LA CRISI DE LA MONARQUIA ESPANYOLA

La Corona, cap per avall

El 40è aniversari de la Constitució que va consagrar la monarquia espanyola coincideix amb el moment més crític d’aquesta institució: només un de cada quatre ciutadans hi confia bastant o molt. En paral·lel, sorgeixen iniciatives que exigeixen un referèndum vinculant. Som més a prop que no sembla de la seua fi? 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Jaime Peñafiel és a la monarquia allò que Félix Rodríguez de la Fuente era a la natura. Un cronista excepcional, coneixedor de tots i cadascun dels seus secrets. De le seues fortaleses i les seues febleses. 

Amb 86 anys a l’esquena, aquest periodista ha escrit més d’una desena de llibres sobre la família reial espanyola, l’últim dels quals titulat Los 80 años de Sofía. En una entrevista recent al diari El Mundo ha assegurat que “la monarquia no té raó de ser, [la princesa] Elionor mai no serà reina” i que aquesta forma d’Estat té “el seu temps taxat” perquè és “un sistema medieval que ha arribat al segle XXI a empentes i rodolons”. No sols això, sinó que ha anunciat la “caiguda” de totes les monarquies tret de la britànica, on representa “un atractiu turístic, com el Big Ben”.

De Joan Carles I, el rei emèrit, Peñafiel afirma que va abdicar per la pressió que hi van exercir la seua dona, Sofia, el seu fill, Felip, i la seua nora, Letízia. “Va ser un complot familiar”, sentencia, “en el cas de Sofia, pels motius ja coneguts [les seues infidelitats], i en el d’ells dos, per poder”. Des de l’esfera personal, Peñafiel opina que “Sofia hauria d’haver-se divorciat fa temps” però no ho ha fet perquè “és d’aquelles dones que estan molt enganxades a l’home que les fa patir”. I de l’actual monarca, Felip VI, apunta que “és una persona trista i amargada, en bona mesura per culpa del seu matrimoni, que ha estat un fracàs”.

Que algú com Peñafiel expresse a un mitjà de comunicació com El Mundo que “democràtica es una república, la monarquia és el que és” evidencia la crisi que travessa la institució suprema de l’Estat, heretada del franquisme i blindada per una Constitució que a penes van tenir l’oportunitat de votar 9,8 milions de persones. Les que disposen de la nacionalitat espanyola i ja han complert 61 anys.

 

 

La crònica edulcorada dels Borbó ha passat a la història. La imatge del príncep Felip com a abanderat als Jocs Olímpics de 1992. Les dels estius plens de joia a Palma. Les dels hiverns a Baquèira Beret. Les de les proves d’hípica i de vela. Les dels casaments de les infantes Elena i Cristina amb els apuestos Jaime de Marichalar i Iñaki Urdangarin a Sevilla i Barcelona. La de la boda reial de 2004 que va convertir Madrid en una immensa sala de festes. Les de la prole que ha vingut a continuació, amb noms tan egregis com Felipe Juan Froilán, Victoria Federica, Pablo Nicolás o Elionor, que ocupa el primer lloc a la línia successòria. Al costat dels seus noms, els vuit nets i netes de Joan Carles i Sofia porten l’afegitó De Todos los Santos, que consagra el vessant inequívocament confessional de la monarquia espanyola.

En efecte, la monarquia espanyola se’ns presentava com a modèlica, envoltada d’un halo de virginitat. El Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) no va decidir explorar el nivell de confiança que despertava entre els ciutadans fins el novembre de 1994, quan ja feia vora dues dècades que regnaven els Borbó. D’aleshores ençà, n’ha demanat el parer esporàdicament: els anys 1995, 1996, 1998, 2003, 2006, 2008, 2010, 2011, 2013 i 2015. De manera ocasional també ha comparat el grau de satisfacció amb la monarquia en comparació d’unes altres institucions de l’Estat i ha preguntat per la figura de Joan Carles.

