Memòria històrica

«El Valle de los Caídos és el monument més gran del món a favor d'una dictadura»

Dietmar Post, documentalista alemany, ha sigut un dels impulsors del reportatge audiovisual 'La causa contra Franco. El Nuremberg espanyol', un peça que recull el testimoni de les víctimes del franquisme i explora els suports amb els quals va comptar el dictador Francisco Franco. EL TEMPS l'entrevista aprofitant una de les seues estances a València per projectar el documental.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

-Tortures a la Porta del Sol, camps de concentració a Badajoz, la residència del dictador feixista Francisco Franco... El documental comença amb estampes potents. L'objectiu és rescatar la memòria dels crims del franquisme mostrant els seus escenaris?

La idea del documental va sortir l'any 2008, quan el magistrat Baltasar Garzón va declarar-se competent per investigar els crims del franquisme. A la seua interlocutòria, Garzón fa una classe d'història. En el seu equip hi havia gent com Paco Espinosa, un historiador andalús, o Paco Echevarria, un dels forenses més famosos. L'esperit d'aquest escrit està recollit a la querella argentina, ja que en la denúncia davant la justícia d'Argentina també s'explica la història d'Espanya. El crim fundacional és el colp d'Estat de 1936. I sense aquest cop antidemocràtic, persones com ara [José] Utrera Molina [destacat dirigent del règim franquista], [Rodolfo] Martín Villa [exministre durant la UCD] o [Jesús] Muñecas [torturador feixista] mai haurien existit. Com tampoc les tortures o la matança de Victòria, que apareix reflectida al documental. Per aquest motiu, la querella argentina no només recull els testimonis dels torturats. També fa una repassada per la història d'Espanya dels darrers 80 anys. D'aquesta manera, la pel·lícula comença per alguns dels llocs del terror franquista, com ara la plaça del Sol on estava la Direcció General de Seguretat. El nostre objectiu era relatar la història de víctimes del franquisme paradigmàtiques per a cada etapa de la dictadura.

-El reportatge audiovisual fa un viatge pel procés judicial contra els crims del franquisme que han impulsat les mateixes víctimes de la dictadura feixista. Quins aspectes es buscava remarcar?

Quan va vindre a Espanya Maria Servini, la jutgessa que investiga aquesta causa, vam seguir-la. La magistrada va passar entre 10 o 12 dies en Espanya per prendre declaració a algunes de les víctimes. No ens van deixar filmar, però, aquestes declaracions. Vam haver d'esperar a la finalització dels qüestionaris per poder recollir els testimonis dels afectats pel terror franquista. Amb tot, l'objectiu prioritari era explicar al públic la relació del franquisme amb la resta de règims feixistes. No debades, sense l'ajuda de països com ara Itàlia, Alemanya o Portugal el cop d'Estat haguera fracassat. Des d'un principi, per tant, hi ha un vessant internacional, un fet rellevant per a la querella argentina. Les víctimes han d'aconseguir provar la internacionalitat dels crims. I aquesta internacionalitat reuneix dos aspectes: la gravetat dels crims, amb la qual cosa adquireixen la condició d'universal, i l'ajuda internacional per matar els adversaris. Ana Messuti, l'advocada de les víctimes, va dir que el nostre documental era una prova més per tractar aquesta qüestió dels països estrangers que hi van donar suport.

-Quina sensació tenien les víctimes en veure com els crims de la dictadura es jutgen en Argentina i no a l'Estat espanyol?

Depèn de les víctimes, però totes plantegen la mateixa pregunta: perquè no es pot jutjar aquests crims en Espanya? Ara, el simple fet que hi haja una querella en Argentina és molt important per als afectats de la dictadura. D'una vegada per totes podran declarar oficialment. Insistisc: és un fet realment rellevant, ja que l'Estat espanyol ha negat l'oficialitat dels crims del franquisme durant 40 anys de democràcia. Cal fer oficials aquests assassinats.

-Fa uns mesos, els jutjats valencians van admetre a tràmit una querella contra el repressor franquista Benjamín Solsona. Es tractava d'un fet inèdit a l'Estat espanyol, ja que les altres denúncies presentades arreu de l'Estat havien estat arxivades.

