Comarcalització descafeïnada

Una comarcalització a la valenciana

Ximo Puig va anunciar la recuperació de les comarques. Finalment, però, es va elaborar una llei de mancomunitats que desdibuixava el mapa clàssic d’aquesta delimitació territorial. Ara, Compromís ha presentat una iniciativa a les Corts Valencianes per oficialitzar les comarques al País Valencià. Una proposta que aspira a establir el marc de referència d’una futura nova planta administrativa valenciana. El projecte ha generat enrenou. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La ressaca de la batalla de València va ser molt llarga i dolorosa per a l’esquerra. Els anhels d’una vertebració del País Valencià s’esfumaven a poc a poc arran dels temors del Consell del socialista Joan Lerma. Era la dècada dels vuitanta, i qualsevol mesura identitària acabava desdibuixada, descafeïnada amb l’excusa del que dirien les forces més conservadores

La comarcalització, però, semblava escapar d’aquella lògica que entregava l’univers simbòlic al blaverisme. Amb Vicent Soler al capdavant de la Conselleria d’Administració Pública, el projecte d’una organització territorial comarcal estava en marxa. Però el sentiment provincialista del socialisme alacantí va soterrar-lo. Soler va ser apartat del Consell. Va ser substituït per Joaquín Azagra, que va sorprendre tothom publicant la delimitació comarcal de Soler. Aquella mesura, tanmateix, fou un miratge. Amb l’arribada del PP al poder, el projecte de les comarques quedava en la nevera a l’espera de temps millors. 

La victòria de l’esquerra l’any 2015 semblava capgirar la història. La sensibilitat valencianista del president Ximo Puig possibilitava la recuperació d’aquell vell desig. L’estiu del 2016 va produir-se l’anunci: el Consell del Botànic ressuscitava la comarcalització. El projecte encaixava amb l’anunciat buidatge competencial de les diputacions. L’erosió de les províncies podia ser realitat, i més quan en l’empresariat valencià hi havia moviments per crear una patronal valenciana unitària. La debilitat de les organitzacions de Castelló i Alacant era l’excusa idònia.  

El Govern valencià, però, va fer un viratge. Tot i que les Corts valencianes havien presentat un mapa de comarques, el Consell va renunciar a la comarcalització clàssica. No hi hauria una descentralització administrativa. Seria una comarcalització més suau, més flexible. L’instrument emprat serien les mancomunitats

L’avantprojecte de llei de Mancomunitats, que estava inspirat en la proposta del professor de dret administratiu Andrés Boix, dóna llibertat als municipis perquè, voluntàriament, puguen associar-se per tal de crear dos tipus de mancomunitats. D’una banda, les que respectaven els límits comarcals, i de l’altra, les que només buscaven la unió per unificar serveis. Es tractava d’una comarcalització a la carta, feta de baix a dalt. 

Amb prop de 20 mancomunitats que coincideixen amb els límits d’una comarca, l’objectiu d’aquesta proposta era reforçar aquests tipus d’entitats supramunicipals. Però també atorgar la flexibilitat suficient perquè dues poblacions de diferents comarques o fins i tot d’altres autonomies pogueren crear una mancomunitat a fi de compartir serveis. “Només volíem regular aquest tipus d’entitats. Són casos que es donen, per exemple, entre el nord de Castelló i el sud de Tarragona”, apunta el director general d’Aministracions Locals, Antoni Such, del PSPV-PSOE. “El propòsit era reforçar les mancomunitats, especialment les d’àmbit comarcal. En el projecte hi ha incentius perquè n’augmente el nombre”, assenyala Such. 

Una esmena amb limitacions

Aquest projecte, però, va despertar malestar en Compromís. Si l’aposta per reforçar les mancomunitats d’àmbit comarcal podia impulsar aquesta delimitació territorial, la possible incorporació de municipis limítrofs amenaçava la divisió comarcal plantejada durant els anys 70. La sectorial de Territori de Compromís va començar a moure fitxa. “L’avantprojecte de llei de Mancomunitats era poc innovador. Ho fiava tot a les mancomunitats, un ens de regulació estatal. Des de Compromís, calia dir-hi la nostra. I la comarcalització era un compromís electoral”, afirma Xavier Navarro, del Bloc i director de l’Institut Cartogràfic Valencià. “És un tema pendent des de la Transició. Era necessari abordar-lo”, agrega Fran Ferri, síndic dels valencianistes al Parlament valencià. 

D'esquerra a dreta: Ramon Ferrer, president de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua; Enric Morera, president de les Corts Valencianes; i la consellera d'Habitatge, Obres Públiques i Vertebració del Territori, Maria José Salvador, presenten un mapa de les comarques al parlament valencià. 

Després de mesos de treball, el diputat a les Corts Valencianes per la coalició, Paco Garcia Latorre, i el mateix Navarro van elaborar una proposta de comarcalització que complementava el projecte de llei de Mancomunitats, actualment en període de tramitació al parlament valencià. Segons fonts de Compromís, i després de diverses reunions amb Such, van pactar presentar la iniciativa des de la cambra. 

