El País Valencià de fa vint anys volava com una gavina per un cel immens de color blau PP. Tot era grandiloqüent: els grans esdeveniments, les obres faraòniques i unes dades econòmiques propulsades per tres lletres, PAI, que van convertir cada comarca en un viver de ciment. Tot era tan hiperbòlic com la manipulació de Canal 9.
Un esquirol podia travessar el territori, de punta a punta, botant d’un municipi governat pels populars cap a un altre. No era una hegemonia només política. Era una hegemonia sentimental. En primer lloc amb Eduardo Zaplana i després amb Francisco Camps, el PPCV va apel·lar a l’autoestima col·lectiva i va aconseguir que ser valencià fora sinònim de votar-los a ells. «Han d’escollir entre ser socialistes o ser valencians; jo els demane que siguen valencians», va arribar a afirmar el segon, a les Corts, en referència explícita al primer partit de l’oposició.
Als escons del davant, en efecte, imperava el derrotisme i una mena de síndrome d’Estocolm. Posem-ne un exemple. A penes dues abans de les eleccions de 2007, entrevistat per EL TEMPS, el secretari general del PSPV-PSOE, Joan Ignasi Pla, opinava així del PP valencià: «El cost de dotze anys de govern és baix, gràcies a la seua capacitat de penetració social i d’aixoplugar totes les idees sota un paraigua molt ample, concentrant tot el vot de centredreta… El desgast del PP no es percep, aquest és un fet inqüestionable».
Aquelles declaracions, en plena campanya electoral, denotaven el domini del relat per part dels conservadors. Feia 10 mesos del fatídic accident de metro de València, en què van perdre la vida 43 persones i van resultar-ne ferides 47, algunes de les quals encara arrosseguen seqüeles greus. Una tragèdia que va omplir tots els informatius televisius d’Europa, però que va tenir un cost electoral nul per als populars. L’aparell de propaganda que era RTVV va afanyar-se a sentenciar que s’havia tractat d’un accident «imprevisible», el procediment judicial no va depurar cap responsabilitat política i el caliu ciutadà als damnificats va ser escàs, gairebé gèlid.
La maquinària popular va blocar qualsevol intent de revolta. D’una banda, oferint indemnitzacions milionàries i llocs de treball als familiars dels afectats. I, de l’altra, silenciant el debat a la seu de la sobirania popular, amb una comissió d’investigació exprés —creada el 14 de juliol de 2006, deu dies després de la catàstrofe, i tancada el 4 d’agost d’aquell any— per on van desfilar persones convenientment alliçonades sobre què havien de dir i què no. La conclusió, gràcies a la majoria absoluta del PPCV, fou l’esperada: l’accident havia sigut «imprevisible» i «inevitable». El tancament a una velocitat de vertigen de la comissió en qüestió i la coincidència amb el període estival de vacances va soterrar per complet el debat sobre l’accident i les seues derivades polítiques.
Per al PPCV, els vents bufaven de cara. A tota vela. Els populars presumien d’haver «posat València en el mapa». El gran premi de Fórmula 1 pels carrers de València, la Copa Amèrica a la façana marítima de la ciutat i la Volvo Ocean Race al port d’Alacant eren tres dels grans esdeveniments que hi tenien lloc. També n’hi havia d’hípica, de tenis… Un megaplató tan immaculat com l’aparador al món que representava la Ciutat de les Arts i les Ciències.
La cirereta del pastís va ser, sens dubte, la visita del papa Benet XVI. Ara fa vint anys, l’alemany Joseph Ratzinger va visitar València per a participar en la cinquena Trobada Mundial de les Famílies. Un acte multitudinari —els populars van afirmar que aquells dies visitarien el cap i casal un milió i mig de persones— en què la corrupció també va deixar la seua petjada. No feia ni una setmana de l’accident ferroviari.
Les fonts més fiables, basades en càlculs aeris sobre el terreny, van quantificar en un màxim de 250.000 persones els assistents als actes centrals de la visita papal, celebrats al bell mig de la Ciutat de les Ciències. Això sí, quan l’oposició i alguns mitjans preguntaven al Consell i l’Ajuntament el cost que tindria la visita papal, la resposta era opaca. O tan ambigua com rotunda: «El que faça falta», segons va dir qui era alcaldessa de València, Rita Barberà.
Eren els temps en què el PPCV levitava i el deute valencià no parava d’augmentar. En 1995, els populars havien heretat una Generalitat amb un 6,3% de deute sobre el PIB, i una dècada més tard, en 2005, aquesta xifra ja s’elevava a l’11,6%. La ràtio deute-PIB més alt de tot l’Estat, seguit de ben lluny per Catalunya, que aleshores es movia en el 7,7%.
