Setmana Guillem Agulló

Toni Gisbert: «La policia no va protegir una manifestació legalment comunicada d'una minoria violenta»

Toni Gisbert (Alzira, Ribera Alta, 1967) és el secretari d'Acció Cultural del País Valencià. Com a veu de l'entitat a favor de la llengua, va exercir com a portaveu de l'acusació popular al judici del crim de Guillem Agulló. Una tasca que va repetir quan va crear-se la plataforma Acció Popular contra la Impunitat, que va personar-se a l'Operació Panzer. Historiador de professió, va viure, com a organitzador de la mobilització i veu de la comissió 9 d'Octubre, les agressions feixistes al passat 9 d'Octubre. EL TEMPS conversa amb ell sobre la figura d'Agulló, l'extrema dreta i les accions que s'han fet al País Valencià per combatre la violència ultradretana.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

-Que va suposar l'assassinat de Guillem Agulló?

Fou un sotrac molt fort. Tots érem 25 anys més joves i veníem de l'època de la transició, en la qual hi havia hagut un nivell de violència política important al País Valencià. Amb tot, un mort no era un fet habitual. I, a més, sent jove. Ens va deixar sorpresos, aturats, dolguts. Fou una barreja de sentiments. Al seu torn, però, va significar un clam de «no pot tornar a passar». De dir: «si això es normalitza, podem esperar qualsevol cosa». I, per tant, també va significar un revulsiu.

-En aquell moment, hi havia cap mena de xarxa de col·lectius que treballaren units contra el feixisme?

Hi havia col·lectius d'aquest tipus, però no una xarxa antifeixista. L'assassinat de Guillem, però, va canviar-ho. Moltíssima gent va començar a col·laborar de manera formal en una mateixa direcció. Ens movíem per l'absoluta consciència, i insistisc, de si es normalitzava l'assassinat polític d'un jove, a continuació podria passar qualsevol cosa. Teníem clar que calia reaccionar. En cas contrari, podien haver-hi moltes víctimes potencials. Ara bé, arran de l'assassinat de Guillem no va néixer una xarxa antifeixista. Es tractava d'una xarxa formal o informal de molta gent, entre la qual hi havia diferències amb la ideologia d'Agulló, que volia plantar cara, denunciar i dir ja n'hi ha prou. Era, fins i tot, una mobilització en defensa pròpia. Hi havia gent independentista, nacionalista, feminista, ecologista o, simplement, demòcrata. Va recollir un sentiment d'indignació.

-Va articular-se d'alguna manera tota aquesta mobilització?

El primer que calia pensar era quines accions realitzar des del punt de vista judicial. Ho vam fer, i cal remarcar-ho, amb una premsa a la ciutat de València que, en els millors dels casos, no era gens favorable. Ho lamente molt, però s'ha de continuar recordant el paper que va jugar Las Províncias amb una actuació molt poc ètica, molt poc professional i absolutament tergiversadora. La preocupació era, per tant, com fer arribar la denúncia. Vam acordar utilitzar el procediment judicial per tal d'evidenciar les incongruències del que havia passat, tractant-se d'un grupuscle feixista conegut i de la manca de treball i professionalitat de les forces de seguretat de l'Estat. He de recordar que la Guàrdia Civil va detenir als amics de Guillem i no als dels assassins, per citar un exemple.

-Quin col·lectiu va encapçalar aquella participació en el judici?

Maulets, l'organització juvenil en la qual militava Guillem Agulló. I és aquest col·lectiu qui decideix personar-se com a acusació popular. Això obre la possibilitat perquè moltes altres entitats, partits o sindicats s'hi sumen, i ho fan. Algú havia de fer de portaveu de l'acusació particular, que era de Maulets i d'altra gent, i aquest paper en toca fer-lo a mi. Per tant, l'assassinat de Guillem Agulló no és un fet que afecta exclusivament a la família perquès és un crim polític que està evidenciant la impunitat amb la qual actuen els grupuscles feixistes. Es tracta, per tant, d'una de les primeres experiències que hi ha en aquest sentit.

-Com va dividir-se aquest treball d'acusació particular? La voluntat era d'anar més enllà del judici: de conscienciar sobre la violència feixista a València.

Treballem, com bé has dit, en dos fronts: el judicial i el social, és a dir, fent consciència de la connotació política de l'assassinat polític, i que determinats mitjans intentaven negar. També volíem fer pedagogia sobre l'absoluta deixadesa per part de les forces de seguretat de l'Estat, ja que el grupuscle feixista de Marxalenes era conegut prèviament i posteriorment. Encara més, nosaltres aspiràvem a investigar més enllà del grupuscle assenyalat. Aquesta gent tenia relacions amb determinats grups feixistes i persones. Tot aquest entramat, malauradament, no es va voler investigar.

-Quins grupuscles eren?

