Crònica

La Constitució es defensa en camp propi

El Govern espanyol organitza un acte de commemoració del 40 aniversari de la Constitució espanyola a Barcelona amb una entrevista conjunta de Mònica Terribas a Felipe González i Miquel Roca.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

“És un monstre!”, exclamava un dels assistents que escoltava, amb entusiasme, la ironia de Felipe González. L’expresident espanyol jugava en camp propi. Bregat en mil batalles, pocs escenaris li són més favorables que el de parlar davant d’un públic dòcil, entregat, sedegós de refermar-se. Aquest era el context de l’acte de commemoració del 40è aniversari de la Constitució Espanyola, organitzat pel Govern espanyol en una seu de la seua Delegació a Barcelona. De fet, era Teresa Cunillera, la delegada, escortada per una bandera d’Espanya, la catalana i l’europea, qui inaugurava l’acte en nom de l’Executiu.

L’ambient era de màxima elit política. Miquel Iceta saludava les velles glòries del seu partit. De Pere Navarro a José Montilla, passant per Manuel Valls -exsocialista francès-, que intentarà ser el seu company de viatge després de les eleccions municipals. Tot un repte per a Jaume Collboni, alcaldable per Barcelona, que també era present. Del costat dels populars, Enric Millo i Alberto Fernández Díaz se saludaven des de lluny amb tot un seguit de Mossos i Guàrdies Civils engalanats amb l’uniforme oficial. I és que la Constitució no només es defensa -o se celebra- des de la política.

Vigencia y futuro”, duia l’acte per títol. Mónica Terribas, entrevistadora, donava un aire distint a tota aquell consens d’oficialitat. Sense la seua presència, tot hauria estat previsible. “El dret no és la porta que obre tots els panys ni tampoc pot ser la porta que tanca les esperances”, deia la periodista de Catalunya Ràdio només començar, citant Vicent Andrés Estellés per obrir el debat. Era evident que no tot havia de ser comoditat entre els assistents.

Des de l’inici, Miquel Roca defensava amb força la seua tesi. “No trobarem, entre els problemes d’avui, cap que tingui l’origen en el text constitucional”, deia orgullós. Un argument defensat per molts. També en el sentit contrari, que situen el focus del problema en la interpretació que se’n fa. El to de Miquel Roca distava molt del de Felipe González. Tots dos es mostraven irònics, en algun moment fins i tot satírics. Però els tarannàs són distints.

La primera eixida de tot de l’expresident socialista no ha tardat a sorgir. Terribas plantejava els darrers càlculs del CEO, que situava en un 57% els catalans que no votarien avui la Constitució vigent. “Un 57% de catalans que no l’han llegida”, responia González, provocant els aplaudiments i els riures còmplices del seu públic. Es preguntava, poc abans, “quan debatríem sobre el futur i no sobre utopies regressives i problemes que no existeixen”. I preguntat per què calia fer si la majoria del Parlament de Catalunya evidenciava un distanciament amb la Constitució espanyola, contestava que res. “No importa que hi haja majoria al Parlament”. Més riures i més aplaudiments.

El contrast amb Miquel Roca era evident. Malgrat la complicitat evident entre tots dos, mentre González gaudia del seu bany de masses, l’exdiputat convergent feia crides al pacte i a la convivència com a elements cabdals. Si González menyspreava una majoria al Parlament contrària a la Constitució, Roca criticava les aprovacions del 6 i 7 de setembre de 2017, recordant que l’Estatut es canviava per dos terços i no per majoria simple. Distints tons davant una tesi similar. En la mateixa línia, mentre González recordava el “desgraciat” referèndum de l’OTAN, definint-lo com el seu màxim error polític –“aquestes coses no es poden preguntar”-, Roca admetia que “la judicialització de la vida política és reflex de la pròpia incompetència”.

Tots dos, també, criticaven l’absència del Govern català. Terribas recordava la situació dels presos com a causa de malestar evident. Tots dos evitaven referir-s’hi. I tots dos, també, s’alarmaven de la pèrdua de la centralitat política que els seus dos espais polítics han patit en benefici d’altres opcions, generadors de “pasts que alimenten els temors”.

De l’autodeterminació, ni parlar-ne

La pregunta ira inevitable, i la resposta del tot previsible. “No vull introduir a la Constitució el germen de la destrucció”, contestava Felipe González. No hi ha hagut cap eixida del guió en cap dels dos convidats. Miquel Roca insistia, pel seu compte, en què Espanya és l’Estat “més descentralitzat d’Europa”, i valorava el fet que moltes constitucions europees “no han estat ratificades” per la població. Pel que fa a les demandes de bona part de la població catalana, tot passa, segons ells per la capacitat de sumar majories i complir propòsits sense superar el marc legal. “Sense trencar el perímetre”, deia González, justificant que “si uns el trenquen per un costat, els altres ho faran per l’altre”, advertia.

Era una de les poques referències, potser la menys dissimulada, al resultat electoral d’Andalusia el dia anterior. De fet, només Terribas pronunciava, en una ocasió, el nom del partit Vox en una de les preguntes. Els ponents evitaven referir-s’hi. Al cap i a la fi, les celebracions sempre són d’autoconsum. Aquesta també. Les virtuts de la Constitució eren exaltades pels ponents. Els defectes de la convivència, esmentats. I les solucions, una vegada més, conceptes i paraules que, com fins ara, de poc serveixen si només són pronunciades i no desenvolupades. I menys encara efectuades.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.