Entre 2002 i 2004, mentre la dèria urbanística semblava no tenir fi, el sector industrial valencià perdia 18.000 llocs de treball. La construcció i el turisme emergien com els dos grans pols de creixement. O com els dos únics, caldria precisar. Una altra dada a tenir en compte: entre els comptes públics de la Generalitat de 2003 i 2006, la Conselleria d’Infraestructures va perdre 23,3 punts d’increment pressupostari. Aquest departament a penes havia guanyat un 1,3% de pressupost mentre la resta de conselleries havien crescut una mitjana del 7,9%.
L’accident de metro del funest 3 de juliol de 2006 no va fer sinó evidenciar les mancances del sistema ferroviari autòcton. En paral·lel, els sobrecostos exorbitants de la Ciutat de les Arts i les Ciències, de l’empresa Ciegsa —encarregada de la construcció dels col·legis i instituts, que també seria esguitada per la corrupció— o de Radiotelevisió Valenciana (RTVV) —amb un pressupost que va arribar a ser de 270 milions anuals, prop de quatre vegades superior que el d’À Punt, ara— denotava quines eren les prioritats inversores reals.
La sensació d’un País Valencià imparable va aturar-se en sec amb l’esclat de la crisi financera iniciada en 2008. Les derivades de la fallida de Lehman Brothers van arribar a l’últim racó del planeta, però amb una virulència especial en aquells indrets que ho havien fiat tot al desenvolupament immobiliari intensiu.
Una oposició per a l’eternitat
Però ni els inicis de la crisi, que s’acarnissaria molt més sobre el País Valencià que no sobre unes altres autonomies, no van alterar el pessimisme atàvic d’una oposició que es pensava condemnada a ser-ho eternament.
Tornem, si no, a Joan Ignasi Pla. En març de 2009, prop de dos anys després de les eleccions de 2007 i quan feia un any i mig de la seua eixida de la secretaria general del PSPV, concedia una altra entrevista bastant eloqüent a EL TEMPS. Hi expressava els seus dubtes sobre la possibilitat de capgirar l’hegemonia popular: «Ni l’esquerra ha tocat fons ni el PP ha tocat sostre», era el titular d’aquella conversa. I l’exlíder socialista raonava aquest «fet incontestable» de la manera següent: «Per molt difícil que poguera semblar, s’ha produït un fenomen pel qual el PP s’ha situat al cor dels valencians. Han trencat qualsevol barrera ideològica i de caràcter polític. El PP ha aconseguit una cosa que semblava impensable: ha esdevingut el partit dels valencians». I tenia raó: als comicis de 2011, presentant-se com a imputat i a un pas d’anar a judici, Camps va batre tots els rècords: 55 dels 99 diputats de les Corts eren seus.
Un fenomen ben particular, com la CiU de Jordi Pujol o el PNB incontestable al País Basc. A l’entrevista, Pla defensava com a «símbol» el canvi de denominació del partit —Partit dels Socialistes de la Comunitat Valenciana (PSCV), en detriment de PSPV— per tal d’ajustar-se, deia, a la «realitat del país». Els socialistes acumulaven vora tres lustres a l’oposició i es veien absolutament incapaços de recuperar el poder. Cada vegada estaven més afectats per la síndrome d’Estocolm.
Pla se sincerava i admetia que el PPCV havia aconseguit modelar la societat valenciana a la seua mida. El País Valencià, explicava, «s’ha anat fent de dretes». «Als meus companys de Madrid els ho recorde tot sovint. Es pensen que ací tothom és republicà i d’esquerres. Mireu l’autoposicionament ideològic dels valencians a les enquestes del CIS i compareu-ho amb la mitjana espanyola. Aquest autoposicionament ha anat evolucionant cap al centredreta del 1995 ençà. Això indica que el PP ha fet bé les coses. Als companys de Madrid, doncs, els diria la frase d’un il·lustre empresari valencià que llegia a la premsa l’altre dia: “Ací tothom s’ha pensat que era ric!”. La gent se sent rica i vota els qui pensa que li garantiran aquesta riquesa, una tendència que la crisi encara agreujarà, perquè el PP ens identifica amb la desocupació i ens fa els responsables de la crisi».
El descarrilament en diferit
El PSPV contemplava el seu retorn a la Generalitat amb un escepticisme lacerant. Veien més factible l’arribada d’extraterrestres a la platja de Dénia que la del PSPV al Palau. De fet, va caldre la conjugació de tres factors de pes perquè el canvi es materialitzara.