Hi havia un submón marginal, que era minoritari, però que actuava durant aquell període amb molta impunitat. I que després es reprodueix. Quan naix la plataforma d'Acció Popular contra la Impunitat per denunciar l'operació Panzer, que és la segona experiència més consolidada després de la personació al judici de l'assassinat de Guillem, ocorre el mateix. Tornem a veure el cas d'un grupuscle feixista, que socialment és molt reduït i amb molt poca rellevància social. Però que té una perillositat extrema i és molt coneguda la militància feixista d'alguns dels seus membres. A Panzer, de fet, tornem a denunciar el mateix: que hi ha connexions que, com a mínim, són estranyes. Per exemple, els lligams amb alguns oficials de l'exèrcit espanyol, o com és possible que s'aconseguisquen determinades quantitats d'armes o munició. Uns fets que, com he dit, no s'investiguen. A partir d'aquest moment, naix la plataforma [en referència a l'Acció Popular contra la Impunitat]. L'objectiu era donar-li estabilitat a la tasca que estàvem fent.

Toni Gisbert, secretari d'Acció Cultural del País Valencià, va actuar com a portaveu de plataformes unitàries que van personar-se a diferents procediments com ara l'Acció Popular contra la Impunitat, que va fer-ho a l'Operació Panzer| Prats i Camps

-Com es gesta el naixement de l'Acció Popular contra la Impunitat?

En el cas de l'Acció Popular contra la Impunitat, ens trobem que hi ha una sèrie de partits i entitats que sistemàticament som víctimes d'atacs de violència espanyolista als nostres béns immobles i que les forces de seguretat de l'Estat no obrin cap investigació. I tampoc se'ns comunica res per part de cap tribunal o de la Fiscalia. Per una qüestió de defensa pròpia i de reivindicació dels drets més elementals, una sèrie d'associacions i partits ens coordinem per agrupar-nos. I centrem l'esforç en els casos que sorgeixen.

-De quina manera van coordinar-se les diferents entitats que integraven la plataforma? Eren més de 40. No era fàcil...

Ho hem fet focalitzant-nos en determinats objectius, com ara els diferents processos judicials, i a través d'un equip que comptava amb diferents professionals d'àmbits com ara la investigació privada, l'advocacia o la comunicació. A més, sempre hem intentat a través de la nostra personació en diferents procediments judicials evidenciar determinades contradiccions, per exemple, amb la qüestió de la impunitat. En el cas de l'Operació Panzer, vam denunciar que es tenia accés a armament militar. O en el cas de les agressions del 9 d'Octubre, l'actuació de la policia. És una fórmula molt pedagògica i efectiva. Ara bé, caldria una Fiscalia de Crims d'Odi que fera aquesta feia i que monotoritzara a través de fitxers aquestes persones perilloses. Dissortadament, però, no hi ha voluntat per posar-la en marxa.

-Més enllà del treball de les diferents organitzacions integrades a l'Acció Popular contra la Impunitat, has comentat que hi ha un cert patró de connexions que es repeteix.

Exacte! Reiteradament, i tot i ser els grupuscles reduïts, et trobes els mateixos noms, les sigles canvien i, fins i tot, al mateix assassí de Guillem Agulló, Pedro Cuevas, que sempre està lligat a grups d'extrema dreta. La sorpresa en tots aquests entramats marginals, de gent que sol moure's al lumpen, no es resol com un problema d'ordre públic per part de les forces de seguretat de l'Estat. I, per tant, gaudeixen d'una situació d'impunitat. Encara pitjor: no s'investiguen les connexions perquè puguen accedir armes o a determinats contactes.

-Un dels lligams més clars, però, és que els mateixos que insultaven a Guillem Agulló als estadis van participar en els aldarulls del passat 9 d'Octubre.

Sí, estem parlant d'una connexió de 25 anys. Ara bé, i com no em cansaré de repetir-ho, el problema del 9 d'Octubre no són els feixistes. De fet, foren un grupuscle molt minoritari, normalment de gent identificada i que, en alguns casos, fins i tot, han estat denunciats. El problema és novament la deixadesa de les forces de seguretat de l'Estat. Tant la policia espanyola com la Delegació del Govern espanyol a València no van garantir que es poguera exercir el dret a manifestació. O per dir-ho d'altra manera: no van protegir una manifestació legalment comunicada d'una minoria violenta.

-Una mostra, per tant, de la impunitat de l'extrema dreta al País Valencià?

Això és, sí. Torna a repetir-se la impunitat. I, de nou, serem les acusacions particulars i les entitats els encarregats de fer la tasca de presentar-se com acusació popular i denunciar aquests fets. Com deia abans: hi ha uns patrons que es repeteixen, és a dir, uns grupuscles feixistes minoritaris que compten amb impunitat policial i judicial.

-Quina responsabilitat té el València CF en els aldarulls del 9 d'Octubre? La seua graderia radical va participar d'aquells fets el passat 9 d'Octubre.

Molta. La violència i el feixisme als estadis pot tallar-se. El Barça va fer-ho amb els Boixos Nois.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.