosa canviarà. 

—Tanmateix, no sembla que aquesta implosió puga venir des de l’interior. A pesar de la precarització que ha patit el professorat en els darrers anys, no sembla que hi haja una massa crítica disposada a fer canviar les coses. De fet, la majoria del professorat està immers en una lògica competitiva. 

—Sí, el professorat està sobrepassat per les demandes de l’actual model universitari: investiguen, fan classes, gestionen burocràcia i han de fer tones i tones de paperassa per acreditar els seus coneixements una vegada i una altra. Això per no parlar de la cursa per publicar com més millor en revistes que després ningú no es llig perquè no hi ha temps. Tot plegat resulta molt pervers i resta energies als professors per qüestionar la lògica neoliberal d’aquest model. El problema, almenys tal i com el visc al Regne Unit, és que encara predomina una visió molt elitista: molts professors universitaris són incapaços d’acceptar la seua condició proletària. Hi ha molta gent en la universitat acceptant condicions laborals de merda. S’haurien d’adonar que ha arribat l’hora de fer causa comuna amb la resta de treballadors i deixar-se d’elitisme i jerarquies. 

—Pretendre que la gent abandone la lògica competitiva sona prou quimèric… 

—Jo he fet una llista de deu propostes amb les quals hauríem d’intentar fer front a aquest procés neoliberal i una passa per deixar de competir i començar a cooperar. Hi ha moltes coses que podríem fer: des de prendre consciència de la posició en què ens trobem fins a fer aliats a favor de la nostra lluita. Tot això sense perdre de vista un element fonamental: tenir sempre consciència de qui està al capdavant de tot. I a hores d’ara és el neoliberalisme qui ocupa aquesta posició. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.