A la plaça de l'Ajuntament de València, no cabia ni una sola agulla. Milers i milers de persones s'havien concentrat a l'espai icònic del cap i casal valencià per celebrar la derrota del PP a les urnes. Hi havia càntics, besos apassionats de victòria, música proporcionada per batucades i, fins i tot, persones que havien agafat botelles de cava o xampany per acompanyar una vetlada històrica, atès que significava l'adéu de qui havia estat alcaldessa de la capital del País Valencià des de principis dels anys noranta. L'alegria de la gent mobilitzada, d'aquells amb sensibilitat progressista, era doble. La Generalitat Valenciana, governada pels conservadors d'ençà de l'any 1995, canviava de color aquella mateixa nit. Un bipartit conformat pel PSPV i Compromís amb el suport parlamentari de Podem accedia al comandament executiu. L'any 2015 quedava gravat en la memòria com a una data d'esperança per a tots aquells que advocaven per un tomb a un territori valencià assetjat per una perniciosa hipoteca de reputació a l'esquena.
La victòria de les forces esquerranes al País Valencià obria un temps d'horitzó de transformacions, per exemple, en matèria lingüística. Després d'anys d'arraconament institucional de la llengua, malgrat alguns xicotets gestos d'exaltació regionalista, l'idioma propi tenia l'oportunitat de recuperar el terreny perdut. També s'albirava una ocasió per emprendre polítiques que vertebraren un país necessitat d'agulla i didal, d'entendre la seua enorme pluralitat i d'erosionar els greuges territorials que històricament han estat combustible per al provincialisme. El progressisme valencià tenia a les seues mans la possibilitat d'enfortir un autogovern en la pràctica a l'UCI, ja que l'administració autonòmica depenia absolutament de les transferències de Madrid.
Quan queden pocs mesos perquè el calendari marque el vuitè aniversari d'aquella efemèride, en un curs polític caracteritzat per la cita electoral que decidirà la continuïtat del projecte del Botànic, EL TEMPS aprofita la diada nacional del 9 d'Octubre per avaluar les polítiques desplegades pel Govern valencià de progrés en matèria de normalització lingüística, vertebració del conjunt del territori, creació d'estructures pròpies i reforç d'un autogovern que encara és llastrat per l'infrafinançament crònic que experimenta el País Valencià. Sense posar-hi nota, els professors escollits son Acció Cultural del País Valencià, Escola Valenciana, Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, Associació Cívica per la Llengua El Tempir, Plataforma per la Llengua, Castelló per la Llengua i l'Associació Cívica Valenciana Tirant lo Blanc.
Clarobscurs lingüístics
Les il·lusions que havia despertat el tomb polític a les institucions valencianes per a les entitats centrades en la promoció de la llengua i la cultura pròpia del territori valencià prompte van moderar-se en llegir l'Acord del Botànic, el document que havia de servir de guia programàtica per al nounat Consell. En aquell full de ruta, no hi havia cap referència envers el català. A pesar de la manca d'al·lusions a la política lingüística, un dels primers elements de pes que va desplegar el Govern valencià fou el seu model idiomàtic a les aules. Va apostar-se per un plurilingüisme que intentava promocionar el català lligant-lo a l'ensenyament més elevat d'anglès, però uns tribunals escorats inequívocament a la dreta van desmuntar el sistema confeccionat per la conselleria d'Educació, Cultura i Esports, llavors encapçalada per Vicent Marzà, de Compromís.
Amb l'objectiu de blindar la nova versió del plurilingüisme escolar de les tisores de la justícia i d'una contraofensiva legal d'actors d'aspiracions monolingües, va idear-se un sistema lingüístic a l'escola fonamentat en els percentatges d'hores lectives. D'aquesta manera, s'atorgava un mínim del 25% de castellà i de català, així com un 15% d'anglès. En el cas d'ambdós primers idiomes, els consells escolars podien augmentar la seua presència fins a un 50%, tot i que la llei introduïa una recomanació perquè la llengua escollida fora el català. Pel que fa a l'idioma de William Shakespeare, el seu topall era d'un 25%. La nova versió del plurilingüisme, pactada per les tres forces botàniques, va provocar una revolta d'oposició de diversos instituts de secundària i de cooperatives d'ensenyament. Denunciaven que haurien de reduir hores lectives en català.