“Era una qüestió pendent, però hi havia altres assumptes més prioritaris. Per això, no hem pogut presentar aquesta iniciativa abans”, admet Garcia, que explica la nova llei de comarques que proposa la coalició: “Es tracta d’una llei simple, que estableix en l’annex la proposta base sobre la qual fixar legalment i oficial les comarques al País Valencià”. 

El projecte de llei de Compromís qüestiona les províncies —“són un element desvertebrador i desnaturalitzador de la identitat valenciana”— i estableix que el País Valencià s’organitze territorialment en comarques. “La intenció d’aquesta llei és elevar al rang d’obligació legal per a totes les instàncies de la Generalitat Valenciana la vigent divisió territorial provinent de la proposta de Demarcacions Territorials Homologades —DTH— publicada el 1988” —en referència a la proposta de Soler, que va publicitar Azagra—, indica el text presentat per la coalició valencianista. 

L’oficialització de la divisió comarcal obligaria, segons la llei, que “totes les conselleries i ens dependents utilitzaren aquestes demarcacions com a base territorial per prestar els seus serveis i per a la planificació de les seues polítiques públiques en projecció territorial”. És més, fixa que “la Generalitat impulsarà l’adaptació de les Mancomunitats de municipis de serveis generals a les comarques que estableix aquesta llei”. 

La iniciativa, amb tot, no va més enllà d’un simple reconeixement legal de la divisió comarcal. “No és objecte d’aquesta llei desenvolupar un règim jurídic de funcionament de les comarques com a entitats territorials dotades d’òrgans administratius”, fixa el text. “No hi ha la majoria parlamentària per realitzar una comarcalització completa i els antecedents de Catalunya i Aragó no ajuden. En canvi, una delimitació comarcal hauria de comptar amb el suport dels grans partits. Cal recordar que el PP s’organitza internament també per comarques”, adverteix Garcia. 

“La comarcalització que planteja Compromís em sembla encertada”, diu Such. Però recorda: “Ara bé, una proposta per descentralitzar administrativament en comarques no comptarà amb el nostre suport. No estem per a això. L’experiència catalana ha demostrat que era un fracàs i que era una proposta cara”. 

“No és el moment de plantejar aquests debats que enfronten pobles. La iniciativa pretén, a més, descapitalitzar les províncies”, assenyala el diputat del PP i ex-alcalde de Benidorm (Marina Baixa) Manuel Pérez Fenoll. “La proposta no compta amb el consens de la resta de partits. De fet, recorde que el director general va dir que no hi hauria cap llei de comarcalització. És un projecte que busca ressuscitar les comarques amb la intenció d’implantar el model català en un futur”, critica Emigdio Tormo, diputat de Ciutadans. Antonio Montiel, síndic de Podem, dóna suport a la iniciativa, però demana més “participació de les entitats locals”. Precisament, la manca d’un procés participatiu va provocar que Compromís retirara la proposta del darrer ple d’aquest curs polític. Calia apagar el foc que havia provocat el seu projecte comarcal en diversos municipis del País Valencià. 

L’horta, en guaret

El mapa comarcal proposat per Compromís ha generat enrenou. I el principal focus de conflicte s’ha situat a l’Horta, per la seua divisió en quatre comarques diferents —Horta Nord, Horta Oest, Horta Sud i València. La proposta de la coalició estableix que l’Horta Oest estaria conformada per Alaquàs, Aldaia, Manises, Mislata, Paterna, Xirivella, Picanya, Quart de Poblet i Torrent. La capital de l’Horta Nord seria Burjassot —i no Paterna—; a l’Horta Oest, Quart de Poblet i a l’Horta Sud, Catarroja —i no Torrent, com ho és ara oficiosament. 

La pèrdua de la capitalitat de Torrent i Paterna i que totes les poblacions ubicades a l’Horta Oest —a excepció de Paterna— se senten part de l’Horta Sud ha provocat una rebel·lió d’aquestes localitats contra la proposta de Compromís. No debades, la mancomunitat de l’Horta Sud, la Fundació Horta Sud, Guaix-Escola Valenciana i l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Horta Sud (Ideco) han firmat un manifest que reivindica l’Horta Sud com a herència de la proposta que va realitzar l’any 1971 Eugenio Burriel. “Aquesta divisió va adquirir dimensió administrativa i cultural l’any 1982 de la mà dels ajuntaments i societat civil, concretament per part de l’IDECO i la Mancomunitat, defensen al text. 

“Compromís no ens ha consultat per fer aquesta llei. I, evidentment, no ens agrada la proposta. Som l’Horta Sud i la nostra capital és Torrent”, critica Carlos Fernánez Bielsa, alcalde socialista de Mislata (Horta) i president de la mancomunitat de l’Horta Sud, que remata: “No és el moment d’obrir un debat territorial. Cal sumar esforços des de les mancomunitats, reforçar-les, que és justament el que estableix la llei que impulsa el Consell”. “No compartim la iniciativa. L’Horta Sud té un sentiment comarcal històric. I la comarca està ben estructurada a través de la mancomunitat”, afegeix Jesús Ros, històric alcalde de la ciutat de Torrent (Horta), també de la formació del puny i la rosa. 

