El groc i el verd de la bandera del Brasil havia adquirit una tonalitat reaccionària. Els seguidors més radicals de l'expresident carioca, de manual trumpista i d'ideologia ultradretana, Jair Bolsonaro, s'havien uniformat amb la roba dels colors identificatius del país llatinoamericà per protagonitzar un desafiament al sistema democràtic. Setmanes després d'acampar a tocar de les casernes militars amb l'objectiu d'exigir una intervenció castrense contra el govern de Lula de Silva, a qui acusaven falsament d'haver comès un frau als comicis presidencials, irrompien en el Congrés, la Cort Suprema i a la seu de la presidència del Brasil.
Els sectors més exaltats de l'extrema dreta brasilera protagonitzaven un assalt a les institucions nacionals que semblava un déjà-vu del dia de Reis del 2021, quan militants de la fe ideològica de l'expresident Donald Trump irrompien en el cor de la democràcia estatunidenca. La manca de suport de l'exèrcit, tanmateix, deixava sense efecte una maniobra antidemocràtica que exhibia el perill antidemocràtic de l'emergència ultradretana. «Aquest assalt és el símptoma que Trump ha deixat de ser president als Estats Units d'Amèrica, però que el trumpisme no ha mort i s'ha quedat una extrema dreta que utilitza la violència, és antidemocràtica, no reconeix l'adversari polític ni tampoc les regles de joc electorals», assenyala Anna López, politòloga especialitzada en moviments ultradretans.
Aquest aixecament antidemocràtic, on es buscava subvertir l'ordre constitucional del país llatinoamericà, no ha estat una actuació espontània dels acòlics més fanàtics de l'expresident Bolsonaro, sinó que s'havia cuinat a foc lent. «No ve de quatre dies. Quan Bolsonaro arriba a la presidència del Brasil, ja hi havia un clima de polarització que té els seus orígens en la destitució parlamentària de Dilma Rousseff, la qual va estar promocionada per l'extrema dreta. Va impulsar-se de manera legal, però fou un procés excessivament forçat d'impeachment, ja que mai van acusar-la de cap delicte concret», recorda Anna Ayuso, investigadora principal d'Amèrica Llatina al Centre d'Estudis i Documentació Internacional de Barcelona (CIDOB).
L'accés de la dreta clàssica a la presidència del Brasil en la figura de Michel Temer, l'impacte de la crisi econòmica mundial, l'aplicació d'ajustos pressupostaris que van despertar malestar social i l'ombra permanent de la corrupció a sobre de la classe política brasilera van generar un clima de polarització que va empentar Bolsonaro cap a la presidència del país l'any 2018. Eren els temps en els quals Lula havia estat empresonat, víctima d'una maniobra farcida de lawfare. «La dreta va acudir dividida, i es va crear un escenari on la població es va dividir entre contraris a la dreta i els opositors acèrrims al Partit dels Treballadors, que representava l'esquerra», contextualitza.
«Bolsonaro va beneficiar-se de tota una estratègia dissenyada anteriorment per l'extrema dreta nord-americana. No sabem qui va buscar a qui, però va sortir guanyador amb aquest full de ruta en 2018. De fet, va assolir el suport de sectors com l'Església evangèlica brasilera, finançada per les seues terminals dels Estats Units d'Amèrica i vinculada a uns sectors populars que van trobar-hi una xarxa de solidaritat, malgrat les polítiques socials de Lula i de Rousseff», exposa la investigadora, per apuntar que «aquesta connivència ha provocat que un determinat sector dels brasilers hagen interioritzat una desconfiança cap a l'Estat, les institucions i els mitjans de comunicació tradicionals, i hagen assumit noves formes d'informar-se o, millor dit, de desinformar-se». «Els seguidors de Bolsonaro feia temps que estaven convençuts d'un frau electoral, i això ha precipitat aquest assalt. El mateix Bolsonaro anava avisant-ne des de la victòria de Lula l'octubre passat», precisa.
Llenguatge il·liberal
L'advertència ultradretana per l'assalt de les màximes institucions democràtiques al Brasil compta amb un abast global. Aquest qüestionament dels sistemes democràtics, com apunta l'experta del CIDOB, «va més enllà d'Amèrica Llatina». «És més genèrica aquesta onada de forces que defensen un cert autoritarisme, valors retrògrads i un nacionalisme no inclusiu», especifica. Amb una extrema dreta instal·lada a pràcticament cada país del planeta, les votacions estan allunyant-se de l'anterior alternança pacífica. S'han convertit en processos carregats de tensió, on les costures de la democràcia liberal es posen a prova.