«S'ha optat per un model d'ensenyament que no permet que els alumnes que acaben els seus estudis siguen competents en valencià. Sobre el paper es presenten un percentatge d'hores lectives, les quals diuen que han augmentat en comparació amb el sistema anterior de línies en castellà i en valencià. La realitat, però, és que el valencià no està avançant a les grans ciutats. S'ha adoptat la fórmula contraproduent: perquè hi haja un poc més de valencià a les urbs, s'està introduint moltes més hores de castellà en altres zones amb més potència valencianoparlant», opina Josep Enric Escribano, president de l'Associació Cívica per la Llengua El Tempir, qui assegura que «les dades teòriques no es corresponen a la realitat perquè no hi ha cap vigilància de la inspecció sobre el seu compliment». «Hi ha classes de valencià que s'estan donant en castellà al Baix Segura. El Botànic i el valencianisme, però, no volen aprofundir, ni entrar-hi en aquest camp de batalla», retrau.
La percepció envers el plurilingüisme és compartida per Zahia Guidoum, veu de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià: «Si no es reedita el Govern del Botànic, amb la mateixa llei de plurilingüisme que tenim i fent una interpretació que casaria plenament amb la normativa existent, el PP i Vox podrien traçar una estratègia per marginar el valencià. I, en aquest cas, ni tan sols tindríem el recurs anterior de les línies en valencià, les quals mantenien un reducte d'immersió lingüística al nostre país». «La primera versió del plurilingüisme estava dissenyada per atendre les diferents desigualtats lingüístiques existents al País Valencià, però la darrera versió s'ha convertit en un embolic de percentatges on el valencià i el castellà tenen la mateixa base quan ambdues llengües socialment no tenen la mateixa força. Mentre el castellà gaudeix a l'Estat espanyol d'una jerarquia i d'una presència hegemònica als mitjans de comunicació consumits al País Valencià, el valencià és un idioma minoritzat. Atès que fa uns anys de la seua implantació a primària, caldria avaluar el rendiment del plurilingüisme», completa Alexandra Usó, presidenta d'Escola Valenciana.
«A l'àmbit educatiu, tenim més alumnes vehiculats en valencià», contraposa Gustau Pérez, president de l'Associació Cívica Valenciana Tirant lo Blanc, qui reclama, tanmateix, «la implantació de la competència lingüística». «No volem que hi haja una llengua de segona, una llengua accessòria enfront d'una llengua principal i obligatòria. El requisit lingüístic és un assumpte irrenunciable. No debades, igualaria els drets dels valencianoparlants amb els dels castellanoparlants», indica, per ressaltar que durant aquests quasi vuit anys d'executius botànics «cal reconèixer una actitud i unes accions envers la llengua que demostren més estima i més respecte, com ara a escala institucional». «La majoria de les declaracions es fan en valencià, tot i que encara ens trobem amb molta publicitat institucional en castellà i amb molts actes públics en castellà», puntualitza.
Incorporada a la Llei de Funció Pública, la competència lingüística ha quedat pendent del desenvolupament del reglament de la normativa. La defensa del PSPV d'uns nivells d'acreditació de coneixements lingüístics en català inferiors als firmats a l'Acord de la Nau del 2016, rubricat per partits, sindicats i entitats del món civil en 2016, ha perpetuat el desacord amb Compromís. «Tots els bons propòsits del primer botànic, amb el pas del temps, s'han diluït. L'objectiu més important de la segona legislatura era l'aprovació de la competència lingüística i sembla que tampoc es materialitzarà perquè no hi ha acord amb el reglament. Això és conseqüència d'una negociació fallida, d'una estratègia errònia. S'hauria d'haver defensat com a línia roja la disposició que va plantejar-se, la qual permetia activar la competència lingüística si la negociació del reglament s'estancava», critica Escribano, qui estira les orelles el Botànic «per haver pecat de supèrbia i no vehicular bones iniciatives com el decret d'usos lingüístics a l'administració o l'Oficina de Drets Lingüístics amb altres fórmules jurídiques per evitar que foren retallades pels tribunals».
«Han passat dues legislatures i encara tenim pendent el requisit lingüístic. Cal impulsar aquesta mena de polítiques perquè els valencianoparlants deixem de ser ciutadans de segona. S'ha de recordar que una persona que vinga d'Extremadura no tindrà cap problema per desenvolupar-se, mentre que un valencianoparlant està menyspreat de cara a la seua administració o si ha d'interactuar en valencià amb les forces i cossos de seguretat», amplia Usó. «És cert que encara no tenim el reglament, però s'està negociant entre les dues conselleries implicades i confie que tire endavant. Seria molt important que s'aprovara, ja que es tractaria d'un avanç reclamat socialment per tota la gent valencianoparlant», lleva escepticisme Anna Oliver, presidenta d'Acció Cultural del País Valencià, qui observa «el plurilingüisme com a un avanç del valencià».