Les preguntes del CIS sobre Joan Carles I eren propagandístiques com el NO-DO

En aquest cas, dues vegades, els anys 1998 i 2008, coincidint amb el 20è i 30è aniversaris de la Constitució. El qüestionari era breu i el to, ben amable. En concret, els enquestats havien de respondre si pensaven que, “sense la presència del rei, la transició a la democràcia no hauria sigut possible”; si els semblava que “la figura del rei és una garantia d’ordre i d’estabilitat per als espanyols”; si opinaven que el rei “ha sabut guanyar-se la simpatia dels espanyols, fins i tot la d’aquells que no veien la monarquia amb bons ulls” i si el rei “ha demostrat que la monarquia podia canviar i adaptar-se a les exigències actuals de la societat espanyola”.

L’enunciat de les quatre preguntes, tan propagandístic que desprenia aroma de NO-DO, va ser correspost amb uns índexs de suport altíssims. Així, entre el 70% i el 80% dels entrevistats estaven bastant o molt d’acord amb les diverses idees exposades. Uns percentatges aclaparadors que no es poden comparar amb els actuals perquè el CIS no ha tornat a preguntar per la figura de Joan Carles i tampoc no ha sol·licitat l’opinió sobre el seu fill i hereu, Felip VI. A l’octubre, el seu nou director, el socialista José Félix Tezanos, va comprometre’s a incloure pròximament alguna pregunta referent a la monarquia, però l’espera continua...

 

Divorci social

L’erosió de la imatge de la monarquia després de l’onada de casaments i el tsunami de naixements ha estat imparable. Els anys de flors i violes queden ben lluny, ja fa temps que la institució arrossega una pèrdua de legitimitat important. La comparació entre el baròmetre del CIS de 1995 i el de 2013 resulta ben esclaridora: en el primer cas, el 65,6% dels espanyols responia que, en una escala del 0 al 10, la monarquia els generava bastant (7-8) o molta (9-10) confiança, mentre que tan sols al 8,7% dels ciutadans els en generava poca (2-3) o gens (0-1). Per contra, l’abril de 2013, el nombre d’espanyols que hi tenien dipositada bastant o molta confiança havia caigut al 18,8%, i el dels que n’hi tenien poca o gens ni mica s’havia disparat al 44,3%.

Quan els ciutadans han hagut de posar nota a les diverses institucions de l’Estat, la caiguda en picat de la monarquia també s’ha percebut amb nitidesa. Del 6,5 de mitjana que havia aconseguit en 1994 va passar al 3,7 de l’abril de 2014, pràcticament la meitat. En 1994 era la institució més valorada pels espanyols i una de les úniques tres que aprovava. Per contra, en 2014, els únics que superaven el 5 eren els cossos i forces de seguretat de l’Estat. Curiosament, els mitjans de comunicació, tan menystinguts per la seua suposada manca de rigor, també quedaven per davant de la monarquia, tot i que suspenien igualment. 

 

 

La prima de risc dels Borbons va tocar sostre aquell any. Per això, al mes de juny, el rei Joan Carles —ara emèrit— va abdicar el tron. Podem havia emergit amb virulència a les eleccions europees del 25 de maig però el PP i el PSOE encara copaven 300 dels 350 diputats del Congrés i van validar el traspàs —familiar— de poder sense sobresalts. Siga com siga, el relleu no ha esdevingut tan regenerador com esperaven alguns. L’única enquesta duta a terme pel CIS en aquests tres anys i mig —va fer-se l’abril de 2015— indica que un de cada tres espanyols (el 35,3%) continua confiant poc o molt poc en la monarquia i que tan sols un de cada quatre hi expressa bastant o molta adhesió (el 25%). De valoració de Felip VI, no n’hi ha.

