Ençà i enllà

Els Franco, contra la premsa

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Si hi ha elements difícils d’encabir en una dictadura, un  és la llibertat de premsa. L’abril de 1938, encara en plena Guerra Civil, als territoris ja dominats per Franco s’aplicava la coneguda com a Llei de Premsa, elaborada per l’històric dirigent de la dictadura Ramón Serrano Suñer (1901-2003), qui a més de desenvolupar diversos càrrecs ministerials va ser, també, cunyat de Carmen Polo, esposa del dictador.

Era la primera de moltes lleis adreçades a anul·lar la llibertat de premsa. Al llarg de les gairebé quatre dècades de dictadura, la censura s’aniria adequant al context de cada moment. Alguns ho anomenaven “obertura” del règim. Per a d’altres era, si més no, l’intent desesperat de supervivència d’una fosca etapa política. Tornant a la Llei de Premsa de 1938, el Cuñadísimo —malnom de Serrano Suñer— va atorgar la Direcció General de Propaganda, encarregada de vetllar pel seu compliment, entre més persones, a José Antonio Giménez-Arnau (1912-1985). Aquest diplomàtic asturià esdevenia cap del Servei Nacional de Premsa, que supervisava els mitjans escrits en les zones de domini franquista. Posteriorment desenvoluparia tasques d’ambaixador.

El seu nom seria irrellevant en aquest reportatge si no fora perquè ell mateix és pare d’un conegut tertulià, Jimmy Giménez Arnau. Des de fa dècades és conegut per la seua col·laboració en programes de la premsa del cor. El salt a la popularitat el va fer després del seu casament amb Merry Martínez-Bordiú, una de les netes del dictador que han signat la crida a la conciliació amb persones que s’han dedicat, professionalment, a investigar el patrimoni de Francisco Franco. Els “pecats” de Jimmy no van més enllà de les enraonies típiques d’un habitual en els xous televisius. Ell, però, té una cosa en comú amb els qui sí que han desenvolupat investigacions que incomoden els descendents de Francisco Franco. Tots ells estan denunciats per sis dels set nets del dictador per investigar l’acumulació de patrimoni. Segons ells, els investigadors només tenen la voluntat de malmetre la imatge de la família, i els acusen de falta de proves i de donar dades falses, entre moltes altres coses.

Una investigació inacabada

Com s’han enriquit els hereus de Franco? Quina herència va deixar el dictador? Les xifres ballen segons qui les dona. De fet, tothom reconeix que és impossible fer-ne un càlcul exacte. Però entre el que cobrava l’antic dictador i el que van heretar els seus descendents directes —una filla i set nets— hi ha una diferència significativa. És la gran conclusió comuna de tots els investigadors. I és en aquest sentit que s’han fet desenes i desenes d’investigacions publicades en revistes com ara les extingides Tiempo o Interviú, o en llibres basats en aquests treballs periodístics.

Arran de la mort de Carmen Franco Polo el desembre de 2017, van ser molts els canals televisius interessats a analitzar l’herència que deixava l’única filla del dictador. I és en aquest context que treballs periodístics i historiogràfics com el de Marià Sánchez Soler, Los Franco S.A., publicat el 2003, eren recuperats. De fet, autors d’aquelles investigacions com ell mateix o el periodista Javier Otero eren consultats per programes de televisió, que feien servir les seues veus. Al cap i a la fi, és història d’Espanya. Història encara per descobrir, però. Dos programes televisius, un d’Equipo de Investigación —de La Sexta, emès el 20 de novembre de 2018— i un altre d’En el Punto de Mira —de Cuatro— van dedicar sengles capítols a parlar d’aquest afer, cosa que ha fet reaccionar els nets de Francisco Franco.

