Memòria de la història

Hitler i la drogada Alemanya nazi

El seu metge personal convertí el ‘Führer’ en un ionqui, al mateix temps que socialment triomfava una nova droga, el Pervitin, amb la qual es drogava també els soldats en combat. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

D’Adolf Hitler s’ha estudiat la biografia, la carrera política, la gestió governamental, la repressió que ordenà, la dictadura que encapçalà, l’Holocaust que impulsà, la guerra que provocà… Però fins fa pocs anys els historiadors no prestaven atenció a d’altres aspectes que només ara, en els últims temps, comencen a emergir i a ser considerats d’importància. És el cas de l’abús de les drogues que feia el Führer, cosa que era més o menys coneguda però que no es considerava de prou rellevància.

Aquesta actitud ha començat a canviar fa poc. Va servir de molt, en aquest sentit, la publicació, ara fa dos anys, del llibre titulat El gran deliri: Hitler, drogues i el III Reich, que ha merescut l’elogi de grans historiadors del nazisme i la Segona Guerra Mundial, com el britànic Anthony Beevor i l’alemany Hans Mommsen —que col·laborà en el llibre—, i del qual és autor el periodista i escriptor alemany Norman Ohler. En síntesi, l’obra d’Ohler posa en evidència que el dictador era un verdader ionqui i que qui li feia de camell era el seu metge personal, Theo Morell. Es més, l’abús de les drogues afectava, diu l’autor, a tota la societat i també l’exèrcit —massivament dopat ben a posta— a pesar que el nazisme, paradoxalment, va prohibir el 1933 les drogues que fins aleshores s’havien venut i consumit lliurament. 

El ionqui Hitler i el seu metge

De l’estat físic i mèdic de Hitler es coneix poc. S’ha especulat si estava malalt de Parkinson, si tenia la boca feta un desastre per la piorrea —per això segurament patia halitosi—, que perdé el contacte amb la realitat els últims anys, que estava infectat per la sífilis... 

Ara es coneix amb total seguretat que almenys patia una greu malaltia, la drogoaddicció, tal com deixa en evidència el llibre d’Ohler. I per aquest costat cal prestar atenció a un personatge poc conegut, el seu metge, Theo Morell. Nascut a Hesse, Alemanya, el l886, Theodor Gilbert Morell es va llicenciar en Medicina i l’any 1919 se sap que exercia a Berlín, on es va casar. Com que tenia un aspecte poc agraciat —gras, bru, de moviments gens gràcils...— i els seus pacients solien ser jueus de bona posició econòmica, aixecà les suspicàcies dels nazis a principi dels anys trenta. Per intentar desfer qualsevol idea sobre la seva condició racial s’afilià al Partit Nazi el 1933 i renuncià als seus pacients hebraics. A partir d’aleshores s’especialitzà en el tractament de malalties venèries i així fou com va conèixer el 1936 Heinrich Hoffmann, que patia gonorrea. Era el fotògraf de Hitler, l’autor de les imatges propagandístiques que havien ajudat el cap nazi a fer-se molt conegut durant els anys anteriors a l’arribada al poder. Hoffman tenia com a ajudant una joveneta, Eva Braun, que també conegué el metge, però no consta si fou com a pacient. El cas és que tots tres congeniaren i aquell mateix any tant ella com Hoffman convidaren el doctor al Berghof —residència de descans de Hitler— perquè conegués el Führer

En una conversa entre tot dos en aquell indret —no se sap si el dia de la presentació o en alguna ocasió posterior—, el dictador comentà al metge que patia molèsties cutànies i intestinals que ningú li sabia curar i el doctor es comprometé a solucionar-li el problema en menys d’un any. Al cap de pocs mesos el Führer se sentí molt millor i, agraït, ordenà que Morell tingués accés sense restriccions al seu cercle més íntim. Des d’aleshores es convertí en el seu metge particular. S’ha especulat molt amb el fet que Morell —per raó de l’especialitat professional que exercia a Berlín— el podria haver tractat de sífilis, i no pocs historiadors donen com a plausible aquesta possibilitat. 

A partir d’aquell moment Morell esdevingué una figura adossada a la del Führer. Apareix amb el dictador, tant en actes oficials com, sobretot, al Berghof, en infinitat de fotos i en moltes de les cintes de cine que enregistrava Braun, l’amant de Hitler, que anava pertot amb una petita càmera.

Tot d’una començà a receptar a Hitler tractaments d’allò més peculiars, que ben aviat incorporaren drogues en nombre creixent. Els jerarques nazis no se’l creien, el tenien per un estrambòtic personatge d’aspecte deplorable i costums repulsius —no tenia gaire amor per la higiene personal— que enganyava l’estimat Führer. Sentien molta gelosia o directament l’odiaven, com era el cas de Herman Göring, Heinrich Himmler i, entre d’altres, Albert Speer. A pesar de la importància jeràrquica dels enemics de Morell, mai no aconseguiren arrabassar-lo del cercle més íntim de Hitler. 

El consum de drogues que receptà al Führer va ser tan ràpid i intens que, segons el llibre d’Ohler, el dictador acabà la seva vida patint síndrome d’abstinència degut a la manca del caramull de substàncies que solia prendre i que al búnquer on es refugià no tenia. Morell li arribà a subministrar, en els anys anteriors, durant la guerra, una combinació de nombrosos estimulants entre els quals destacaven la metamfetamina, la cocaïna i un opiaci molt semblant farmacològicament a l’heroïna. “El Führer acabà essent un superionqui”, escriu Norman Ohler.

