La nit electoral del PSOE estava carregada de premonicions. Entre banderes espanyoles, arc iris i corporatives de la formació del puny i la rosa, el cartell electoral dels socialistes transmetia un missatge totalment visionari: «Ara govern, sí». Un lema, a manera de pressentiment, que es combinava amb el càntic futurista de la militància: «Amb Iglesias, sí». Dos elements que anunciaven la possible conformació d'un acord de coalició progressista entre el PSOE i Unides Podem, malgrat que les sensacions eren contràries. Les relacions entre ambdues forces esquerranes semblaven estar congelades pels retrets mutus durant la campanya i el tracte fred del socialista Pedro Sánchez al morat Pablo Iglesias en el debat electoral a cinc organitzat per Atresmedia i l'Acadèmia de Televisió.
De manera inesperada i després d'unes converses discretes durant la vesprada postelectoral, Sánchez i Iglesias han anunciat aquest dimarts un acord de govern de coalició. Un executiu «rotundament progressista», en paraules de Sánchez, que comptarà amb el líder d'Unides Podem com a vicepresident. També podrien estar-hi la morada Irene Montero i Yolanda Díaz, d'Esquerda Unida, al consell de ministres. La resta de l'estructura, tanmateix, es negociarà una vegada s'haja aconseguit la investidura del dirigent socialista com a president espanyol. Una jugada hàbil per evitar l'experiència fracassada de juliol.
La possibilitat d'una tercera cita a les urnes, no debades, condemnaria electoralment a una esquerra que amb la repetició dels comicis perdia representació mentre la ultradreta cavernícola s'instal·lava al Congrés dels Diputats com a tercera força. «La justícia social és la millor vacuna contra l'extrema dreta», ha afirmat Iglesias, evidenciant com l'ascens del neofranquisme ha servit per apropar posicions entre l'esquerra espanyola. Una teòrica restauració de la complicitat entre PSOE i Unides Podem que ha evitat la conformació d'una incòmoda gran coalició a Espanya, a través, per exemple, d'una abstenció tècnica del PP a canvi d'ortodòxia econòmica i l'estratègia del pal per a Catalunya.
A contrapeu, de fet, la dirigent taronja, Inés Arrimadas, i Cayetana Álvarez de Toledo, representant del sector més ultra del PP, han proposat un govern de concertació nacional entre PSOE, PP i Ciutadans. Aquesta fórmula, però, comportaria grans riscos per als partits del bipartidisme. Mentre un pacte a l'alemanya del PSOE entregaria tot el flanc esquerre a Unides Podem, el PP atorgaria munició ideològica a l'extrema dreta Vox per captar votants populars pel pacte amb els socialistes, així com els neofraquistes s'erigirien en caps de l'oposició a l'Estat espanyola. Tota una temeritat per als interessos de la formació de la gavina, que podria experimentar una davallada a mans de Vox. L'angoixa de tenir a la ultradreta al clatell.
Fet i fet, i amb una escenografia calcada a les rúbriques dels acords de progrés signats al País Valencià en les dues últimes legislatures, PSOE i Unides Podem han firmat un pacte de mínims que inclou el compromís de combatre la precarietat laboral i garantir un treball digne, estable i de qualitat; la protecció dels serveis públics i el blindatge de les pensions; la consideració de l'habitatge com a un dret; apostar per la ciència com a motor d'innovació econòmica; lluitar contra el canvi climàtic; controlar les cases d'apostes i reforçar les Pimes i els autònoms. També han promès al document la instauració de drets com ara la mort digna, l'eutanàsia, «salvaguardar la diversitat» i «assegurar Espanya com a un país de memòria i dignitat».
L'impuls d'un paquet de mesures feministes, assegurar la cultura com a dret, la reversió de la despoblació i reforçar les autonomies per garantir «la prestació adequada dels drets i els serveis de la seua competència» són altres de les accions pactades entre les esquerres espanyoles. Aquesta darrera promesa, de fet, és un cop d'ull implícit a reformar el sistema de finançament. O si més no, a abonar els diners suficients per mantenir els serveis públics que atorguen les autonomies.
Els equilibris entre el socioliberalisme del PSOE i les conviccions keynesianes d'Unides Podem estan plasmades al text. No debades, garanteixen la justícia fiscal i l'equilibri pressupostari, amb l'objectiu de calmar les possibles preocupacions d'una Comissió Europea que reclama retallades per 6.000 milions d'euros. «Impulsarem polítiques socials i nous drets segons els acords de responsabilitat fiscal d'Espanya amb Europa, gràcies a una reforma fiscal justa i progressiva que ens aprope a Europa i en la qual s'eliminen els privilegis fiscals», apunten al document.
