El clam democràtic dels carrers i les vagues als centres de treball causaven neguit al règim franquista. L'Estat espanyol era una olla de pressió marcada per l'adveniment de la llibertat anhelada, així com per la caiguda anunciada d'una dictadura que havia sembrat el terror durant quatre llargues dècades. La maquinària repressiva operava a ple rendiment quan quedaven escassos mesos per a la mort del sanguinari militar Francisco Franco. En agost de 1975, de fet, va firmar-se un decret sobre «prevenció del terrorisme» que trencava amb el principi de no retroactivitat, ampliava el temps permès de detenció a les comissaries i estenia de manera arbitrària la jurisdicció militar. L'agitació pels judicis a diversos antifranquistes seria contestada amb detencions il·legals. Al llarg del setembre de 1975, serien executats tres militants del Front Revolucionari Antifeixista i Patriòtic (FRAP) i dos d'ETA política-militar.
Tot i que va escapolir-se de la llei antiterrorista feixista, Rafael Juárez va ser detingut el 21 d'agost de 1975. Estava acusat de pertànyer al FRAP, una organitzada armada que lluitava per enderrocar el franquisme. També van imputar-li fets falsos com ara la participació en uns atracaments anteriors a València. En un temps en el qual la veritat dels esdeveniments no importava i era substituïda per la propaganda falangista, Juárez va restar tres dies a comissaria totalment desorientat, sense possibilitat de saber si era de dia o de nit. Una angoixa psicològica combinada per les puntades de peu, els cops de mà, els corrents elèctriques i els jocs agressius que va patir durant el seu internament. L'aleshores membre de la policia política franquista, el sàdic Benjamín Solsona, va propinar-li una punyada al fetge que va deixar-lo desmaiat a terra. Fins i tot, va viure un simulacre d'afusellament.
Al cap de tres dies de sofriment continuat als calabossos policials, passaria a la presó. Juárez, però, aconseguiria després la llibertat condicional. Una mesura de gràcia dintre d'una situació d'elevada inestabilitat política que prompte acabaria. El seu advocat, el reconegut Alberto Garcia Esteve, va avisar-lo de la fi d'aquesta prerrogativa. «Aquella alerta va provocar que actuarem immediatament. Ràpidament, buscarem un passaport fals i, sense pensar-ho més, vaig exiliar-me junt amb altres companys empresonats a França. Tornaria a la meua terra un any després», comenta. «Oficialment encara estic en crida i cerca. Supose que l'expedient va morir pel temps a la direcció general de la policia», narra amb una certa irònica.
Estudiant d'Econòmiques i actual portaveu de la Plataforma de Suport a la Querella Argentina contra els crims del franquisme, Lucila Aragó sí que va ser víctima d'aquella llei orquestrada per escapçar la dissidència antifranquista. Militant del FRAP, va ser emmanillada el 22 de setembre. Amb 20 anys. «En els nous dies que vaig passar a la comissaria, van propinar-me cops de puny, puntades de peu, estirons del cabell, insults, amenaces i descàrregues elèctriques», critica. Entre els torturadors que identifica, s'hi trobava Solsona, qui va ser promocionat durant la democràcia com a cap de la policia espanyola a les Illes Balears i Bilbao. L'exdirigent policial administraria entre 1990 i 1993 la mercantil Inteligencia de Empresas SL.
L'altre torturador que va reconèixer era Manuel Ballesteros, acusat per un capità de la benemèrita d'acudir al Congrés dels Diputats durant l'intent de cop d'estat del 23-F i temut per la seua agressivitat pels opositors a la dictadura. Col·locat pel PSOE com a comandament únic de tots els cossos policials, va ser apartat d'aquest càrrec arran de l'escàndol de tortures al membre d'ETA Joxe Arregi. Ballesteros, de fet, seria condemnat l'any 1985 per negar-se a facilitar informació sobre confidents policials sospitosos d'atemptar dintre d'una operació de terrorisme d'Estat al País Basc francès. L'agent, després de diverses revisions de la sentència, seria absolt. Segons va escriure el periodista d'investigació Xavier Vinader a EL TEMPS, Ballesteros dirigia el grup paramilitar d'extrema dreta Batallón Vasco Español.
.jpg)
Ramón Gurrillo, veí de Picassent (Horta), també va ser víctima d'aquelles trucades de matinada. A les tres del matí, un grup de policies dirigits per Roberto Conesa, un torturador feixista lligat a les clavegueres de l'Estat i a comandos terroristes canaris, va emmanillar-lo. «Van rodejar-me entre quatre o cinc agents per la taula del menjador de la meua casa. Jo intentava evitar la detenció. Però, finalment, i amb una tovallola al cap, van reduir-me», explica. «A continuació, van traslladar-me a la caserna de la Guàrdia Civil. No seria, però, l'únic enxampat. També van agafar al meu germà i un altre camarada. Durant cinc dies, vaig ser víctima de tota mena de tortures i humiliacions», relata.
