—Un cop vist el resultat, cal felicitar-lo, però què el va impulsar a traduir la Ilíada i l’Odissea? No va pensar en cap moment que era una temeritat?
—Sí, sí que ho vaig pensar. Són textos que fan molt respecte, per no dir que són els dos textos que fan més respecte de la literatura antiga (potser seria més temerari traduir Píndar). Però tenia un impuls molt clar per traduir-los. Els poemes homèrics sempre m’han agradat molt; sempre m’han atret i en el cas de la Ilíada era clar que faltava una Ilíada en vers modern en català...
—Sí.
—L’impuls primer va ser aquest. Algú s’hi ha de posar. Jo en tinc ganes; crec que en sé prou... Endavant. I un cop feta la Ilíada era molt temptador fer l’Odissea, tot i que d’Odissees n’anem més ben servits perquè hi havia la de Riba, naturalment; n'hi ha la d’en Mira, que és molt recent... Però era el pas lògic.
—Quan diu que sempre li han agradat els poemes homèrics, parlem d’abans que estudiés grec. Va ser abans l’Odissea o el grec?
—La Ilíada, que vaig llegir a catorze anys perquè era a casa (la segona traducció de Balasch): per un lector de catorze anys allò és bastant complicat, però, tot i així, em va agradar; em va interessar molt... La llengua era un obstacle, però el vaig anar trampejant i als quinze em vaig llegir l’Odissea d’en Riba. En aquest cas, la llengua també era difícil però era tan fascinant, al mateix temps, que vaig quedar atrapadíssim. I suposo que va ser un dels motius que em van portar a estudiar Clàssiques posteriorment. Perquè, clar, estem parlant de l’ESO...
—És clar.
—Jo sempre havia sigut clarament de lletres...
—Queda clar. Amb la Ilíada i l’Odissea a quinze anys era de l’equip de lletres. Però fixi’s quins quinze anys següents més ben aprofitats. Als catorze llegia la Ilíada i quinze anys després, als trenta, ja la traduïa...
—Sí, menys i tot, perquè la traducció va sortir poc abans que jo tingués trenta anys, però la vaig traduir mentre tenia 28 i 29.
—Era passió per les històries homèriques des del començament? Què l’atrapa primer, les històries de la Guerra de Troia, la tornada d’Odisseu?
—Crec que l’Odissea és la que em va atrapar més, perquè, a més, és lògic que passi. L’Odissea, d’entrada, és molt més amable, més atractiva que no la Ilíada, que és un poema abrupte, difícil, costerut... Va ser primer l’Odissea. També va fer molt la traducció (sempre fan molt, les traduccions), perquè la de Balasch posava més dificultats que altra cosa i no se’n treia un gaudi estètic extraordinari. En canvi, en el cas d’en Riba, la llengua mateixa era interessant i atractiva, i em va ajudar a entrar-hi molt més. Tot plegat fa que l’Odissea sigui d’entrada més amable. És cert que això ha anat evolucionant i, en arribar a la carrera, en poc que vaig saber prou grec per llegir l’original, el vaig llegir. Llavors, amb vint anys —que ja no són quinze—, ja el llegeixes diferent i és quan la Ilíada em va atrapar definitivament. Vaig veure tota la profunditat tràgica de la Ilíada que l’Odissea no té (és una altra cosa, una altra mena de narració). He anat passant èpoques de tot. Ara, naturalment, estic plenament de la banda de l’Odissea.
—Diu que l’Odissea no té aquella profunditat tràgica. Potser perquè incorpora més històries diferents, més breus, com avançant la novel·la més moderna?
—En certa manera...
—Què té l’Odissea que encara pot atrapar gent de quinze anys...?
—El mateix que em va atrapar a mi. Justament aquest caràcter variat. Des de bon principi, comença com les aventures de Telèmac per saber coses de son pare. No sé fins a quin punt el lector d’aquesta edat es pot identificar amb el Telèmac que està deixant de ser un nen i començant a comportar-se com un adult, agafar les regnes de la seva vida. I de seguida passem a les històries d’Odisseu, que també són aventures en un lloc fantàstic. Crec que els dotze primers cants atrapen moltíssim. I deixar-se emportar és fàcil... La segona part és molt diferent: de sobte, s’alenteix moltíssim, quan Odisseu arriba a Ítaca; però també hi ha les històries d’Odisseu disfressat de captaire i inventant-se tot de mentides sobre les seves aventures; el personatge de l’Eumeu, que explica també la seva història (que havia estat un príncep, que l’havien raptat, etc.)... Són històries dintre de les històries que fan que la segona part també tingui molta gràcia. I, al final, l’acceleració gradual fins a la venjança, fins que es precipiten els esdeveniments, té un ritme que ens arrossega. Crec que tant el lector de quinze anys com els de setanta hi poden trobar tot això. L’Odissea té aquesta varietat tan gran que no cansa gens.
