Quan l'1 de juliol de 1982 l'Estatut valencià va ser definitivament publicat al BOE, l'aprovació de la carta magna dels valencians i les valencianes no va ser festejada amb entusiasme. El part havia estat llarg, llarguíssim i la fase de dilatació s'havia prolongat tant que, per quan la criatura va veure la llum, tothom estava exhaust. Alguns, uns pocs, també decebuts. La situació socioeconòmica, a més a més, no invitava a la contemplació. El País Valencià encara no havia eixit del túnel de la important recessió econòmica que havia seguit a l'important increment de preus de l'energia, registrats el 1974 i 1979. El 1982 el preu del cru petrolífer s'havia multiplicat per set respecte d'un any abans. Eren els temps en què el petroli satisfeia el 60% de la demanda total d'energia a l'Estat. El govern respongué amb una devaluació de la moneda; un seguit d'acords entre administració, patronal i sindicats sobre ocupació i renda; i una política de reconversió industrial que, a casa nostra, tingué els Alts Forns de Sagunt com a màxim exponent.
Han passat 40 anys des d'aleshores i moltes coses han canviat en la societat valenciana. El Ford Escort fa temps que va deixar de ser el cotxe més cobejat per les classes mitjanes. El divorci, aleshores un dret acabat de reconèixer, ja no és una excentricitat. I Naranjito ha passat a ser una icona vuitantera encara cobejada per hipsters.
Algunes transformacions són molt evidents; d'altres més subtils i imperceptibles. Però totes s'han anat succeint de forma gradual, sense ocupar titulars ni provocant grans sacsejades, però sí modificant l'estructura socioeconòmica, els hàbits i els perfils demogràfics. Si disposàrem d'una màquina del temps i traslladàrem una persona des del 1982 a ara és molt possible que s'ho mirara tot bocabadat. La incorporació de la població migrada procedent de l'estranger; l'erosió del sector primari; la pèrdua de població en les àrees d'interior; la generalització dels estudis universitaris; el control de la natalitat,... són fenòmens que han determinat una transformació de gran magnitud. A través de diverses bases de dades, EL TEMPS radiografia 40 anys de canvis per fitar com érem i com som després de quatre dècades d'autogovern.
DEMOGRAFIA
Més nombroses...
El 1982 el País Valencià comptabilitzava 3,7 milions d'habitants. Era la quarta autonomia del rànquing, per darrere d'Andalusia (6,5 milions), Catalunya (5,9) i Madrid (4,7). D'aleshores ençà, ha sumat 1,3 milions de nous conciutadans (GRÀFIC 1) i manté la posició en el rànquing estatal, dels quals, el gruix està vinculat a la incorporació dels migrants. El 1982 la població del País Valencià representava el 9,7% de la població; avui és el 10,6%.
Més diverses...
L'increment poblacional s'explica, en bona mesura, per l'arribada de persones migrants. D'una banda, l'economia valenciana, intensiva en mà d'obra i caracteritzada pel predomini de sectors de baix valor afegit, ha atret durant bona part del període grans masses de població estrangera per incorporar-se al mercat laboral. D'una altra banda, s'ha consolidat l'arribada de persones procedents d'altres països europeus que fan inversions immobiliàries i s'estableixen, una part important de l'any en les zones més litorals.
Les xifres parlen per elles mateixes. En el cens de 1981 hi havia 22.645 estrangers residents al País Valencià, dels quals les comunitats més nombroses procedien de França, Alemanya Occidental i la Gran Bretanya. Segons el padró de 2021, en l'actualitat al País Valencià habiten 751.616 persones procedents de l'estranger (GRÀFIC 1). És a dir, s'ha multiplicat per 33. El col·lectiu romanès (99.990 persones), el marroquí (88.140) i el britànic (85.025) són els més nombrosos en l'actualitat. És significatiu que procés d'atracció d'actius forans és especialment intens en la primera dècada d'aquest segle. En deu anys, els que van de 2001 a 2011, es passa de 199.574 estrangers empadronats al cens a 880.782. Avui la població de nacionalitat estrangera representa el 14,9% del total.
Més velles...