L'any 2015, l'última vegada que se'ls va demanar l'opinió, tan sols el 25% dels espanyols confiava bastant o molt en la monarquia

Com s’explica aquest enfonsament de la família reial a ulls dels seus súbdits? D’una banda, hi juguen les errades pròpies, sintetitzades en noms propis com ara Urdangarin, Froilán, Corinna, Botswana, Aràbia Saudita o Catalunya, on el duríssim discurs del monarca el 3 d’octubre de 2017 va provocar un trencament que sembla irreparable. De l’altra, hi ha el context de crisi econòmica, que ha capgirat els esquemes preestablerts i ha obert un paradigma completament nou: la imatge de Felip VI pronunciant el discurs de Nadal de 2015 des de la sala més sumptuosa del Palau Reial de Madrid suscita un rebuig que abans no suscitava de manera tan eloqüent, la percepció generalitzada de bon viure a costa de l’erari públic que acompanya els Borbons és una altra rèmora important... L’Espanya anterior a la crisi i al moviment del 15M era molt més laxa amb segons quines actituds que no ho és ara. La Casa Reial s’ha esforçat per adaptar-se a les noves circumstàncies —creant un portal de transparència o oferint vídeos casolans en què tracta d’humanitzar els seus membres— però sense gaire èxit. La distància que separa la plebs i la Corona és enorme com mai. Sideral.

L'any 2015, el rei Felip VI va fer el seu tradicional discurs nadalenc de Felip VI des del Palau Reial de Madrid, el 'summum' de la pompositat. / EFE

Assetjats al Parlament

Al Palau de la Sarsuela tenen raons per al nerviosisme. Les ànsies republicanes ja no se circumscriuen als cercles tradicionals —ateneus, associacions per a la recuperació de la memòria històrica, etc.— ni a partits que a penes influïen en la governabilitat de l’Estat, com el PCE i la posterior IU. 

Ara hi ha capes joves, filles del 15M, que exigeixen ser consultades i que no se senten interpel·lades pel “pacte de la Transició” que va consumar la monarquia parlamentària com a règim immutable. I, sobretot, hi ha un grup polític que ocupa el 20% dels escons del Congrés que també es declara republicà de cap a peus, sense les contradiccions que sempre han condicionat el PSOE.

En aquest sentit, el naixement de Podem —un altre descendent del 15M— ha esperonat els partidaris d’un referèndum vinculant i de fiscalitzar de prop la tasca del “ciutadà Felip de Borbó”, tal com s’hi refereix el coordinador general d’IU i diputat d’Units Podem al Congrés, Alberto Garzón. Qui qüestiona obertament la institució no és només Iñaki Anasagasti, el vers lliure del PNB en la matèria, sinó una legió de diputats i diputades que repudien la monarquia i els seus integrants i que van ser clau en el triomf de la moció de censura que va posar fi al Govern de Mariano Rajoy i la consegüent investidura de Pedro Sánchez.

Els lletrats del Congrés interpreten que el poder legislatiu té la missió de controlar el poder executiu però no el cap d’Estat

Amb tot, PSOE i Units Podem divergeixen en aspectes sensibles com aquest, com s’ha palesat amb motiu de la petició de comissió d’investigació sobre les activitats del rei emèrit durant l’etapa en què fou cap d’Estat i des que va deixar de ser-ho. Una iniciativa capitanejada en dues ocasions pels de Pablo Iglesias a la qual van sumar-se ERC, PDeCAT, Compromís i EH Bildu (en total, 90 diputats de 350), però que PP, PSOE i Ciutadans van aturar en sec a la Mesa del Congrés el proppassat 4 de setembre. Aquestes tres formacions van considerar que una comissió així no té “encaix constitucional”, atès que el Parlament —segons van precisar— no és “competent” sobre la Casa Reial. El poder legislatiu té la missió de controlar el poder executiu i no el cap d’Estat, interpreten els lletrats de la cambra baixa.

El segon intent de crear la comissió d’investigació va rebre una resposta pareguda el 16 d’octubre, en què s’especificava que no es poden exigir “responsabilitats polítiques” a qui “no està subjecte a cap tipus de responsabilitat” i que, per tant, “no pot ser sotmès a control polític directe o indirecte de cap mena”.

Plovia sobre mullat. Al juliol, tots tres grups ja havien blocat la compareixença de la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, que sí que ha de sotmetre’s al poder legislatiu, per tal que explicara si era partidària d’investigar les presumptes irregularitats fiscals comeses per Joan Carles.