Seria genial que es jutjaren els crims del franquisme a Espanya. Quan va vindre la magistrada Servini, no la deixaven entrar a tots els jutjats. En la pel·lícula, es veu com dues víctimes poden accedir al jutjat de Guernica i, en canvi, Servini no hi va tenir cap possibilita. O com va ocórrer també al cementeri de Màlaga, on la magistrada va topar-se amb la decisió d'un togat local i no va tenir la possibilitat d'entrar. Servini ens deia: «Tinc la sensació que els jutges més joves em posen menys problemes per desenvolupar la meua feina que els més grans». Aquest fet és un símptoma de com a l'àmbit judicial espanyol encara hi ha magistrats relacionats amb el franquisme, producte d'una transició que, d'alguna manera, va comportar una continuïtat de determinats estaments. A la República Federal Alemanya, passava el mateix amb jutges que abans havien estat al servei del nazisme.

-Vostè és alemany. Pot realitzar-se alguna comparació, sempre salvant les distàncies entre un i l'altre cas, respecte com va abordar-se el nazisme en Alemanya i el franquisme a l'Estat espanyol? Ha comentat que va ocórrer el mateix al país teutó respecte els jutges lligats al nazisme.

Salvant les distàncies, com tu has comentat, sí que es pot establir alguna mena de comparació en la tardança de l'Alemanya capitalista per iniciar un judici contra el nazisme en sòl alemany. Cal recordar que el judici de Nuremberg no és comparable, ja que va produir-se en unes circumstàncies molt concretes i qualsevol paral·lelisme resultaria absurd des del punt de vista històric. En el fons, va haver-hi el mateix silenci durant les primeres dècades en Alemanya i en Espanya.

En Alemanya, aquest silenci es trenca amb el judici d'Auschwitz de 1963. D'aquesta manera, les víctimes arriben per primera vegada a una sala de justícia alemanya. I s'escolta als afectats de la barbàrie nazi. Els mitjans de comunicació alemanys són quasi els que hi ha ara, i no aquells que hi havia durant el nazisme, i, per tant, s'explica aquell judici i els testimonis dels afectats. S'ha de recordar la poca repercussió que va tenir dintre del país el judici de Nuremberg. Els relats dels camps de concentració a la vista d'Auschwitz suposa un sotrac per a la societat i la política alemanya. I tenen efectes, per exemples, als materials escolars. En les dues dècades posteriors a la fi de la Segona Guerra Mundial, els llibres de text tracten la República de Weimar de manera molt negativa, quasi justificat que el seu destí era el nazisme, quan això és rotundament fals. La mateixa percepció que s'hi dóna als llibres de text entre la Segona República i el franquisme.

-Quines lliçons, per tant, es poden aprendre d'aquell procés en Alemanya?

Un judici d'aquesta magnitud no deixa escapatòria: el relat dels testimonis arriba a la societat i la gent comença a ser-ne més conscient. Aquesta situació, però, no s'ha donat a Espanya. Tal com va passar en aquell moment a Alemanya, les entitats memorialistes haurien de lluitar per canviar els llibres de text espanyols. Per a una democràcia, és essencial conèixer què va passar.

-Amb quins ulls es miren la repressió i els assassinats de la dictadura feixista espanyola des d'Alemanya?

Al món acadèmic, hi ha un coneixement bastant elevat. Ara bé, dintre de la societat alemanya és una qüestió que no interessa massa. És cert que hi acudeix molta gent quan nosaltres projectem el reportatge, però darrerament s'ha perdut l'interès per allò que ocorre en altres països. Per a la societat alemanya, el franquisme queda molt lluny temporalment. Tanmateix, insistisc: cada vegada ens fixem menys en els fets que ocorren en la resta d'estats europeus. I crec que això mostra el fracàs cultural de la Unió Europea, malgrat els intercanvis d'estudiants. Ni hi ha cap diari, ni cap ràdio, ni cap televisió pública d'àmbit europeu. Tampoc cooperació entre entitats públiques culturals, tot i que aquestes col·laboracions són fonamentals per reforçar la democràcia europea.

-Com valora l'intent del Govern espanyol de Pedro Sánchez d'exhumar el cadàver de Franco com a mesura simbòlica en favor de la memòria històrica i democràtica de l'Estat espanyol?

El Valle de los Caídos és el monument més gran que hi ha al món a favor d'una dictadura. No hi ha res comparable. Fins i tot, és un lloc de pelegrinatge per a tots els moviments feixistes del món. Aquest mausoleu representa el fracàs de la transició espanyola, ja que no té cap esperit reconciliador. És un insult a les víctimes i a la mateixa intel·ligència.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.