—La sensació de les seves traduccions és que són més fàcils d’entendre que les altres. El cas de Riba és curiós perquè, si el domini del català era total, la dificultat del text deu implicar que no dominava tant el grec, oi?
—No, Riba en sabia molt de grec. De fet, l’estranyesa que pot provocar-nos la seva traducció o la distància que trobem amb el text és precisament que tradueix l’Odissea en termes «de poesia pura», que és el que ell mateix explica en la segona edició. En cap cas ho planteja com una novel·la o una narració; és bàsicament un poema. Per tant, ell fa una cosa contradictòria —de fet, però que és fàcil caure en aquesta contradicció—, que és, d’una banda, buscar una llengua molt genuïna (amb mots molt populars), però al mateix temps crear estranyesa. En l'opció de trobar el punt mitjà entre mostrar de lluny i acostar-se del tot, en Riba vol mostrar de lluny. Però no és per falta de coneixement del grec, sinó pel contrari: de vegades, l’estructura del grec, se l’emporta; vol mantenir un ordre de paraules que, en català, no funciona. O vol reflectir molt bé certes partícules del grec que donen informació: el grec té partícules monosil·làbiques que donen informació sobre la frase (són explicatives o il·latives). Riba intenta reflectir-ho també, però de vegades de maneres massa aplicades —no sé si mecàniques. Per exemple «el que és jo» que apareix moltíssim vol traduir l’ego gue, que vol dir «si més no, jo», o «si més no, a mi». Però Riba fa servir sempre l'expressió «el que és jo» i carrega una mica. Nosaltres ara no la fem anar tant. Possiblement és més del temps de Riba que del nostre, però tampoc llavors no s’usava tan sovint com ell ho fa servir.
—No.
—Però no és falta de coneixement del grec. És que, de vegades, es vol aproximar tant al grec que queda una cosa una mica forçada en català. Jo no tenia aquesta intenció. Sí que volia fer servir una llengua genuïna; una llengua molt arrelada al cervell, més que res perquè el lector tingués la sensació de familiaritat que devien tindre els oïdors en l’època dels poemes homèrics. Aquests textos eren una llengua molt diferent de la que parlava la gent habitualment. La llengua de l’èpica era una llengua una mica artificial, feta de molts dialectes i amb arcaismes, però també és veritat que era una llengua familiar, perquè els poemes homèrics eren conegudíssims, eren la base de l’educació, es recitaven a grans festes, etc. És una llengua estranya —morfològicament estranya dintre del grec—, però al mateix temps és molt planera: no hi ha complicació sintàctica: no hi ha subordinades dins de subordinades i la narració també és molt plana, molt directa. Crec que la manera de reflectir això en català era tirar cap a aquesta llengua familiar, més arrelada.
—És clarament més comprensible per al lector, tot i mantindre els versos, una combinació que té molt valor i que permet entendre-ho tot...
—Es tractaria d’això...
—És clar. Després d’haver traduït l’Odissea i la Ilíada, aquesta versió que Homer seria més aviat el transcriptor d’un poema èpic que els poetes anteriors s’havien encarregat de memoritzar s’aguanta? No continua sent molt mésque memoritzar? A més, en cada text, si més no, hi ha coherència d’estil, oi?
—És una qüestió molt espinosa. I no tinc una opinió molt formada. Hi ha arguments per a tots els gustos. Hi ha qui sí que hi veu la mà d’un autor, un autor que aprofita materials molt més antics, amb antiguitat de segles dintre d’una tradició oral. Però fa de mal dir. També hi ha arguments en contra. En tot cas, aquest autor podria ser un poeta genial que els agafa i els hi dona consistència o un poeta normal, no especialment genial, que fa servir materials molt bons. Un dels arguments que es posa a favor d’un Homer —una ment ordenadora— és la trama: la trama de l’Odissea està molt ben pensada, tot quadra, hi ha aquests flashbacks... però ves a saber per què en realitat potser això entrava dins de l’estil formulat, potser certes trames també eren formulats dintre de la literatura oral.
—Després de traduir-ho, no ha arribat a cap conclusió personal?
—Tinc més dubtes que mai [Riu]. De vegades penses, «aquí hi ha una persona», però en un altre fragment veus que s’han ajuntat moltes coses diferents i no sembla que s’hagin volgut llimar algunes aspreses. Tot i que en un context de literatura oral, és una mica igual: La gent no recorda exactament el que s’ha dit 2.000 versos abans. És una qüestió fascinant, però no tinc un parer massa format. De fet, com que soc una mica romàntic, la idea de l’obra anònima, popular, fruit d’un seguit de gent al llarg dels segles em continua seduint bastant. Però entenc els arguments a favor d’un poeta.