«Junt amb altres companys de Benimàmet i Burjassot, vaig ser detingut en les batudes policies que es van produir entre agost i setembre de 1975», assenyala Valerià Martí. «Als calabossos de la comissaria, em van sotmetre a les tradicionals pràctiques de tortura del franquisme, les quals incloïen puntades de peu, corrents elèctrics i cops de puny», censura. «Amb tot, hi ha dues escenes que no puc oblidar. La primera com uns agents de la Guàrdia Civil van carregar al maleter diverses metralletes mentre altres membres de l'institut armat els animaven a tenir 'una bona nit de cacera'», rememora. «L'altra era la profunda manca de sentiments, empatia i crueltat dels policies», evoca.
Com a sindicalista, Antonio Molla va ser un altre dels lluitadors antifranquistes represaliats de manera cruenta pel règim feixista. Defensor dels drets laborals durant les acaballes de la dictadura, reivindica amb orgull obrer conquestes com ara «la reducció de la jornada laboral». «Estàvem compromesos amb la democràcia. I, per això, vam imprimir a la fàbrica papers contra els judicis, que després vam modificar una vegada es van produir els darrers afusellaments del franquisme», afirma. Aquella acció va condemnar-los. La policia de la dictadura va irrompre al centre de treball amb una ordre de detenció per a Molla i un company de batalla sindical. «Només accedir-hi em van colpejar. La puntada de peu em va deixar coix a terra», exposa.
Amb la intenció d'evitar que torturaren als dos i amb ànim de salvar el seu company d'aquella ràtzia del franquisme, va demanar-li que fugira. «No volia deixar-me penjat. Però quan li ho vaig demanar, va complir la meua petició», narra. «La Guàrdia Civil em va pegar diverses palisses fins a arribar a comissaria», censura. A les dependències policials, el tractament no va ser diferent. Arrancades de cabell, cops de puny i puntades de peu eren el menú diari. Fins i tot, era colpejat amb una barra de ferro. «Estava recoberta de plàstic per no tacar-la de sang», indica. També l'obligaren a mantenir postures «que eren una tortura indirecta». «Em provocaven defalliments. A causa de tanta brutalitat, vomitava sang», rememora.
Contra la impunitat
Uns testimonis relatats aquest dilluns al Centre Cultural de Beneficència de València -amb la presència del director general de Qualitat Democràtica, Responsabilitat Social i Foment de l'Autogovern, José Ignacio Pérez- que han derivat en sis querelles als jutjats. L'objectiu de les denúncies presentades per exmilitants del FRAP, del Partit Comunista Espanyol i del Moviment Comunista Espanyol per tortures i vexacions és «aconseguir un reconeixement públic de les institucions per lluitar a favor de la democràcia», ha indicat Aràdia Ruiz, advocada de la cooperativa El Rogle.
«Amb les sis querelles noves, el País Valencià suma 24 denúncies contra crims de lesa humanitat comesos pel franquisme», ha assenyalat, la qual ha sumat els escrits presentats per les fosses comunes de Paterna (Horta) i les relatives a la ràtzia anticomunista de 1971. «Totes aquestes querelles, tanmateix, s'han topat amb la jurisprudència del Tribunal Suprem, el qual va establir l'any 2012 que no es podien investigar els crims de la dictadura per la llei d'amnistia de 1977», ha explicat.
Ruiz, amb tot, ha desmuntat l'argumentació de l'alt tribunal espanyol. «En aquella resolució, el Tribunal Suprem no tenia en compte que abans de l'aprovació d'aquella llei el govern d'Adolfo Suárez va ratificar el pacte internacional de drets civils i polítics, un conveni de Nacions Unides que establia que no es podien amnistiar els crims de lesa humanitat», ha defensat. «D'aquesta manera, la llei d'amnistia naixia nul·la de ple dret», ha remarcat. «A més, l'Estat espanyol havia subscrit convenis com el de Nuremberg de 1949. Estava subjecta a tots els tractats internacionals que fixen que aquesta mena de delictes no poden prescriure», ha puntualitzat.
«Evitar que aquests fets no queden en l'oblit és molt important. És una qüestió de drets humans per aconseguir la no-repetició», ha ressaltat. Pablo Mayoral, portaveu de la Plataforma de Suport a la Querella Argentina a l'Estat espanyol i processat durant la dictadura per la seua militància antifranquista, ha recordat la tasca feta per les associacions memorialistes. I ha insistit: «Aquestes accions són importants per derrocar la impunitat del franquisme». Una impunitat que s'evidencia en la manca de reconeixements a lluitadors per la democràcia que van ser víctimes de l'horror de les comissaries del règim dictatorial de Franco. El seu patiment encara ressona per les parets de les dependències policials.