País Valencià

Comarcalització: el mirall aragonès

Poques setmanes abans que s’aprove la Llei de mancomunitats valenciana —una mena de succedani d’una autèntica comarcalització— EL TEMPS es fixa, amb la mirada posada en els territoris deprimits de l’interior, en els beneficis que l’existència jurídica de les comarques ha tingut a Aragó.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

A tocar de la frontera amb la part més septentrional del País Valencià hi ha Cantavella. Situat a 1.290 metres d’altura i abocat a un barranc, aquest municipi aragonès és conegut, entre altres coses, per haver estat la residència de Ramon Cabrera, un personatge mític de les guerres carlines. El Tigre del Maestrat —com es coneixia aquest general nascut a Tortosa el 1806— va convertir Cantavella en la seu de la Comandància General del Maestrat. El poble tenia aleshores més de 2.000 ànimes. L’any 2017, el cens va quedar fixat en 717 habitants. Com tantes altres àrees d’interior, també Cantavella, com tota la resta del seu entorn, s’ha vist afectat per l’intens procés de pèrdua de població de les zones rurals. 

L’explotació de pedreres i la ramaderia són dos dels puntals econòmics d’aquest municipi, capital del Maestrat aragonès, dins de la província de Terol. L’altra veta de treball l’aporta la Mancomunitat del Maestrat, que té a Cantavella la seu central. En l’actualitat dona feina a 37 persones, una xifra molt elevada, si tenim en compte que a la veïna comarca valenciana dels Ports hi treballen 9 persones, per bé que l’abast territorial de totes dues comarques no és tan desigual.

La diferència, en tot cas, posa en evidència el diferent sostre competencial que, en l’actualitat, les dues mancomunitats tenen a banda i banda de la frontera que marca el riu de les Truites. L’existència de la Mancomunitat derivada del procés de comarcalització “ha sigut molt positiva per al sosteniment del territori”, expliquen des d’aquesta associació de municipis. “Cadascun dels pobles pot tindre accés a serveis a què altrament no podrien accedir-hi per falta de massa crítica”, diuen. Quinze municipis en formen part. Entre tots no arriben als 3.500 habitants. A més, la Mancomunitat ofereix serveis esportius, culturals, turístics, patrimonials o d’artesania, per bé que allà on més es nota la seua existència és en tot l’àmbit de l’assistència social, gràcies a la qual hi ha transport adaptat per desplaçar-se al metge, s’ofereix ajuda psicològica a qui ho necessita o assistència a les persones grans que viuen a soles. “Per al desenvolupament del món rural ha sigut essencial perquè és la millor manera de fer efectiu el principi d’igualtat entre els ciutadans”. En aquestes contrades és difícil trobar algú —siga en la franja d’edat que siga— que no es beneficie d’alguna manera dels serveis que proporciona aquest àmbit administratiu intermedi. 

 

De baix cap a dalt

La del Maestrat fou una de les primeres comarques aragoneses a oficialitzar-se. En concret, la primavera del 2003, prèvia aprovació legislativa per part de les Corts. Aragó ha estat, junt amb Catalunya, un dels territoris que, d’ençà de la represa democràtica, s’ha esforçat més per desenvolupar i dotar de contingut aquesta realitat competencial. El procés de comarcalització, de fet, va començar a principis de la dècada dels noranta, amb la promulgació, l’any 1993, de la Llei de comarcalització i la posterior aprovació, tres anys més tard, de la Llei de delimitació comarcal. “Un dels punts forts del procés de comarcalització a Aragó fou la unanimitat per part de tots els grups polítics”, explica Sergio Pérez, l’actual director general d’Administració Local del Govern que encapçala Javier Lambán. La Llei de comarcalització estableix, entre altres aspectes, que la constitució i definició territorial de les comarques està en mans dels municipis. És a dir, es tracta d’un procés fet de baix cap a dalt: són necessaris més de dos terços dels municipis que vulguen constituir-se com a comarca i que representen dos terços del cens electoral del territori corresponent.

A hores d’ara el territori aragonès està organitzat en 33 comarques. L’última a incorporar-s’hi, aquest mateix any, ha estat la de Saragossa i els seus voltants. Cada comarca, d’acord amb la llei, està dotada de personalitat jurídica pròpia, un òrgan polític administratiu —el Consell Comarcal, on estan representats tots els municipis que en formen part— i competències transferides pel Govern regional.

En tant que àmbits administratius amb personalitat jurídica pròpia, tenen un finançament propi i incondicionat. Aquest any les 33 mancomunitats han disposat de 59 milions d’euros, que es reparteixen d’acord amb una sèrie de criteris objectius, com ara l’envelliment poblacional, la dispersió del territori o l’àmbit d’acció. A aquesta partida cal sumar-hi altres injeccions dineràries en funció de la signatura de convenis específics. “No entrem en col·lisió amb les diputacions perquè l’àmbit competencial de cadascú està delimitat. No hi ha competències que facen les dues administracions, sinó que estan perfectament separades. És més, nosaltres tenim signats convenis de col·laboració amb la Diputació Provincial de Terol en determinades matèries per a una millor prestació de serveis i una racionalització més justa i equitativa dels mitjans tècnics i humans”, expliquen des de la gerència de la Mancomunitat de la comarca del Maestrat. “El balanç del que ha suposat la comarcalització és força positiu”, valora Sergio Pérez. I és que si bé tot no ha estat bufar i fer ampolles (les comarques, com la resta dels graons administratius, van passar-ho malament en l’etapa més profunda de la crisi), ningú, entre la classe política aragonesa, qüestiona els beneficis que se n’han derivat.