Uns malabarismes que també es reflecteixen en la postura respecte de la qüestió catalana. Ambdues formacions es comprometen a tenir «com a prioritat garantir la convivència a Catalunya i la normalització de la vida política». «Amb aquesta finalitat, es fomentarà el diàleg a Catalunya, buscant fórmules d'enteniment i trobada, sempre dintre de la Constitució», afirmen, amb una visió de govern envers el procés sobiranista carregada de disciplina i amb cap al·lusió a la plurinacionalitat de l'Estat espanyol defensada per Unides Podem.
La manca de clucades d'ull cap a l'independentisme català, en estat d'ebullició arran de la sentència contra els dirigents socials i polítics catalans i reforçat moralment per augmentar la seua presència al parlament espanyol, complica la viabilitat d'aquest nou govern d'esquerres. PSOE i Unides Podem necessiten els vots afirmatius de Más País, Més Compromís -qui per la seua aliança estratègica amb Íñigo Errejón queda descol•locat-, Partit Regionalista de Cantàbria, Teruel Existe i el PNB. Aquests sufragis són probables, en cas d'acceptar els socialistes i els morats les peticions de l'agenda valenciana, basca, càntabra i terolenca. Fins i tot, podrien captar els suports de Coalició Canària i de Nova Canària, malgrat l'enemistat manifesta entre els nacionalistes canaris i els morats.
Tot i que els socialistes volen explorar la via de l'abstenció de Ciutadans, l'aritmètica parlamentària obliga Sánchez i Iglesias a buscar el vot afirmatiu dels partits descrits, a més de l'abstenció d'ERC, a la qual es podria afegir EH Bildu i el BNG a causa de l'estratègia de cooperació conjunta entre els sobiranistes dels tres territoris. Amb la CUP i Junts per Catalunya rebutjant cap mena d'abstenció, els republicans tenen la paella de la governabilitat espanyola pel mànec. De moment, ERC s'oposa a facilitar l'executiu d'esquerres sense cap negociació, tal com aposten PSOE i Unides Podem. «Si volen alguna cosa de nosaltres, cal seure i parlar», ha indicat Marta Vilalta, dirigent de la formació republicana. Joan Tardà, exdiputat a la cambra espanyola, s'hi decantava per no bloquejar la situació a Madrid en un article publicat a El Periódico.
La decisió dels republicans, de fet, està carregada de contraindicacions. Després de perdre dos escons a les eleccions espanyoles i d'observar com els seus competidors a l'independentisme creixien, els republicans s'enfronten al dilema d'escollir entre defensar un posicionament dur respecte a política espanyola, com actualment practiquen Junts per Catalunya i la CUP, o seguir amb una línia pragmàtica, amb la qual puguen eixamplar la seua base electoral. Qualsevol opció, de fet, comporta riscos de cara a uns propers comicis catalans.
A l'obstacle de la investidura, el govern bipartit entre PSOE i Unides Podem es trobaria amb nombrosos entrebancs per tirar endavant. La manca d'una majoria parlamentària àmplia obligaria a pactar cada mesura amb els diferents partits, la qual cosa dificultaria força l'elaboració d'uns pressupostos. I més si segueix aquesta mena de veto a negociar amb els independentistes. La dreta espanyola, pressionada pels neofranquistes de Vox, no oferiria cap col·laboració.
La fragilitat al Congrés dels Diputats estaria acompanyada de les pressions dels poders fàctics i d'una ofensiva sense precedents de les principals terminals mediàtiques de la dreta espanyola. Hi hauria més intensitat que amb els executius del socialista José Luis Rodríguez Zapatero. Tot adobat, a més, d'un clima econòmic desfavorable i d'una Unió Europea encara inflexible en matèria fiscal, malgrat l'ascens de l'extrema dreta en països com França a conseqüència de les retallades i les polítiques neoliberals. L'economia, de fet, promet ser el principal assumpte de discussió d'un govern progressista que tindria, previsiblement, a la socioliberal Nadia Calviño com a vicepresidenta econòmica.
Malgrat les nombroses complicacions, fins i tot per poder aconseguir la investidura de Sánchez, aquest moviment és la darrera oportunitat per al PSOE i, especialment, per a Unides Podem de recuperar potència a les urnes i frenar a través d'un ampli paquet de mesures progressistes l'ascens fulgurant de la ultradreta cavernícola. La hipotètica jugada dels socialistes d'un pacte de concertació, després d'haver-se justificat amb l'intent de buscar una entesa amb Unides Podem, podria ser un mal negoci per a futures aliances cap a l'esquerra. D'aquesta manera, pràcticament només una mena de Botànic a l'espanyola, el qual atorgaria un baló d'oxigen per a la Generalitat Valenciana, podria evitar una segona revàlida a un tripartit conservador espanyol marcat pels neofranquistes de Vox trencant sostre a les urnes.