ELECCIONS VALENCIANES

Els 40.000 fills del Botànic

En un recompte extenuant i no apte per a cardíacs, les formacions del Botànic aconsegueixen superar la mobilització extrema de la dreta i consoliden el canvi polític iniciat en 2015. Malgrat que PP, Ciutadans i Vox avantatgen l’esquerra de 2.500 vots a l’urna del Congrés, la suma de PSPV-PSOE, Compromís i Unides Podem-EUPV s’imposa per 40.000 paperetes a la de les Corts valencianes. 52 escons a 47. Torna a ser primavera al Botànic.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El 4 de març, in extremis, Ximo Puig va agafar la mateixa ploma de color roig amb què tres anys i nou mesos abans havia rubricat l’Acord de Botànic i va signar el decret de convocatòria electoral. No tenia la convicció d’encertar-la, però la intuïció d’una participació massiva als comicis estatals va persuadir-lo de la conveniència de dissoldre les Corts anticipadament per tal de fer coincidir els comicis valencians amb els del Congrés i mobilitzar, així, el màxim nombre d’electors progressistes.

Un cop presa la decisió, Puig va insistir molt que la «singularització» dels comicis propis buscava la necessària «visibilització» dels valencians al conjunt de l’Estat, però, en realitat, la pretesa visibilització va circumscriure’s als deu segons que Pablo Iglesias i Pedro Sánchez van parlar sobre el problema de l’infrafinançament al segon i últim debat televisat entre els quatre principals aspirants a La Moncloa. Allò que de debò visibilitzava aquell avançament electoral era el desig de Puig de dur a les urnes, ni que fora de l’orella, els electors progressistes que només hi acudeixen en situacions de tensió elevadíssima.

Una d’aquelles situacions límit va produir-se la primavera de 2015, quan la corrupció i el crac econòmic i financer del País Valencià va dur als col·legis electorals 1.355.000 valencians delerosos de girar full a dues dècades ininterrompudes de governs del PP. El 24 de maig d’aquell any, PSPV, Compromís, Podem i Esquerra Unida van reunir 300.000 paperetes més de les que tradicionament recollia el bloc progressista en aquests comicis. Un salt espectacular.

L’amenaça de Vox, que el 2 de desembre passat va irrompre com un bou al Parlament andalús, constituïa ara el millor reclam. L’entrada per la porta gran a Sevilla va col·locar el partit de Santiago Abascal al bell mig de l’escena política estatal. Durant uns mesos, tot ha sigut Vox. D’una banda, a les enquestes, hi apareixien disparats. I de l’altra, a causa de l’efecte acció-reacció, l’electorat temperat o de tall progressista se sentia interpel·lat a barrar-li el pas. La foto de família d’Abascal, Pablo Casado i Albert Rivera a la plaça de Colom de Madrid i el vot en contra dels independentistes catalans als Pressupostos estatals faria la resta. Pedro Sánchez va concloure que aquell era el moment idoni per cridar els espanyols a les urnes i Ximo Puig s’hi va posar a roda. Una decisió adoptada unilateralment, sense el vist-i-plau de Compromís. Com a president, la prerrogativa era seua.

–Si Ximo no haguera donat aquell pas, el Botànic hauria mort.

Ho explica a les tres de la matinada del 29 d’abril, encara hiperventilat, una persona del seu cercle de confiança. Per bé que no ha finalitzat el recompte de vots, la reedició del Consell progressista ja és segura. «Ha costat molt, hem patit una barbaritat», admet, «però hauria sigut molt pitjor votar al maig». Per quina raó? «Perquè ara ha votat gent que no ho hauria tornat a fer un mes després, en un context menys tensionat i en unes eleccions que potser no consideraven tan importants i, a més, perquè Unides Podem ara ha mobilitzat un elector que segurament tampoc no s’hauria molestat a votar el 26 de maig, amb Rubén Martínez Dalmau com a número 1».