La investigació d’aquest periodista, feta sobretot a l’Arxiu Federal d’Alemanya, s’ha basat en la consulta durant prop de cinc anys de les fitxes mèdiques que Morell va fer entre 1936 i 1945 del “pacient A”, que era la identificació de Hitler. Mostren de quina manera el Führer “anà protagonitzant una verdadera escalada en l’ús de les drogues fins a convertir-se en el superionqui que era al final”. Segons l’autor, el doctor li receptava “múltiples combinats de preparats hormonals, esteroides, medicaments i altres drogues que, amb el temps, arribaren a ser més de 80 substàncies que convertiren Hitler en un cas de politoxicomania”, si bé “ell mai no va tenir la impressió de ser addicte a cap substància concreta”. 

El 22 d’abril de 1945 Hitler permeté que Morell abandonés el búnquer de la cancelleria, on es refugiava i on se suïcidà el dia 30. El metge va marxar i, en acabar la guerra, fou detingut pels nord-americans. Alliberat tot d’una sense càrrecs, morí el 26 de maig de 1948 de resultes d’un ictus. 

L’abús de les drogues, diu Ohler, no afectava només Hitler. Assegura que molts alemanys de l’època també es drogaven i que els comandaments de l’exèrcit nazi ordenaren drogar els soldats per millorar el seu rendiment en combat. Tot això a pesar que, paradoxalment, la llei nazi prohibia des de 1933 el consum de drogues. 
Segons assevera Ohler a tall de resum de tota la seva obra, “el nacionalsocialisme fou, literalment, tòxic”. 

Pervitin, la droga nazi

Durant els anys trenta del segle XX algunes de les drogues que avui estan prohibides, i molt perseguides, encara eren legals a molts països i les consumia habitualment part d’una ciutadania que n’ignorava els potencialment perniciosos efectes secundaris. Per exemple, se sap que durant els Jocs Olímpics de 1936 de Berlín havia triomfat la benzedrina, una amfetamina legal aleshores als Estats Units que prengueren no pocs atletes i que els cercles socials més chic de la capital alemanya adoptaren com a droga preferida. La nova substància de moda va desvetllar l’atenció —segons Ohler— del director químic dels laboratoris Temmler, Fritz Hauschild, que després de diverses proves assolí una nova forma de sintetitzar l’amfetamina i li posà el nom comercial de Pervitin. Havia nascut la droga de l’Alemanya nazi. 

El Pervitin era molt més potent que la benzedrina, espavilava a qui la prenia, l’omplia d’energia, li aguditzava els sentits al màxim, elevava l’autoestima, optimitzava els processos mentals i generava una eufòria intensa. És clar que tenia potencialment greus efectes secundaris, però aleshores no “era cap prioritat” investigar sobre això, diu Ohler

El resultat de la comercialització del Pervitin fou, conta el periodista, “que el seu consum es propagà pertot arreu”. Tingué tant d’èxit popular que s’arribà a vendre en forma de bombons, per regalar a les persones més estimades. L’autor bateja aquells anys com “el nacionalsocialisme en pastilles” que “permetia a la dictadura funcionar” perquè molts ciutadans “caigueren en un estat de dependència [de la droga] cada cop més gran”. 

L’èxit del Pervitin s’arrodoní, narra Ohler, quan el 1938 Otto Ranke, professor universitari i director de l’Institut de Fisiologia General i Militar, fixà el seu interès en aquesta droga que gaudia de tant d’èxit social. Va fer diverses proves i va concloure que podia ser interessant per a l’exèrcit. Diu Ohler que “durant l’atac a Polònia [1 de setembre de 1939] els informes que li adreçaven [a Ranke] els oficials que participaren en l’atac deien que el Pervitin era molt bo en batalla, ajudava els soldats a perdre la por i que fossin més eficaços. Abans de l’atac a França [10 de maig de 1940] la droga ja era oficialment subministrada [als soldats] per [part dels comandaments màxims de] la Wehrmacht, i quan començà l’atac [a França] 35 milions de pastilles van ser distribuïdes a les tropes dels tancs perquè poguessin estar sense dormir durant tres dies i tres nits. Això fou molt important [per explicar] per què arrasaren durant la primera setmana. Els aliats no comptaren amb el fet que [els soldats alemanys] no haguessin de descansar, Churchill esperava que descansessin en algun moment, però s’equivocà”. 

L’ús militar d’aquesta droga va ser tan massiu que quan Hitler ordenà la invasió de la Unió Soviètica, Herman Göring —que també era un drogat, addicte a la morfina—, cap de la Luftwaffe, declarà formalment el Pervitin com “de vital importància militar”. 

En resum, l’ús i abús de les drogues a l’Alemanya nazi no va ser una anècdota sinó que tingué —sempre segons Ohler— rellevància política, perquè ajudà a consolidar la dictadura sobre uns ciutadans en part drogats, i sobretot militar, perquè els soldats prenien el Pervitin per rendir al màxim possible durant els combats. I al cim de la muntanya d’estupefaents que era l’Alemanya nazi hi havia el gran líder “superionqui” Adolf Hitler.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.