Coberta de Los Franco S.A., llibre de Marià Sánchez Soler

“Queda molt per investigar”, diu Javier Otero. Aquest periodista gadità treballava a la revista Tiempo quan, “coincidint amb l’inici de l’accessibilitat als papers privats de Franco, que estan al Centre Documental de Memòria Històrica de Salamanca, uns quants periodistes vam anar a veure què hi havia”. Otero explica que les seues investigacions van servir, fonamentalment, per descobrir coses sobre les quals hi havia poca o nul·la informació. “Per exemple, Franco tenia a la seua disposició molts comptes de donatius que es van fer durant la Guerra Civil per sustentar la despesa bèl·lica. Eren quantitats molt importants que ell controlava personalment”.

Arxiu General de la Guerra Civil, ubicat a Salamanca / Efe

El simple fet que es plantege la incògnita ha molestat la família del dictador. Segons investigadors, el fet que Franco cobrara 600.000 pessetes anuals com a cap d’Estat —així ho reflecteixen els Pressupostos Generals de l’Estat de 1944— no encaixa amb l’adquisició d’una finca —a través de testaferros—, la de Valdefuentes, al terme madrileny d’Arroyomolinos. Tenia 10 milions de metres quadrats i, segons els papers dipositats als arxius documentals, el cost d’aquella operació s’aproximaria als 13 milions de pessetes de l’època. Més tard, a inicis d’aquest segle, bona part dels terrenys d’aquesta finca, heretada pels descendents del dictador, van ser requalificats gràcies a la ingerència política —la Comunitat de Madrid ja era governada pel Partit Popular—, tal com va revelar el diari El Mundo. Avui, la finca encara és de la família i és l’escenari d’esdeveniments de primer nivell, com ara casaments i altres grans celebracions.

El periodista i escriptor alacantí Marià Sánchez Soler ha dedicat bona part de la seua activitat professional a investigar la família Franco Martínez-Bordiú. Acusat, com els altres, de calúmnies i d’injúries pel que explicava en programes de televisió, se sorprèn perquè “quan més oblidat tenia el llibre és quan han començat a traure’l”. La primera edició de Los Franco S.A. la va publicar Planeta el 1990 sota el títol Villaverde, fortuna y caída de la casa de Franco. Com Otero, Sánchez Soler també va iniciar les seues investigacions a la revista Tiempo. “El director, José Oneto, m’encarregà un reportatge sobre la família i em vaig trobar que no hi havia informació ni documentació i que quedava una qüestió pendent: la del patrimoni, com havien sorgit les propietats. I vam investigar això, les connexions empresarials, els registres mercantils...”.

 

Herències i propietats

Tal com s’explica en els documentals que els demandants han fet servir per amenaçar els investigadors, Franco va deixar més propietats que diners en metàl·lic als seus hereus quan va faltar el 1975. Més en va deixar —en metàl·lic— el seu gendre, el marquès de Villaverde, Cristóbal Martínez-Bordiú (1922-1998), aristòcrata vinculat al negoci hospitalari i integrat en diversos centres de decisió de grans empreses, com també ho estaven molts membres de la família del dictador. “Tothom volia un Franco al consell d’administració: era la garantia que tot aniria bé”, diu una veu en un dels documentals esmentats.

El marquès de Villaverde passetja amb Carmen Franco Polo

Sánchez Soler és assenyalat, entre més coses, per fer una aproximació al preu de mercat que poden sumar les propietats de la família Franco. Sempre ha donat xifres, però, advertint que tan sols era un càlcul, perquè “és impossible  saber-ho amb exactitud”. I insisteix que les adquisicions dels Franco es van fer, aparentment, sota la legalitat del règim. Ell només ha enumerat propietats per explicar qüestions d’interès historiogràfic.

