Les festes de Nadal, de recolliment i hores mortes, han vist germinar el primer Govern espanyol de coalició des de la Segona República. Com passa amb els puzles que es regalen per aquestes dates, en un moment determinat l’ofuscament inicial va deixar pas a la llum. De sobte, les peces van començar a encaixar les unes amb les altres i van permetre albirar el dibuix final que havien de conformar. La investidura seria viable.
Dilluns, 30 de desembre, set setmanes després de l’anunci de la coalició de govern entre PSOE i Unides Podem, Pedro Sánchez i Pablo Iglesias signaven els objectius del gabinet conjunt, un document no gaire detallat de 50 pàgines que, no obstant això, significa un gir a l’esquerra sostingut amb els 120 vots dels diputats socialistes i els 35 d’UP. Unes hores abans, Sánchez ja s’havia fotografiat amb el president del PNB, Andoni Ortuzar, qui li havia garantit els sis vots del seu grup a canvi d’influir en la política fiscal. Tot seguit Más País, la formació d’Íñigo Errejón, comunicava que podien comptar amb el suport dels seus dos diputats.
La cosa no acabava ací. A continuació, l’executiva d’ERC convocava un consell nacional per al 2 de gener a fi de ratificar l’abstenció dels seus 13 parlamentaris a la sessió d’investidura. La creació d’una taula de diàleg entre els executius espanyol i català —amb una consulta ciutadana posterior que certificara els possibles acords— esdevenia el desllorigador definitiu. En paral·lel, la mesa nacional d’EH Bildu també es mostrava favorable a l’abstenció dels cinc diputats del grup i el mateix Arnaldo Otegi instava les bases a posicionar-se d’aquesta manera al referèndum intern convocat per als dies 2 i 3 de gener.
Dijous 2 arribava el vot afirmatiu del representant de Compromís. Joan Baldoví obtenia l’assentiment dels socialistes a la seua exigència de redactar una proposta de reforma del sistema de finançament autonòmic en un termini màxim de vuit mesos i una inversió pressupostària lligada proporcional al pes poblacional del País Valencià, entre més aspectes. Aquell mateix dia l’executiva de Nova Canàries —que posseeix un dels dos escons aconseguits per la llista que formava amb Coalició Canària— també aprovava per unanimitat el seu plàcet a la investidura de Sánchez. I el PSOE, que mantenia oberts diversos fronts negociadors, es garantia el suport de l’únic parlamentari de Teruel Existe. La vicesecretària general dels socialistes, Adriana Lastra, era la responsable de rubricar, l’endemà i per separat, els acords amb totes tres forces.
Aquests 166 suports superaven de dos vots els 164 “no” que Sánchez rebia de PP (88), Vox (52), Ciutadans (10), Junts per Catalunya (8), la CUP (2), Navarra Suma (2), Foro Asturias (1) i el Partit Regionalista de Cantàbria, que feia un viratge sorpresiu de 180 graus i negava el vot al PSOE sota l’argument de la seua entesa amb Esquerra. Curiosament, el vot de la formació càntabra era l’únic que Sánchez havia atret els mesos de juliol i de setembre, abans que es dissolguera el Congrés i es convocaren uns altres comicis.
De qualsevol manera, ja només calia que o bé Coalició Canària o bé el BNG es decantaren per l’abstenció o pel “sí”, i van fer-ho els gallecs. De fet, la canària Ana Oramas ha desobeït les directrius de la direcció del seu partit i s’ha oposat —amb bones paraules, però se n’ha oposat— a la investidura. Amb 167 vots afirmatius, 165 de negatius i 18 abstencions, Sánchez ha superat, per primera vegada, una sessió d’aquestes característiques. Ja ho havia intentat el març de 2016 i el juliol de 2019, amb quatre votacions que van resultar infructuoses.
