És la investidura més tortuosa, tensa i sobreactuada, molt per sobre de les quinze viscudes fins ara. Per mantenir l’emoció, el dia anterior al seu inici – el divendres- corregueren rumors de la possibilitat d’un «tamayazo», en referència als dos vots trànsfugues – Eduardo Tamayo, el cap de la rebel·lió comprada, i María Teresa Sáez - del PSOE, que traïren el seu grup i impediren el 2003 la investidura de Rafael Simancas com a president de la Comunitat madrilenya, provocant així Esperanza Aguirre, líder del PP, arribar a la presidència regional. S’encarregà d’excitar la fantasia del «tamayazo» la ínclita Inés Arrimadas, amb la seva característica i natural capacitat de sobreactuar, quan anuncià que telefonaria «als ‘barons’ territorials» del PSOE per implorar que no votessin Pedro Sánchez. Només trucà a dos. Valentia, sí, però ben entesa i molt prudent. No fos cosa que algun l’enviés allà on hi plou. Ni tan sols la gran espanyolista Susana Díaz li va fer costat. Un èxit més de l’actual conductora cap al no res de les deixalles taronges. Pel que fa a Díaz, l’expresidenta andalusa i exaspirant a liderar el PSOE a Espanya va procurar ser vista al Congrés donant suport al seu amic Pedro.
Per si faltava quelcom, la Junta Electoral Central volgué intervenir en la investidura, injectant-li més emoció, si cal, i considerà -també el divendres - inhabilitats Quin Torra i Oriol Junqueras. Amb dues gònades. A desgrat de qualsevol racionalitat jurídica. Sense atendre a les més mínima lògica en l’aplicació de les sentències. Fent oïdes sordes a la justícia democràtica, lògica i racional europea. Santiago y cierra España.
I així, enmig d’aquest panorama, a les 9 en punt del dissabte prenia la paraula el candidat que demanava a la Cambra la investidura com a president del Govern espanyol. Clar que abans la presidenta del Congrés, Meritxell Batet, hagué d’impedir que Cayetana Álvarez de Toledo muntés un dels seus espectacles.
Pedro Sánchez mesurà totes i cada una de les paraules que usà en la seva intervenció inicial – més del que mai cap líder polític en el seu lloc havia hagut de fer abans – per intentar moure’s entre els marges d’allò que ha pactat a múltiples bandes alhora que negava la màxima acusació de les tres dretes: la traïció a la Constitució espanyola. «No es trencarà Espanya, no es trencarà la Constitució. Aquí el que es trencarà serà el bloqueig al Govern progressista democràticament elegit pels espanyols», sentencià. I entre els fervorosos aplaudiment de la bancada pròpia volgué destacar que «el PSOE és, com diuen les seves sigles, un partit espanyol, format per compatriotes». Algun aïllat crit de «pocavergonya!» des dels escons dels adversaris -enemics? - es pogué sentir nítidament. Insistí el socialista en el seu concepte de patriotisme: «el projecte de coalició (de Govern) està indissolublement lligat a la llibertat (...) defensem el patriotisme social» que, en síntesi, explicà que consisteix en «derogar la reformar laboral de 2012», apostar «per la igualtat de gènere que ens defineix com a societat, no hi haurà marxa enrere; aquest Govern s’inscriu en la filosofia de la igualtat que representa el moviment feminista a nivell global», el control del mercat immobiliari per «frenar les pujades abusives dels lloguers», la implantació «d’un ingrés mínim vital que rescati de la pobresa als sectors (socials) més vulnerables», l’augment del salari mínim «fins el 60% del salari mitjà del nostre país»... Però a banda de les promeses socials, allò més esperat, com és obvi, era que deia sobre el conflicte català: «no resoldrem de cop un problema larvat» durant molt de temps però «podem començar a resoldre’l amb temprança, generositat, responsabilitat i empatia». Sánchez es mostrà convençut que «amb la llei no basta» per resoldre el conflicte i, per tant, «hem de reprendre el diàleg en el punt en què els greuges començaren a acumular-se, hem de reprendre, en definitiva, la senda de la política deixant enrere la judicialització del conflicte (...) No hi ha altra manera de resoldre aquest conflicte que el diàleg. El diàleg dins de la Constitució (...) La llei és la condició, el diàleg és el camí».
