Sec. Contundent. Impactant. Terriblement mortal. El soroll del crani clevillat havia interromput la normalitat nocturna d'Alacant. A la plaça dels Estels, una de les ubicacions més emblemàtiques de la ciutat, la sang va tacar-ho tot de silenci letal. Miquel Grau, un jove de militància comunista i valencianista que havia nascut al Baix Segura, havia rebut una rajolada al cap. Com la resta de camarades amb els quals havia sortit aquella nit, Grau estava enganxant cartells per a la manifestació del 9 d'octubre de 1977, la qual es convertiria en històrica. Miguel Ángel Panadero, un militant de la formació feixista Fuerza Nueva de família adinerada i falangista, havia llençat l'objecte mortífer.
Entre els militants del Moviment Comunista del País Valencià que havien sortit als carrers d'Alacant per promocionar la mobilització de la diada valenciana, hi havia Llum Quiñonero. Periodista, exdiputada de Podem a les Corts Valencianes i actualment candidata de Més Compromís per la demarcació d'Alacant a les pròximes eleccions espanyoles del 10-N, ha bolcat tots els seus sentiments i la seua tràgica experiència per l'assassinat del seu company de lluita a Miquel Grau 53/1977 (Pruna Llibres, 2019). Una obra -amb aportacions de diverses veus en la part final, com ara Dèlia Amorós, Mariano Sánchez Soler, Carles Dolç o el Casal Tio Cuc- que narra de manera literària els orígens i la vida de Grau mentre contextualitza l'ambient polític de la transició al sud del País Valencià, marcat per l'agitació contestatària als carrers i la violència exercida pels nostàlgics de la dictadura franquista. A partir d'aquest relat íntim, EL TEMPS viatja per la biografia d'un jove víctima de l'odi covat a la serp feixista.
Al sud del sud
A Ràfol, un municipi tradicionalment agrari del Baix Segura, naixeria Miquel Grau l'any 1955. Seria el primogènit d'una llar humil que suportaria amb estoica resistència i pur esperit de supervivència les penúries econòmiques del franquisme. Disciplinat, conscient de la seua responsabilitat i treballador, va emigrar junt amb la seua família cap a Alacant durant l'inici de la dècada dels 60. S'instal·larien al barri de Les Carolines, més concretament al carrer de Tabarca. El pare trobaria treball a les Boleres Devesa; la seua mare ho faria a les tomaqueres de Mutxamel (Alacantí), una població connectada amb Alacant a través d'un vell tramvia.
Amb sis anys, Grau accediria al col·legi públic Manjón Cervantes, ubicat al mateix barri de Les Carolines. Posteriorment va matricular-se en l'Escola de Comerç. L'empitjorament de la salut del pare l'obligaria a combinar la feina i els estudis. Una vegada havia aprovat el batxiller elemental va trobar treball de dependent a una botiga de confecció per a homes que hi havia a la Rambla, al cor de la ciutat mediterrània. Grau exercia, en la pràctica, de pare. La malaltia del seu progenitor no deixava cap altre remei. Amb tot, la força d'aquella família era Josefina, la seua mare. Una lluitadora nata que mantenia ferma la unitat del nucli de la nissaga.
Estudiant universitari, reconegut per la seua qualitat humana i afiliat al Moviment Comunista del País Valencià arran del seu compromís de lluita per les llibertats i contra les injustícies, va passar l'any 1977 destinat a Ferrol. Havia de complir amb el servei militar obligatori. Embarcat en el vaixell Blas de Lezo i, fins i tot, amb rang de caporal segon, va rebre un avís en setembre d'aquell any. El xicot de la seua germana, el qual treballava a Correus, va avisar-lo mitjançant un telegrama d'una recaiguda del seu pare. L'agreujament del càncer de pulmó, junt amb els exàmens pendents que tenia a l'Escola de Comerç, van forçar la seua tornada al País Valencià.
.jpg)
Profundament enamorat de la seua xicota, germana de Quiñonero, tenia una ment farcida de fantasies i il·lusions. Somiava aconseguir la carrera, amb envellir junt amb la persona que aixecava les passions més prohibides al seu cor, amb canviar una societat que pretenia superar l'allargada ombra cruenta, sanguinària i terrorífica de quatre dècades insuportables de dictadura feixista. Per a obtenir la llibertat negada durant 40 anys pels acòlits del nacional-catolicisme, Grau va sortir a pegar cartells per promocionar una manifestació que reivindicaria la llibertat, l'amnistia dels represaliats polítics i l'autogovern del País Valencià.
L'homenatge incomplet
Aquell mateix dia Grau s'havia acomiadat de la seua germana Fini abans que marxara a treballar com a modista en un humil taller d'Alacant. Mentrestant, la seua mare venia de València esgotada per la salut maltractada del seu marit. Una tristesa, un cansament psicològic i una moral debilitada que pretenia combatre amb la presència del fill major. Només desitjava una abraçada de Miquel. Una abraçada que no es produiria. A Josefina, de fet, la tardança de l'hereu de la família va alertar-la. No estava quan havia arribat. Tampoc quan tots van marxar al llit. I això era força estrany amb Grau. La seua preocupació fou malauradament premonitòria. El soroll del timbre a la una de la nit va confirmar-ho.