El part de la primera investidura exitosa de Sánchez, però, no fa preveure una vida fàcil. El nadó ha nascut amb fórceps i presenta unasalut precària. Per això hem volgut copsar l’opinió d’una desena de persones —d’àmbits i orígens diferents— sobre el futur de la criatura. Govern estable o Govern Tinder? Amor recíproc o amor fugaç, merament circumstancial? Aquests són els seus diagnòstics. •
JOSÉ ANTONIO PÉREZ TAPIAS
L’any 2014, l’andalús José Antonio Pérez Tapias va competir per la secretaria general del PSOE amb Pedro Sánchez i Eduardo Madina. Hi va obtenir el 15% dels vots de la militància. Referent del corrent intern Esquerra Socialista, va sol·licitar la baixa al partit quan els socialistes van donar via lliure a l’aplicació de l’article 155 a Catalunya. Defensor de la plurinacionalitat de l’Estat, ha rebut l’acord Sánchez-Iglesias amb satisfacció: “És un pacte que s’obre a l’esquerra i que busca les aliances necessàries sobre la base de la plurinacionalitat”. Tapias posa l’accent en “el reconeixement del conflicte polític català, una evidència que ha tardat massa temps a explicitar-se però que finalment s’ha materialitzat perquè la realitat és tossuda”.
La mala maror interna que l’entesa multipartida puga generar al si del PSOE xocarà, segons ell, amb la constatació que “no hi ha cap alternativa viable”, un cop PP i Ciutadans s’han negat a facilitar la investidura. “Sánchez té el camí expedit”, expressa, “l’executiva serà al costat seu perquè el Govern tire endavant”. De fet, pronostica que els obstacles més voluminosos no vindran de l’oposició ni de la premsa ni dels companys de partit, sinó de les “incerteses econòmiques que es perceben a l’horitzó”.
Així doncs, la primera coalició espanyola de la democràcia moderna no hauria de ser cap drama. “No passa res perquè, en determinats temes, PSOE i Unides Podem expressen punts de vista diferents, la dreta no és un exemple d’unitat, precisament, als governs madrileny i andalús o a l'Ajuntament de Madrid”.
AGUSTÍ CERDÀ
El valencià Agustí Cerdà va ser diputat d’Esquerra al Congrés de 2004 a 2008, quan els republicans ja van involucrar-se en la governabilitat de l’Estat oferint estabilitat parlamentària al socialista José Luis Rodríguez Zapatero. Això sí, subtratlla que aquella situació “no guarda semblances” amb la d’ara. El PSOE disposava de 164 diputats en lloc de 120, Podem no havia nascut i CiU no havia virat a l’independentisme. “Ara les premisses són unes altres, l’única eixida al conflicte català passa per un referèndum”, opina Cerdà, qui no acaba d’entendre la posició “hooligan” adoptada pel PP a fi d’evitar la investidura de Pedro Sánchez. “Tenien una oportunitat d’or d’afavorir la governabilitat amb una abstenció... Què en deu estar pensant Angela Merkel? Ens han cedit aquesta responsabilitat a nosaltres, una decisió molt arriscada que en el futur pot significar que Vox els faça el sorpasso”.
Al seu parer, Sánchez i Iglesias ho tenen “molt complicat” per la pressió a què estaran sotmesos, però, “si no fan l’ase, podrien governar bastants anys”. Al capdavall, l’aritmètica és la que és. “Si Sánchez conté les veus discrepants del PSOE i es posa a governar de debò, amb la maquinària de l’Estat del seu costat, disposarà de més marge que no sembla, mentre que Iglesias per fi ha optat pel pragmatisme, una evolució que qui més qui menys acaba experimentant a la seua carrera política”, afegeix. Per últim, Cerdà no s’imagina una mesa de diàleg sense el president Quim Torra: “Si no s’avé a seure-hi, la salut del Govern català se’n ressentirà, fa poc era ell qui deia allò de sit and talk”.
JOAN ANTONI BLAY
El periodista valencià Joan Antoni Blay és un clàssic del Congrés. S’ha jubilat després d’haver-hi passat mitja vida, treballant per a diversos mitjans. A l’etapa final del Govern Zapatero va exercir com a director de comunicació del PSOE i com a cap de premsa del Ministeri d’Indústria, capitanejat per Miguel Sebastián, raó per la qual coneix l’alta política des de tots els angles. Amb aquest bagatge, considera que “la manca de tradició de governs de coalició a Espanya i la inexperiència d’Unides Podem” constitueixen un dels principals entrebancs del nou gabinet. “No disposen de majoria absoluta, suaran de valent per traure endavant cada votació, però si ho fan i encaixen bé els atacs furibunds que rebran des de l’oposició i alguns mitjans, fins i tot podrien esgotar la legislatura”, continua Blay. Els Pressupostos de 2020 seran la primera prova de foc —“que no se n’hagen aprovat des de maig de 2018 no és seriós davant Brussel·les”— a l’hora de mostrar no sols l’habilitat negociadora de PSOE i Unides Podem, sinó també a l’hora d’enfrontar-se a la crua realitat: “La capacitat d’endeutament és molt limitada a causa de les previsions de creixement dels pròxims 12 mesos, que no superen l’1,8%”. Aquestes estretors condicionaran, és clar, les polítiques socials més ambicioses que formen part del programa de govern conjunt. “La continuïtat de la ministra Nadia Calviño és el millor aval davant la Unió”, remata Blay.
