Era el 15 de gener de 1936, el Govern de la República presidit per Manuel Portela Valladares havia convocat noves eleccions a Corts, que s’havien de celebrar el 16 de febrer. Es venia de dos anys de predomini del centre i de la dreta, en un marc convuls i en un context europeu en què els partits feixistes i l’extrema dreta estaven agafant cada dia més força: el gener de 1933 el partit nacionalsocialista de Hitler havia arribat al poder a Alemanya per la via electoral, i havia imposat de manera gairebé immediata un règim totalitari. Fou en aquest context que els partits republicans i els partits obrers van decidir formar la coalició republicanoobrerista coneguda amb el nom de Front Popular. El 4 de febrer a Catalunya es constituïa el Front d’Esquerres.
El bienni negre i els Fets d’Octubre de 1934
Es venia d’una situació, certament, convulsa. A les darreres eleccions celebrades el novembre de 1933 el triomf havia estat per a les organitzacions de centre i de dreta —el partit radical d’Alejandro Lerroux i la Confederación Española de Derechas Autónomas, un partit clarament antirepublicà liderat per José Mª Gil-Robles—, que van frenar totes les reformes que havia portat a terme el Govern progressista i d’esquerres del primer bienni republicà. Al mateix temps el Govern de dretes havia provocat els Fets d’Octubre, de 1934, quan les esquerres van convocar una vaga general a tot l’Estat, a Astúries va tenir lloc una autèntica revolució obrera i a Catalunya el president de la Generalitat, Lluís Companys, va proclamar l’Estat Català de la República federal espanyola. Les conseqüències d’aquests fets són prou conegudes: a Astúries la repressió fou contundent i el Govern, en un moment en què el general Francisco Franco fou nomenat extraoficialment cap de l’Estat major, va enviar-hi l’exèrcit d’Àfrica, que va provocar centenars de morts, i va tractar els miners asturians com si fossin cabilencs del Rif. Més de 30.000 persones foren empresonades, molts centres obrers foren clausurats, com també ho fou la premsa obrera. A Catalunya, Companys i el seu Govern foren empresonats, jutjats i condemnats a trenta anys de presó, l’Estatut d’Autonomia fou suspès, així com molts ajuntaments que havien donat suport al Govern de la Generalitat. La repressió fou contundent, i aquest fet fou fonamental perquè les esquerres en el seu conjunt reflexionessin sobre la seva situació.
Era un moment, a més, en què havien proliferat organitzacions d’extrema dreta i en alguns casos clarament feixistes. Des de 1933, per exemple, existia el partit Renovación Española, una organització monàrquica i d’extrema dreta que ben aviat seria dirigida per José Calvo Sotelo, que havia estat ministre durant la dictadura de Primo de Rivera. I ben aviat van sorgir també les organitzacions feixistes. Des d’octubre de 1931 existien ja les Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista, fundades per Onésimo Redondo i Ramiro Ledesma Ramos. L’octubre de 1933 José Antonio Primo de Rivera, el fill del dictador, havia fundat el partit Falange Española, que un any més tard es van fusionar amb les JONS per tal de constituir el partit feixista Falange Española de las Juntas de Ofensiva Nacional. Un partit, cal recordar-ho, que ben aviat utilitzaria la “dialéctica de los puños y las pistolas”.
La situació que es vivia en el conjunt de l’estat era certament preocupant per a la República i per la democràcia, més si tenim en compte que un sector de l’exèrcit no havia parat de conspirar des de la proclamació de la República i l’agost de 1932 havia tingut lloc el primer intent de cop d’Estat quan el general José Sanjurjo es va aixecar a Sevilla. El fracàs de l’anomenada sanjurjada i el fet que fos condemnat a la pena de mort, posteriorment commutada per la de cadena perpètua, no va frenar en cap cas els militars. De fet, Sanjurjo durant el Govern de dretes acabà essent amnistiat i, si bé se li va impedir retornar a l’exèrcit, va poder exiliar-se a Estoril, on va seguir conspirant.
El Front Popular, una aspiració d’esquerres
El context, doncs, en què es començà a gestar el Front Popular era clar. Quan Portela Valladares va convocar eleccions, a més, s’havia celebrat ja a Moscou el VII Congrés Mundial de la Internacional Comunista, en el qual Georgy Dimitrov, com a secretari general de la Internacional, va fer aprovar la política dels fronts populars. Fou entre el 25 de juliol i el 20 d’agost de 1935 que tingué lloc el congrés esmentat i atès l’avenç que estava experimentant el feixisme arreu d’Europa, Dimitrov va presentar l’informe sota el títol “L’ofensiva del feixisme i les tasques de la Internacional Comunista en la lluita per la unitat de la classe obrera contra el feixisme”, on va plantejar la nova formulació dels fronts populars, dins dels quals s’aliarien de manera permanent, o almenys mentre perdurés el perill feixista, els partits comunistes, socialistes, burgesos i petitburgesos.
No cal dir que a l’Estat espanyol la proposta —defensada des del primer moment pel Partit Comunista— va quallar ben aviat entre els partits republicans i el Partit Socialista. A les acaballes de 1935 tothom era conscient que o bé es retornava a la política d’unitat, com la que s’havia produït l’abril de 1931 i a les primeres eleccions republicanes del mes de juny del mateix any, quan la victòria havia estat per la coalició republicanosocialista, o bé podria tornar a passar com al novembre de 1933, que, per culpa de la desunió de les esquerres, les dretes van triomfar a les urnes. D’aquí que, quan davant les successives mostres de corrupció política i econòmica que estaven desenvolupant els governs de dretes, i sobretot per l’escàndol de l’anomenat estraperlo —les ruletes elèctriques que van introduir Daniel Strauss i Joachim Perlowitz a través d’un fill adoptiu de Lerroux, en un moment en què les ruletes estaven prohibides a l’Estat espanyol— Portela Valladares es va veure obligat a convocar unes noves eleccions, les esquerres tinguessin clar molt aviat que s’acabarien presentant unides.
