Ençà i enllà

L’astre del capitalisme d’amiguets

Florentino Pérez, màxim dirigent del Reial Madrid i del hòlding ACS, ha construït el seu empori econòmic gràcies a una dilatada agenda de contactes. La carrera política a la UCD i al Partit Reformista Democràtic de Miquel Roca i, especialment, la presidència de la llotja del Bernabéu han possibilitat l’ascens d’aquest enginyer a la galàxia mercantil espanyola i internacional. Com també el suport inicial de nissagues influents, com ara els March. Una biografia empresarial farcida d’ombres.
 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

A l’Estadi de la Llum de Lisboa, el marcador indicava el minut 110 de la pròrroga. El Reial Madrid i l’Atlètic de Madrid empataven en la primera final de la Lliga de Campions del club matalasser. En aquells instants, però, una de les estrelles fitxades a colp de talonari per l’equip blanc, el gal·lès Gareth Bale, capgiraria el marcador. Un gol que donaria l’any 2014 la dotzena Copa d’Europa al conjunt merengue. I que mostraria a tots els espectadors del futbol la connexió entre la moqueta de les altes esferes polítiques i el parquet de les grans firmes espanyoles. L’expresident espanyol, José María Aznar, i el president del Reial Madrid i rostre de l’Íbex-35, Florentino Pérez, s’havien saludat de manera extremament efusiva quan el futbolista havia anotat la seua diana.

Aquella estampa il·lustrava l’immens poder que atresora Pérez. Un enginyer que va emprar l’agenda de contactes per vestir la samarreta de president del Reial Madrid, i per convertir-se en un constructor de referència arreu dels cincs continents. Tota una història d’èxit construïda sobre la seua capacitat de seducció dels responsables del BOE.

L’agenda i el casc

Nascut al Madrid de la postguerra i tercer dels cincs fills d’una família que regentava dues perfumeries, Pérez va rebre la doble instrucció del col·legi del Pilar i del Santiago Bernabéu. Una devoció pel club merengue que va arrossegar per les aules de la Universitat Politècnica de Madrid, en les quals va cursar Enginyeria de Camins, Canals i Ports. Gràcies a la seua elecció professional va conèixer l’enginyer Juan de Arespacochaga y Felipe, aleshores president de l’Associació Espanyola de la Carretera i relacionat amb l’exministre franquista i fundador d’Aliança Popular Manuel Fraga. Aquest contacte possibilitaria l’entrada de Pérez a la UCD. No debades, ocuparia la delegació de Serveis de Sanejament i Medi Ambient de l’Ajuntament de Madrid mentre Arespacochaga era alcalde de la capital espanyola. A més, s’erigiria regidor del consistori madrileny el 1979.

Aquell mateix any saltaria a l’executiu de Suárez del bracet del democratacristià José Luis Álvarez, i s’erigiria com a director general d’Infraestructures de Transport. El fulgurant enfonsament d’UCD catapultaria Pérez a embarcar-se com a candidat del centrista Partit Reformista Democràtic (PRD), que impulsava l’advocat Miquel Roca i Junyent, a l’empara de Convergència, i altres prestigiosos lletrats com ara Antonio Garrigues Walker. Tot i el suport financer de destacats empresaris de l’època, l’operació política va fracassar estrepitosament a les urnes l’any 1986. Un mes després de la patacada electoral, Pérez va decidir tancar per sempre la seua carrera política. Es dedicaria als negocis.

Pérez, no debades, havia acumulat l’experiència necessària. Segons va afirmar el periodista Juan Carlos Escudier a l’obra Florentino Pérez. Retrato en blanco y negro de un conseguidor (Foca, 2005), “si d’alguna cosa li va servir aquella etapa va ser per relacionar-se amb els principals contractistes de l’administració i per aprendre de les seues maneres”. Una lliçó que aplicaria quan l’any 1983 va posar la primera pedra del seu imperi: va adquirir per una pesseta, junt amb altres socis, Construcciones Padrós. La compra seria l’inici d’una expansió fulgurant, amb adquisicions que permeteren a l’empresa diversificar el seu negoci en camps com l’obra pública, parc d’atraccions, manteniment, instal·lacions elèctriques o serveis de telecomunicacions. L’any 1997 naixeria ACS, amb la família March i els empresaris de la jet set dels 90, els Albertos, pròxims al monarca emèrit Joan Carles I, com a accionistes rellevants.

Com a treballador dels banquers mallorquins March, una nissaga que havia finançat el colp antidemocràtic de Francisco Franco contra la II República, el director general d’ACS va topar-se amb les primeres acusacions d’amiguisme. Rafael Arias-Salgado, company de pupitre al Pilar, exministre d’UCD, valedor de Pérez a la formació democratacristiana i aleshores ministre de Foment d’Aznar, va convertir ACS en la principal contractista de l’Administració espanyola, segons relata el llibre d’Escudier. Precisament, l’arribada d’Aznar a la Moncloa, a judici del periodista, va significar “un salt qualitatiu de tal magnitud que va despertar l’enveja i després l’airada protesta dels seus competidors”. La relació amb Eduardo Zaplana, expresident valencià i exministre d’Aznar imputat a l’Operació Erial, també va ser fructífera. “Amb Zaplana, va tocar-li la loteria”, assegura Escudier.

