No va fer de gallec —allò de dir que sí però no. No va quedar-se al mig de l’escala. El 17 de gener de 2017, durant la conferència de presidents celebrada al Senat, Mariano Rajoy va agafar el bou per les banyes i va deixar-ho clar: a les acaballes d’aquell any hi hauria un nou model de finançament i les seues directrius s’implementarien, amb efecte retroactiu, des de l’1 de gener. Ja feia tres anys que el sistema en vigor estava caducat.
En el termini d’un mes, l’Estat i les comunitats designarien un comitè d’experts que efectuaria “les anàlisis necessàries per a la formulació posterior d’un nou model de finançament autonòmic fonamentat en els principis de solidaritat, suficiència, equitat, transparència, corresponsabilitat fiscal i garantia d’accés dels ciutadans als serveis públics en funció del seu cost efectiu”.
Un semestre més tard, al mes de juliol, l’informe en qüestió ja estava a la taula del Consell de Ministres. Un acord de mínims de 95 pàgines seguit de 75 fulls més amb els vots particulars —agrupats o individualitzats— dels experts de les diverses autonomies.
Això ja permetia albirar les dificultats de la negociació pendent. I Rajoy, llavors sí, va activar el seu manual d’actuació davant situacions problemàtiques: deixar-ho estar. El mateix que estava aplicant a Catalunya des de 2012.
De fet, els estira-i-arronses pel model de finançament són molt anteriors al procés sobiranista català. La transferència de competències de l’Estat, iniciada els anys 80, no va culminar fins 2002, quan les autonomies menys entusiastes van assumir-ne, per fi, les de sanitat i educació. Fins aleshores, les aportacions estatals s’ajustaven de manera bastant precisa als serveis gestionats per cada comunitat. Des d’aquell moment, en canvi, s’ha multiplicat la tibantor i els recels creuats.
En 2002, amb José María Aznar a la Moncloa, entrava en vigor un sistema de finançament que, per primera vegada, incloïa les grans transferències de totes les autonomies. Eduardo Zaplana va considerar-lo magistral. El president de la Generalitat Valenciana presumia de ser-ne l’inspirador i en alguns cercles, fins i tot, fou rebatejat com el model Zaplana.
L’inconvenient —no menor— d’aquell sistema era que prenia com a base la població de l’1 de gener de 1999 a cada autonomia. I la dècada posterior, de gran creixement econòmic i forts moviments migratoris, va disparar la demografia d’alguns territoris, mentre que la d’uns altres oferia un creixement molt més contingut.
Així, de 1999 a 2009, la població valenciana va passar de 4,07 milions a 4,98 milions. La catalana, de 6,25 a 7,42 milions. La balear, de 0,80 milions a 1,07. La madrilenya, de 5,28 milions a 6,32. I la murciana, de 353.504 persones a 436.870.
En contraposició, les comunitats del nord-oest a penes avançaven. Astúries ho feia d’1,072 milions a 1,076; Galícia, de 2,708 milions a 2,767; Cantàbria, de 532.996 persones a 584.657, i Castella i Lleó, de 2,48 a 2,54 milions.
Tot allò va produir uns desequilibris de partida enormes que la reforma impulsada per José Luis Rodríguez Zapatero, en 2009, tan sols va esmenar en part.
D’aquella negociació, articulada sobre la premissa que ningú no podia perdre ingressos amb relació al model de 2002, una de les grans beneficiades va ser Catalunya, i les principals damnificades continuaven sent el País Valencià i Múrcia, que a penes milloraven posicions. El graner de vots que representava Catalunya per al PSOE —així com la presència de José Montilla a la presidència— contrastava amb l’oposició furibunda dels executius valencià i murcià —de majoria absoluta del PP— amb l’aigua com a estendard.
Un ‘stand by’ infernal
El ben cert és que el sistema de 2009, de cinc anys de vigència, ja hauria d’haver estat substituït per un altre que, al seu torn, hauria caducat en 2020. Però ni l’un ni l’altre no s’han fet realitat. Ni amb el PP ni amb el PSOE i Unides Podem. Ni abans amb Rajoy ni ara amb Pedro Sánchez.