 

Corinna zu Sayn-Wittgenstein, amant del rei emèrit, ha deixat entreveure que Joan Carles I hauria comès nombroses irregularitats fiscals.

El grup confederal d’Units Podem, però, no defalleix. El 15 de novembre va trametre una carta “a l’atenció de Joan Carles I” en què li demanen que comparega al Congrés “a petició pròpia” per  detallar “la seua activitat institucional com a cap de l’Estat durant més de 38 anys i com a rei emèrit des de 2014”.

“L’exercici de responsabilitats a l’Estat comporta obligacions davant el sobirà, el poble”, diu la missiva d’Units Podem. “Més enllà dels privilegis reials continguts a la Constitució”, entenen que ha de primar l’article 1.2 de la Carta Magna: “La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’Estat”. En un to més punyent, l’escrit assenyala que, “al segle XXI, la democràcia gaudeix de prou maduresa a Espanya per exercir el seu dret a saber si la caporalia de l’Estat és una institució idònia per a la corrupció, per bé que no està sotmesa a cap responsabilitat”.

La carta conclou de manera explícita: “La corrupció és el mecanisme antidemocràtic de les elits econòmiques a fi de controlar l’Estat sense presentar-se a les eleccions. Per això, l’objectiu principal de la seua compareixença a petició pròpia al Congrés dels Diputats seria el d’avaluar la idoneïtat de la institució monàrquica per acarar la corrupció i perquè cap institució de l’Estat no faça de la irresponsabilitat un privilegi”. Tot seguit, el grup parlamentari s’acomiada de Joan Carles amb un optimista “esperem la seua resposta”.

El setge vol traslladar-se a l’àmbit municipal. Fa escassament un mes, el 28 d’octubre, Alberto Garzón informava que IU registraria mocions al miler i escaig d’ajuntaments de què forma part perquè es reprove la monarquia. De mocions, fins ara, se n’han presentades i aprovades quatre.

Malgrat no comptar amb una nombrosa presència als consistoris, Podem s’ha afegit de manera entusiasta a aquesta campanya. Noelia Vera, coportaveu de la formació morada, pretén situar el PSOE davant l’espill: “Podem entendre que PP i Ciutadans protegesquen la monarquia, ja que la majoria dels ciutadans la percep com una institució de dretes, però que això ho faça el PSOE i un govern que se suposa modern i feminista, ens sembla una mica més estrany”.

A l'últim gran premi de Fórmula 1 celebrat a Abu Dhabi, rei emèrit espanyol, Joan Carles I, va saludar afectuosament el príncep saudita Mohamed bin Salman, qui presumptament està al darrere de l'assassinat del periodista turc Jamal Khasshoggi. / EFE

Temorosos d’una pluja d’adhesions per part dels seus regidors, el PSOE ha enviat una circular a totes les seues agrupacions municipals en què insta a votar en contra de les mocions d’IU. Hi inclou quatre arguments molt elementals per tal d’oposar-s’hi. Des de l’ofensiva del “sobiranisme català” contra la monarquia fins a la inviabilitat legal, passant per la necessitat de debatre sobre aquests temes en unes altres esferes i per la convicció que la ciutadania espanyola “aprova la gestió” de Felip VI. Una intuïció que, ves per on, només el CIS està en condicions d’esclarir.      

Consultes com bolets

El PSOE faria bé de no mirar tant cap a Catalunya i parar atenció en què succeeix al seu entorn més proper. I és que, abans de les reprovacions catalanes, ja s’estava coent, a foc lent, una fornada de consultes populars sobre la forma d’Estat. Animades pel referèndum català de l’1 d’octubre, sí, però que guarden més reminiscències amb aquella consulta iniciàtica d’Arenys de Munt, que va encendre la metxa de les consultes independentistes a centenars i centenars de poblacions i, en especial, a Barcelona.  

