Sueca, dissabte 20 de juny de 2026. Alberto Núñez Feijóo pren la paraula per a clausurar lʼesmorzar multitudinari convocat pel president provincial del PP, Vicente Mompó. En els llocs centrals de la primera fila, a Mompó lʼacompanyen els altres dos líders provincials —lʼalacantí Toni Pérez i la castellonenca Marta Barrachina— i el president de la Generalitat Valenciana i de la gestora que regeix el PPCV, Juanfran Pérez Llorca.
Pérez Llorca és lʼhome que el novembre de 2025, després de la dimissió de Carlos Mazón, va substituir-lo al capdavant del Consell i del partit per designació directa de Feijóo i del seu secretari general, el també gallec Miguel Tellado. Ara bé, si la cara és lʼespill de lʼànima, la de Pérez Llorca transmet inquietud, nerviosisme i una expectació insatisfeta.
La preferència número u del tàndem Feijóo-Tellado per a succeir Mazón era lʼalcaldessa de València, María José Català, venerada per lʼinfluent Esteban González Pons com el director Quentin Tarantino reverenciava el compositor Ennio Morricone. En efecte, a la sala noble de Génova pensaven que no hi havia cap millor alternativa que Català, però ella no estava disposada a acceptar lʼencàrrec i tenia un argument de pes: la seua eixida de lʼalcaldia de València multiplicava el problema per dos. Obligava a buscar-li un relleu sobre la marxa. Així doncs, sense una convocatòria anticipada de les eleccions que ampliara el ventall de possibles successors, lʼúnica eixida viable semblava Llorca.
Ara, vuit mesos després dʼhaver sigut investit president, la sensació generalitzada és que la cúpula estatal del PP no està convençuda de la decisió presa. És cert que Feijóo i Tellado no sʼhan referit a Llorca com un home de transició, però tampoc no han evidenciat que serà el cap de cartell del 23 de maig de 2027 ni el president del partit després dʼun congrés autonòmic que, de moment, està ajornat sine die. I una indefinició com aquesta, en una autonomia tan important, resulta pertorbadora. En especial, com és lògic, per a lʼinteressat.
Tornem a lʼacte Sueca. La cara de Pérez Llorca durant la intervenció de Feijóo deixa entreveure aquesta angoixa. El neguit, la mirada perduda, el somriure forçat. La inseguretat de qui no sap si el líder del partit farà referència a ell en el següent paràgraf. I no. Passen i passen els paràgrafs sense que Feijóo lloe lʼacció de govern que Llorca ha desgranat uns minuts abans.
Una indefinició com la de Génova, en una autonomia tan important com la valenciana, resulta pertorbadora
Feijóo llança titulars en clau estatal i circumscriu els missatges de caràcter local a només dos: la necessitat dʼestar «units» i de «treballar, treballar i treballar», el lema que es pot llegir al faristol. En acabar lʼacte, després de la tradicional foto de família, la presidenta de la Diputació de Castelló, Marta Barrachina, capta un selfie en què tots els dirigents territorials del partit posen somrients i Llorca agafa Feijóo del braç per a obrir-se espai.
Dues setmanes més tard, aquest divendres, Feijóo tampoc no hi donava pistes. En la seua visita a Castelló de la Plana per a participar en un acte sobre les diputacions, esquivava els dos grans interrogants que es mantenen oberts al PPCV: la candidatura a la presidència de la Generalitat i la data del congrés de la formació. Durant lʼesdeveniment, el diari digital Castellón Plaza capta una imatge encara més cridanera que la de Sueca: Llorca mira fixament cap a terra mentre Feijóo, al costat seu, dialoga content amb la presidenta de la Diputació de Castelló, Marta Barrachina.
La indefinició sʼestà prolongant cada vegada més, cosa que està fomentant la incertesa i alimentant les esperances dels qui no amaguen la seua ambició. No sols les de lʼexpresident Francisco Camps, ben conscient de no comptar amb cap simpatia a Génova. Els moviments de Mompó han sigut nombrosos i indissimulats les últimes setmanes. Quan li han preguntat per lʼenigmàtica candidatura a la Generalitat, el president de la Diputació de València i del PP provincial fins i tot ha afirmat que Pérez Llorca és una «opció». Una opció «òbvia».