Florentino Pérez va emprar els seus contactes polítics per a la seua carrera empresarial. A la imatge, somriu després de ser nomenat secretari general del Partit Reformista Democràtic| EFE

ACS va fer-se més gran encara l’any 2003, quan va controlar Dragados. Per aquella jugada, feta sense una OPA directa i carregada de polèmica, la Comissió Nacional dels Mercats i Valors va obrir-li un expedient. Repetiria la tàctica amb Unión Fenosa, amb la qual va imposar-se al magnat del tèxtil Amancio Ortega. Una estratègia que fracassaria amb Iberdrola, malgrat que el PSOE va promoure una esmena a la Llei de societats cotitzades que presumptament afavoria els seus interessos. Els contactes entre Pérez i la formació del puny i la rosa agitarien polèmica: Carlos Ocaña, cap de gabinet de l’exministre d’Indústria Miguel Sebastián, va fitxar pel Reial Madrid. Segons La Marea, durant l’etapa de Sebastián van fomentar-se les energies termosolars, de les quals va beneficiar-se una mercantil d’ACS.

L’assumpte més espinós per als socialistes fou el magatzem de gas Castor, ubicat a Vinaròs (Baix Maestrat). Tancat per les rèpliques sísmiques que generava l’extracció a l’antic pou petrolífer, el PSOE va acordar una indemnització de 1.700 milions d’euros per a la mercantil (una filial d’ACS) en cas que fracassara el projecte. Aquella compensació va firmar-la Sebastián. ACS va ingressar la indemnització, però el Tribunal Constitucional va resoldre contràriament a la jugada i va demanar al hòlding que retornara els diners.

Pérez, en canvi, sí que espera rebre una compensació de 1.073 milions d’euros per la fallida de les radials de Madrid, adjudicades en el seu moment per Aznar. L’executiu de l’expresident popular va firmar, a més, un contracte sobre l’AVE Espanya-França que obri la porta a una altra aportació milionària pública per al magnat madridista. L’altre gran negoci fet a l’empara del poder polític va ser la compra d’Abertis, empresa que controla les autopistes de peatges. El temor del Govern espanyol de Mariano Rajoy que l’empresa acabara en mans italianes va provocar un pacte entre la firma transalpina Atlantia i ACS. Pérez tornava a jugar de manera magistral les seues cartes.

Mentre ACS comptava amb diverses societats en territoris offshore, havia convertit la constructora en una referència mundial del sector amb la compra de l’alemanya Hotchtief i les seues filials australianes. Aquella jugada, tanmateix, no fou bufar i fer ampolles. Pérez va superar les reticències de la directiva teutona a l’adquisició gràcies a la intermediació de Hans Martin Bury, lobbista que havia treballat a la cancelleria del social-liberal Gerhard Shröeder i que compartia feina amb l’esposa del secretari d’Estat responsable del supervisor dels mercats borsaris, denominat Bafin. L’agència pública alemanya DPA va narrar que el Bafin tenia dubtes de l’operació per l’elevat deute d’ACS. Després dels contactes amb els facilitadors alemanys, va aprovar-la.

La llotja del Bernabéu

L’expansió internacional d’ACS va coincidir amb la presidència de Florentino Pérez al Reial Madrid. A la premsa internacional (i a determinats mitjans espanyols), va haver-hi suspicàcies sobre la relació entre diversos fitxatges per al club blanc i els contractes que havia aconseguit en el país de procedència dels jugadors. Fins i tot, van generar-se dubtes sobre la conveniència de gires a estats com ara Austràlia. Al país oceànic, però, Pérez va acumular més maldecaps: la consultora de Hong Kong GMT va assenyalar presumptes irregularitats comptables de la filial Cimic.

Gràcies a ocupar la presidència del Reial Madrid, Florentino Pérez va ingressar en les altes esferes de la política i l'empresariat espanyol| Reial Madrid

La seua arribada com a màxim dirigent del Reial Madrid va salvar dels números rojos l’entitat blanca. Gràcies a la seua relació amb l’aleshores president de la Comunitat de Madrid, el popular Alberto Ruiz Gallardón, i a l’alcalde de la capital espanyola, el també conservador José María Álvarez del Manzano, va aconseguir la requalificació d’uns terrenys que va generar 500 milions d’euros en plusvàlues, a banda de nombroses adjudicacions. L’última pelotazo urbanístic, amb uns guanys de 40 milions d’euros, l’ha executat amb Manuela Carmena d’alcaldessa de Madrid, tot i que el seu gran projecte és la remodelació de l’estadi madridista. Una altra jugada redona amb porta giratòria inclosa.

La condició de president de l’equip merengue, però, va permetre-li tenir contactes amb les altes instàncies de l’Estat, com ara la Casa Reial espanyola, amb la qual té excel·lents connexions. “La llotja del Bernabéu compleix la mateixa funció que les jornades de caça amb el franquisme”, va indicar l’expresident matalasser farcit d’ombres Jesús Gil. En altres ocasions, però, ACS ha emprat suposadament tàctiques més rudimentàries. El hòlding apareix com a suposat donant del PP als papers de Bárcenas, com a presumpte pagador de comissions a l’expresident madrileny Ignacio González per obtenir la concessió d’un camp de golf i ha finançat fundacions polítiques com ara l’aznarista FAES, tal com va publicar en exclusiva EL TEMPS.

Tot i que la constructora ha estat esquitxada en diversos escàndols judicials, Pérez no ha estat mai imputat. A més, el fiscal Pedro Horrach va reconèixer pressions per citar el magnat blanc com a testimoni al cas Son Espases, en què s’investigava la construcció d’un centre hospitalari mallorquí. “Va queixar-se per declarar presencialment i no per telèfon, amic com era, segons va dir, del fiscal general de l’Estat i del director de la Policia”, va narrar Horrach. Tota una radiografia verbal de la influència de l’astre del capitalisme d’amiguets espanyol. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.