Només cal haver anat aquests darrers dies a la platja per haver-ho experimentat en primera persona: l'1 de juliol, la Mediterrània és un bassiol d'aigua tèbia. Potser un alleujament instantani de la xafogor ambiental, però només instantani. Perquè l'aigua ja no proporciona aquell respir que donava en els pics dels dies d'estiu. Perquè és cada volta més calenta i, a més, de forma més prematura.
No és només una sensació; ho diuen les dades: des que l'any 1982, quan es començà a monitorar les temperatures de la superfície marítima, el Mare Nostrum ha incrementat la seua temperatura de forma generalitzada en 1,6 graus, segons les dades del Centre d'Estudis Ambientals del Mediterrani (CEAM).
«S'està escalfant abans i a un ritme més ràpid», resumeix Jorge Olcina, que és director del Laboratori de Climatologia de la Universitat d'Alacant, que fa temps que adverteix dels problemes i riscos que això comporta per al règim climàtic del Mediterrani. Temperatures que fa vint anys eren normals al mes d'agost ara es registren al mes de juny. El 30 de juny de l'any passat, a la boia de Sa Dragonera, davant de Mallorca, va registrar 30,55 graus, una temperatura impensable fa dues dècades. Aquest maig, amb motiu de la primera onada de calor, moltes boies arreu de la façana marítima donaren testimoni de registres records per al mes de l'any que es tractava.
Al golf de Lleó, a l'altura de Girona, l'anomalia tèrmica és de vuit graus de temperatura a la mar.
«Més que preocupar-nos les temperatures rècord que puntualment es donen ací o allà, el que ens ha de preocupar és la persistència de la calor marina i de l'extensió espacial», explica Samira Khodayar, que és directora del CEAM. L'organisme que dirigeix, a través de la seua Àrea de Meteorologia i Climatologia, acaba de llançar Medmos, una plataforma d'accés públic que monitora la temperatura diària de la superfície de la Mediterrània. «Hi ha altres plataformes que fan aquesta tasca, però aquesta té una vocació especialment mediterrània. La voluntat és que les dades estiguen accessibles per al món científic i que això puga contribuir també en la presa de decisions», explica.
Medmos té la particularitat que, a més, mesura l'anomalia tèrmica registrada respecte del període 1991-2020. El mapa és eloqüent (correspon a la imatge que il·lustra aquest article): en el «nostre» mediterrani tot de tonalitats vermelloses, com si la mar bollira, com la cassola al forn que va descriure Ausiàs March a Veles e vents. Segons expliquen des del CEAM, l'anomalia tèrmica se situa al voltant dels dos i tres graus al País Valencià i de quatre, en el Principat. El cas més extrem és, en tot cas, al golf de Lleó, on, a l'altura de les comarques gironines, l'anomalia és del voltant de vuit graus.
El mapa de Medmos també fa evident una realitat: que el procés d'escalfament no és homogeni. Perquè, si bé hi ha un augment generalitzat de la temperatura, no a tot arreu es produeix amb la mateixa intensitat. «De manera habitual, la Mediterrània oriental sempre ha estat més càlida que l'occidental. El que detectem, a la vista de les dades, és que la intensificació és major en la part occidental». El resultat és que, de forma progressiva, la banda occidental s'està equiparant a les temperatures clàssiques de la part oriental.
La part oriental de la Mediterrània era, tradicionalment, més càlida que l'occidental. Ara, l'increment de temperatures és més intens a la part occidental.
«Ens estem trobant amb un clima mediterrani que, a l'estiu, adquireix trets tropicals, amb temperatures equiparables al Carib. Passa, especialment, en els mesos centrals de l'estiu», explica Jorge Olcina, que recorda que, el fet que la Mediterrània siga un mar quasi tancat, amb poca circulació i poca capacitat de renovació d'aigües, disminueix les possibilitats d'esmortiment d'aquest fenomen d'escalfament.