Al maig, un Podem per sota del 5% hauria estat la tomba del Botànic

Certament, el presidenciable d’Unides Podem-Esquerra Unida a la Generalitat Valenciana no disposava de l’experiència de Puig, Mónica Oltra, Isabel Bonig ni Toni Cantó –candidats respectius del PSPV, Compromís, PPCV i Ciutadans– i ha pogut beneficiar-se del bon paper d’Iglesias a la campanya, en especial als debats. Un Podem per sota del 5% hauria estat la tomba del Botànic.

Els socialistes estan convençuts, doncs, que Puig va prendre la millor decisió. Arriscada, sí, però efectiva. Si aspiraven a repetir quatre anys més, els partits del Botànic havien de dur a les urnes 1,3 milions de persones, tal com va explicar aquest setmanari el gener passat, després del sotrac andalús. La dreta anava a dur-les, perquè ja ho havia fet a les eleccions estatals de 2015 –1.302.693– i perquè ho havia tornat a fer sis mesos més tard, a la repetició electoral de juny de 2016 –1.331.956–, uns comicis en què l’esquerra del País Valencià va començar a mostrar signes d’esgotament i va baixar a 1.199.049 paperetes.

Prova superada: l’esquerra ha totalitzat 1.290.139 vots, i la dreta, 1.249.741

Calia, per tant, superar el test d’estrès d’una convocatòria unificada d’estatals i valencianes. Calia aprofitar la polarització de la campanya en dos blocs, el de l’esquerra i el de la dreta, que duia els ultres de Vox dins del pack. A falta del vot forà i del recompte definitiu, s’ha pogut tocar amb els dits aquella xifra. Amb el 99,28% de l’escrutini, l’esquerra ha totalitzat 1.290.139 vots, i la dreta, 1.249.741.

La comparativa amb el resultat dels dos blocs a l’urna del Congrés encara hi afegeix dramatisme. Perquè, a falta del recompte definitiu i de la incorporació del vot dels residents a l’estranger, la dreta sí que ha derrotat l’esquerra en aquest cas, ni que siga per un marge estretíssim, únicament 2.627 vots: 1.301.247 a 1.298.620. Gairebé un empat a l’estil de la CUP.

La clau de l’èxit

A la política actual, l’índex d’infidelitat dels electors ha assolit un nivell extraordinari. Ni Julio Iglesias, no ho era tant. Hi ha hagut 170.000 persones que han votat Unides Podem-EUPV al Congrés però que no han repetit aquesta acció a l’urna del costat. Hi ha hagut 110.000 persones que han votat Pedro Sánchez però no Ximo Puig. Hi ha hagut 265.000 persones que no han volgut saber res de Compromís al Congrés però que han mostrat el seu suport a Mónica Oltra a les eleccions valencianes... I hi ha hagut almenys 40.000 persones que s’han inclinat per partits de dreta a Madrid i per partits d’esquerres a València.

Són ells, els qui han salvat el Botànic. Els 40.000 fills del Botànic. Persones que han valorat la feina feta o, si més no, no hi han volgut fer marxa enrere. En bona mesura hauran anat a parar a Compromís i als socialistes. L’estudi postelectoral del CIS ajudarà a esvair tots aquests dubtes.

Els corriments de vot per la dreta han estat molt inferiors. Vox es deixa 45.000 vots a les valencianes en relació a les estatals, els quals previsiblement hauran emigrat, gairebé tots, cap a PP i Ciutadans. Ara bé, en el còmput global els populars a penes en guanyen 5.000, cosa que fa pensar en un vot dual, petit però feridor, amb l’esquerra. Al seu torn, la candidatura de Ciutadans capitanejada per Cantó queda 18.000 vots per sota de la llista comandada per Rivera, amb l’inefable María Muñoz com a número 1 per València.

