L’arrogància del supervivent

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Cal reconèixer que el president en funcions del govern estatal, Pedro Sánchez, té motius per estar encantat d’haver-se conegut. Més enllà de la planta de galà de cinema que et mira des de les altures, el seu és un currículum polític sense precedents. En pocs anys, de ser una figura amortitzada en el PSOE, vilipendiat per la vella guàrdia del partit, maltractat pels editorials de la premsa amiga i defenestrat sense miraments, va passar a recuperar el control del partit, a fer un colp de mà audaç que el va propulsar a la Moncloa i, finalment, a ser el gran guanyador d’unes eleccions que molta gent pensava que eren l’inici inevitable del triumvirat de dretes.

Sánchez, el polític amb l’aura de gendre ideal, és un lluitador fenomenal, algú que va saber llegir amb intel·ligència el moment polític, l’emergència que suposava per al progressisme estatal l’aliança estratègica de les dretes. Un supervivent. Que com molts de la seua estirp corre el perill de creure’s indestructible, el conductor d’un bòlid de carreres que apura la frenada en cada revolta, per menjar una mil·lèsima més al cronòmetre. L’il·lusionista que va sobreviure per poc al seu darrer número intrèpid i no acaba de tenir clars quins són els límits. I etcètera.

Podem no està preparat per a governar, diuen. És el pretext per allunyar qualsevol temptació transformadora de l’acció de govern.

La penúltima cabriola ha estat anunciar un plenari d’investidura, els propers dies 22 i 23 de juliol, que conté calendaritzada també la possibilitat d’anar a eleccions el dia 10 de novembre en el cas que Sánchez no siga investit. A hores d’ara, les negociacions amb les formacions que podrien afavorir la investidura són lluny d’estar madures. La lectura benèvola: Sánchez vol pressionar Podem perquè accepte les engrunes que li ha oferit, res de ministeris, ja saben, per no alarmar l’establishment. Podem no està preparat per a governar, diuen. És el pretext per allunyar qualsevol temptació transformadora de l’acció de govern. I s’oblida que algú com Màxim Huerta va arribar a ser nomenat ministre: s’accepta la banalitat, però s’ataca qualsevol temptació d’audàcia programàtica a la portuguesa

Mentrestant, el president en funcions atia l’enfrontament dialèctic entre l’independentisme català sobre l’abstenció o no, una tensió que podria resoldre’s favorablement per a Sánchez sense oferir cap alternativa substancial a canvi. O sí: això potser ho sabrem els propers dies. Una operació que, fins i tot, atia la confusió en Ciutadans, una formació que està pagant les relacions perilloses amb Vox amb un degoteig de baixes.

En la versió més amable, prosseguim, la història acaba amb Pablo Iglesias claudicant a canvi de poc o de no res i Sánchez sumant d’ací i d’allà la resta de suports en una negociació final a contrarellotge. Forçar per guanyar.

El full de ruta, tanmateix, sembla un altre. El somni humit del dirigent socialista i els seus estrategs contemplaria una nova convocatòria electoral -el recent sondeig del CIS reforçaria aquesta tesi- amb apel·lació al vot útil i una majoria molt més còmoda i manejable, sense hipoteques abertzales ni independentistes que tant alteren la tensió arterial dels articulistes i tertulians madrilenys, amb Podem fregant la irrellevància i, aleshores sí, engolint-se els gripaus a preu d’amic per tal d’evitar una majoria dretana. Llavors, al Congrés dels Diputats ressonarà orgullós i palplantat el nom del president en funcions, com una reminiscència de l’històric «Pedroooooo!!» de Penélope Cruz quan Almodóvar va assaltar els cels de Hollywood. Aquesta vegada, en la veu de Meritxell Batet.

Sánchez i el seu equip saben, de ben segur, coses que la resta de mortals no sabem. És possible que la decadència del PP siga encara més pronunciada. Potser Ciutadans és més a prop de la deflagració del que sembla. Segurament, les contradiccions poc suportables de la relació amb Vox estan obrint un forat com la fossa de les Marianes en aquestes formacions. I els ultradretans també van perdent suports. Qui sap si la dreta no està (estarà) mobilitzada. Potser fins i tot que el CIS tinga raó.

Però en el camp de l’esquerra, una nova convocatòria electoral és el més semblant a una bufetada

Però en el camp de l’esquerra, una nova convocatòria electoral és el més semblant a una bufetada. Fins i tot per a unes bases socialistes a les quals ja els està bé l’enteniment amb Podem i algun acord de de mínims amb forces independentistes, sense considerar això cap traïció. Ben mirat, aquestes bases ja estan acostumades a remar en contra del vell aparell i els editorialistes. Ho van fer propulsant Sánchez de nou a la secretaria general. L’electorat, tanmateix, no té tanta paciència.

Potser el dia 22 o el 23 de juliol hi haurà investidura i qui escriu açò haurà malbaratat un possible títol de novel·la. Per ara, malgrat tot, em mantinc en què l’arrogància del supervivent defineix molt bé el que està passant. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.