L’oposició de PP i Vox. El líder del PP, Pablo Casado, va presentar credencials tot d’una de començar a parlar: «quan es va fotre el socialisme constitucional?», li envergà a Sánchez, tot just començar el torn de rèplica. «Senyor Sánchez, vostè dorm bé?», seguí demanant el conservador. Després de les olives, entrà a l’atac obert. Al seu entendre «fa por» el Govern que vol formar Sánchez. Li va retreure tots les «mentides» que va dir durant la campanya quan «va prometre que no pactaria» amb Podem i «els independentistes» i, tanmateix, «ha fet el contrari». La duresa fou la tònica habitual de Casado. Definí Sánchez com a «sociòpata» a més de «president ‘fake’», entre d’altres expressions per l’estil. L’advertí que «aquest pacte no li sortirà gratis, serà el seu epitafi polític, ha perdut la dignitat de liderar un partit constitucionalista i la decència de no mentir». El pacte entre el PSOE i ERC «és una vergonya»: «si jo fos socialista me sentiria avergonyit». La brutal duresa ha seguit durant tot el discurs de Casado: «vostè arribà a la moció de censura al Govern i pretén perpetuar-se en el poder amb una moció de censura a l’Estat». En el cim de l’agra crítica advertí el futur president que si no destitueix Quim Torra «actuarem contra vostè amb la mateixa fermesa que hem tingut contra Torra».
Més enllà de les paraules concretes de Casado, el que demostrà el líder del PP és que vol erigir-se en el cap de l’oposició per sobre del cap de la formació neofeixista, Santiago Abascal. I per assolir l’objectiu ha optat per la tàctica de la brutal crítica contra Sánchez i els pactes als quals ha arribat amb «els comunistes», «els hereus d’ETA» i «els que volen rompre Espanya». Sense cap dubte ha inaugurat una legislatura que, duri el que duri, mantindrà aquest nivell de tensió política. No serà estrictament a través de la mera crítica sinó, més aviat, mitjançant el constant intent de deslegitimar la victòria electoral del PSOE i el seu dret a fer els pactes que estimi oportuns amb la resta de forces que democràticament han assolir representació. No debades durant el dissabte de matí es va celebrar la primera manifestació «per la unitat d’Espanya» que a ben segur només fou la primera de moltes altres que la seguiran, al millor estil de la revolta dretana contra el Govern de José Luis Rodríguez a partir de 2004, al qual consideraven també «il·legítim», en el seu cas per haver assolir el poder – deia el PP – com a conseqüència dels atemptats islamistes a Madrid, perpetrats pocs dies abans del comicis.
Tants de paral·lismes existeixen entre el PP actual de Casado i aquell PP de 2004 que l’opositor a Sánchez va recórrer a tot un clàssic de la dreta espanyola més tradicional, quan acusà l’aspirant a president de fer «anticlericalisme guerracivilista». Déu i pàtria com a víctimes de la democràcia. La gran divisa tradicional que al llarg de la història ha servit la dreta per justificar qualsevol rebel·lió contra la llibertat.
Tot s’ha de dir: els continus canvis d’opinió de Sánchez han dotat l’ofensiva de Casado de certa entitat, almenys davant de la seva parròquia – la bancada conservador es mostrà entusiasmada – i el socialista, conscient que això és justament el seu punt dèbil optà – tàctica de llibre – per no contestar i centrar el contraatac en allò que és clarament la màxima debilitat de l’adversari: «per saber guanyar algun dia s’ha de saber perdre abans», cosa que, al seu entendre, no passa en el cas del conservador: «pugi aquí i digui ‘hola, sóc Pablo Casado i he perdut cinc eleccions en un any'». Insistí un pic i un altre en les derrotes a les urnes del popular: «seria la primera passa (reconèixer les derrotes) per deixar de perdre perquè començaria a entendre que la ciutadania li ha dit cinc vegades que no». I tornant-li la duresa i les acusacions més greus es referí al fet que «vostè no s’ha conformat amb bloquejar la formació del Govern» sinó que «han utilitzat tot tipus d'estratègies jurídiques i extrajurídiques per intentar sabotejar» la investidura, i l’ha advertit que «no li sortirà bé perquè les maniobres a més d’injustes són massa evidents».
