El xantatge emocional de la socialdemocràcia

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Vivim un mes d’agost asfaltat, mai millor dit, de renúncies i derrotes per a la ciutadania progressista. A l’hora d’escriure aquestes ratlles, les màquines són a punt d’entrar en l’horta d’Alboraia per mossegar una nova franja de gairebé vint metres a banda i banda de la V-21. Entre 60.000 i 80.000 metres quadrats arrasats, segons les estimacions de la plataforma Per l’Horta, en una obra del Ministeri de Foment controlat pels socialistes. La mobilitat insostenible torna a guanyar la partida.

Paral·lelament, es lliura una lluita política i social sobre l’ampliació del port de la capital valenciana: l’Autoritat Portuària de València (APV) que dirigeix Aurelio Martínez i Foment aposten per una ampliació que comportarà noves i caríssimes infraestructures enfocades cap al transport per carretera. Malgrat existir unes altres alternatives millors i menys oneroses, com explica Joan Romero en aquesta entrevista. Tant en un cas com en l’altre, Compromís, en la persona del alcalde de València, Joan Ribó, ha mostrat el seu desacord, mentre que el president Ximo Puig i el conseller d’Obres Públiques, Arcadi España, es posen públicament de perfil. Tot apunta, dit això, a una sintonia de fons amb l'APV.
 
Uns dies abans, el secretari de Turisme del govern del Botànic II, el socialista, Francesc Colomer, ajornava de nou l’inevitable assegurant que la taxa turística no està en els plans del govern. Novament, els interessos de la patronal i la pressió de la dreta poden més que un ordenament racional d’una activitat que guanya pes en el PIB a costa de l’empobriment dels treballadors. Si algú pensava que una segona legislatura botànica podia prestar-se a actituds més valentes pot seure i relaxar-se.

No els torturaré amb més exemples sobre les orientacions d’una socialdemocràcia que, tret d’uns pocs matisos cromàtics, comparteix model econòmic amb les formacions liberals i els poders fàctics. Davant d’això, els votants progressistes –del mateix PSOE i sobretot de la resta de forces– vivim sotmesos a un xantatge que la irrupció institucional de l’extrema dreta ha agreujat. Perquè l’alternativa és indubtablement pitjor: recordem que va faltar ben poc perquè la Generalitat Valenciana fora ocupada per un govern format per PP, Ciutadans i Vox. No va passar perquè ja podíem mirar-nos en l’espill d’Andalusia i segurament hi hagué un plus de mobilització que també va tenir reflex a les eleccions estatals. Més val perdre que més perdre.

Ximo Puig és una persona amb un talant benèfic i pactista que navega i tracta de dissimular aquestes contradiccions. Però Pedro Sánchez juga a aquest joc extorsionador amb un cinisme i una desimboltura que provoquen estupefacció. Tret d’aquell darrer oferiment d’entrada al govern insatisfactori però que Unides Podem podria haver considerat, tots els moviments del president del govern han estat enfocats a la repetició dels comicis novembre vinent, amb l’objectiu de continuar abusant del xantatge emocional i veure si aquesta es tradueix fins i tot en un suposat “vot útil”. O en una nova majoria combinada amb Ciutadans, tan còmoda per a l’establishment, que finalment siga beneïda per Albert Rivera.

Aquesta estratègia és inacceptable. Durant la campanya electoral, Ciutadans va repudiar el PSOE. I els votants socialistes van transmetre el missatge que no volien saber res de Rivera. El mandat de les urnes era nítid, però la supèrbia de Sánchez i els seus plans no confessables, més la inexperiència i ambició d’Unides Podem, dinamitaren l’única eixida raonable a l’atzucac. Vaig escriure que no volia entrar en el repartiment de culpes, però comence a pensar que hi ha un component de mala fe en Sánchez que condiciona aquesta percepció. La maldat sempre és pitjor que la malaptesa. Tot i que, per ser justos, no és que Pablo Iglesias siga un model de beatitud en la manera de conduir els conflictes interns i les dissidències. Ací, en tot cas, estem parlant d'unes altres coses.

Les reunions del president en funcions amb col·lectius socials per sondejar línies programàtiques són absurdes: això es fa durant la confecció del programa electoral o pactant amb les forces que t’han de donar suport. I les apel·lacions ridícules i impostades a l’abstenció de PP i Ciutadans són una estafa. L’única maniobra amb un cert sentit ha estat la reunió amb Compromís. Vistes les coses com estan, cosmètica pura. Contacte en clau interna de governabilitat del Botànic. Poca cosa més.

Així les coses, anirem a eleccions, a un nou exercici xantatgista. A les xarxes hi ha invocacions a l’abstenció de gent que diu que ja ha votat. En la mesura que s’aproxime el dia, tanmateix, ens assaltaran els dubtes

Així les coses, anirem a eleccions, a un nou exercici xantatgista. A les xarxes hi ha invocacions a l'abstenció de gent que diu que ja ha votat. En la mesura que s'aproxime el dia, tanmateix, els assaltaran els dubtes provocats pel que és capaç de fer el trio de Colom a Madrid o Andalusia. Sense passar per alt el que podria passar a Catalunya, quelcom inconcebible fins i tot després d’haver viscut l’aplicació del 155. Ens imaginarem Santiago Abascal jurant el càrrec de ministre, qualsevol cartera. A Albert Rivera controlant la política educativa i la pressió sobre les comunitats amb llengua pròpia. I més coses.
 
Una perspectiva atroç. Tot no siga que, com ha passat unes altres vegades, l'extorsió no siga eficaç electoralment parlant perquè, ben mirat, ningú no té garanties que no es torne a repetir el despropòsit si Sánchez no obté una composició del Congrés dels Diputats plenament satisfactòria per a ell. És possible, dit d'una altra manera, que s'haja esgotat la paciència de l'electorat d'esquerres. En aquest cas, la calculadora seria de Pablo Casado. Sánchez haurà gastat la bala que li quedava en la recambra per rebentar-se alegrement el cervell. I fer-nos la vida impossible.

Mentre escampen les incògnites, Sánchez i Carmen Calvo es posen de perfil davant la nova tragèdia de l’Open Arms. No mereixem res de tot això.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.