Una declaració com aquesta altera els usos i costums del PP, una formació de jerarquia castrense en què el lideratge del president de torn no es qüestiona, encara més si ostenta la presidència de la Generalitat. Si Mompó es permet el luxe de dir que l’actual president de la Generalitat Valenciana constitueix simplement una «opció», és perquè la cúpula estatal del partit ho alimenta amb el seu silenci i la seua ambigüitat manifesta. Pérez Llorca assegura que rep «molts gestos» del partit cada dia, però ningú no els percep. El gest més valuós, la confirmació com a candidat en 2027, no acaba de concretar-se. I el compte enrere a les eleccions ja està en marxa.
‘Roma locuta, causa finita’
Fins que Génova no el ratifique, la consolidació de Pérez Llorca continuarà en l’aire. Per això tothom va prestar tanta atenció a les paraules de Feijóo a Sueca i Castelló de la Plana. Per això hi ha dipositada tanta atenció en les que pronunciarà Tellado el pròxim dijous, quan presentarà la conferència del president valencià al Fórum Europa. Roma locuta, causa finita. Si la direcció del PP mostra les seues intencions de manera diàfana, el debat s’acabarà i Llorca podrà preparar la cita amb les urnes en igualtat de condicions que Diana Morant i Joan Baldoví, els seus dos principals rivals. La primera ja ho és formalment i el segon, de facto.
Mentrestant, però, Mompó utilitzarà l’estructura provincial de València com a plataforma de promoció personal. L’acte de Sueca era una demostració de força a la qual van sumar-se in extremis Feijóo i Pérez Llorca. La sintonia que Mompó manté amb Marta Barrachina, la presidenta provincial de Castelló, tampoc no és cap secret. Ni ha sigut casual el seu viatge a les Fogueres d’Alacant per a fotografiar-se al costat de l’alcalde de la ciutat, Luis Barcala, amb qui va veure el partit de la selecció espanyola contra l’Aràbia Saudita. És simptomàtic que Mompó haja presentat una campanya —sufragada pel PP de la província de València— contra l’estat del servei de rodalies de Renfe, perquè el debat sobre les infraestructures sempre es vehicula a través de la Generalitat.
Però, sobretot, sobta que Mompó no es descarte com a possible candidat en 2027 ni diga que l’actual president és el candidat natural. Mompó mai no destaca el treball de Llorca, ni que siga per a reconèixer que va heretar una situació molt complicada, producte de la dimissió de Mazón després del funeral d’Estat de la dana. En aquell moment la prima de risc del PPCV va arribar a màxims històrics. Amb Pérez Llorca, per contra, la tensió ambiental s’ha reduït molt i les expectatives electorals del partit han repuntat. D’això, Mompó no en parla.
L’entorn de Mompó està animant-lo a guanyar protagonisme i a destronar Llorca. O, com a mínim, a fer dubtar Génova. Com si es tractara de Julián Álvarez perseguint el seu «somni» de jugar en el Barça. En el seu cas, els gestos sí que són molt eloqüents. I no només a escala interna. Anhela erigir-se un líder amb perfil propi.
A diferència de Pérez Llorca, que n’ha perdut l’hàbit progressivament, Mompó s’expressa en valencià de manera habitual en els actes públics i de partit, com si aquest fora el seu tret distintiu. Potser perquè sap que la fidelitat a les arrels —sense excessos nacionalistes— és ben vista pel tàndem que dirigeix el PP i que abans dirigia la Xunta de Galícia. Dins de la seua estratègia de projecció política, la Diputació de València va organitzar recentment un partit de futbol entre polítics i periodistes en què Mompó, de nou, va convertir-se en el centre d’atenció. I divendres passat, amb motiu del 20è aniversari de l’accident de metro de València, va efectuar una ofrena floral —en solitari, sense cap membre del seu equip de govern ni del partit— al monument pròxim a l’estació de Jesús que recorda les 43 víctimes mortals.
