Les reaccions dretanes a Madrid contra l’acord entre el PSOE i ERC es van desfermar el dimarts 31 i no han parat des d’aleshores. Sembla una competició a veure qui la diu més grossa. Del que es tracta és d’exagerar al màxim o directament mentir. Tot val. Qualsevol crítica, per salvatge que sigui, a Pedro Sánchez, el PSOE, Unides Podem i, sobretot, a ERC i a tot l’independentisme en general queda justificada perquè, al parer de la dreta política i mediàtica, estem davant de la fi de la unitat d’Espanya. És la mateixa – per a ells- hecatombe que venen augurant des de fa més de quinze anys cada cop que el PSOE i els nacionalistes catalans i bascos acorden algun grau de col.laboració a Madrid.
Traïció. El festival de brutals crítiques el començà el general retirat Fulgencio Coll. L’actual regidor de l’Ajuntament de Palma per Vox declarava a El Mundo-El Día de Baleares el 22 de desembre que “Pedro Sánchez és un problema per a la seguretat nacional” per les seves negociacions amb ERC i que, per tant, “hauria de ser acusat “per traïció o qualsevol altre delicte relacionat amb la seguretat de l’Estat”. Però és clar, per això es necessita la majoria absoluta del Congrés a la que no arriba la suma de diputats del seu partit neofeixista, el PP i Ciutadans. Però aquests detalls quina importància poden tenir per a un gran patriota com ell: “cerca (Sánchez) una satisfacció personal sense reparar en que el dany institucional és evident, perquè negociarà una reforma de l’Estat de contingut i abast desconegut amb una minoritària representació per rompre l’ordre constitucional. És un comportament que no és legítim, ni es pot consentir”. O sigui, meres suposicions que ell dona per certes. I què s’ha de fer? Doncs: “els poders de l’Estat” que no identifica “no han de permetre aquesta actuació lesiva” i han de “procedir a constatar si la conducta del candidat incorre en responsabilitat criminal”.
Com era d’esperar el cap de Fulgencio Coll s’apuntà entusiasmat a la desbaratada tesi. En efecte, tot just després de conèixer-se la possibilitat de l’acord entre ERC i PSOE per investir Sánchez, que inclou una “consulta” sobre allò que es negociï en el futur en relació al conflicte català, Santiago Abascal deia que “els residents a Catalunya no poden votar quelcom que afecti al conjunt dels espanyols. Això és, senzillament, un cop d’Estat. I tots els culpables, tard o d’hora, hauran de rendir comptes davant la sobirania del poble espanyol”.
Si la reacció dels neofeixistes no pot sorprendre, més impactant és quan qui s’apunta a aquestes tesis tan desbaratades és el president del PP, partit majoritari de l’oposició. I així és. Pablo Casado escrivia a Twuitter que “Sánchez consuma la traïció a Espanya que vaig denunciar (que faria) fa un any. Ha pactat un referèndum amb els delinqüents que pegaren un cop a l’Estat per ser investit”.
I no podia faltar la sempre sobreactuada Inés Arrimadas, que afegia a la galeria de les burrades que “si el PSOE segueix sense frenar a Pedro Sánchez, la igualtat de tots els espanyols es trencarà encara més” i afegia que “no es pot decidir què és Espanya sense comptar amb el conjunt del poble espanyol”.
A la trinxera mediàtica, l’espanyolisme brama amb igual intensitat. ABC ja ha esgotat tots els qualificatius possibles –els més negatius, per suposat- per definir Sánchez. Tots els columnistes de la casa s’apunten a l’ofensiva. Només una mostra, l’article de dijous passat d’Isabel San Sebastián: “Urge una alternativa a este gobierno traidor”. I així tots. Pura mesura i equilibri. A El Mundo i La Razón dos quarts del mateix, amb l’afegit que el diari dirigit per Francisco Rosell ha publicat aquests dies una enquesta que suposadament assegura que la majoria dels votants del PSOE no estan gens ni mica contents amb el pacte amb ERC; una manera desesperada de veure si poden fer por a no se sap qui del Partit Socialista i que, així, aquest qui eviti el que considera el rotatiu, faltaria més, una traïció a la seva concepció d’Espanya.
I si l’observador fa una ullada als diaris digitals de dreta, la ració de “traïció” es veu multiplicada fins a l’infinit. Des d’elespañol.comfins libertadigital.com passant republica.como vozpopuli.comtotes les capçaleres digitals d’aquest àmbit ideològic clamen dia si i dia també contra l’acord. El diari dirigit pel famós Pedro José Ramírez fins i tot instava dijous passat a una rebel·lió en el si del grup parlamentari del PSOE per evitar la investidura de Sánchez, això sí, dient que són “sectors del PSOE” els que “demanen setze diputats valents que tombin la investidura”.
El resum de tot això és que la dreta mediàtica i política no només no donarà al nou govern de Pedro Sánchez els cent dies de cortesia sinó que ja l’emproa fins i tot abans de constituir-se i inclús abans de ser investit el president. Amb tota probabilitat serà la norma d’actuació de l’oposició dretana durant tota la legislatura. Atacaran amb “l’Espanya es trenca” el govern de Sánchez dia sí i dia també. Sense manies. Sense deixar que la realitat els espenyi gens ni mica la seva fúria embogida. Ho provaren a partir de 2004 contra Zapatero, aleshores perquè la il.legitimitat suposada provenia del fet que el PSOE hagués guanyat les eleccions d'aquell any “gràcies” al brutal atemptat de Madrid, i ara faran exactament el mateix basant l’aberrant oposició política, mediàtica i –ja es podrà comprovar d'aquí no gaire temps- al carrer amb la pretesa “traïció” i “il·legitimitat” de Sánchez per haver pactat amb ERC. Canvien les excuses, però no el fons. Ara, a més, la dreta compta amb l’aportació del partit neofeixista, un mestre a l’hora de desplegar aquesta forma de fer política basada en la mentida. Cosa que a ben segur dotarà l’oposició de les tres dretes de molta més exuberància gestual i retòrica.