L’“oxigenació del problema català”, com qualifica el nou escenari polític, constitueix una oportunitat per a Sánchez i Iglesias. “Saben que es capbussen en un fangar ple de mosquits, però havien de posar-hi aigua neta”, comenta amb un símil. “La consulta pactada, si es materialitza, haurà d’ajustar-se als límits legals preestablerts, tenint en compte que una reforma constitucional, en la conjuntura actual, és absolutament impensable”. Les estretors, hi són, però Blay vol ser optimista. Coneix de fa anys l’actitud dels diputats d’Esquerra a Madrid i afirma que sempre han demostrat “una talla important”. Esmenta alguns noms concrets, com els de Joan Tardà i el mateix Agustí Cerdà, o la “metamorfosi” experimentada per Gabriel Rufián. “Es tracta d’una formació històrica d’arrel socialdemòcrata, ningú no se n’ha d’escandalitzar”, diu. “Mentre els diputats de Bildu sempre han mantingut les distàncies i han generat recel a l’hora de negociar-hi, els d’Esquerra s’han fet estimar entre la resta de grups i els periodistes”, destaca. I troba que, ara, poden trenar una bona relació amb els del PSOE i Unides Podem: “Hi ha ganes de fer-ho bé, de no decebre la gent que els ha votat, aquest és el punt fort de la coalició”.
SUSO DE TORO
Com Cerdà i Blay, l’escriptor i columnista Suso de Toro també va trenar una amistat important amb José Luis Rodríguez Zapatero, per bé que no el votava. Opina que covava una “idea de país” que l’“oportunista” Sánchez no té. “Zapatero mai no va demonitzar el nacionalisme català, a diferència de la violència verbal i les mesures repressives de què tant s’ha vantat el president actual”, sosté. El pacte amb Unides Podem i l’acceptació d’una negociació bilateral amb el Govern català signifiquen, segons De Toro, que “està disposat a fer allò que calga per tal de sobreviure”.
Precisament, el gran handicap de Sánchez és que no desperta el grau d’adhesió de Zapatero entre els electors propis i els de la resta de formacions d’esquerres. “A més, ara s’enfrontarà a una campanya de desprestigi enorme que físicament no serà fàcil de pair”, apunta, “el franquisme polític ha vingut per quedar-se”. Un atac en bloc que situarà Sánchez davant les seues pròpies contradiccions. I és que, com assenyala De Toro, “va presentar-se a les eleccions amb un projecte molt més semblant al de Ciutadans o el PP que no al d’Esquerra, i durant l’any i mig que ha estat president no s’ha preocupat de derogar aspectes com la reforma laboral o la llei mordassa, a més d’exhibir, en ocasions, un espanyolisme ranci”.
Siga com siga, Suso de Toro creu que el nou Govern “durarà més d’allò que preveu molta gent, no serà un fracàs estrepitós”. La “necessitat de supervivència” dels seus actors n’és la principal garantia, “ningú no pot baixar del vaixell alegrement”. De fet, l’accés d’Unides Podem a l’Executiu és “la culminació del canvi polític que va iniciar-se a l’Estat espanyol un lustre enrere i que ara adopta la forma de cogovern”. La coalició PSOE-UP amb el suport extern de formacions catalanes, basques, valencianes i gallegues representa “el màxim a què pot aspirar l’esquerra espanyola”.
En aquest sentit, l’escriptor gallec destaca la “passa tan arriscada” d’Esquerra Republicana. Un moviment que podria alterar la intenció de vot de molts ciutadans catalans a les properes eleccions al Parlament. “Encara cal calibrar quina incidència demoscòpica tindrà l’abstenció d’ERC al Congrés”, explica, “si Junts per Catalunya comença a guanyar-li terreny a les enquestes i l’opció Puigdemont demostra més vitalitat que no s’esperaven, Esquerra por veure’s impel·lida a variar la seua posició al mapa polític espanyol”. Toca estar ben atents, per tant, als sondejos que vindran.