El finançament continua en un stand by infernal per als valencians. Quan miren al seu voltant, a penes troben la comprensió de murcians i andalusos. Amb els primers, el diàleg està suspès per l’entrada a l’executiu murcià de consellers provinents de Vox. I en el segon, el president valencià, Ximo Puig, treballa de fa mesos en una unitat d’acció amb el seu homòleg Juan Manuel Moreno Bonilla, a qui ha visitat a Sevilla aquest dimarts, 21 de setembre.
En un col·loqui organitzat el juny passat a Barcelona pel Cercle d’Economia, Puig i Moreno Bonilla van constatar les coincidències en la matèria. Andalusia no mostra els signes d’asfíxia financera del País Valencià, però també està infrafinançada. Igual com Balears, que, no obstant això, té una renda per capita —28.213 euros, en desembre de 2020— superior a la mitjana espanyola (26.426 euros). Tot al contrari que la renda valenciana (23.206 euros) i l’andalusa (19.633), que se situen lluny de la mitjana, i encara més separades de Madrid (35.913 euros) i Catalunya (31.119).
A la trobada del Cercle van participar, també, la presidenta balear, Francina Armengol, i el màxim mandatari gallec, Alberto Núñez Feijóo. A diferència d’unes altres ocasions en què Feijóo ha evidenciat un desinterès notable —producte de la situació privilegiada, perpetuada en el temps, que gaudeix Galícia—, a l’acte de Barcelona va admetre l’infrafinançament valencià i va convenir que la reforma del sistema era necessària.
L’infrafinançament valencià és inqüestionable. Únicament cal fer una ullada a les desviacions que provoca el model en qüestió i a les derivades que té quant a l’increment del deute. Les autonomies de l’arc mediterrani i Castella-la Manxa, una altra damnificada, n’encapçalen el rànquing [vegeu el gràfic inferior].
Sánchez, en el debat parlamentari de la moció de censura que l’1 de juny de 2018 va dur-lo a la presidència, va expressar les dificultats de posar d’acord tothom i va començar a enviar missatges contradictoris. Al diputat de Compromís, Joan Baldoví, va dedicar-li una frase esperançadora, mentre que al de Foro Asturias, Isidro Martínez Oblanca, tractava de calmar-lo dient que no hi havia els “vímets” necessaris per a la reforma.
Més endavant, en gener de 2020, amb motiu de la investidura parlamentària, Sánchez va comprometre’s amb Baldoví a presentar un esborrany de reforma en setembre de l’any passat. La promesa va ajornar-se fins a final d’any a causa de la pandèmia, però tampoc va materialitzar-se abans de les campanades. De fet, l’arribada de l’esbós que ha de significar el tret d’eixida a la negociació multilateral continua en l’aire.
La vicepresidenta econòmica del Govern, Nadia Calviño, va abocar-hi una gerra d’aigua freda en la seua visita a València del proppassat 9 de setembre, quan, de bon matí, va asseverar que la reforma no era prioritària per a l’executiu de Sánchez. Va assegurar que cal concentrar els esforços a treure endavant els pressupostos de 2021.
En adonar-se de l’impacte negatiu que havien tingut les seues paraules als mitjans de comunicació i en el dinar mantingut amb els agents socials, va tractar de matisar l’afirmació categòrica de vesprada.
Ja era tard. A l’ambient surava la sensació derrotista que envaeix, de fa anys, la classe política, empresarial i sindical valenciana. La sensació de deduir que no hi ha un nou finançament a la vista.
Filla del guerrista José María Calviño, el qual va dirigir TVE amb mà de ferro, la vicepresidenta espanyola no és la responsable directa de la reforma, però sap què pensa la titular de la cartera d’Hisenda.