A l'hospital, paral·lelament, el neurocirurgià Fernando Ruiz, qui estava de guàrdia, lluitava per salvar-li la vida. El seu cor bategava, però la seua consciència s'havia esfumat arran l'enfonsament de la cúpula cranial. Un particular l'havia traslladat a la Casa de Socors, des de la qual van derivar-lo a la Residència Sanitària de la Seguretat Social. Després de diverses intervencions quirúrgiques, Grau va passar a la Unitat de Cures Intensives. La gravetat era absoluta. De facto, estava mort en vida. Al quint dia, va faltar.
Ruiz, militant del PSPV, va adonar-se que Grau havia sigut víctima d'un atemptat. De fet, va personar-se al despatx de José Duato, aleshores governador civil d'Alacant. El metge volia traslladar-li la preocupació per l'extrema gravetat del pacient. Duato, tanmateix, va restar-li importància a tot plegat.
Al cap d'uns minuts d'aquell atac mortal contra l'activista comunista originari del Baix Segura, l'Alacant més compromès amb la democràcia va sortir al carrer «per protegir l'espai, les proves, els testimonis i per organitzar una resposta a la tragèdia», comenta al llibre Quiñonero. No s'ha d'oblidar que aquella zona cèntrica era perillosa per a les persones amb ideologies progressistes. Quiñonero, junt amb els altres companys que havien estat pegant cartells, Juan Ángel Torregrosa i Xavier Astor, van acudir a la comissaria per denunciar el crim. «Érem àmpliament coneguts per la nostra militància antifranquista. A la comissaria, totes les sospites es dirigien contra les nostres pròpies declaracions», relata. Només amb l'arribada de l'aleshores senador socialista José Bevià va canviar l'actitud de la policia espanyola.
L'assassinat de Grau va aixecar una onada de solidaritat inèdita. Nombrosos ciutadans d'Alacant amb fermes conviccions democràtiques van passar pel centre mèdic amb l'objectiu d'expressar el seu suport a la família. Als centres de treball, mentrestant, van fer-se recollides de diners per pagar l'acusació al judici. Fins i tot, els treballadors de les gasolineres de la família del criminal ultradretà van aportar fons. S'hi preveia un soterrament multitudinari, el qual es convertiria en un clam per la democràcia i la llibertat amenaçada.
La possibilitat d'un funeral d'aquestes característiques inquietava Duato. Transmetia neguit. Volia evitar de totes les maneres que el fèretre arribara fins al centre d'Alacant. I a conseqüència d'aquell nerviosisme, Quiñonero, Torregrosa i Ignasi Astor, germà de Xavier, van ser segrestats per la policia espanyola. A plena llum del dia, segons denuncia la periodista i actual candidata de Més Compromís. L'objectiu del governador civil era evitar que el taüt i el seguici de militants progressistes circularen pel centre de la ciutat. «Ens feia responsables del que passara, encara que nosaltres insistíem que l'única cosa que succeiria és que un seguici travessaria la ciutat com a mostra de dol i rebuig de la violència», explica al llibre Ignaci Astor.
«Duato no ens va permetre eixir fins que va estar convençut que nosaltres no teníem intenció de fer res per frenar la convocatòria, i que el nostre segrest podia empitjorar les coses», assenyala Quiñonero a la seua nova publicació. D'aquesta manera, i només sortir de les dependències del governador postfranquista, van sumar-se a un soterrar massiu. 8.000 persones van acompanyar el cos de Grau. «Miquel, germà, no t'oblidem», «Policia, assassina» o «vosaltres feixistes, sou els terroristes» foren alguns dels càntics d'una jornada amb un final trist. La policia, a l'altura de la plaça de Bous, va evitar que la multitud congregada passara. Els agents van col·locar el fèretre al cotxe fúnebre mentre els mobilitzats intentaven impedir-ho. Les forces de seguretat van frustrar la culminació de l'homenatge, el record a Grau en la mateixa plaça en la qual va ser assassinat.
Impunitat parcial
Tot i la presència de fiscals com ara Francisco García Romeu, exalcalde franquista d'Alacant i connectat a les altes esferes del règim feixista, Panadero va ser condemnat a 12 anys de presó. Juan María Bandrés, advocat basc i fundador d'Euskadiko Ezkerra, i el socialista valencià Ciprià Císcar foren els caps visibles d'una acusació particular que va quedar-se de pedra quan el Govern espanyol del democratacristià Adolfo Suárez va indultar parcialment el botxí feixista. Panadero només va complir quatre anys de presó.
Segons va destapar EL TEMPS, l'assassí de Grau va reciclar-se com a procurador a València. En aquell moment, exercia aquesta tasca per a entitats financeres com ara la CAM o el BSCH. També va administrar els negocis de gasolineres i assegurances que tenia una nissaga d'orientació ultradretana. Tot un exemple de la impunitat que ha caracteritzat el feixisme al País Valencià. Però que amb llibres, com l'escrit per Quiñonero, no queda sepultat per l'oblit que imposa el pas inexorable del rellotge i el calendari.