Diana Morant, secretària general del PSPV-PSOE, concedeix a Levante-EMV la seua primera entrevista com a candidata a la Generalitat. El titular de la conversa és el següent: «Yo decidiré cuándo la Comunitat Valenciana será mi prioridad única y exclusiva». Dolguts pel gol en pròpia porta, des de la direcció del partit sol·liciten la revisió en el VAR. Afirmen que la seua líder no ha pronunciat aquestes paraules. Acusen els periodistes d’estar en fora de joc.
Connectem amb la sala VAR. Aquesta és la repetició de la jugada: «Soy candidata/vecina/ministra/medio alcaldesa… De momento, candidata-ministra. De momento», diu ella. «¿Y cuándo llegará el día en el que la dedicación a la ciudad [la periodista volia dir Comunitat] será completa? ¿Ya tiene fecha?». I Morant contesta: «Yo defiendo y lo defiendo con convicción —si no fuera así, no sería candidata y ministra— no solo que sea compatible, sino que es bueno para la Comunitat Valenciana, tener a la secretaria general del PSPV y a la candidata sentada en el consejo de ministros. Por un tema que la gente entenderá en seguida, por influencia. Pero es verdad que no me gustaría que la convocatoria electoral fuera la que decidiera por mí. Voy a tomar la decisión yo, por mí sola, y habrá un momento en que vendré a dedicarme al 100%... Cuando esté convencida de que ya no es suficiente con ser ministra en el consejo de ministros y que tengo que venir, y que la gente tenga la percepción y el convencimiento de que mi prioridad única y exclusiva es la Comunidad Valenciana».
Hi ha fora de joc? És gol legal? Cadascú tindrà la seua opinió. L’única veritat incontestable és que Morant, des del 22 de març de 2024, juga en dos equips: a la selecció espanyola i al seu club. I a diferència del futbol professional, en el seu cas la dedicació a l’equip espanyol li consumeix bastant més temps que la del PSPV. Ser ministra no és una cosa d’anar per casa. Malgrat que siga una cartera menor, li obliga a invertir massa hores a Madrid, a viatjar per les diverses comunitats autònomes i a acudir periòdicament al Congrés… Encara que les sessions del Congrés, en la legislatura actual, no tinguen molt més contingut que les del Tribunal de les Aigües.
«Que Morant no dedique als valencians el 100% del seu temps es tradueix en absències tan significatives com la de la presa de possessió del nou rector de la UV»
Ser ministra, això sí, li proporciona un estatus important cada vegada que acudeix a un acte públic al País Valencià. Res a veure amb els dos anteriors secretaris generals del PSPV que van liderar l’oposició, l’alcalde Jorge Alarte i el diputat Ximo Puig, que semblaven els components d’El Último de la Fila. Quan Morant agafa l’AVE i torna a casa, sempre té garantida una butaca a la llotja. A voltes, però, l’agenda no li permet ocupar-la. Per exemple, en la presa de possessió del nou rector de la Universitat de València, Juan Luis Gandía, on la seua absència va resultar especialment significativa. Hi eren el president de la Generalitat i l’alcaldessa de València, Juanfran Pérez Llorca i María José Català, però no la ministra valenciana d’Universitats i secretària general del PSPV. Aquell dia es trobava a Múrcia, on es concedia el Premi Princesa de Girona d’Investigació.
Que Morant no estiga dedicant als valencians el 100% del seu temps es tradueix en buits tan incomprensibles com aquest. Que la imatge de Morant estiga tan lligada a Pedro Sánchez tampoc no li convé gens. Forma part d’un executiu que té com a únic leitmotiv esgotar la legislatura. L’últim pressupost aprovat pel Ministeri que dirigeix Morant es remunta a desembre de 2022. La sensació de paràlisi és absoluta i l’únic argument que la prolonga és el d’evitar un Govern estatal de PP i Vox. A canvi, tot siga dit, d’implantar aquesta fórmula a totes les autonomies excepte la catalana, la basca i la navarresa. És previsible que els altres dos territoris sense la dreta en el poder —la Castella-la Manxa del díscol Emiliano García Page i l’Astúries que encarnava la resistència obrera— passen a tenir-la després en la cita electoral de 2027.
Convençut que el seu Govern és la versió moderna de La Résistance, Sánchez va decidir enviar a les batalles autonòmiques a la seua vicepresidenta i ministra d’Hisenda —l’andalusa María Jesús Montero—, a la portaveu i ministra d’Educació —l’aragonesa Pilar Alegría— i a la valenciana Morant. Va fer-ho com el multipropietari que ven el cortijo, la masia i l’apartament de la platja per a apostar tots els diners en el casino. Una experiència que ja s’ha demostrat ruïnosa en els dos primers casos.
