El mes d’octubre del 2018 l’Ajuntament de Santa Margalida, a Mallorca, penjà a la sala de plens el retrat del contrabandista, banquer, empresari, filantrop i finançador de la rebel·lió franquista Joan March Ordinas (1880-1962), de malnom En Verga. Un honor que li corresponia per haver estat declarat fill il·lustre del municipi el 1956. Però el magnat rebutjà en el seu moment que li fessin el quadre a posta perquè havia jurat que no tornaria al seu poble natal de cap de les maneres —ni en retrat, pel que es veu— ja que alguns veïnats l’acusaren d’haver estat a principis de segle —com totes les fonts indiquen que fou— l’instigador de l’assassinat d’un amant de la seva dona. Ara bé, encara que fos a desgrat seu, l’ajuntament el va declarar fill il·lustre. Els motius de tal honor eren dos, segons l’acte consistorial que s’aprovà en el seu dia: la creació de la Fundación Juan March i l’ajuda “que va concedir al Gloriós Moviment Nacional” el 1936.
Pot resultar si més no curiós que un ajuntament democràtic, l’any 2018, elevi un honor públic a un personatge que fou el finançador de l’aixecament militar feixista encapçalat per Francisco Franco contra la Segona República. En efecte, com és prou conegut, March comprà l’avió Dragon Rapide, amb el qual Franco volà des de les Canàries fins al domini espanyol al Marroc, on es posà al capdavant de la rebel·lió. Així mateix, el magnat mallorquí pagà en diverses ocasions importants partides de diners als feixistes per comprar material militar durant els primers i decisius mesos de la guerra, com fou el cas, entre d’altres, dels doblers que serviren per adquirir els avions alemanysJunkers 52, amb els quals les forces feixistes crearen el primer pont aeri de la història i que serví per traslladar unitats d’elit del Marroc cap a la península, per evitar l’armament republicà.
Resulta certament curiós que es faci ara l’honor descrit a qui pareixeria molt més adient aplicar la Llei de la memòria històrica i, en conseqüència, retirar-li qualsevol reconeixement que tingui concedit pel seu paper a favor del feixisme. Però no és així. I no és l’única distinció de la qual segueix gaudint l’il·lustre personatge que fou clau per a l’èxit del franquisme.
També porta el seu nom una de les principals avingudes de Palma, en la qual, per cert, hi ha la seu central del negoci financer que creà, la Banca March, i que segueix en mans de la família. A pesar que tant l’associació Memòria de Mallorca com persones individuals han reclamat amb insistència que es deroguin formalment tots aquests honors per al contrabandista que es va convertir en banquer, cap autoritat no ha fet mai el més mínim cas a aquestes peticions. Ni de dretes ni d’esquerres. Joan March està per sobre de qualsevol llei de reparació històrica, a Mallorca.
Cinquanta-set anys després de la seva mort —producte d’un accident de trànsit, a Madrid— és veritat que la família del banquer —els seus nets Carlos i Joan són avui al capdavant del Grup March, matriu de tots els negocis del clan, com la Corporación Alba i la banca esmentada, entre d’altres— ja no determina la vida política balear, com ho feia encara en els anys vuitanta i principis dels noranta, però, com veiem, encara té prou influència, almenys per evitar que es llevin els honors al seu avantpassat que finançà la rebel·lió franquista.
I cal dir que no és cap exageració asseverar que els March determinaven la vida política fins no fa gaire. Sobre aquesta qüestió cal recordar que quan el 1983, just després de les primeres eleccions autonòmiques, Unió Mallorquina (UM) volgué pactar amb el PSOE i PSM la formació del primer Govern autonòmic, Carlos March reuní al seu despatx a Madrid el cap d’UM, Jeroni Albertí, amb el d’Aliança Popular, Gabriel Cañellas —entre d’altres persones— i pressionà el primer fins que acceptà fer president del Govern balear el líder dretà. Segons explicà anys després Albertí, «jo no era lliure econòmicament» per mor d’uns avals que tenia amb la Banca March i, en conseqüència, se sotmeté a la voluntat del banquer.
Els March, al cap i a la fi, han tingut un enorme pes polític a les Illes. I a pesar que no és ara igual a com era abans, encara el llinatge desprèn suficient influència per evitar, per exemple, que s’apliquin al seu avantpassat els preceptes de la Llei de la memòria històrica.