«La dreta radical està aconseguint que cap elecció siga normal. Cap transició d'un govern d'extrema dreta cap a un altre progressista s'està donant com un fet producte de la quotidianitat democràtica. L'absència de Bolsonaro en el traspàs de poders a Lula, per exemple, busca reforçar la imatge dels adversaris com a governants il·legítims», subratlla Guillermo Fernández, autor de Qué hacer con la extrema derecha en Europa: El caso del Frente Nacional (Lengua de Trapo, 2019), que cartografia: «En desplaçar-se tant el mapa de la ideologia acceptable cap a la dreta, qualsevol govern que no siga mínimament de centredreta i que aposte per polítiques progressistes és qualificat d'il·legítim. I per justificar la il·legitimitat es busca qualsevol excusa». La instauració d'un executiu totalitari, governar amb socis que busquen «trencar la unitat nacional» o la suposada ideologia comunista de dirigents com ara el demòcrata Joe Biden són algunes de les excuses exposades per la ultradreta».
Els missatges d'il·legitimitat dels governs progressistes o dels mandataris allunyats de les coordenades ideològiques de la dreta radical són factors d'erosió de la salut d'una democràcia. «Els acadèmics que han investigat sobre com moren les democràcies apunten la falta de reconeixement de l'adversari polític com a un dels elements importants», ressalta López, qui avisa de les pràctiques discursives a l'Estat espanyol: «Ací tenim un discurs, normalitzat i institucionalitzat, d'un govern il·legítim, i d'uns socis il·legítims, atès la falta de reconeixement per part de la dreta i de l'extrema dreta espanyola de la pluralitat nacional de l'Estat espanyol». «L'exemple més clar és la falta de legitimitat que li atorga la dreta i la ultradreta espanyola a formacions com ara ERC o EH Bildu», anota, per reiterar la preocupació sobre la consolidació d'aquest discurs a l'Estat espanyol.
«La manifestació del dia 21 pretén imposar el relat il·liberal contra el govern al carrer, i naturalitzar un possible pacte salvador entre PP i Vox. Ni el PP ni Ciutadans ni, per descomptat, l'extrema dreta de Vox entenen que el reconeixement de l'adversari és fonamental per protegir i blindar la democràcia, la qual és una criatura que, si no es cuida i no se solidifica, comença a morir», encén les alarmes aquesta politòloga especialitzada en moviments d'extrema dreta, per indicar un altre element que precaritza la democràcia: la manca de respecte a les institucions. «El PP, i no és un assumpte menor, ho està fent amb el bloqueig del Consell General del Poder Judicial. Es tracta d'un dels símptomes de la degradació de la nostra democràcia», expressa. La tolerància a la violència verbal seria un tercer factor de minva de les constants vitals del sistema democràtic.
La generació d'aquest clima per part de les forces ultradretanes presents als diferents estats de la Unió Europea, així com altres avisos greus de maniobres antidemocràtiques com la xarxa colpista desmantellada setmanes enrere a Alemanya, provoca preocupació sobre la importació dels assalts del Brasil o els Estats Units d'Amèrica a països del Vell Continent. «Mai hem de banalitzar l'ús de la violència per part de l'extrema dreta perquè aquests fets s'hagen produït als Estats Units d'Amèrica o al Brasil. És cert que a Europa és molt més complicat, ja que el poder militar no està tan ideologitzar o radicalitzat, i hi ha contrapesos per mitigar-ho, a més de controls en matèria de seguretat. No ens oblidem que a l'estratègia de seguretat de la Unió Europea el radicalisme d'extrema dreta és una de les amenaces més grans. Hi ha un major monitoratge d'aquesta mena de grups per a intentar frenar-los», explica aquesta especialista en extrema dreta.