I és que María Jesús Montero, que va aterrar al Govern provinent de la Conselleria d’Hisenda andalusa, és conscient dels entrebancs interns —entre presidents autonòmics del PSOE— i externs —amb els del PP— que comporta l’obertura d’aquest meló en una conjuntura política tan inestable, amb una majoria precària al Congrés. En un encontre breu mantingut al mes de juny a la seu del Ministeri amb la Plataforma per un Finançament Just, Montero va confessar que no es preveu que el Govern hi presente l’esborrany.
Esquelet a la vista?
Amb tot, la pressió ja és molt elevada. Pocs dies després, el titular d’Hisenda valencià, el socialista Vicent Soler, escrivia una columna d’opinió a El País titulada “La paciencia infrafinanciera se agota”, en què acusava el Govern de PSOE i Unides Podem d’incomplir l’article 156 de la Constitució. El PPCV, que no formava part de la Plataforma, hi ha accedit de la mà del seu nou president, Carlos Mazón.
Per tant, no és descartable que el Govern plantege, durant la tardor, una proposta de reforma basada en la mitjana dels mínims i els màxims que recull l’informe del comitè d’experts. Si les autonomies no s’avingueren a negociar a partir d’ell, Montero podria dir que ho ha intentat. Aquesta estratègia també li permetria guanyar temps, perquè podria obrir una ronda de converses amb les 17 autonomies. Si fa no fa, l’estratègia seguida per Sánchez amb el president català, Pere Aragonès, en la taula de diàleg.
L’alternativa passa per reunir-se amb totes elles de manera individualitzada sense un document de partida, cosa que evitaria les discussions que de ben segur generaria. Una opció més conservadora que transmetria poc interès per la reforma, que ha de ser validada tant pel Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF) com pel Congrés i el Senat. Amb un element important: el de no-afectació al País Basc i Navarra, que no pertanyen al règim comú, i el desinterès palpable que mostra Catalunya, que no preveu, a hores d’ara, una negociació multilateral.
En la seua visita recent a Puig, Aragonès va empatitzar amb el maltractament financer que pateix el País Valencià, però va dir que Catalunya ja feia 20 anys que havia superat aquests debats.
Raigs de llum
Entre tants núvols, però, s’obre pas algun raig de llum. Com ara els criteris que guien la concessió de la segona tanda dels fons COVID-19, que han primat la població ajustada en lloc del PIB, tal com reclamaven Catalunya, Balears i Madrid.
El País Valencià somia un model de finançament en què els territoris paguen pel nivell de renda i reben diners en funció de la seua població. Algunes comunitats autònomes governades pel PSOE no han vist amb bons ulls el sistema de repartiment d’aquests fons, que el Govern valencià entén com un gest de complicitat.
D’altra banda, els experts designats per les Corts valencianes i FEDEA (Federació d’Estudis d’Economia Aplicada) indiquen que la reforma no pot ser de suma zero. És a dir, que els guanys dels uns no poden quedar compensats per les pèrdues dels altres, sinó que l’Estat ha d’injectar al sistema la quantitat suficient per garantir la prestació dels serveis a totes les autonomies. Els experts de les Corts quantifiquen que, per aconseguir-ho, caldria que l’Estat hi injectara 16.000 milions addicionals cada any. És a dir, que l’Estat cedira a les autonomies l’11% dels ingressos que ara controla.
Perquè l’Estat, en efecte, ha de pagar les pensions i els serveis compartits, però es desentén de la sanitat, l’educació i bona part dels serveis socials.
En el cas de les autonomies pitjor finançades, això les fa estar connectades a les aportacions del FLA —fons de liquiditat autonòmica— per cobrir el dèficit autoritzat, i a l’ExtraFLA, per a cobrir el dèficit no autoritzat. Préstecs a interès zero que, tanmateix, van incrementant el deute. Hi ha comunitats, com ara Galícia, que sovint ni tan sols no recorren al primer.