Si el PP va abandonar la Generalitat i el Botànic va poder existir fou, en bona mesura, per la tenacitat infatigable d’uns familiars de les víctimes del metro que no van deixar d’exigir respostes
Per un costat, com ja ha quedat referit, que la crisi valenciana resultara més salvatge com a conseqüència de l’enfonsament del sector de la construcció, tot just el que l’havia projectada cap amunt en tots els indicadors. De sobte, tothom va comprovar que les cues a les oficines de l’atur eren molt més llargues a Castelló, València i Alacant que a la Corunya, Valladolid o Granada. Les implicacions en l’Administració autonòmica hi van anar de bracet, amb la pèrdua de les tres grans entitats financeres casolanes —Bancaixa, fusionada per força amb Caja Madrid i cinc entitats menors més; la CAM, venuda per un euro al Banc Sabadell, i l’icònic Banc de València, estendard de la burgesia indígena, venut per un altre euro a La Caixa— i de Canal 9 i Ràdio Nou, la televisió i la ràdio de titularitat públiques, clausurades després d’una nit tan penosa com esperpèntica que s’allargaria fins ben entrat el matí següent.
Les finances valencianes, fiscalitzades des de Madrid i al llindar de la intervenció, van forçar el Consell a efectuar retallades severes en àrees com l’educació i a renunciar als emblemes dels anys de vi i roses, com la Fórmula 1. Com en el conte de la Ventafocs, la Generalitat va passar de ser —o sentir-se— una princesa a convertir-se en una jove humil.
En segon terme, el contrast de la desfeta econòmica amb l’allau de casos de corrupció —Gürtel, Brugal, Fabra, Cooperació, Nóos, Càrtel del Foc, Imelsa…— resultava impúdic. Davant un panorama tan advers, en què la Generalitat a penes podia invertir diners, la sensació de saqueig sí que indignava el personal. Les gravacions telefòniques de la policia a segons quins representants polítics, les fotografies compromeses d’alguna alcaldessa amb l’amic empresari de torn i els judicis que s’albiraven a l’horitzó van impactar, per fi, en el subconscient d’una ciutadania que semblava anestesiada.
Molts ciutadans van entendre que el menyspreu a les víctimes del metro no havia procedit exclusivament de la Generalitat, sinó de la societat valenciana en conjunt
Ara bé, el còctel crisi-corrupció no hauria estat prou per a descavalcar el PPCV de la Generalitat sense la participació d’un tercer ingredient, i per partida doble: la consolidació com a actor polític de primer nivell de la coalició Compromís i la irrupció d’una força de tall estatal, Podem, que seria capaç de monopolitzar i canalitzar l’onada d’indignació covada a recer del moviment del 15M —l’any 2011— però que no va traduir-se políticament fins 2014 i 2015. L’aparició enèrgica de totes dues forces fou decisiva en la caiguda del PP. Aquell fenomen va tenir moments tan èpics com l’anomenada Primavera Valenciana, les samarretes reivindicatives de Mónica Oltra o el despertar col·lectiu —una sort d’autoflagel·lament— que va significar la descoberta del modus operandi del PP envers les víctimes del metro. El gran treball de Salvados, el programa de La Sexta presentat per Jordi Évole, amb l’ajuda inestimable de la cooperativa audiovisual valenciana Barret Films i la investigació impagable duta a terme per la periodista Laura Ballester a les pàgines del diari Levante-EMV, va esdevenir el veritable punt d’inflexió.
Una societat somorta, que havia obviat —en el millor dels casos— o havia girat l’esquena —en el pitjor— als familiars de les víctimes del metro, va passar a concentrar-se al costat d’elles de manera massiva cada dia 3. De la soledat més absoluta al caliu més reconfortant. La plaça de la Mare de Déu, escenari de tantes concentracions irrellevants sota la calor sufocant de l’estiu i la pluja inclement de l’hivern, va convertir-se en el quilòmetre zero de la recuperació de la dignitat d’un poble.
Si el PP va abandonar la Generalitat i el Botànic va poder existir fou, en bona part, per la tenacitat infatigable d’uns familiars de les víctimes del metro que no van deixar d’exigir respostes, malgrat el menyspreu reiterat de la principal institució del país. Molts ciutadans van entendre que aquell menyspreu no havia procedit exclusivament de la Generalitat, sinó de la societat valenciana en conjunt. D’ells mateixos.
Aquella actitud rebel va expressar-se als carrers i més endavant a les urnes. El PP mai va ser-ne conscient, però la seua estratègia oprobiosa de silenciar l’accident i els familiars afectats estava condemnada al fracàs. La seua prepotència tenia un preu. La seua insensibilitat, també. Tard o d’hora arribaria el moment. El descarrilament d’aquell comboi ferroviari comportaria —ni que fora en diferit— el seu descarrilament polític.