«No podem abaixar la guàrdia ni banalitzar un assalt de les institucions ni la violència per part de l'extrema dreta. De fet, no només cal prestar atenció a l'extrema dreta institucionalitzada, amb militants i estructures de partits polítics, sinó també als llops solitaris que s'adoctrinen a través de les xarxes socials. Aquests individus poden perpetrar algun acte violent perquè estan adoctrinats amb els discursos de manca de legitimitat de la democràcia i de determinats governants sota el pretext d'implantació de dictadures totalitàries o de trencament de la unitat nacional», dissecciona, per mantenir l'alerta: «És inevitable una vigilància dels grups d'extrema dreta. Alemanya, per exemple, ho ha entès perfectament, considerant l'extrema dreta com un problema de seguretat de primer ordre. L'últim informe de seguretat alemany desvela, de fet, que els assassinats d'extrema dreta són superiors als comesos pels gihadistes».
Malgrat que l'extrema dreta instal·lada a la Unió Europea no faça crides d'assalt dels parlaments estatals en cas de perdre les seues eleccions domèstiques, el nivell d'agressivitat verbal i el discurs de la il·legitimitat creen, segons coincideix Fernández, «el clima per a l'actuació dels anomenats llops solitaris». La detenció a l'Estat espanyol d'un franctirador i militant feixista que pretenia assassinar el president espanyol Pedro Sánchez n'és un exemple. «De manera particular, em preocupa la capacitat i la implicació de les forces armades, dels cossos de seguretat, dels serveis d'intel·ligència i del sistema judicial per perseguir determinats cercles o individus ultradretans. I em crea preocupació perquè, tradicionalment, aquestes forces compten amb un arrelament més gran sobretot a les forces de seguretat i a l'exèrcit, i també a la judicatura i, fins i tot, en alguns elements dels serveis d'intel·ligència», reflexiona, per afirmar: «Seria igual d'absurd que hi haguera gihadistes en un servei d'intel·ligència que ultradretans».
«Al Brasil, va arribar-se a l'assalt de les institucions perquè s'havia donat un procés de polarització impermeable, d'uns sectors afins a Bolsonaro que són impermeables als discursos dels adversaris polítics, als quals se'ls desposseeix de la seua legitimitat. Encara més, se'ls havia convençut no sols d'un frau electoral inexistent, sinó que representen un perill per a la democràcia perquè implantaran una dictadura comunista o totalitària. D'aquesta manera, estan disposats a qualsevol cosa, com ara assaltar les institucions brasileres», desgrana aquest professor de ciències polítiques de la Universitat Carles III de Madrid i expert en forces ultradretanes, el qual es pregunta amb temor: «Nosaltres parlem d'atac a la democràcia i a la llibertat, però la dreta radical fa el mateix discurs, tot i que amb fonaments falsos. Si es parlen idiomes polítics diferents, com podrem establir un mínim diàleg?».
«Salvar al soldat democratacristià»
L'estratègia de l'extrema dreta, però, busca posar contra les cordes la dreta clàssica. «El propòsit de Vox i de la resta de forces homologables a la Unió Europa no és establir, de moment, règims feixistes, sinó ocupar el rol polític que desenvolupa la dreta clàssica, o les antigues formacions democratacristianes. Tant Vox com ara els polonesos de Llei i Justícia o Germans d'Itàlia s'integren al grup europeu dels Reformistes i Conservadors, que van ser fundats pels toris britànics. Aquesta família es caracteritza per uns plantejaments força radicals, però busquen conservar una certa aura de respectabilitat. El seu propòsit és mantenir-se ferms en un discurs intransigent contra l'esquerra per comprometre la dreta tradicional, la qual sol dubtar entre mantenir-se en la moderació o assumir aquest llenguatge agressiu. Les contradiccions i les anades i tornades que provoquen a la dreta tradicional en els seus missatges és una font de vots per a l'extrema dreta», radiografia.
L'exemple seria l'actual líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, que va accedir al comandament dels conservadors amb una imatge de moderació i ha acabat sucumbint a un full de ruta més agressiu. «Tot i que habitualment solen guanyar les forces ultradretanes originals quan la dreta tradicional copia el missatge, l'èxit de la fórmula d'Isabel Díaz Ayuso ha provocat el canvi de rumb de Feijóo», analitza, per apuntar «la necessitat de donar un espai de seguretat als partits democratacristians, amb la meta d'evitar que siguen arrossegats per posicions d'extrema dreta dintre de la batalla política». «Cal salvar al soldat democratacristià per salvar la democràcia», reitera. Tot un tractament de xoc per preservar la salut d'una democràcia sovint emmalaltida pel virus ultradretà. Brasil ha estat l'enèsim símptoma.