En el cas de Madrid, l’espurna va sorgir als districtes perifèrics de Vallecas i Carabanchel el novembre de 2017, a través d’assemblees de barri que van consensuar la creació d’un mapa de contactes de cap a cap de la ciutat. Hi havia la intenció de trencar les parets clàssiques del republicanisme i de revestir aquest moviment de més sobrietat, promovent votacions al carrer que havien de reunir uns mínims de seriositat. “A les meses, formades per cinc membres, no hi havia d’haver publicitat republicana ni cap bandera”, afirma Pedro Casas, activista veïnal veterà de Carabanchel.

En principi existia el desig de fer coincidir aquestes consultes el 17 de juny, dos dies abans del quart aniversari de la proclamació de Felip VI. Finalment, però, es va determinar que calia preparar-ho millor i van fixar una data més llunyana: el 2 de desembre, quatre dies abans del 40è aniversari de l’aprovació de la Constitució en referèndum.

A través de l’autofinançament, uns 500 voluntaris s’han involucrat en aquestes consultes, que diumenge passat tenia previst instal·lar un centenar de meses. La meitat d’elles, a la capital, i l’altra meitat, a pobles i ciutats de la rodalia. L’horari d’aquesta votació “simbòlica, sense cap cens”, era de 10 a 15 hores, cosa que permetia conèixer el resultat abans de les eleccions andaluses, que van convocar-se més tard i han contraprogramat el 2D madrileny, restant-li força protagonisme mediàtic.

“Estem posant les bases d’un procés inexorable que no vindrà de la mà dels partits polítics”

Casas destaca que la petició d’un referèndum monarquia-república ha agafat tanta volada que ja és “imparable”. Aquests dies ha animat els monàrquics a votar al referèndum popular i ha detectat “gent jove que vota Ciutadans que percep la monarquia com una cosa absolutament obsoleta”. “Estem posant les bases d’un procés inexorable que no vindrà de la mà dels partits polítics”, assegura Casas, “sinó de l’apoderament d’una ciutadania organitzada des de la base que ara ha decidit autoconvocar-se”. Casas, per cert, també és un dels caps visibles de la plataforma Madrileñ@s por el Derecho a Decidir, que defensa un referèndum d’autodeterminació a Catalunya.

L’Ajuntament que presideix Manuela Carmena no hi ha posat entrebancs. A Alcobendas, on governa el PP, el consistori va vetar la col·locació de les meses perquè l’objecte de la consulta no tenia a veure amb cap competència de caràcter local. A Leganés, en poder dels socialistes, els populars han amenaçat de denunciar l’alcalde per no haver evitat la votació.

Cristina Ridruejo, del districte capitalí d’Arganzuela, va incorporar-se al comitè organitzador a l’abril. “Hem fet que el ‘dret a decidir’, que sonava a independentisme, ara sone a democràcia participativa”, subratlla, “la ciutadania vol ser escoltada”. Com Casas, no dubta que la llavor que acaba de germinar no morirà fins que “ho aconseguim”. Per exemple, recorda tota la gent que s’ha adreçat a la iniciativa a títol particular, sense ser reclutada. “En algun cas, s’han posat massa tard amb nosaltres i no ha estat possible de completar el protocol per instal·lar-hi meses”, es plany. Les urnes, carmanyoles de plàstic amb forat i precinte, i el fotocopiat de les butlletes, a les quals caldrà posar-hi una creu, és la logística més sofisticada que han necessitat. A més, òbviament, de la taula i les cinc cadires existents a cada punt de votació. “No pararem, no pararem... L’any vinent potser repetirem aquestes consultes”, sentencia. Hi poden participar els majors de 16 anys, a diferència del de 1978, circumscrit als majors de 21.

D’una banda, Ridruejo no pot evitar de riure quan escolta dir, a segons quins representants del PP, que es tracta d’un “referèndum il·legal”, la mateixa expressió que feien servir en el cas català. D’altra banda, se sent reconfortada per les consultes convocades a les universitats i que també van tenir el seu inici a Madrid. “És gent molt jove, de 20 o 22 anys, que parla amb molta preparació i que vol posar fi al règim del 78, tal com l’anomenen”, s’emociona.