Amb l’agre i dura oposició de Casado, el líder neofeixista no ho tenia fàcil. Se’l va notar una mica sorprès davant del paper exercit pel cap del PP. Santiago Abascal optà per encadenar insults contra Sánchez -sense oblidar l’atac contra els independentistes catalans en general i en particular a Quim Torra: «se l’ha de detenir»-, al millor estil habitual del seu partit: «frau electoral», «estafador professional», «mentider», «personatge sense escrúpols», «responsable de la tragèdia en el Mediterrani», «vostè és el responsable de la violència contra les dones»... i així fins a un caramull més. No obstant, el fons del discurs, per ventura perquè ja és molt previsible, va parèixer menys dur que el fet pel president del PP. Per això Sánchez començà el torn de rèplica amb una ironia demolidora per a les ànsies destroyers d’Abascal: «ha estat vostè més moderat que el senyor Casado». I seguí amb un repàs complet -la primera vegada que se sentia quelcom així en el Congrés – a les mentides com a estratègia política seguida per Vox i, sobretot, li va retreure el discurs antidemocràtic que despleguen els seus portaveus, com ara Fulgencio Coll a l’Ajuntament de Palma – a qui cità dos cops –, que criden a la rebel·lió contra el Govern progressista que es formarà.
Pablo Iglesias i associats. El cap d’Unides Podem necessitava fixar la seva posició en un taulell polític complicat pel seu partit, no debades ha perdut més de la meitat dels escons d’ençà que assegurà que faria el «sorpasso» al PSOE, fa una mica més de quatre anys. Els últims comicis foren un bany de realitat per a ell i les ganes «d’assaltar el poder». Així les coses, optà per una intervenció que consistí en un atac frontal a la dreta i alhora la reivindicació implícita del seu lideratge orgànic. «Sí que es pot», va afirmar en diverses ocasions, mostrant-se orgullós de ser el futur vicepresident i venent-ho com una mena de victòria no només política - que ho és – sinó que implícitament pareixia pretendre que era la conseqüència d’un èxit electoral que no ha existit: «les coses no surten a la primera». Es podria dir que Iglesias ha fet de la ‘necessitat, virtut’. «Tan de bo siguem dignes del text d’aquest acord», expressà. No desaprofità per tenir un record «per als presos i exiliats independentistes» a «alguns dels quals vull agrair la feina feta per assolir» el pacte d’investidura. Respecte del futur Govern el defensà, rebutjant l’acusació de traïció, per contraposició a la dreta: «Trair Espanya és atacar els drets dels treballadors, és regalar diners públics als bancs, és privatitzar els serveis públics, és vendre habitatges públics a fons voltor, és robar a mans plenes i és finançar-se il·legalment campanyes electorals». I va concloure que, fonamentalment, la tasca del nou Exeuctiu serà «reparar les traïcions a Espanya».
Des del Comuns, soci de Podem, Jaume Asens, visiblement nerviós, centrà la seva intervenció en defensar el pacte: «cal que anem més lluny del que mai no s’ha arribat». Advertí que no serà fàcil, que inevitablement hauran de «gestionar les contradiccions» i que «hi haurà molts d’enemics, però no ens hem d’atemorir (..) Ja ho vàrem viure a Barcelona i demostràrem que era possible governar d’una altra manera i ara també podrem demostrar-ho en el Govern».
Per la seva banda, l’altre soci d’Iglesias, Alberto Garzón, líder d’Izquierda Unida, repassà «les regressions que portaren a l’explotació i desigualtat» en els temps del Govern del PP. «Ara tenim l’oportunitat per revertir totes aquestes polítiques dels últims deu anys». Defensà que el nou Govern portarà a terme «mesures ecologistes, feministes, lluites contra la ludopatia, la ujada de salaris i pensions».