Aquesta entitat per la normalització lingüística i la cultura pròpia assenyala els clarobscurs que han marcat la política lingüística botànica: «No hem aconseguit la reciprocitat, però sí que s'ha aconseguit la plataforma Bon Dia i una col·laboració efectiva i real entre les diferents televisions. Pel que fa a l'Institut Ramon Llull, no s'ha obtingut l'entrada formal, tot i que sí que es fa una aportació econòmica rellevant, al mateix nivell que la resta de governs». «S'ha programat més oferta cultural en valencià i À Punt ha afavorit un teixit audiovisual en la nostra llengua i ha contribuït a una repercussió més gran de la música en valencià. Per contra, queda pendent el requisit lingüístic, no s'ha eliminat l'exempció d'estudiar valencià i la presència de la nostra llengua a les universitats continua sent minsa», valora Maria Nebot, de Castelló per la Llengua.
«L'evolució de la situació lingüística al País Valencià durant els set anys que duem de govern del Botànic seria allò del got mig buit i mig ple. Que ens trobem lingüísticament molt millor que en temps del PP, és indubtable; que podríem estar molt millor, també ho és. Hem guanyat sobretot una major presència de la llengua en l'àmbit de la direcció política, majoritàriament però no de manera unànime; perquè algunes conselleries són molt dèbils lingüísticament, i les excessives intervencions públiques en castellà de president Ximo Puig tampoc no són tampoc un exemple a seguir», avalua Toni Royo, delegat de Plataforma per la Llengua al País Valencià, qui agrega: «La llengua és molt més present, a nivell oral i escrit, que no ho estava abans. En aquest sentit, podem destacar la nova televisió valenciana, À Punt, molt més ferma des del punt de vista lingüístic que no l'antiga Canal 9; i la normalització que és ben present en algunes ciutats, començant per la mateixa València, un exemple paradigmàtic, que ha donat importants passes endavant en aquesta línia».
El model d'À Punt, tanmateix, no genera la mateixa reacció al conjunt de les entitats per la llengua. «Tenim una televisió i una ràdio que econòmicament necessita més pressupost», anota Usó, d'Escola Valenciana, mentre Escribano, des de l'Associació Cívica per la Llengua El Tempir, considera que es tracta d'una radiotelevisió «amb massa tendències localistes i amb un pressupost que hauria de ser superior als 55 milions d'euros». «Amb aquests recursos econòmics, no pots fer la teua funció, com ara tenir un altre canal perquè es facen dibuixos animats en valencià. Els catalans, de fet, estan recuperant-ho. A més, val a dir que si hi ha una presència més gran del català a les plataformes d'entreteniment, és gràcies a Catalunya i no al País Valencià. S'ha mancat d'una política lingüística en matèria de comunicació», complementa. «Continuem sense fer real la reciprocitat televisiva per les clares discrepàncies entre les formacions del Botànic sobre la seua posada en marxa», insisteix Royo.
Vertebració simbòlica
La pandèmia ha marcat la segona legislatura botànica. Qualsevol iniciativa política ha quedat ajornada per l'impacte d'una emergència sanitària desconeguda des d'aquella grip que va afectar el conjunt del planeta a principis del segle passat. Amb la intenció de recuperar un missatge polític en clau autonomista, el president valencià, el socialista Ximo Puig, va prometre l'any passat durant la diada nacional del 9 d'Octubre «estirar» la Generalitat Valenciana cap a totes les comarques del País Valencià. Una proposta que coincidia amb l'aposta per una desconcentració dels organismes valencians. «En matèria de vertebració, s'han produït, tot i que tard, accions positives com comprar el palau del marqués de Rafel a Oriola. No podia ser que la Generalitat Valenciana finançara actes i mai sortira el seu logo, al contrari que feia la Diputació d'Alacant i l'Ajuntament d'Oriola. Ara bé, en aquestes accions al sud, com ara el pla Vega RenHace, el gran absent és el valencià», anota Escribano, qui, malgrat aquests gestos, sosté que «no hi ha un projecte lingüístic, ni polític des de València per a la resta del país».
«La vertebració del territori, especialment cap a les comarques del sud, ha estat mínima. No crec que hui podríem dir que a Alacant se senten més valencians que fa vuit anys. Els problemes d'infraestructures persisteixen. Si a València patim els efectes del colonialisme espanyol, les conseqüències als sud són encara més terribles. Ciutats grans com ara Elx o Santa Pola no tenen una connexió ferroviària en el node de l'àrea metropolitana d'Alacant», reflexiona Guidoum, de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, qui acusa l'Estat espanyol «d'impulsar al País Valencià només aquelles infraestructures que interessen a les elits extractives madrilenyes». «Una major vertebració implica guanyar competències ferroviàries, les quals haurien d'estar acompanyades del finançament necessari», afirma Pérez, de l'Associació Cívica Valenciana Tirant Lo Blanc. «La manera d'aconseguir-ho seria tenint sobirania, i el Botànic tampoc ha avançat en aquesta línia», lamenta Guidoum.