I té raó. Qui escolta Raúl Diego, un dels components de la Plataforma pel Referèndum a la UPV [Universitat Politècnica de València], se n’adona de les creences tan sòlides que professa. Parla amb concisió i tenacitat alhora. “És una consulta carregada de simbolisme que sobretot busca tenir visibilitat portes enfora”, apunta. La UPV, on ell estudia, va afegir-se a les 13 universitats que prèviament n’havien previstes. La setmana passada ja n’eren 26 i algunes, de tan importants com la Universitat de València, tot just se n’acabaven de sumar.

El germen, efectivament, va covar-se a la Universitat Autòmona de Madrid. Dijous de la setmana passada la UAM —amb 7.303 participants— va estrenar la cascada de votacions que arribarà al desembre amb un escrutini demolidor: 6.111 favorables a la república, 1.092 a la monarquia, 43 paperetes en blanc i 57 de nul·les.

 

El primer dels referèndums celebrats a 26 universitats va celebrar-se a l'Autònoma de Madrid (UAM), amb més de 7.300 participants, 6.100 dels quals van inclinar-se per la república com a forma d'Estat. / EFE

A la UPV, la jornada electoral serà el 13 de desembre. Aquest dilluns, dia 3, se celebrava una assemblea oberta i l’endemà, dia 4, una jornada informativa als tres campus que la integren: València, Gandia i Alcoi. Aquell dia, la Universitat Pompeu Fabra i la Universitat de Barcelona celebraven la seua consulta. “Estan adreçades a tota la comunitat universitària, incloent-hi el professorat i el personal no docent”, explica Raúl Diego. A la UPV la votació no sols serà física; es podrà participar telemàticament mitjançant l’aplicació mòbil Telegram, introduint l’adreça de correu electrònic d’usuari de la UPV, que quedarà encriptada a fi de mantenir-ne la confidencialitat.

A la UPV també han volgut evitar cap biaix. La pregunta és asèptica: “Estàs d’acord a canviar la monarquia per la república com a forma d’Estat?”. Com a la consulta catalana del 9 de novembre de 2014, la possible resposta alternativa dona pas a una pregunta addicional: “Estàs a favor de l’obertura d’un procés constituent per decidir quin tipus de república?”. Les universitats d’Alacant, Elx, Castelló de la Plana, Illes Balears, Tarragona, Politècnica de Catalunya i Autònoma de Barcelona són les altres del domini lingüístic català adherides a la iniciativa.

Dels gestos a les reprovacions

La proliferació de consultes a les universitats catalanoparlants s’adiu al corrent creixent de simpatia republicana que amara algunes de les principals institucions catalanes, valencianes i balears. En alguns casos, no s’ha passat dels gestos. En d’altres, s’ha arribat a la reprovació i a la judicialització d’aquesta reprovació.

 

Ada Colau va retirar el bust de Joan Carles I del saló de plens de l'Ajuntament de Barcelona i de moment no ha posat el retrat del nou monarca que li ha demanat que col·loque el TSJ català. / EFE

La setmana passada, a instàncies del Govern espanyol, el Tribunal Constitucional admetia a tràmit la impugnació de la reprovació del rei Felip VI que el Parlament català va aprovar l’11 d’octubre amb els vots favorables de Junts per Catalunya, ERC, Catalunya en Comú-Podem i l’abstenció de la CUP. Aquell dia, l’hemicicle català va rebutjar i condemnar “el posicionament del rei Felip VI i la seua intervenció en el conflicte català, així com la seua justificació de la violència per part dels cossos policials l’1 d’octubre de 2017”. El Parlament refermava el “compromís amb els valors republicans” i l’aposta per “l’abolició d’una institució caduca i antidemocràtica com la monarquia”.

Visiblement molest, Pedro Sánchez va considerar que tot plegat era “políticament inacceptable” i que constituïa un “atac a l’Estat”. Defensava la impugnació de la revocació des del “convenciment absolut”. Tanmateix, el dictamen emès pel Consell d’Estat, l’òrgan consultiu de l’Executiu, no hi trobava base jurídica suficient, ja que la revocació era de caire eminentment polític, sense cap repercussió real. En qualsevol cas, la portaveu del Govern estatal, Isabel Celáa, va emfasitzar que era “anticonstitucional” i pretenia iniciar “un nou procés unilateral”.