Contemplar la política autonòmica des de La Moncloa distorsiona la realitat. Això explica que, a les pàgines de Levante-EMV, Morant defense les bondats d’un superdiumenge com ja va fer mesos enrere en una entrevista a la cadena SER. Per tal de complaure el seu màxim referent polític o per convicció personal, la secretària general del PSPV avala la convocatòria unitària de totes les eleccions el 23 de maig de 2027. És probable que tant l’alcalde de Gandia —o mig alcalde, si tenim en compte que ella es declara «medio alcaldesa»— com la resta de primers edils socialistes valencians hagen sentit un calfred en llegir el desideràtum.
Contemplar la política estatal des del País Valencià proporciona una mirada alternativa. Ben diferent. Resulta injustificable, per posar un altre exemple, que Sánchez només visitara de manera fugaç la zona zero de la dana el 3 de novembre de 2024. No va retornar a les zones més afectades en els 100 dies posteriors ni en els 400 i no ho ha fet quan ja han transcorregut més de 600 dies del pitjor desastre humanitari des de les inundacions de Catalunya de 1962. Des del punt de vista material, directament ningú no recorda una desfeta homologable. El volcà de la Palma, amb un sol mort i una afecció molt inferior sobre el territori, va merèixer una dotzena de visites de Sánchez.
«Crida l’atenció que la presència de Morant al consell de ministres no haja servit perquè el president espanyol mostre el seu caliu en persona al poble valencià»
Crida l’atenció que la presència de Morant al consell de ministres no haja servit perquè el president espanyol mostre el seu caliu en persona al poble valencià. Crida l’atenció que, com a secretària general del PSPV, permetera que Sánchez no contestara les dues cartes enviades per l’anterior president valencià, Carlos Mazón, instant-lo a crear una comissió mixta Estat-Generalitat en favor de la recuperació. Crida l’atenció que Morant també es negara a parlar per telèfon amb l’anterior vicepresident segon valencià, Francisco José Gan Pampols, perquè considerava que pretenia netejar la imatge del cap del Consell. I crida especialment l’atenció que decidira establir un cordó sanitari de tal calibre amb el Govern valencià sense presentar una moció de censura a les Corts. Ni centenars de milers de persones als carrers no van estimular-la a fer-ho. Unes manifestacions en què no va prendre part, precisament, per la seua condició de ministra. No era estètic.
La sensació és que Morant sempre va prioritzar el xoc frontal amb la Generalitat. I per a seguir una estratègia d’aquestes característiques, certament, tampoc no calia tenir una valenciana asseguda al consell de ministres. El dia a dia ja ens ofereix aquesta classe de política.
«El moment històric exigia un altre tarannà, més audàcia política, més valentia i alguna renúncia dolorosa… Alta política, vaja»
El moment històric exigia un altre tarannà, més audàcia política, més valentia i alguna renúncia dolorosa. Alta política, vaja. Qui liderava el PSPV i volia presidir la Generalitat no podia quedar-se a Madrid. Havia de presentar la seua dimissió i estar al costat del seu poble. De contactes al més alt nivell, ja en disposava. Estava capacitada per a utilitzar-los tant dins com fora del consell de ministres. Per contra, ser percebuda com una aspirant a distància representava una rèmora. Una actitud que contrastava amb la implicació i l’empatia exhibides per Pilar Bernabé. Per això tanta gent ha reclamat que la delegada del Govern encapçalara la llista a les Corts.
El resultat de tot plegat és el que és: en la legislatura valenciana més convulsa que es recorda, amb la gestió més lamentable d’una tragèdia, el principal partit de l’oposició mai no ha liderat les enquestes. Ho hauria aconseguit d’una altra manera? Potser no, però no dedicar als valencians al 100% dels seus esforços i no aconseguir que Sánchez s’implicara a fons tenia un preu. Un preu elevat que els socialistes pagaran quan s’òbriguen les urnes.
Malinterpretada o no en el titular de l’entrevista, una cosa estava clara: la dualitat ministra-candidata comportava una sèrie de hàndicaps que es manifesten amb més nitidesa així que s’aproxima la contesa electoral. I és que, li agrade o no, ser ministra és l’oli, i ser candidata a la Generalitat, l’aigua. Dos líquids que convé no barrejar, perquè l’oli sempre queda per damunt.