La polèmica, però, no ha estat exclusivament de l’àrea metropolitana de València. Que la llei de Compromís incloga poblacions com ara Biar, Beneixama, Canyada i Camp de Mirra dins de l’Alcoià ha generat enrenou, ja que aquests municipis estarien actualment integrats dintre de l’Alt Vinalopó. 

La capitalitat d’algunes comarques ha estat un altre punt d’enfrontament arreu de tot el territori, tot i que la més destacada ha estat a la Plana Baixa. Si històricament Borriana n’ha estat la capital, la proposta dels valencianistes l’estableix a Vila-real. “És una qüestió evident que Vila-real ha de ser la capital. La vella distribució comarcal està desfasada”, va felicitar-se l’alcalde de la població, José Benlloch (PSPV-PSOE). Vicent Granel, alcalde de Borriana i membre de Compromís, va respondre que “Borriana sempre ha estat la capital”. El conflicte s’ha reproduït a la comarca dels Serrans, ja que Compromís fixa Xelva com a capital en detriment del Villar. A la Marina Baixa, Benidorm es convertiria en capital en perjudici de la Vila Joiosa. 

Reacció de Compromís. Vista la llei de mancomunitats presentada pel Consell, Compromís a les Corts ha proposat una iniciativa per reconèixer les comarques de manera oficial. A la imatge, el diputat Paco Garcia Latorre. 

“Nosaltres vam utilitzar la proposta publicada l’any 1988 perquè en aquell moment era la que generava consens. Però és una base sobre la qual treballar”, assenyala Garcia, que afirma: “És cert que la proposta per a l’Horta no està adequada a la realitat. Per això, igual com la resta de conflictes que s’han generat per la capitalitat i per algunes poblacions incloses en les comarques del Maestrat i del Vinalopó, seran solucionades. Vam endarrerir el debat de la llei per aconseguir una iniciativa més consensuada i que estiguera elaborada després d’un procés participatiu amb les entitats locals i de totes les institucions que desitgen participar”. “Després d’aquest procés, entenem que la proposta tirarà endavant”, preveu el diputat.

Una nova planta valenciana?

Amb la impossibilitat de realitzar una comarcalització plena per la geografia política de les Corts i per la complexitat de mancomunitats que hi ha al País Valencià, Compromís intenta, si més no, que les comarques siguen la demarcació oficial que dividesca el País Valencià. “Aquesta llei està pensada, més enllà de reconèixer oficialment la divisió comarcal del territori, de cara a una nova llei de planta”, assenyala García. “La intenció és unificar les diferents delimitacions que hi ha en l’àmbit sanitari, judicial o administratiu sota la figura de les comarques”, expressa. I sentencia: “Casos com el d’Otos [Vall d’Albaida] han de ser eliminats. No és possible que per afers administratius, judicials o sanitaris hagen d’anar una vegada a Xàtiva [Costera], una altra a Ontinyent [Vall d’Albaida] o a Gandia [Safor]”.  

Garcia, a més, defensa que “les comarques són necessàries perquè no hi ha cap nivell administratiu entre la Generalitat i els municipis”. I denuncia que les diputacions “són entitats anacròniques i anquilosades”. “En països europeus com ara Anglaterra hi ha figures que ultrapassen les regions, per exemple els comtats. No entendria que aquella gent que diu que l’administració ha de ser més pròxima no defensara aquesta iniciativa”. 

Tomàs Ferrandis, alcalde de Xeresa (Safor) per Compromís, president de la Mancomunitat de la Safor i vocal de la Federació Valenciana de Municipis i Províncies (FVMP), defensa la delimitació comarcal “per un sentit pragmàtic”. Ara bé, apunta que les mancomunitats d’àmbit comarcal són necessàries per evitar “una recentralització més gran de l’Estat cap als municipis”. “Tal vegada seria necessària una comarcalització asimètrica al País Valencià”, opina Joan Carles Membrado, professor de geografia de la Universitat de València. “La llei de mancomunitats era una mena de comarcalització suau”, considera sobre el projecte fet des del departament de Presidència de la Generalitat Valenciana. 

Navarro, de l’Institut Cartogràfic Valencià, assenyala que la proposta presentada per Compromís “no podia profunditzar més d’un simple reconeixement perquè necessitaríem el suport de 65 diputats, una barrera infranquejable que va aprovar-se en la darrera reforma de l’Estatut del 2006 entre el PP i el PSPV-PSOE. Ara bé, cal assenyalar que el model de comarcalització català tampoc ha estat un èxit”. Montiel va més enllà: “Abans de plantejar un debat sobre les comarques, cal organitzar amb una visió de conjunt les comarques, les mancomunitats de municipis i la qüestió de les àrees metropolitanes”.  

Com ocorria abans, les comarques continuen generant debat i polèmica. Ara, i malgrat l’enrenou, sembla que el somni de Soler, actualment conseller d’Hisenda, pot fer-se realitat. La divisió comarcal, bé que buida de competències, pot ser realitat. Una comarcalització feta a la valenciana. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.