Junts per Catalunya. Laura Borràs, portaveu de Junts per Catalunya (JxC), inicià la seva intervenció recriminant que el candidat «no se n’ha recordat dels companys presos polítics», al contrari del que havia fet Iglesias: «els independentistes estem sotmesos al capritx de la justícia espanyola», lamentà i demanà al aspirant a president «si és conscient que la democràcia està dia a dia atropellada per l'aparell de l'estat» i què hi pensa fer. Restà credibilitat a les promeses de Sánchez respecte de Catalunya perquè «tal i com va dir Ábalos parlar de tot no vol dir acordar sobre tot», o sigui, resumí irònicament, «vostès passen de no voler parlar a parlar però no passar de parlar». Amb sornegueria li recordà les seves paraules sobre el «problema de convivència» que havia dit que existia a Catalunya: «veient l’ambient en aquesta sala em sembla que el problema de convivència el tenen vostès, aquí, a Espanya».
Acte seguit entrà a retreure al candidat el silenci davant la resolució de la Junta Electoral Central. «Quina opinió li mereix la decisió d’ahir?» i avançà que segurament «Pedro Sánchez dirà que la JEC no depèn d’ell, com sempre diu, i és millor que no digui de qui depèn». Passà a recordar després les resolucions d’organismes internacionals i la justícia europea respecte «a la repressió» judicial contra els líders independentistes i li va retreure «el temps que va trigar l’Advocacia de l’Estat espanyol a pronunciar-se sobre la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre Oriol Junqueras». Amb vocació de retrat de Sánchez, Borràs resumí la posició del seu grup en relació a la petició d’investidura: «vostè potser serà un mal menor, però al cap i a la fi un mal per als qui volem abordar la fi de la repressió i la retallada de drets i llibertats democràtiques». I com a cloenda digué a la Cambra que després de la seva intervenció «el nostre grup tornarà a Barcelona» per donar suport «al president Torra».
Sánchez li contestà reconeixent que «l’Estat ha comès errades» respecte a Catalunya i que per això justament «hem proposat obrir una nova fase, la del diàleg, deixant enrere la judicialització». Acte seguit, però, li demanà: «i vostès, no n’han comès, d’errors?». Cità una resolució del Tribunal Europeu de Dret Humans que fa referència «a que es pot aspirar a canviar el marc legal però només des de la legalitat», cosa que li permeté demanar a la portaveu de JxC: «va ser un error o no la declaració unilateral d’independència?», i seguí argumentant que «és incongruent dir que es vol el diàleg i alhora pretendre la via unilateral. Seria una bona passa per al diàleg que vostès assumissin que la via unilateral ha fracassat».
La rèplica de Sánchez a Borràs va ser el moment per ventura més clarificador en relació al que pot passar els pròxims mesos: «jo no tinc cap problema en que vostès defensin l’autodeterminació, poden defensar-la i segur que la defensaran a la mesa de diàleg, i serà legítim, però amb la mateixa legitimitat nosaltres defensarem tot el contrari». A bon entenedor...
A la contrarèplica Borràs tirà per cara al candidat que «és Espanya qui aplica la unilateralitat» a través de la repressió i ja que Sánchez havia citat enquestes li va recordar que també els mateixos sondatges demoscòpics demostren que «el 80% dels catalans volen decidir el seu futur», per tant «permetrà vostè que el decideixin o no?».
Després de l’intercanvi amb la portaveu del JxC, Sánchez també es va referir a la resta de portaveus del Grup Plural de la Cambra que havien intervingut abans – els de Coalició Canària, Nueva Canarias, BNG, Más País-Equo, Partit Regionalista de Cantàbria, el de Teruel Existe i Compromís – i tingué paraules d’agraïment per als representants dels que votaran a favor de la investidura i demanà «reflexió» per aquells que avançaren el vot negatiu: Coalició Canària i el Partit Regionalista de Cantàbria. Tingué un tracte especial per a Joan Baldoví: «l’acord del Botànic va ser per a nosaltres una inspiració i el que hem pactat que portarem a terme vostès en part ja ho han fet».