Qualsevol reforma del finançament, però, haurà d’anar lligada a la mutualització del deute —impagable— generat per aquest sistema pervers. Un debat col·lateral que redobla la complexitat i en què la imatge balafiadora de l’etapa del PP al Govern valencià hi juga en contra. •
• Armengol eleva el to reivindicatiu
El 8 de febrer de 2016 es reuniren a Palma el president valencià, Ximo Puig, i la balear, Francina Armengol. Acordaren un «front comú» per «rompre l’’statu quo’ del finançament actual» i crear un nou sistema «més just» per a les Balears i el País Valencià. Quasi sis anys després, segueixen en la tasca. Sense que a Madrid ningú els hagi fet cas. Ni aleshores Mariano Rajoy ni a partir de 2018 Pedro Sánchez.
La pandèmia va fer caure el to reivindicatiu d’Armengol per a aquesta qüestió. En l’any i mig que portem amb el virus, la presidenta balear ha mostrat un perfil reivindicador baix, en relació amb la qüestió. Tampoc ha exigit amb contundència que es posi en valor el Règim Especial de Balears (REB), que fou aprovat pel Govern Sánchez el febrer de 2019 per compensar el cost de la insularitat i l’anomenat deute històric —Armengol el xifrà, abans de ser presidenta, en uns 2.000 milions—, però que encara no ha servit de res en concret. Aquesta aparent manca de reivindicació de la presidenta —alguns socialistes asseguren que la feina es fa discretament i sordament, lluny dels mitjans— ha posat cada cop més nerviosos els dos partits sobiranistes
—Més per Mallorca i Més per Menorca— i el regionalista
—Proposta per les Illes, el PI— que veuen passar els mesos i els anys sense que, al seu entendre, el Madrid del PSOE i Unides Podem tracti millor les Illes que el del PP.
La pressió sobiranista i regionalista per aquest motiu s’ha anat incrementant d’ençà de principis d’any. Els tres partits presentaren al febrer una iniciativa al Parlament per recórrer al Tribunal Constitucional els pressupostos generals de l’Estat de 2021 per no incloure cap previsió d’inversions extraordinàries compensatòries de la insularitat. Pareixia una iniciativa simbòlica destinada al fracàs. Però tant el PP com Ciutadans s’hi mostraren a favor. Va ser aprovada pels pèls, a principis de març: PI, Més per Mallorca, Més per Menorca, PP i Ciutadans a favor, 30 vots. El PSOE, Unides Podem i Vox en contra, 29 vots. Fou un cop per a la presidenta. Més encara quan el TC l’admeté a tràmit. A efectes pràctics no servirà de res, per suposat —perquè quan el TC decideixi ningú se’n recordarà d’aquest pressupost—, però políticament fou una derrota que li va coure.
A partir d’aleshores, la pressió sobiranista i regionalista tant pel REB com per la reforma del finançament no ha fet més que incrementar-se. Com a conseqüència, després de les vacances de l’estiu, Armengol ha tornat a elevar un poc el seu to reivindicatiu davant Madrid. Respecte a la futura reforma del finançament s’ha tret una nova arma negociadora: la demografia. Parla des de fa tres setmanes del “repte demogràfic”, la “superpoblació” que pateixen les Illes, cosa que contraposa al concepte de “l’Espanya buida” i que li serveix per reclamar “més recursos per atendre tanta població”. Així mateix, la setmana passada, assegurà —durant el debat parlamentari sobre l'orientació política general del seu Govern— que té el compromís del Govern central d’incloure compensacions per a la insularitat en els pressupostos de 2022. Tanmateix els sobiranistes i els regionalistes no es refien de Sánchez i segueixen pressionant Armengol perquè elevi molt més el to contra Madrid. La presidenta, mentre, insta a la unitat “política i social” per “reclamar junts”, i així “tenir més força” davant el Govern central.
Fa la sensació que el compliment o incompliment del REB i la futura reforma del finançament seran eixos bàsics de les posicions dels partits amb la vista posada en el cicle electoral de 2023.