En termes generals, i tot seguint la dinàmica europea, s'ha produït un envelliment de la població, amb un aprimament molt significatiu de les cohorts d'edat més baixes. Quan es va aprovar l'Estatut, el 25,7% de la població tenia menys de 14 anys, per un 11,3% que superava els 65 anys. Per contra, a hores d'ara, les persones de més edat quasi representen el 20% de la població, mentre els menors de 14 són el 14,4% de la societat valenciana (GRÀFIC 1). Les posicions, doncs, s'han bescanviat, en part perquè la societat és més longeva: el 1982 l'esperança de vida era de 75,3 anys, mentre en l'actualitat aplega als 82,3.
L'altre element a tenir en compte és que la natalitat ha baixat significativament, el que no deixa de ser preocupant en termes de reemplaçament generacional. El 1982, per cada dona naixien dos fills. En l'actualitat, en són 1,2. A més, el retard en l'emancipació i la construcció d'un projecte de vida ha retardat l'edat a la qual les dones són mares. Les mares actuals ho són als 31,1 anys. El 1982 ho eren als 25,2. És a dir l'edat per procrear s'ha retardat gairebé sis anys.
Més urbanes...
Una altra de les transformacions més significatives és la relativa a la distribució espacial. L'intens procés d'èxode rural iniciat a la dècada dels 60 no s'atura durant els darrers 40 anys, per bé que s'apaivaga parcialment en les darreres dècades. A hores d'ara, 224 municipis -això és, el 40% del total- tenen menys de 1.000 habitants i 171, segons els paràmetres de la Generalitat Valenciana, es troben en risc de despoblament. Segons l'informe sobre despoblament del Comitè Econòmic i Social mentre en el global del País Valencià el creixement poblacional va ser del 23,37% en el període entre 1999 i 2019, algunes comarques van tenir registres negatius. És el cas del Racó d'Ademús (-21,9%), l'Alt Maestrat (19,9%), Els Ports (-15,9%) i Alt Millars (8,2%).
La tendència cap al despoblament també es denota en el nombre de municipis amb menys de 500 habitants censats. Així, el 1982 n'eren 470 i, segons el darrer padró, el 2021 n'eren 546, és a dir, 76 més. Fet i fet confirma els patrons cap al desequilibri territorial.
Més formades...
Quan el 1982 l'Estatut va veure la llum, el País Valencià comptava amb tres universitats: la Universitat de València -la més veterana de totes-, la Politècnica i la Universitat d'Alacant. La xarxa d'universitats públiques la completarien, una dècada després, la Universitat Jaume I de Castelló (any 1991) i la Universitat Miguel Hernández d'Elx (1996). Caldria sumar, durant aquesta dècada, la Universitat Cardenal Herrera-CEU San Pablo, el primer dels centres privats d'ensenyament superior. La millora del capital humà, a principis de la dècada dels 80, passava, indefectiblement per universalitzar l'accés a l'ensenyament superior. Les dades, de nou, són eloqüents. En 40 anys s'ha passat de donar cobertura a 70.000 alumnes a donar-ne a 155.000.
El 1982, només el 4,6% de la població tenia estudis universitaris, per un 88,9% que disposava d'estudis obligatoris. A hores d'ara aquest segon percentatge representa el 46% del total de la població, mentre els titulats universitaris representen el 21,6% (GRÀFIC 2). S'ha de tenir en compte, a l'hora d'analitzar aquesta dada -encara baixa- que en aquesta estadística es comptabilitza tota la població, per tant, també la gent gran que no va tenir accés als estudis universitaris.
De fet, si ens fixem en el nivell d'estudis de la població ocupada actual, el 43,9% tenen estudis superiors, mentre que un 32,2% s'han inserit en el mercat laboral només amb la secundària obligatòria. El País Valencià està, en tot cas, per sota de la mitjana estatal pel que fa a percentatge de població altament qualificada. Al davant figuren Madrid, Euskadi, Catalunya, Múrcia i Astúries.
En aquests 40 anys, d'una altra banda, els homes han perdut la seua preeminència en l'educació superior. Les dones representaven, ja el 1982, el 49,1% dels universitaris. En l'actualitat ja són el 55,7%.