Discreció
La poderosa família sempre ha exercit una influència de forma molt discreta. Potser l’única excepció a aquesta habitual discreció fou durant dècades un curiós acte que s’esdevenia una vegada cada any. Durant la processó catòlica de l’anomenat Dijous Sant, quan el luxós pas que paga la família —encara ara— arribava davant del palau de la seva propietat —que va fer construir En Verga—, situat al carrer Conqueridor, just devora el Parlament, la desfilada s’aturava i els portants del pas l’inclinaven i el giraven perquè la representació de l’anomenada “verge” que porta damunt —recoberta de plata i or— rendís homenatge —pareixia que s’agenollava— a la matriarca Carmen Delgado (1912-2008), vídua de Joan, fill major de March, i mare de Carlos i Joan, els actuals caps de la nissaga familiar.
La discreció tradicional dels March ha estat més que un costum. Es tracta d’una forma de fer i de ser que es manté inalterada avui en dia i que prové de la forma d’actuar que sempre caracteritzà Joan March Ordinas. A pesar que fou contrabandista a l’engròs, que organitzà operacions financeres irregulars de tota mena, que finançà la rebel·lió franquista i que creà un banc personal que portava el seu llinatge, poca gent tenia notícia de la seva existència i la seva immensa fortuna, i, sobretot, molts pocs eren els que coneixien la gran influència que arribà a tenir en les més altes instàncies polítiques de la dictadura franquista. Es curiós que quan ell morí molta gent s’estranyà pel fet que ho destaqués The New York Times, perquè “desapareixia”, deia el diari, “una de les principals fortunes del món”, cosa que gairebé ningú sabia. Era una prova fefaent del gust que March tenia per la discreció, a qui li provocava vertadera urticària qualsevol intent de furgar en la seva biografia.
Per això quan es publicà el 1934 un llibre dedicat a ell, titulat El último pirata del Mediterráneo, que era crític en extrem, tot i que es tractava d’una novel·la, amb noms figurats, va entrar en còlera. L’obra culminava dos anys en què la seva preuada forma d’actuar a l’ombra s’havia esvaït, a desgrat seu. Va ser quan més publicitat negativa concentrà. Cal recordar que només dos anys abans, el 1932, el ministre d’Hisenda del Govern de la Segona República, Jaume Carner, digué allò que es va fer tan famós: “O la República sotmet March, o March sotmetrà la República”, cosa que elevà el magnat mallorquí a la condició de principal enemic públic del règim democràtic d’aleshores. I, per cert, i com dissortadament tothom coneix, foren unes paraules profètiques.
Fruit de tanta atenció sobre el contrabandista, el Govern republicà a la fi ordenà que el detinguessin, el 1934, per presumptes delictes de corrupció. Però set mesos després protagonitzà la fuga més elegant de la història de les presons: subornà tots els carcellers, fins i tot el director del centre, i després de sopar —sempre menjava a la carta, feia el que volia i tenia tots els luxes que exigia— sortí tranquil·lament del presidi, impecablement vestit. El seu xòfer l’esperava a l’entrada principal i li obrí la porta d’un luxós Ford amb el qual March partí cap a l’exili. Quan tornà, Espanya havia caigut sota la bota militar feixista, que ell finançà decisivament.
Amb el seu retorn, En Verga tornà a la vida discreta. Ja li havia bastat i sobrat el protagonisme que li atorgaren els seus enemics durant els darrers anys republicans. En especial el llibre esmentat, El último pirata del Mediterráneo, signat per Manuel D. (Domínguez) Benavides.
Quan es publicà a Barcelona el 1934, el llibre, gràficament titulat, fou un gran èxit i tothom entre les elits polítiques, sobretot d’esquerres i republicanes, comentaven la història que contava: la d’un contrabandista sense escrúpols que havia fet una fortuna immensa sense tenir en compte les lleis ni les normes més elementals de conducta civilitzada. Encara que el protagonista portés un nom figurat, ningú tingué el més mínim dubte de qui retratava: Joan March.