«Fins ara s'ha parlat molt de les onades de calor, però poc de les onades de calor marina. Igual que passa a l'atmosfera, a la mar s'estan extremant. Cada volta tenim onades de calor marines més llargues, més intenses i amb una afectació cada volta més gran en la flora i la fauna», exposa Khodayar.
Efectivament, l'impacte més directe d'aquesta nova realitat més càlida és sobre el mateix ecosistema. Espècies que abans trobaven una temperatura propícia per al seu desenvolupament, veuen com l'alteració de les condicions afecta la seua supervivència. Oscil·lacions d'un grau i mig o dos poden ser determinants per a moltes espècies, que acaben desplaçant-se a zones més fredes.
També els vegetals marins s'hi veuen afectats. Diferents estudis científics han posat en evidència que els episodis prolongats de temperatures excepcionalment altes provoquen la mort massiva d'organismes com ara les esponges, les gorgònies o els corals. També l'afecció ha estat àmpliament analitzada en el cas de la posidònia oceànica. Tot plegat, dona com a resultat una alteració dels hàbitats i, en conseqüència, la cadena tròfica. Això coadjuva, d'altra banda, als problemes del sector pesquer, molt maldat, en l'última dècada per les limitacions a la pesca i els problemes de sostenibilitat econòmica.
Samira Khodayar (CEAM): «Cada volta tenim onades de calor marines més llargues i més intenses»
La impressió, per a molts científics, és que estem materialitzant la faula de la granota que, sense ser-ne conscient, es bull a l'aigua i roman, plàcidament, dins un líquid cada volta més càlid. Molts senten, a més, que fa moltes dècades que la comunitat científica clama i només li reverbera el seu eco. «Tots els mars i oceans s'estan escalfant perquè estem en un context d'escalfament global. Però la Mediterrània s'escalfa entre dues i tres voltes més ràpidament que la resta», explica la directora del CEAM. Les projeccions apunten que la temperatura de la Mediterrània podria incrementar-se un grau fins a 2050 i entre tres i quatre per a finals de segle.
La veritat incòmoda
La veritat incòmoda, a hores d'ara, és que la calor acumulada en la conca marina és superior al mateix escalfament experimentat en l'aire i registrat en els observatoris del litoral. Les conseqüències d'això van més enllà de l'aigua. Al capdavall, la mar és un element termoregulador. Tot el que passe en l'aigua té conseqüències en la conca, en diversos vessants. En primer lloc, pel que fa al desconfort tèrmic que patim els darrers anys.
«Una mar més càlida afavoreix l'augment de nits tropicals en les poblacions litorals, mentre que pel dia les brises poden contribuir a augmentar la sensació de basca, especialment en aquells dies en què la temperatura de la Mediterrània arriba o supera els 28 graus enfront de les nostres costes, ja que la mar transmet la calor i la humitat a l'aire situat per sobre seu», explica Jorge Olcina. El resultat és una calor més prolongada i menys confortable.
A això cal afegir l'efecte que aquest escalfament pot tindre entre finals d'estiu i principis de la tardor en forma de tempestes d'alta intensitat, com les ocorregudes amb les danes del Baix Segura de 2019 o la de València de 2024. «Des de l'any 2010 aproximadament, el clima mediterrani ha entrat en una nova fase, marcada per un procés constant d'escalfament», avisa el director del CEAM. «L'escalfament de la mar és un dels elements que està contribuint a l'extremització dels fenòmens atmosfèrics», afegeix Samira Khodayar, en línia amb Jorge Olcina.
Arribats a aquest punt, què cal fer? «La resposta és sempre la mateixa: hem de parlar de prevenció, d'adaptació i mitigació —exposa Khodayar—. Sense mitigació, no frenem la causa del problema. L'adaptació és necessària, perquè ja patim els impactes. Hem d'adaptar els nostres sistemes i les decisions polítiques a aquesta nova circumstància».