JUAN RODRÍGUEZ TERUEL
Professor de ciència política a la Universitat de València, el català Juan Rodríguez Teruel forma part del grup Agenda Pública, una web d’anàlisi polític i econòmic global allotjada a El País integrada per experts de diverses facultats.
“No hi ha cap altra majoria possible, el soroll de les darreres setmanes tan sols tenia a veure amb la intenció d’encarir el preu de la investidura”, rebla Rodríguez Teruel sobre el Govern PSOE-Unides Podem amb el suport, tàcit o explícit, de vuit grups més. “Diria que no ens trobem davant una legislatura curta, hi ha incentius suficients perquè dure més d’allò que alguns esperen, el 10N va evidenciar que el PSOE no guanyava més espai pel centre i que Unides Podem tampoc no tenia gaire marge de creixement”. Tot plegat, una “suma de febleses” que fa preveure un escenari “bastant més estable que no ho hauria estat després del 28A, quan Sánchez va vetar Iglesias com a vicepresident i va dir que no viuria tranquil amb Unides Podem a l’interior del Govern”.
“Si la cosa no rutlla, PSOE i Podem en seran els principals damnificats; això els farà actuar de manera unida, més cohesionada que no podia semblar”, augura el professor. “Unides Podem té la necessitat d’afermar la seva organització, la seva estructura interna, cosa que passa, sí o sí, per aprofitar l’ocasió que se’ls presenta ara”, observa, “i al seu torn, Sánchez, després d’haver jugat en excés a la ruleta russa electoral, té a les seves mans la possibilitat de demostrar que pot esdevenir un president més sòlid que no va ser-ho Mariano Rajoy a partir de 2015”.
Tot i que els resultats no foren els desitjats, Teruel veu “molt difícil” que es conforme una majoria de govern alternativa. “M’estranyaria molt que la coalició no arribés amb vida fins a mitjans de 2022, moment a partir del qual, per la proximitat de les eleccions de 2023, sí que és possible que cadascú decideixi marcar perfil propi”. En qualsevol cas, diu, s’enceta un període “més estable del que hem tingut de 2015 ençà”.
ASTRID BARRIO
“És un acord en precari, a l’espera del que pugui passar a les eleccions catalanes que ja tenim a la cantonada”. Així descriu la catalana Astrid Barrio, que també exerceix com a professora de ciència política a la UV, el pacte PSOE-ERC que ha comportat l’abstenció dels republicans a la investidura de Sánchez. “I si la legislatura catalana es manté viva, però, i el president Quim Torra es nega a seure a la mesa de negociació entre els dos Governs?”, es pregunta. “Junts per Catalunya és tan imprevisible i té actituds tan esperpèntiques que pot succeir qualsevol cosa... Feia setmanes que demanaven allò del sit and talk i ara sembla que no els hi fa gràcia, ha quedat clar que Torra no és un interlocutor fiable”.
Hi haja eleccions o no a Catalunya, Barrio té la convicció que la signatura de l’acord entre els socialistes i Esquerra amaga el compromís de facilitar l’aprovació dels Pressupostos Generals de l’Estat, que Sánchez voldria tenir enllestits el mes de març. No diferiran molt dels que ja va presentar en 2018 i que va tombar el Congrés, cosa que va menar a les eleccions del 28 d’abril. “Un cop han aplanat la investidura, Esquerra no pot desmarcar-se tan ràpidament dels socialistes, ha d’aconseguir que la taula de diàleg s’estengui en el temps”, rebla.
D’altra banda, Junts per Catalunya, amb el seu “no” a la investidura, “transmet una imatge de poca utilitat política”. “A les enquestes, una gran majoria de persones reclamen diàleg, i ara que se’n planteja, giren la cua”, apunta Barrio. A l’àmbit estatal, ella incideix en la idea d’un “Govern més estable que no sembla”.
LOLA BAÑÓN
Periodista de llarga trajectòria, professora universitària i persona que sempre ha tingut una mirada profunda cap a l’exterior, Lola Bañón dirigeix la Fundació Assemblea de Ciutadans i Ciutadanes del Mediterrani. Va gestionar l’àrea de premsa de Podem a les Corts valencianes i va renunciar a ser diputada per tal de dirigir la fundació. Segons diu, “la política real s’acreix amb el conflicte, la política és tot just això, la canalització del conflicte”. En aquest sentit, el pacte PSOE-UP permet que “l’estructura territorial de l’Estat, un problema pendent de fa temps, penetre a l’agenda política”. En clau interna catalana, a més, aquest acord “obliga tots els partits a reposicionar-se”.