Esquerra Republicana. El portaveu d’ERC, Gabriel Rufián, va fer, just després de la primera intervenció de l’aspirant a ser investit, un bon resum de quina és la posició del seu partit: «aquesta onzena versió de Sánchez sona millor que les altres». O sigui, millor això que res, però amb desconfiança cap a la capacitat de canviar d’opinió del candidat.
En començar el seu discurs carregà contra el PP, Ciutadans i Vox: «aquí l’únic secret que existeix (en relació és el que vostè intentaren fer ahir vespre», però «davant aquestes maniobres, més democràcia!». El que està passant és que la dreta i l’extrema dreta «han fagocitat algunes estructures de l’Estat. Val, ho han intentat, però ha estat la seva darrera bala» contra la investidura: «som republicans, independentistes i som catalans però sobretot som demòcrates i mai, mai afavorirem un Govern de dreta i ultradreta, indistintament de si estam o no a la presó», digué, citant Junqueras.
Acte seguit va fer un repàs a les contradiccions de Sánchez en relació al conflicte català i li va retreure la quantitat d’opinions en un sentit i el contrari que ha expressat durant els últims dos anys: «que creuen vostès que ha passat perquè el candidat digui una cosa i una altra?», demanà al Congrés. «Què provoca aquests canvis? La por a aquesta gent», es contestà assenyalant les bandes de dreta.
No va ser amable amb Sánchez, Rufián. «Va ser indignant la campanya que vostè va fer insultant i criminalitzant l’escola pública catalana, els mitjans de comunicació públics i els més de dos milions de catalans» que votaren al referèndum de l’1 d’octubre de 2017. «Però no es preocupi, tots tenim hemeroteca i tots ens movem, aquí no hi ha esglésies ni capellans, sinó partits i polítics que ens d’adaptar» als canvis. Recriminà al candidat que no hagués canviat d’opinió abans: «on era vostè quan condemnaren a quasi 100 anys als nostres companys, polítics demòcrates?». Reivindicà la seva ideologia: «no demanem a ningú que deixi de pensar com pensa, ni tan sols als feixisme, volem que ningú ens demani que ho facem nosaltres (...) Estem obligats a fer política, i es fa política a través del diàleg amb els que no pensen igual (...) que quedi clar: ni es pot implementar una república amb el 50% en contra ni es pot imposar una autonomia amb el 50% en contra». Tragué pit en dir que «vam dir que asseuríem al Govern d’Espanya a una mesa de diàleg i així ho hem fet». Un acord que, digué, «naix de la necessitat» de dialogar i pactar. Això sí, la dreta i ultradretà hi ha ajudat molt, al seu parer: «el que no ha unit l’estimació ho ha unit l’espant» davant «aquest mostre» que són els tres partits de dreta. En resum: «posem els nostres 13 diputats per a una investidura que solucioni» el conflicte català. Deixà clar que la mesa de diàleg ha de tenir quatre potes clares: «una, diàleg entre iguals; dues, sense vets: es parla de tot, amnistia (...); tres, calendari públic i clar; quatre: garantia que l’acord al qual s’arribi serà refrendat pel poble de Catalunya». Advertí, amb contundència: «si no hi ha mesa no hi ha legislatura. Si el poble de Catalunya torna ser estafat, si els acords no es compleixen» ERC es retirarà el suport al futur Govern. I resumí: «això és el que hi ha, és millor del que hi havia però no és el que voldríem, però estem en un mentrestant» i finalitzà amb «visca els Països Catalans lliures».