L’autor del llibre, Manuel Domínguez Benavides (Pontevedra, Galícia, 1895 - Mèxic, 1947), va ser un periodista, escriptor i militant socialista que es jugà la vida publicant aquella història sobre l’empresari i financer mallorquí. El último pirata del Mediterráneo fou un enorme èxit de vendes, i tot d’una concentrà l’atenció de la gent interessada en l’actualitat política del moment. S’ha escrit que March s’enfadà tant que ordenà comprar-ne tots els exemplars. Algunes fonts així ho asseguren i d’altres creuen que és una exageració. En qualsevol cas, si els seus empleats de bon de veres intentaren comprar els llibres per fer-los desaparèixer, el que aconseguiren va ser l’efecte contrari: la pressió compradora provocà que se’n fessin quinze edicions en molt poc temps. Un èxit enorme. Posteriorment també va ser publicat a la Unió Soviètica (el 1936, en rus) i ja en temps de la dictadura franquista (el 1953, en castellà) com a element propagandístic contra el feixisme i el capitalisme. El 1975 es reedità de bell de nou a Mèxic. Durant la transició democràtica començaren a publicar-se treballs d’investigació sobre March i aquell llibre quedà com un element secundari a tenir en compte a l’hora d’estudiar la figura d’En Verga. Als anys noranta l’editorial Renacimiento, de Sevilla, en feu una nova reedició.
En síntesi, El último... és una biografia novel·lada de Joan March i través de la narració ens podem fer una certa idea del grau de corrupció política i empresarial que existia a Espanya durant el primer terç del segle XX, una característica intrínseca del sistema polític de la Restauració borbònica espanyola (1874-1931). El llibre fou escandalós en aquella època, però vist amb ulls d’avui es nota que en paral·lel a algunes acusacions certes que l’autor fa contra March n’existeixen d’altres que tan sols són plausibles i també n’hi ha que són fruit de la mania que tenia l’autor al magnat. El presenta —a l’última edició feta a Barcelona, el 1937, Joan March apareixia amb el nom real— com un home pervers, malalt de sífilis, a qui atribueix crims de tota mena: contraban, frau a Hisenda, assassinats, violacions, obsés per la depredació sexual... No és gens estrany que en aquella època tingués tant d’èxit. Era la primera vegada que algú s’atrevia a publicar clar i net una obra que no només era crítica amb el ric i influent mallorquí, sinó que tenia l’expressa voluntat d’atacar-lo, ridiculitzar-lo i humiliar-lo. No és estrany, doncs, que March s’enfadés. I molt. Se li ha atribuït que donà l’ordre d’assassinar Benavides. Si de bon de veres ho hagués fet pareix lògic suposar que l’autor hauria acabat els seus dies ben aviat. I no va ser així.
Benavides tingué en El último... l’únic vertader èxit de la seva atzarosa biografia. Fill d’un metge rural gallec, estudià Dret a Santiago. Afeccionat a “l’estúpida bohèmia”, com ell mateix recordaria anys després, els seus pares li retiraren el suport econòmic i se n’anà a viure a Madrid, on es casà i s’endeutà més del que podia tornar i no li quedà altre remei que anar a viure amb els sogres, a Jaén. Aviat, tanmateix, tornà a la capital espanyola, en què provà sort com a escriptor. Aconseguí publicar diverses novel·les durant els anys vint, sense gaire èxit. Decebut, partí amb la dona cap a Barcelona, on començà a fer feina escrivint al setmanari Estampa. Al mateix temps quedà segon en un premi literari, cosa que l’animà a dedicar-se amb més intensitat a la carrera de les lletres. En algun moment de finals de la dècada del 1920 i principis de la del 1930 Benavides s’interessà per la vida pública, i així es va anar forjant el seu compromís socialista. El 1932 entrà a militar al PSOE sense abandonar la literatura ni l’ofici de periodista, amb el qual es guanyava la vida.
El seu compromís polític s’intensificà així com l’ambient republicà es radicalitzà entre els partidaris i el detractors del règim. Ell optà, cada vegada més, per l’opció revolucionària. Va escriure apassionadament a favor de la Revolució d’Astúries del 1934 i per això fou encausat i passà uns mesos a la presó. En sortir del presidi partí a l’exili, a París. Amnistiat després de la victòria del Front Popular, quan esclata la Guerra Civil es convertí en un entusiasta comissari polític de l’armada.
Davant la imminència de la derrota militar de la República, partí de bell de nou cap a l’exili, però en aquesta ocasió se’n va anar a Mèxic. Allà va fer feina a la revista Reconquista de España, publicà diverses novel·les —de fort contingut social i polític— i políticament, decebut pel paper del PSOE més moderat, acabà afiliant-se al Partit Comunista.
El 1947 morí, als 53 anys, a l’exili mexicà, sense haver tornat gaudir, ni prop fer-hi, d’un èxit editorial comparable al que va tenir amb El último..., una obra que adquirí una pàtina de llegenda durant la dictadura —es convertí en un preuat objecte del desig entre l’exili democràtic espanyol a Europa i Amèrica— que li atorgà un valor molt per sobre del que realment tenia l’obra del vehement Manuel Domínguez Benavides.