L’enemistat de Catalunya amb el monarca, però, venia de lluny. Una de les primeres mesures d’Ada Colau en prendre possessió de l’alcaldia de Barcelona havia consistit a retirar el bust de Joan Carles I que presidia el saló de plens consistorial. Era setembre de 2015.

El 12 de març d’enguany, dos anys i mig després de la famosa retirada, el jutjat contenciós administratiu número 3 de Barcelona estimava el recurs de la Delegació contra la retirada del bust i recordava l’obligació de penjar un retrat del rei “en un lloc preferent i d’honor al saló de plens”. Els responsables de l’Ajuntament de Barcelona van asseverar que la sentència no era “ferma” i que hi presentarien un recurs en contra al TSJ català.

Per si no n’hi havia prou, aquest 26 d’octubre, un any abans de la declaració d’independència feta al Parlament, l’Ajuntament de Barcelona sol·licitava l’abolició de la monarquia. En aquesta ocasió, la fórmula escollida era una declaració institucional a què van donar suport la CUP, Barcelona en Comú, el PDeCAT i ERC. El consistori municipal refermava el seu “compromís amb els valors republicans”. La resolució anava més enllà i censurava la “repressió” i la “violència” contra els presos catalans. Com el Parlament, l’Ajuntament també qualificava la monarquia de “caduca i antidemocràtica”.

 

El president del Parlament balear, Baltasar Picornell (Podem), s'ha negat a acudir a les recepcions que ofereixen els monarques a Palma. / EFE

Amb molta més suavitat, alguns gestos a les Balears i el País Valencià també fan albirar un nou temps. Les manifestacions a la porta de l’Audiència de Palma durant el judici a Iñaki Urdangarin o la negativa del president del Parlament, Baltasar Picornell, a acudir a les recepcions que Felip VI —tampoc no hi van els representants de Més— són les més cridaneres. Picornell, de Podem, es limita a saludar el rei quan aterra a l’aeroport. Res més.

En una trobada recent amb quatre presidents autonòmics més al programa televisiu Salvados, la presidenta de les Illes —la socialista Francina Armengol— era l’única que es mostrava partidària de la república. Ni tan sols el seu company de partit extremeny, Guillermo Fernández Vara, no va fer-li costat.

L’alcalde Joan Ribó tampoc no amaga les seues predileccions. Ha penjat pancartes en record a la capital republicana que va ser València, on ha reconstruït els refugis i ha estrenat una ruta que inclou les seus dels antics ministeris. Va homenatjar la professora republicana Alejandra Soler i ha recuperat el congrés d’intel·lectuals —de la mà de la Societat Coral el Micalet— i la cavalcada de les Magues de Gener —tres dones anomenades Llibertat, Igualtat i Fraternitat— de la Segona República. A més, la Generalitat ha declarat Alacant “capital de la memòria”, amb diversos actes commemoratius.

 

Les Magues de Gener saluden els xiquets i xiquetes concentrats a la porta de l'Ajuntament de València en presència de l'alcalde, Joan Ribó. / EFE

Un republicanisme que agafa embranzida així que es produeixen impactes com el de la fotografia de Joan Carles amb el príncep saudita Mohamed bin Salman, qui estaria al darrere de la mort del periodista Jamal Khasshoggi, o les insinuacions de Corinna zu Sayn-Wittgenstein de les irregularitats fiscals del rei emèrit.

“El PSOE, com a partit frontissa del règim, es nega a investigar-lo, però les coses poden canviar”, rebla Jaime Pastor, professor de ciència política de la UNED. “Si l’intervencionisme de Felip VI continua, la demanda d’un referèndum creix encara més i s’enceta una reforma constitucional, els socialistes podrien plantejar un referèndum separat sobre aquesta qüestió”, vaticina. L’objectiu de capgirar la Corona, per fi, seria a tocar.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.