—I hi ha prou semblances o diferències entre la Ilíada i l’Odissea per parlar d’un sol autor?
—De fet, un dels arguments a favor d’un autor de l’Odissea és que sembla que hi hagi una mena de contraposició amb la Ilíada, que es faci com un contrapès. A mi, el que em costaria més d’entendre és que tant la Ilíada com l’Odissea fossin tots dos de la mateixa persona. No ho acabo de veure, perquè són enormement diferents.
—Homer, com a autor de les dues obres, no pot ser?
—A mi em grinyola. No tinc arguments definitius. Però l’Odissea dona una idea de modernitat, de ser una cosa més nova que la Ilíada, però considerablement més nova, amb generacions de diferència. Sempre es pot reciclar la teoria de Longino a Sobre el sublim, que deia que a l’antiguitat ja hi havia qui dubtava que la Ilíada i l’Odissea fossin d’un mateix autor. Longino no hi està d’acord, però diu que la Ilíada és una obra de maduresa i l’Odissea una obra de senectut —que ja la va fer de molt gran. La Ilíada l’hauria escrit amb trenta anys i l’Odissea molt de temps després.
Però jo prendria partit pels altres: si cadascun d’aquests poemes és obra d’un poeta (que ja és discutible), no crec que siguin la mateixa persona ni del mateix moment històric.
—En el seu text exposa tres petits problemes a la traducció, tres opcions que ha pres i que vol explicar (una sobre les espècies d’arbres i ocells; l’altra dels noms parlants que havia de traduir o no, i una altra sobre els jocs de paraules amb Odisseu). És possible que aquests siguin els dubtes més difícils en la traducció de l’Odissea?
—No, són exemples. No volia fer un epíleg llarguíssim exposant tots els problemes, perquè no es tractava d’això. I hauria estat més aviat una tesi doctoral. Em va semblar que aquests tres eren prou interessants.
—I ho són.
—Però, de dificultats, n’hi ha pràcticament a cada vers. A tots m’hi havia d’aturar, pensar i tirar endavant. És una traducció que fa pensar molt, i fa dubtar i fa donar voltes a moltes coses.
—Com treballa la traducció? Va comparant amb altres traduccions o només quan hi ha una ensopegada molt forta?
—De fet, ni amb les ensopegades. Les traduccions catalanes les evito completament quan estic traduint jo. No he obert ni la d’en Riba ni la d’en Mira ni la d’Alberich en prosa, tampoc. El que sí que tenia era, a banda del text grec, és un comentari filològic, però això no t’ho tradueix, et comenta les dificultats que hi ha i les diverses opcions que donen els filòlegs. En algun punt especial controvertit —que té més d’una explicació— em mirava les traduccions, però no a cap llengua romànica sinó al grec modern. Això m’ho he permès perquè he pensat que no m’influiria lingüísticament —no em suggerirà paraules—, però al mateix temps és una manera interessant de veure-ho. I em mirava sobretot una traducció que van fer Kazantzakis i Kakridis perquè és molt bona, és la que es llegeix a les escoles, als instituts grecs i té la combinació de Nikos Kazantzakis —que era novel·lista i poeta, tota una figura de les lletres gregues— i Ioannis Kakridis, un filòleg especialment reconegut a Grècia i a fora. Kakridis posava l’erudició i Kazantzakis, la llengua i la poesia.
—Ara Llibres, del mateix grup que La Casa dels Clàssics, ha publicat la versió modernitzada i prosaica de Stephen Fry un mes després de la vostra. És un tret al peu o una jugada mestra?
—Són qüestions editorials sobre les quals no tinc molta idea. Em sembla que està bé que hi hagi de tot. Entenc que el del Fry és una altra cosa...
—És una reescriptura gens fidel...
—Sí, a més explicant altres coses. No crec que una cosa perjudiqui una altra. Són absolutament diferències. No sé si és una jugada mestra, però crec que no és un tret al peu.
—De moment no li ha fet mal: l’Odissea seua, de vostè, està entre els llibres més venuts des de fa unes quantes setmanes. La Ilíada va anar molt bé. Potser ha influït.
—Potser sí. Portàvem l’embranzida de la Ilíada. I desenganyem-nos: la pel·lícula del Christopher Nolan hi fa molt. És l’estiu de l’Odissea. Però si ha de servir perquè la gent llegeixi llibres i en llegeixi la de debò, benvinguda sigui la pel·lícula també.
—I tant. I és de Nolan.