La baixa natalitat ha tingut com a conseqüència l'estancament en el nombre d'alumnat no universitari. Dels 850.000 alumnes de 1982, vam passar el curs 2020/2021 a 880.000. És a dir, un increment molt minso si el comparem amb l'increment poblacional general. Pel que fa al tipus de centre, fa quaranta anys el 34,6% de l'alumnat assistia a centres privats. En l'actualitat un 24,7% de l'alumnat assisteix a centres concertats, per un 7,7% que reben l'educació en escoles i instituts estrictament privats (GRÀFIC 2). En l'àmbit universitari, un 15,6% de l'alumnat es forma en universitats privades, sobretot en arribar a la fase dels màsters i les especialitzacions.
Més castellanoparlants...
L'Estatut de 1982 establia en el seu punt 1 de l'article 6 que "la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià". En el punt 5 afegia que "s' "atorgarà especial protecció i respecte a la recuperació del valencià". Han passat 40 anys des d'aleshores i el balanç sobre l'ús social de la llengua abona el pessimisme. Perquè si bé és cert que gràcies a l'escolarització en català, el coneixement de la llengua escrita i llegida ha millorat, la realitat és que el seu ús en el dia a dia ha baixat de forma notable. O almenys aquesta és la conclusió d'analitzar les enquestes sobre ús i coneixement del valencià que la Generalitat Valenciana més antigues (1989) i més recents (2015) disponibles en obert.
El 1989, el 44% de la població de la zona catalanoparlants assegurava que sempre o generalment emprava la llengua pròpia a casa. El 2015 aquest percentatge era del 29%. Pel que als amics, fa quaranta anys, el 41% deia que es dirigia a ells en català, per un 25% que ho feia el 2015. També ha disminuït l'ús a les botigues tradicionals: el 1989 el 38% de la població iniciava la conversa en la llengua autòctona. En la darrera enquesta era el 18%.
Per contra les competències per parlar, llegir i escriure han millorat en tots els casos. En canvi, disminueix el nombre de persones que l'entenen, en passar del 96% al 89%.
ECONOMIA
Més grans...
En els quaranta anys transcorreguts des de l'aprovació de l'Estatut l'economia valenciana no ha parat de créixer, tant en termes absoluts com relatius. L'increment demogràfic, la incorporació de nous actius al mercat laboral, l'abandó d'activitats de baix valor afegit i l'increment de la inversió en innovació i noves tecnologies, ha tingut com a resultat que el PIB es duplique.
Les transformacions en el món econòmic han estat notables, per bé que no s'hauria de perdre de vista que, a l'inici del període, el País Valencià comptava amb algunes fortaleses que havien anat quallant en les dècades precedents. Entre les més notables hi hauria una tradició agrícola i industrial important -amb clúster ja consolidats- i una tradició exportadora molt consolidada, suportades totes dues per un esperit emprenedor més present que en altres latituds. Quan s'aprovà l'Estatut, el País Valencià representava el 10,1% del Valor Afegit Brut (VAB) de l'economia espanyola. Avui és el 9,3%.
Més terciaritzades...
Com ha canviat l'estructura productiva en aquestes quatre dècades? A grans trets es pot dir que dels sis grans sectors econòmics, tres han guanyat pes i altres tres l'han perdut. La pèrdua de pes del sector primari és notable: cau a la meitat en termes de VAB i a menys de la quarta part en termes d'ocupació, en passar del 12,7% al 3,3% dels ocupats. També les manufactures perden pistonada, en perdre deu punts de pes en VAB i destruir 40.000 llocs de feina (passa de representar el 25,2% al 15,4%). El sector que creix d'una forma més notable és el del comerç, transport i hostaleria: guanya 3,4 punts en termes de VAB i 10 punts en ocupació, el que significa que és un sector molt demandant de mà d'obra però de baix valor afegit (GRÀFIC 3).
Menys agrícoles...
Com en la majoria de societats occidentals, l'agricultura ha deixat de tenir el paper predominant que tenia en l'economia. Amb tot, però, el sector agroalimentari figura en l'actualitat com un dels principals sectors exportadors de l'economia valenciana. Quaranta anys després perviu una estructura minifundista, què provoca que l'agricultura a temps parcial siga la fórmula més estesa al camp valencià. Això, unit a l'envelliment dels titulars de les explotacions, ha provocat un procés intens d'abandonament de l'activitat, el qual s'ha traduït, alhora, en l'abandonament dels camps. El 1982 el País Valencià disposava de 714.796 hectàrees cultivables. El 2020 n'eren 521.722 (GRÀFIC 3)). Els cítrics han tingut un comportament dispar: mentre la mandarina ha passat d'ocupar 45.096 hectàrees a 71.395, la taronja ha registrat un descens, des de les 94.215 hectàrees a les 70.509. Especialment significatiu resulta el redimensionament de la vinya: en 40 anys s'han perdut quasi 110.000 hectàrees.
