Els atemptats, els assalts a domicilis, els assassinats a militants esquerrans, els metrallaments d'edificis, els incendis de vehicles o les agressions a autoritats polítiques progressistes van marcar el paisatge de la transició valenciana. L'estratègia de tensió promoguda pels sectors reaccionaris i del blaverisme esquadrista al territori valencià va comportar l'assenyalament de tota iniciativa de caràcter valencianista, l'assetjament de les màximes figures de la cultura nostrada i el boicot a qualsevol anhel de construir un autogovern de primer ordre. Uns anys de terror ultra en els quals van comptabilitzar-se fins a 162 episodis greus, majoritàriament comesos per grupuscles nostàlgics del franquisme i d'altres caracteritzats per un odi a la normalització de l'ús social de l'idioma propi.
L'erudit i lingüista Manuel Sanchis Guarner, una icona de la cultura pròpia del País Valencià, fou víctima de la violència de la ultradreta i de l'antivalencianisme. En desembre de 1978, el savi valencià va rebre un paquet que contenia tres cartutxos de mig kilogram de pólvora premsada amb metralla, de cinquanta centímetres de llarg i seixanta d'ample. El paquet bomba va entregar-lo un jove a la seua dona. Revestit d'un paper d'una marca de torrons, semblava un regal nadalenc. Sanchis Guarner, però, va desconfiar-hi. Atès que el comissari de guàrdia de la policia espanyola era pacient del seu fill, les forces de seguretat van acudir-hi ràpidament per evitar l'explosió de l'artefacte. La família del lingüista va evitar l'assassinat a mans d'un paquet enviat, segons va narrar el seu descendent a À Punt Ràdio, per un ultra denominat «el legionari».
La investigació judicial i policial d'aquell intent d'atemptat, segons va descriure l'historiador Juan Luis Sancho Lluna a l'obra Anticatalanismo y transición política. Los orígenes del conflicto valenciano, 1976-1982 (Publicacions de la Universitat de València, 2020), fou exigua. «Tant les diligències [...] com les interlocutòries que van realitzar-se envers el paquet bomba a Sanchis Guarner foren resolts en pocs folis. Examinades les diligències judicials, destaca la manca d'impuls judicial», s'assenyala en aquesta obra, així com s'afegeix: «A aquesta anomalia, se suma, per una banda, el desinterès policial per emprendre una investigació que permetera la ràpida identificació, detenció i posada a disposició judicial dels sospitosos d'haver-hi participat en els fets delictius. I, per altra banda, els informes policials van ser elaborats sobre la base de la informació publicada en els mitjans de comunicació, sense que el jutge fos amonestat per la mala pràctica policial». Unes «irregularitats» que van completar-se amb l'assalt i sostracció d'important informació i proves del jutjat que investigava el paquet bomba contra Sanchis Guarner i altres actes de l'extrema dreta.
Aquell intent per assassinar l'erudit i la seua família era el punt àlgid d'un assetjament caracteritzat per les telefonades ofensives a la seua llar o per la intimidació que va patir en maig de 1978 quan diversos ultres d'ideologia feixista i blavera van irrompre al seu domicili després d'una manifestació contra l'emissió d'un programa de televisió sobre el poeta Ausiàs March. Els assaltants d'ultradreta van colpejar aleshores la porta de la seua casa, així com van vandalitzar amb missatges injuriosos la façana, les bústies i el sol de l'entrador de la finca. El marcatge virulent va completar-se quan l'extremista Pascual Martín Villalba, llavors líder del grupuscle ultra Grup d'Acció Valencianista, va afirmar sense cap mena de proves i com a element de l'estratègia de tensió que l'atemptat contra Sanchis Guarner «havia estat autorealitzat per recuperar notorietat».
Malgrat que el capitost ultra va ser condemnat en primera instància, la justícia va absoldre'l d'un delicte d'injúries i calumnies. Dies més tard de la notificació d'aquella resolució, Sanchis Guarner, un home d'ordre i que confiava en la justícia, va morir a causa d'un infart. El calendari marcava 16 de desembre de 1981. «Tal com diu Alfons Llorenç, van matar-lo a disgustos», expressa el seu fill, Manuel Sanchis Cabanilles, qui qualifica aquell judici contra l'aleshores líder del GAV com a «un espectacle penós». «No he entès mai per què tenien aquest odi contra el meu pare. Qui sap si pel seu pensament que qualsevol conflicte es podria resoldre raonant. Això feia que debatera, fins i tot, amb aquells que l'insultaven. Crec que aquella actitud enrabiava encara més als feixistes», afirma.
Sense haver rebut mai cap alta distinció de la Generalitat Valenciana, a pesar de ser un dels majors intel·lectuals que han nascut al País Valencià, l'aniversari dels quaranta anys de la seua mort ha comptat amb un reconeixement institucional limitat. La Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València ha programat durant aquesta setmana un simposi de cinc dies en el qual s'ha fet un homenatge a l'obra i el llegat de Sanchis Guarner. L'acte ha estat impulsat per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i el Centre de Formació, Innovació i Recursos Educatius del Plurilingüisme, dependent de la conselleria d'Educació, Cultura i Esport que encapçala Vicent Marzà, de Compromís. A la resta d'òrgans de l'administració valenciana, així com als comptes a les xarxes socials dels referents de les forces botàniques, no s'ha escrit gaires missatges per recordar-lo.
«Em sembla que des de fa temps es tracta d'amagar la figura del meu pare. No sé si és conscient o inconscient, però és una actitud que observe d'ençà que la Universitat de València, poc després de la seua mort, va organitzar un acte en el qual va retre's homenatge a Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés i Ausiàs March. La presència de March era estranya, no perquè no es mereix tota mena d'homenatges, sinó perquè el coetani d'aquella època, l'altra figura de la denominada santíssima trinitat, era Manuel Sanchis Guarner», denuncia el seu fill, qui lamenta que «pràcticament l'únic record que s'ha fet» n'ha estat un espai al programa Pròxima Parada d'À Punt Ràdio.
Un menysteniment de la seua figura que contrasta amb la seua dimensió intel·lectual i l'extraordinària aportació que va fer al manteniment, el prestigi i la vitalitat de la llengua pròpia del País Valencià. Amb una amplíssima bibliografia que abasta els camps de la lingüística, la literatura, la cultura popular, la història o l'etnografia, Sanchis Guarner va erigir-se en una icona cívica i cultural gràcies a la seua participació en obres com ara el Diccionari català-valencià-balear, estampar la seua firma a les Normes de Castelló de 1932 o pel seu llibre referencial La llengua dels valencians. «En 21 anys, va publicar una gramàtica, en la qual s'anticipava la tasca que desenvoluparia durant la seua vida: donar-li caràcter científic al valencià», assenyala el seu fill, qui destaca que «aquesta gramàtica va realitzar-la abans de la Guerra Civil».
«Va donar-li al valencià, que era una llengua popular i sense prestigi, serietat científica, una categoria universitària que no tenia», ressalta el seu descendent. «També va preparar el sistema educatiu valencià per a la docència del valencià. Si hi havia mestres que sabien donar classes en valencià, va estar gràcies a l'Institut de Ciències de l'Educació que va contribuir a impulsar», complementa. Tot un treball immens per la preservació, dignificació i normalització del català que des de les institucions, segons censura el seu fill, encara no s'ha reconegut «com cal».