Sánchez agraí l’abstenció d’ERC «que permet desblocar la situació política» i passà a defensar la seva posició: «conflicte polític i conflicte de convivència no són incompatibles, sempre ho he dit». Respecte a la mesa, donà garanties que es formarà però es mostrà en contra «de l’autodeterminació» de Catalunya per «raons legals» i també «per raons polítiques perquè no es pot forçar amb el 50% en contra, tal i com vostè ha reconegut». Donà més pistes sobre què està disposat a negociar: «l’Estatut (reformat) s’hauria d’haver votat després de les esmenes fetes al Congrés, sempre ho he defensat». Tal i com havia dit a Borràs, «tots ens hem equivocat, tots, tant els partits nacionals com els nacionalistes i ara hem de trobar un punt d’equilibri des de la distància i diferències».
Tant un com l’altre procuraren varen provocar la reacció de la dreta i ultradreta, amb crits i renou i algun insult – des de les bancades del PP, Vox i Ciutadans, així que d’alguna manera es podria dir tenia raó Rufián deia que no pacten per estimació sinó per «necessitat» d’unir-se davant «el monstre». Finalitzà Sánchez insistint en que «mai defallirem en la nostra voluntat de diàleg, és ferma i honesta, i esperem que si no assolim un acord en aquesta legislatura almenys canalitzem una solució de futur per assolir una Espanya unida en la seva diversitat».
Cap a les 19:45 del vespre prengué la paraula Inés Arrimadas, que repetí, grosso modo, els mateixos insults que havien proferit el matí Santiago Abascal i Pablo Casado, amb l’afegit de les crítiques a la intervenció de Rufián. «Mai havíem viscut una humiliació d’Espanya com que vivim ara amb el senyor Sánchez», digué la dirigent taronja. Tirà de les declaracions incongruent de Sánchez i titllà «d’indigne» el pacte que ha arribat amb ERC. Intentà guanyar amb duresa a Casado i Abascal a l’hora de criticar el pacte PSOE-ERC i si no fos per la migrada representació del seu partit podria haver-ho aconseguit.
Sánchez contestà la dirigent taronja amb ironia en relació a la catàstrofe electoral que patí el 10 de novembre i sentencià que «vostès han escoltat molt més la dreta i la ultradreta i això ha portat la seva formació al precipici».
L’última intervenció del dia va anar a càrrec del portaveu del PNB, Aitor Esteban, que, com era previsible, carregà contra la dreta: «vostès tenen una concepció d’Espanya tancada» que «no inclou a milions de persones», en referència als independentistes, sobiranistes i nacionalistes perifèrics. Així les coses, plantejà que l’única opció «per formar Govern» és la que presenta el candidat Pedro Sánchez perquè és l’alternativa «a l’immobilisme» tradicional. Instà el candidat a «caminar» cap a una altre concepció territorial de l’Estat i, si així ho fa, «pot comptar amb la nostra col·laboració lleial i sincera». Demanà si «ens sentirem tots a gust en aquesta nova legislatura». Advertí sobre l’ús de la «justícia de forma obscena», cosa que «fa d’Espanya menys europea». Fent contínues referències a famoses pel·lícules i desplegant un tranquil i fi sentit l’humor, Esteban advertí Sánchez que «ens plantegem la legislatura desitjant el millor... però ens preparem per si passa el pitjor».
El candidat elogià la capacitat retòrica d’Esteban -sens dubte la millor de la Cambra – i, amb guant blanc, contestà les reivindicacions del PNB assegurant que el Govern i els nacionalistes bascos «ens trobarem» perquè «des de la coalició progressista apostem pel diàleg» amb tots els que vulguin dialogar i negociar. «Som conscients que necessitem molts més escons» per tirar endavant « l’acció de Govern», així que «no quedarà més remei que dialogar molt amb totes les forces que vulguin». Insistí en que «la judicialització no és el camí sinó que és el fracàs de la política» i que només hi ha «el camí del diàleg» per trobar solucions.
Per l’endemà, diumenge cinc de gener, restarien pendents les intervencions d’EH Bildu i dels partits del Grup Mixt. Amb un temps d’intervenció més reduït, la primera votació per investir Sánchez, que resultarà fallida, podria produir-se abans de l’hora de dinar. Els polítics i els periodistes podran gaudir de la nit de reis. El dia 7, Sánchez serà investit per majoria simple.