“No és tan greu, dels 28 governs de la Unió, 21 són coalicions de dos o més partits... A Finlàndia n’hi ha cinc! Espanya dona ara un pas que a uns altres països ja és ben usual”, comenta. Bañón espera que, al marge del debat territorial, la nova conjuntura propicie “la recuperació de sobirania per part de moltíssima gent que va perdre els seus drets a causa de la crisi”.
Ella, que ha conegut de ben a prop l’experiència del Govern del Botànic, no veu homologable el pacte estatal: “Sánchez i Iglesias ho tenen bastant més difícil, els pactes a escala autonòmica són més senzills, hi juga a favor la sintonia personal i, en el cas valencià, els 20 anys d’oposició al PP, mentre que a l’àmbit estatal hauran d’estar molt més atents al foc amic... Ara bé, tots dos, malgrat les personalitats complexes, són força resistents”. Bañón els demana “transparència” i valentia per tal de “rectificar les desfetes més radicals de la dreta, com ara la reforma laboral”.
GEMMA UBASART
“Aquest govern pot tindre continuïtat al llarg de tota la legislatura, és un pacte entre el PSOE i Unides Podem però també un pacte d’investidura amb ERC que, a priori, contempla una mirada projectada en el temps”, pronostica Gemma Ubasart, que va liderar el Podem català i va ocupar la secretaria de plurinacionalitat de la formació estatal. Aquesta professora de la Universitat de Girona saluda les “negociacions polítiques serioses i el diàleg sense pressa però sense pausa que s’ha fet ara, un camí en què s’han travat confiances i s’han establert mecanismes perquè aquests acords tinguin continuïtat”. “El PSOE ha assumit que ja no estarà sol a l’ala esquerra del tauler, Podem ha entès que no li farà el sorpasso i Esquerra ha arribat a la conclusió que la via unilateral a la independència va fracassar”. Comptat i debatut, a ulls d’Ubasart, “Sánchez depèn dels dos vectors de canvi que a la darrera dècada han fet visible l’esgotament del règim del 78, és a dir, Podem com a materialització de l’esperit del 15M i l’independentisme com a símbol de l’esgotament del model autonòmic”. Després d’una “dècada perduda”, ella considera que “els diferents actors en joc han entès que ja no val allò d’anar tirant”.
A escala catalana, assenyala que el gir possibilista emprès per Esquerra des de la campanya catalana de 2017 —“quan va renunciar, de facto, a la via unilateral”— només tenia opcions de futur “si es desblocava l’statu quo a Madrid”. Això li pot proporcionar rèdits amb forma de “centralitat a l’espai independentista i fins i tot sobiranista, cosa que el situaria en una situació òptima de cara a unes futures eleccions catalanes”. No obstant, Ubasart augura una “vida curta” a l’executiu de Torra, encara que el president no siga inhabilitat immediatament.
ANDRÉS BOIX
Professor de dret administratiu de la Universitat de València i un dels impulsors de La Paella Rusa —un bloc d’internet que ara ha evolucionat a espai radiofònic a Plaza Radio—, Andrés Boix també aposta per un Govern de llarga durada: “D’ací a un any o dos, Sánchez estarà la mar de bé amb Iglesias, i Iglesias serà tractat amb honors d’estadista per part de la mateixa premsa propera al PSOE que fins ara l’havia desconsiderat”. Al seu parer, “l’artilleria externa serà el principal element cohesionador” i el foc amic serà escàs, atès que “els barons socialistes més díscols no poden situar-se davant l’opinió pública arrenglerats al costat dels diputats de Vox”. I és que, segons Boix, “fins i tot els sectors socials més moderats ubicats a l’òrbita ideològica del PSOE han rebut amb satisfacció el desblocatge de la investidura”.
L’única incògnita que plana pel cap de Boix és “l’evolució del procés català”. “Històricament, CiU i Esquerra han encarnat papers oposats en relació a la governabilitat espanyola, uns papers que ara han bescanviat i que mostren una ERC més pragmàtica i un Junts per Catalunya més dur. Aquesta dualitat ja li va bé a l’independentisme”. Boix tampoc no qüestiona el suport dels republicans als Pressupostos de l’Estat, uns comptes públics que, en el pitjor dels casos, “després podrien prorrogar-se any rere any fins que s’acabara el mandat”. La investidura era, doncs, la frontera clau.