“L’estructura territorial depèn molt de com es vol estructurar cada zona o com creus que s’ha d’organitzar. No hi ha una fórmula màgica, perquè les realitats són diferents”, argumenta, prudent, Sergio Pérez quan li preguntem si creu que el País Valencià hauria d’imitar el model aragonès. Al capdavall, no es pot obviar que les realitats socioeconòmiques de tots dos territoris són força diferents. Aragó té 47.100 quilòmetres quadrats, 1,3 milions d’habitants en 731 localitats i una densitat de població de 27,8 habitants per quilòmetre quadrat. Gairebé la meitat de la població es concentra a Saragossa. En canvi, el País Valencià té 23.255 quilòmetres quadrats, 4,9 milions d’habitants en 542 municipis i una densitat de població de 215 habitants per quilòmetre quadrat. És a dir, que s’assemblen com un ou a una castanya.

Ara bé, si la comparativa es fa estrictament amb les tradicionalment oblidades àrees d’interior (els Ports, l’Alt Maestrat, l’Alcalatén, l’Alt Palància, l’Alt Millars, els Serrans, la Foia de Bunyol, la Plana d’Utiel-Requena, la Canal de Navarrés, l’Alcoià i el Comtat), la perspectiva és una altra. Aleshores, les diferències respecte d’Aragó es dilueixen, i la pregunta de si no caldria imitar processos com el de l’autonomia que hi ha a l’oest s’aborda de forma diferent.

 

L’anhel

Al País Valencià, la història de la comarcalització ha avançat a mig gas. Ja a la dècada dels vuitanta, acabat d’aterrar el PSPV-PSOE a la Generalitat, es feren intents per oficialitzar un mapa comarcal. Però les resistències internes dins el partit ho impediren. Amb el Partit Popular a la Generalitat, el tema quedà custodiat amb pany i forrellat en algun calaix del Palau. Les comarques passaren a ser una reivindicació brandada des dels reductes més valencianistes.

L’arribada del Consell del Botànic l’any 2015 havia de llevar la pols a aquell anhel comarcalitzant. Al capdavall, Compromís, pota fonamental del Govern valencià, ho portava en el seu programa electoral. El camí de recuperació de les comarques, però, ha estat més pedregós del que semblava. Des de bon començament es va fer evident que l’entusiasme de Compromís pel tema no era compartit pel PSPV-PSOE, que veu en aquesta reclamació més una reivindicació romàntica que no pas pràctica. A tot això cal sumar-hi, a més a més, la força que al País Valencià ha assolit la divisió provincial i, conseqüentment, les diputacions com a institucions de gestió legitimades.

Així doncs, en les pròximes setmanes —previsiblement abans que acabe el setembre— les Corts Valencianes aprovaran una Llei de mancomunitats, un text legal que vol oficialitzar aquestes associacions voluntàries de municipis i potenciar-ne de noves, allà on no existeixen. La intenció és —com a Aragó— que siguen els mateixos municipis els qui facen el pas d’unir-se voluntàriament.

Pels qui anhelaven un procés de comarcalització complet —entre els quals les faccions més nacionalistes de Compromís—, la Llei de mancomunitats es queda a mig camí, ja que, al contrari per exemple del que passa a Aragó, no determina un finançament incondicionat i tampoc no genera una nova figura juridicoadministrativa. “D’alguna manera la Llei de mancomunitats hauria de ser l’avantsala d’una llei de comarcalització”, explica a EL TEMPS el diputat Paco García Latorre, membre de la sectorial de territori de Compromís. García Latorre no nega que aquesta és una llei incompleta, tenint en compte les aspiracions de la seua formació, però assegura que és “un pas endavant”.  “S’avança en la cooperació i la coparticipació municipal i es dona cobertura a una sèrie de serveis mancomunats que anteriorment no es podien fer. A més a més, podran coparticipar en els pressupostos de la Generalitat”, explica. Així mateix, el diputat de Compromís recorda que l’Estatut d’Autonomia requereix una majoria reforçada per poder promulgar una llei de comarcalització.

De fet, i amb l’esperit d’avançar feina, la formació valencianista vol que les Corts aproven abans que acabe la legislatura una Llei de demarcacions comarcals, que establisca definitivament quines són les comarques del País Valencià. La proposta de llei, de fet, ja ha iniciat la tramitació. “És un fet no controvertit que l’esquarterament del nostre territori en províncies és un element desvertebrador i desnaturalitzador de la identitat valenciana”, assegura el text. La delimitació proposada per Compromís pren com a referència la proposta de demarcacions territorials homologades (DTH), publicada l’any 1988, però que no va arribar mai a oficialitzar-se. I a més preveu el procediment que s’haurà de seguir en cas que els municipis no estiguen d’acord amb la comarca a la qual foren referenciats. “La llei de comarcalització implica una estructura, tant administrativament com políticament. En aquest cas, la Llei de delimitació comarcal l’única cosa que fa és marcar geogràficament les comarques. És un matís important”, admet Paco García Latorre. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.