Certament, el dia 15 de gener de 1935 firmaven a Madrid l’aliança del Front Popular Izquierda Republicana, Unión Republicana, el Partit Socialista Obrer Espanyol, la Unió General de Treballadors, el Partit Comunista d’Espanya, la Federació Nacional de Joventuts Socialistes, el Partit Sindicalista i el Partit Obrer d’Unificació Marxista. El programa era clar: més enllà de les divergències que separaven els partits republicans dels partits obrers, hi havia objectius comuns que calia complir: barrar el pas al feixisme i a la dreta i, sobretot, l’amnistia política en un moment en què encara 30.000 persones estaven a la presó com a conseqüència dels Fets d’Octubre. Si analitzem el manifest que van aprovar el mateix dia 15, certament hi trobarem discrepàncies, entre uns i altres, com quan, per exemple, s’afirma que “los republicanos no aceptan el subsidio del paro, solicitado por la representación obrera” o que “los republicanos no aceptan el principio de la nacionalización de la tierra, y su entrega gratuita a los campesinos, solicitada por los delegados del Partido Socialista”, però en canvi conjuntament es comprometien a “conceder por la ley, una amplia amnistía de los delitos político-sociales cometidos posteriormente a noviembre de 1933” i a “impulsar , con el ritmo de los primeros años de la República, la creación de escuelas de primera enseñanza, estableciendo cantinas, roperos, colonias escolares y demás instituciones complementarias”, entre altres mesures de caràcter polític, econòmic i social.
El Front d’Esquerres a Catalunya
Si, a nivell espanyol, la formació del Front Popular es va presentar com una prioritat per a totes les esquerres, a Catalunya la situació no era menys important, tenint en compte, a més, que l’Estatut d’Autonomia estava suspès i el Govern de la Generalitat empresonat. És per això que el dia 4 de febrer de 1936 a Catalunya van firmar el pacte electoral, anomenat Front d’Esquerres, els partits Esquerra Republicana de Catalunya (Martí Rouret i Callol), Acció Catalana Republicana (Ramon Peypoch i Pich), Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra (Joan Casanelles i Ibars), Partit Republicà d’Esquerra (Faustí Ballvé i Pellicé), Unió Socialista de Catalunya (Miquel Serra i Pàmies), Unió de Rabassaires de Catalunya (Cristòfor Rebull), Partit Obrer d’Unificació Marxista (Joaquim Maurín), Partit Català Proletari (Claudi Fournier i Canela) i Partit Comunista de Catalunya (Hilari Arlandis i Esparza), i tots ells defensaven el programa següent:
“Consecució d’una àmplia amnistia que reintegri els presos i exiliats polítics i socials a la normalitat de la vida ciutadana.
Restabliment de l’organització política de la Catalunya autònoma, derogació de la Llei de règim transitori de 2 de gener de 1935 i totes les disposicions que s’hi refereixen, vigència íntegra de l’Estatut de Catalunya amb tots els seus òrgans i corporacions, i acabament dels traspassos de serveis, respectant els acords anteriorment presos de conformitat amb el dret estatutari.
Oposició a l’intent de revisar la Constitució de la República promulgada per les Corts Constituents, que representa una transacció dintre la qual és possible la civil convivència de tots els ciutadans.
Manteniment dels avenços socials de la República, discriminació en l’aplicació de la llei de Vagabunds dels que realment ho siguin i dels obrers en atur forçós, i rigorós compliment de les lleis del treball.
Restabliment de la llei de Contractes de Conreu votada pel Parlament de Catalunya; adopció de les mesures que facin impossible que el Tribunal de Garanties Constitucionals pugui actuar amb caràcter polític i obstaculitzar l’aplicació d’una llei reconeguda en les Corts de la República com a constitucional, i revisió i reparació de les injustícies comeses en el camp sota un règim d’excepció i dels llançaments fets sense motiu social”.
Al mateix temps mostrava la seva solidaritat amb el programa que havien fet públic les esquerres espanyoles, i manifestava que acceptaven els punts no continguts en el manifest a fi d’evitar repeticions innecessàries, i que lluitaria amb la coalició d’esquerres a fi d’aconseguir els objectius comuns. El manifest del Front d’Esquerres de Catalunya acabava d’una manera premonitòria, adreçant “la seva salutació als pobles hispànics que vulguin fer de la República un règim de cordial convivència; als treballadors que sentin, d’acord amb l’evolució del món, els postulats de progrés i de justícia social; i als ciutadans tots disposats en aquesta hora decisiva a barrar el pas a la reacció, confusionària en els procediments, però clara en el propòsit, a impedir la implantació de règims dictatorials i feixistes, i a defensar els drets de Catalunya i l’esperit de la República”.
Era, no cal dir-ho, una crida premonitòria, que va aconseguir la victòria electoral el dia 16 de febrer, però que no va evitar a mitjà termini que els militars s’acabessin revoltant i imposant un règim dictatorial de quaranta anys de durada.