Un mercat laboral més feminitzat...
Com ja s'ha dit, l'economia valenciana travessava -en el moment que s'aprovà l'Estatut- una situació delicada. L'increment de la inflació, l'inici del declivi del sector manufactures i els alts preus de l'energia eren elements definitoris d'aquell període. La taxa de desocupació aplegava al 20,9% en el cas de les dones i el 15% en el cas dels homes . En l'actualitat se situa en el 18,1% i el 14%, respectivament (GRÀFIC 4).
També el perfil del mercat laboral era diferent. Entre els trets més significatius hi ha la feminització del mercat laboral. El 1982, el 71,5% de les persones ocupades eren homes, per un 28,5% que eren dones. La massiva incorporació de la dona al mercat laboral ha provocat que aquest percentatge aplegue, actualment, al 45,5% (GRÀFIC 5).
L'anàlisi per grup d'edat també ens aboca a reflexions. El 1982, el 30% de la població ocupada tenia entre 16 i 29 anys. Avui, aquest percentatge és del 13%. Dues hipòtesis expliquen aquestes dades: la primera, que com que hi ha més joves que accedeixen als estudis universitaris, retarden l'entrada al mercat laboral; la segona, i més important, que a la dècada dels 80 el jovent accedia amb més facilitat al mercat laboral, el què, alhora, podia avançar l'edat d'emancipació (GRÀFIC 5).
Més pobres...
Amb alguns alts i baixos, l'economia valenciana no ha parat de créixer en les darreres quatre dècades. Ho ha fet, però, a menor ritme que el conjunt de l'Estat. De fet, el pes de l'economia valenciana en el conjunt de l'Estat, ha caigut, en passar del 10,1% al 9,3%. La pes poblacional, per contra, s'ha incrementat, en passar del 9,7% al 10,6%. El resultat de tot plegat, és que els valencians i les valencianes som ara més pobres del què ho érem fa quatre dècades, almenys si ens comparem amb la resta de l'Estat. El 1982, el PIB per càpita valencià era el 99,1% de l'espanyol, és a dir, quasi estava en la mitjana. Ara, en canvi, ens situem en el 88,5%.
Més turistitzats...
Si hi ha un fenomen que caracteritza el segle XXI és la universalització i popularització del turisme. La consolidació de les companyies de baix cost, els subsidis estatals a aquestes i la incorporació dels viatges als béns de consum de primera necessitat han provocat una explosió de l'activitat. El País Valencià, que a principis de la dècada dels 80, ja disposava d'una indústria turística incipient, ha consolidat la seua posició durant aquest temps fins a convertir-se en una de les principals destinacions turístiques d'Europa.
Malauradament, no existeixen dades sobre el nombre de turistes el 1982. És adient, en tot cas, comparar el nombre de passatgers registrats en els aeroports valencians. El 1982, segons dades d'AENA, l'Altet i Manises sumaren 468.000 passatgers. El 2019, un aeroport i l'altre arribaren als 23,5 milions. Òbviament ,no tots els desplaçaments estan vinculats al turisme, però aquesta explosió de xifres no s'explica sense ell.
Paral·lelament, s'ha desenvolupat la infraestructura adient per aquesta activitat. El 1986, el País Valencià disposava de 43.763 places hoteleres, de les quals, el gruix eren de dues i tres estreles. En canvi, en data de 2019, les places hoteleres oferides aplegaven a 117.684, és a dir, pràcticament s'havien triplicat. La meitat de l'oferta, a més, era de quatre i cinc estreles. Si bé no existeixen dades antigues, el 1999, 4,4 milions de turistes pernoctaren en hotel. El 2019, darrer any de la pandèmia en foren 9,3.
(La realització d'aquest reportatge ha estat possible gràcies a les dades procedents de l'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques ('L'economia valenciana 40 anys després de l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia de 1982'), l'Institut Valencià d'Estadística i l'Institut Cartogràfic Valencià)
GRÀFICS: Vanessa Prieto