La desvertebració del territori, segons ressalta Pérez, «no es pot solucionar en vuit anys». «En aquest temps, s'han fet gestos, s'han celebrat reunions institucionals importants com els plens del Consell arreu del nostre país i s'han situat organismes, com ara una conselleria, fora de València. Una bona vertebració, però, necessita un servei de rodalia en condicions suficients. A més, un servei de rodalia que hauria de ser circular i no centralista cap a València», desgrana Pérez. Maria Nebot, de Castelló per la Llengua, apunta la manca de compliment d'una de les reivindicacions històriques per cosir el País Valencià: «No s'ha avançat massa en llevar poder a les diputacions i atorgar-ne a les mancomunitats per afavorir la comarcalització». «Millor l'actual servei de rodalia i millors interconnexions cap als pobles de l'interior, per frenar el despoblament, són altres assignatures pendents», arredoneix.
«Que se celebre una vegada el ple del Consell fora de València, és simbòlic. Quan això es repeteix i hi ha diversos organismes que fan gestos similars, ja passa a ser una realitat», indica Oliver, d'Acció Cultural del País Valencià, qui destaca «la normalització de les relacions amb Catalunya i les Illes Balears». «Les tres conselleries, de Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià, van impulsar la Declaració de Palma, fonamentada en treballar junts per la llengua i la cultura; així com s'han fet altres manifestacions públiques com la realitzada a Sueca amb motiu de l'any Fuster, on va mostrar la voluntat d'unir i vertebrar la llengua i la cultura compartida», subratlla.
Maltractament persistent
Mentre s'ha llençat una vertebració d'aires més simbòlics, s'ha intentat engegar estructures pròpies al País Valencià com ara l'Agència Tributària Valenciana o l'Institut Valencià d'Estadística, així com la recuperació de la radiotelevisió pública. Les espurnes per crear una policia autonòmica i un cos unificat de bombers, però, semblen desproveïdes de flama. «En el moment en què tens obediència a Madrid, no pots estirar tant com voldries l'autogovern i, en conseqüència, algunes de les propostes queden sacrificades pel camí. Es van fent avanços i millores, però no s'aborden les grans qüestions com ara el finançament autonòmic, ni la creació d'estructures pròpies importants. No debades, això significaria llevar poder a Madrid, deixar de ser una sucursal de Madrid, i aquest procés genera una tensió sobre si som un país o dependents de la capital», reflexiona Oliver, qui agrega: «Tenim un govern més arrelat al territori, però pesa la força del soci majoritari. Hi ha una millora de l'autogovern, una mirada cap al país, però dins d'un marc opressor més gran».
«No s'ha avançat com calia en la construcció d'estructures pròpies. En la pandèmia, no debades, es va veure la necessitat d'una policia valenciana», intervé Guidoum, qui aposta perquè «el País Valencià puga tenir més estructures d'autogovern». «Infrafinançats i amb un deute il·legítim de 40.000 milions d'euros és complicat», es plany, per denunciar que «l'espoli fiscal no s'ha pal·liat». «S'ha fallat en la reivindicació d'inversions que estiguen ajustades al nostre pes poblacional, en la reforma del sistema de finançament autonòmic i en la reclamació d'una condonació del deute històric. De fet, hi ha batalles que ni s'han lliurat, i, a més, s'han creat estructures que han incitat a la desmobilització. S'ha intentat guanyar en els despatxos allò que calia defensar al carrer. Si no tens una pressió popular darrere per demanar una cosa que l'Estat no et vol donar, com són els teus recursos, la resposta són vuit anys de Botànic i seguim infrafinançats, espoliats, i sense un canvi de model econòmic que necessita recursos econòmics per desenvolupar-se», censura.
La necessitat de reconstruir, d'aixecar la hipoteca de reputació, de gestionar l'herència, ha estat un entrebanc per mirar d'estirar l'autogovern. O, si més no, així ho observen des de l'Associació Cívica Valenciana Tirant lo Blanc: «S'ha perdut massa temps en reconstruir. Una vegada fet això, sí que tenim un millor autogovern perquè, per exemple, s'ha recuperat la radiotelevisió pública valenciana. Ara bé, continuem infrafinançats; sense ser prioritat en els pressupostos generals de l'Estat i en les inversions aparellades per territoris; i el deute històric encara no està reconegut. S'ha millorat l'autogovern en la mesura de les possibilitats, però sense un finançament just no hi ha alternatives». És la condemna del País Valencià per guanyar poder de decisió, per deixar que l'autogovern, com va visualitzar-se en el seu 600 aniversari, siga tutelat.