Com Aznar en 2003
L’ofensiva de Mompó, per terra, mar i aire, s’està produint pel silenci monacal de Feijóo i Tellado. Si tenen clar que Pérez Llorca ha de ser-ne el candidat, tenen la designació al seu abast. Aquesta seria la manera més ràpida i efectiva de tallar totes les especulacions. En canvi, prolongar la indeterminació sobre la candidatura valenciana —amb l’andalús Juan Manuel Moreno Bonilla i la madrilenya Isabel Díaz Ayuso, Pérez Llorca és un dels tres presidents populars més importants— dispara la rumorologia.
Una cosa sí que està clara: a deu mesos de les eleccions gallegues, el president de la Xunta ja hauria estat confirmat per Génova com a candidat a la reelecció
Si un president autonòmic del PP ha sigut refractari al comandament a distància exercit des de Madrid, és Feijóo. Durant els tretze anys que va presidir Galícia, sempre va gaudir d’una autonomia envejable. La relació del PPdeG amb el PP no és com la dels bavaresos de la CSU amb la matriu federal de la CDU, però gairebé. Una cosa sí que està clara: a deu mesos de les eleccions gallegues, el president de la Xunta ja hauria estat confirmat per Génova com a candidat a la reelecció.
Per això estranya tant l’afany de marcar terreny i de demostrar qui mana, una opinió expressada per algunes de les fonts del PPCV consultades per EL TEMPS. D’altres sostenen que Génova està tan centrada en la tasca d’erosionar el PSOE per a arribar a La Moncloa que ha deixat de banda qüestions com la valenciana, que els semblen menys prioritàries. Siga com siga, el calendari avança i avança...
No fa ni un any que la direcció estatal del partit va confiar en Pérez Llorca com a relleu de Mazón. Un caramel enverinat. Mantenir en suspens la candidatura de 2027 no està ajudant-lo gens. En política, el com és tan important o més com el què, i la manera de gestionar la designació del presidenciable valencià per part de Génova està resultant manifestament millorable. Encara més si tenim en compte que el País Valencià és un dels principals graners de vot de Vox i on la competència electoral, per tant, és més ferotge.
El sigil amb què Feijóo i Tellado estan conduint tot aquest procés recorda la gran elecció digital del segle, també relacionada amb el PP. La que va protagonitzar José María Aznar per a assenyalar el seu successor a la presidència del partit i a la candidatura electoral de 2004. Hi havia cinc grans aspirants. Cinc noms que havien copat l’atenció mediàtica.
Després de mesos i mesos de rumors de tota mena, columnes d’opinió i filtracions interessades, l’1 de setembre de 2003, el primer dia després de les vacances estivals, el líder suprem va reunir el comitè executiu nacional de la formació per a comunicar la seua decisió salomònica. La posada en escena va ser molt teatral, fins i tot cinematogràfica.
De manera resumida, Aznar va expressar-se així: «Podria haver designat Rodrigo Rato, una persona excepcional, un extraordinari servidor de l’Estat». «Podria haver designat Jaime Mayor Oreja», va continuar, «un polític excepcional, una persona compromesa amb les llibertats i en la lluita contra el terrorisme». «Podria haver designat Eduardo Zaplana», va prosseguir Aznar, «un home d’una enorme capacitat política i molt eficaç, clau en el futur del nostre partit». «Podria haver designat Ángel Acebes, una persona ferma, un gran ministre de l’Interior»... «Però he elegit Mariano Rajoy, perquè reuneix totes les condicions que jo considere necessàries: la prudència, l’equilibri, el sentit comú, la capacitat d’escoltar, la capacitat de decidir i una extraordinària experiència política i de govern». «Des d’ara, si la junta directiva així ho acorda, vull dir amb tota claredat que el líder del Partit Popular s’anomena Mariano Rajoy».
En el cas valencià Feijóo no optarà per un desenllaç tan melodramàtic, però des del PPCV escruten cada paraula i cada gest —per acció o per omissió— a la recerca d’alguna certesa. Ho denota la cara compungida de Pérez Llorca en escoltar-lo als actes públics. Ho denota l’empoderament de Mompó en comprovar que passa el temps sense que el seu nom estiga descartat del tot. Ho denota el repte de Camps de recuperar el tron perdut en 2011. Ho denota, en definitiva, la condició de partit piramidal del PP, una organització sotmesa a la voluntat del líder absolut, com si es tractara del PSOE de Pedro Sánchez.