És això el que subratlla Glòria Serra. La presentadora d’Equipo de Investigación, programa de La Sexta, sap que si es descobreix que el dictador va cometre algun delicte en l’adquisició de béns —o de qualsevol altra mena— quedaria prescrit pels anys que han passat. “Però guanyaríem en la part històrica i cultural”. Serra es lamenta pel “pacte de silenci sepulcral” sobre la vida del dictador després de la seua mort. “Hi ha una part no contada, apartada, perquè a cap dels governs espanyols no ha interessat i en falten moltes dades”. Serra pensa que és el tema patrimonial el que incomoda  la família. “Potser pensen que els periodistes no tenen dret a parlar d’ells”, protesta, si bé assegura que estan molt tranquils per tota la feina d’investigació feta, contrastada amb documents oficials.

Rocío Lama és codirectora del programa presentat per Serra i està també citada a conciliar amb l’altra codirectora, Guadalupe Domínguez. Lama se sorprèn que a la demanda de conciliació no hi haja “cap referència concreta: dona importància als testimonis que recollim, que són historiadors, hem anat a visitar l’arxiu familiar, el de Salamanca, el Ministeri de Defensa...”. Precisament, durant la investigació en aquests centres documentals, el programa de La Sexta demostra que hi ha un salt en l’enumeració dels moviments bancaris “que evidentment està fet a propòsit”. “Els reporters posen contra les cordes la Fundació Nacional Francisco Franco”, que va catalogar el fons documental amb una subvenció del Ministeri de Cultura de 150.000 euros, adreçats a la seua digitalització. L’any 2000, 25 anys després de la mort del dictador, els seus papers ja podien ser consultats, però no sense entrebancs. “Vam descobrir que tota aquella informació personal va estar custodiada per la família sense que les autoritats, el Govern ni ningú se’n fera càrrec”, diu la codirectora.

Pel que fa a la demanda de conciliació interposada, amb tot el que s’ha explicat, sembla difícil que la família de dictador deixe d’insistir en les seues amenaces legals. “Els Franco estan molt crescuts: consideren que el període franquista és normal en la història de l’Estat espanyol. I alhora, l’Estat espanyol té un problema de base”. Ho diu Carlos Babío, investigador gallec de qui parlem en les pàgines posteriors. Babío posa l’exemple de la multa que la justícia va imposar a Teresa Rodríguez, líder andalusa de Podemos, per titllar d’assassí José Utrera Molina (1926-2017) per recordar que l’exministre franquista formava part del consell de ministres que va aprovar l’afusellament de Salvador Puig Antich (1948-1974). “La justícia condemna Rodríguez perquè diu que la pena de mort, en aquell moment, era un instrument normal de l’Estat de dret”, es plany Babío.

“Si partim d’aquest principi, ens cau tot. No hi ha manera de lluitar contra el franquisme a Espanya ni de generar consciències sobre períodes històrics que cal analitzar amb garanties i que han de tenir una condemna social i pública dels poders públics, i la justícia n’és un”, conclou l’investigador gallec. “El problema és que la base de moltes decisions judicials està en aquestes interpretacions”. Pel seu compte, Sànchez Soler recorda la recent resolució del Tribunal Suprem que paralitza, a l’espera de resoldre recursos interposats per la família, l’exhumació del cadàver de Franco del Valle de los Caídos. El document judicial es refereix al dictador com a cap d’Estat des de l’1 d’octubre de 1936, quan encara faltaven dos anys i mig perquè acabara la Guerra Civil. “El més simptomàtic d’allò és que no hagen corregit la frase i que estiguen callats: això demostra que ho han fet a consciència”.

Després de dècades en què la diferència entre allò públic i allò que pertanyia al cap d’Estat era difusa, molts investigadors s’han dedicat a estudiar d’on procedeix l’adquisició dels béns patrimonials que el dictador va deixar als seus descendents, que han decidit amenaçar per la via judicial. De moment, ni Sánchez Soler ni Otero ni Babío acceptaran la conciliació plantejada pels Franco. Des de La Sexta diuen que estudiaran la demanda. La majoria dels periodistes estan convençuts que la família del dictador continuarà amb un periple judicial que esdevé l’última persecució franquista. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.