Unes possibles eleccions catalanes anticipades no serien un drama per a ERC. “Hi haurà tensió i acusacions de traïdoria, per suposat que sí, però amb la seua jugada Esquerra té més a guanyar que no a perdre, pot aparèixer davant l’electorat com el partit que ha demostrat més interès a desencallar-ho tot... I si no ho aconsegueixen i Junts per Catalunya queda per davant, continuaran com fins ara”.
Pel que fa a Sánchez, Boix afirma que és qui millor s’ha adaptat a les circumstàncies. “La política espanyola és com el darwinisme: no sobreviuen els animals més grans, sinó els millor adaptats als canvis”. En aquest sentit, “Sánchez té el suport d’una esquerra sociològica moderada que fuig de Vox i la manca de vergonya suficient per canviar de rumb tantes vegades com calga”. Això, “sumat al pes ínfim de la dreta espanyola a Catalunya i el País Basc i una llei electoral que castiga la dreta dividida en tres”, afavoreix els seus interessos. “Qui accepte els vots dels independentistes, ho tindrà tot de cara per governar Espanya en els pròxims anys”, prediu.
Boix li resta trascendència a l’ofensiva mediàtica que s’acosta: “Fa anys que critiquen els nacionalistes i ara fins i tot en tenen a Terol, són la música de fons, ningú ja no els hi fa cas. L’ofensiva judicial serà més perillosa”.
MERTXE AIZPURUA
La periodista Mertxe Aizpurua, editora de l’antic diari Egin i directora de Gara de 1999 a 2004, va saltar a l’arena política com a regidora d’Usurbil (Guipúscoa), la seua població natal. De 2012 a 2015 va presidir la Udalbitza, l’assemblea que aixopluga els municipis i regidors bascos independentistes. Ara és la portaveu d’EH Bildu al Congrés, una formació que, com ERC, ha optat per l’abstenció a la investidura de Pedro Sánchez.
La repetició electoral li ha anat a cor què vols, a l’esquerra abertzale. S’ha anotat un escó per Navarra que li ha permès d’ostentar, per primera vegada, grup parlamentari propi. Amb tot, ella no oblida la “irresponsabilitat” de Sánchez i Iglesias a l’hora d’abocar els ciutadans a una repetició electoral “que ha multiplicat per dos el pes de Vox al Congrés”.
“A nosaltres ningú no ens ha demanat el vot ni nosaltres hi hem posat cap condició, l’abstenció és un gest a la finestra d’oportunitat que representa el primer Govern de coalició d’esquerres des de la Segona República”, diu Aizpurua. “Pedro Sánchez es va fer un fart de repetir que buscava un Govern que no depenguera dels independentistes i de les esquerres sobiranistes, però s’ha vist obligat a optar per aquesta fórmula; ara ha arribat el moment de legislar, d’aprovar mesures que canvien la vida de la gent”.
Tindrà estabilitat, el nou Govern? La portaveu de Bildu subratlla que “l’estabilitat, caldrà treballar-la a moltes bandes”, però admet que el “reconeixement del conflicte polític català” constitueix un bon punt de partida. “Si Sánchez transita per aquesta via i fa més gestos en aquesta direcció, podrà comptar amb el nostre suport al llarg de tota la legislatura, però si canvia el seu discurs, se li complicaran les coses”. El president espanyol acara un “repte complicat, però bonic”, consistent a “escollir entre democràcia o autoritarisme, entre 155 o diàleg”.
Els antecedents de Sánchez no li fan ser del tot optimista, però. “No sé si el nou Govern complirà els dos anys, tant de bo siga així, però no hi posaria la mà al foc”, explica, “hauria de servir per resoldre alguns dels problemes que arrossega l’Estat espanyol des de 1978, però ha de demostrar voluntat política”.
Per a ella, la presència d’Unides Podem al gabinet no és prou tranquil·litzadora. El redactat de l’acord amb el PSOE és “massa ambigu, en aspectes concrets com la reforma laboral hi passa de puntetes, no especifica quins aspectes lesius pensen derogar”. “Podem pretenia impugnar el règim del 78, obrir el cadenat de la Transició, però l’acord que hem llegit no va per ací”, lamenta.
Aizpurua no dubta que el PNB serà el “comodí” que li permetrà al PSOE d’aturar les mesures més agosarades que, en matèria fiscal, Unides Podem pose damunt la taula.