La robustesa del bloc dretà a l’urna estatal no era tal a la valenciana

Aquesta potser haja estat, de fet, la gran alegria de l’esquerra autòctona a les eleccions de 2019: haver pogut comprovar que la robustesa del bloc dretà a les estatals no era tal a l’urna valenciana. A Bonig i Cantó se’ls ha girat bona cosa de feina: hauran d’emprendre una operació de cerca i captura per tal de trobar les 40.000 persones –probablement, més de 60.000, si comptem el vot infidel que, tot i que quantitament menor, també haurà patit l’esquerra a l’urna del Congrés– que han gosat votar les seues llistes al Congrés però no a ells.

Bonig, en la seua compareixença davant la premsa, provava d’explicar la recepta de la recuperació: «Hem de moderar el nostre missatge i tornar a teixir complicitats amb la societat civil per tal d’esdevenir, novament, el gran partit en què cap tothom». Malgrat la davallada enorme, de 31 diputats a 19 i del 26,23% dels vots de 2015 al 18,88% actual, Bonig no pensa dimitir –Casado, al conjunt de l’Estat, hi ha obtingut tres dècimes menys que no ella– ni fer «cap canvi orgànic», segons que va respondre davant la premsa en una seu del partit que era l’antítesi de les grans nits, no tan llunyanes, dels populars valencians. Per exemple, la del 22 de maig de 2011, quan Francisco Camps, sota la condició d’imputat pel cas Gürtel, va endur-se 55 diputats dels 99 de l’hemicicle. Prop del triple dels que el PPCV s’ha anotat vuit anys després.

 

La presidenta del PPCV, Isabel Bonig, durant la seua compareixença, de matinada, a la seu del partit. / EFE

En el cas de Cantó, res de nou. L’excentricisme habitual. Com si haguera guanyat la final de Roland Garros, tornava a tancar el puny i a entonar el famós i espanyolíssim «¡vamos!» de Rafa Nadal. Els crits de «campions, campions!!» a l’hotel on Ciutadans celebrava la seua nit electoral i els càntics «oe, oe, oe!!» amb motiu de no se sap ben bé què requeriran, igualment, d’una explicació detallada. Si pot ser, una mica més detallada que no els 750 milions d’euros que Cantó va prometre estalviar en cas de governar la Generalitat mitjançant un seguit de mesures que no va especificar al llarg de la campanya, malgrat que s’havia compromès a fer-ho. De fet, tan sols va concretar que faria desaparèixer la Conselleria de Transparència, taxada en 48 milions sobretot concentrats en les despeses de funcionaris i de projectes de cooperació al Tercer Món.

Potser la victòria a què es referien tant ell com els militants de Ciutadans que s’hi havien donat cita guardava relació amb el sorpasso a Compromís. «Hem aconseguit superar els nacionalistes!», exclamava embogit Cantó sense ser conscient que estava felicitant-se per un autosorpasso sobre el resultat de Ciutadans en 2015, quan va aconseguir 13 actes i el 12,3% dels vots. De més nacionalistes que ells, no en queden. La seua campanya, basada en l’«Espanya ciudadana», era bastant més identitària que no qualsevol que haja dut a terme Compromís al llarg del seu periple com a coalició.

 

Toni Cantó, en èxtasi en plena nit electoral. Van instal·lar-se a un hotel de València situat a tocar mateix del que ocupava Vox. / EFE

A l’hotel del costat, i a diferència de Cantó, Vox seguia el recompte a una sala gegant com la plaça Roja de Moscou. 10,5% dels vots i 10 escons, una entrada que mereixeria com a homenatge una jornada cinegètica a qualsevol finca castellana o qualsevol cortijo andalús, però que als seus representants, els sap a ben poca cosa.

«Donarem molta guerra enfront dels partits tradicionals», diuen a Vox, sense pistola a la mà

«N’esperàvem més», admeten –sense pistola– davant la premsa amb la cara del caçador que ha vist com fugia corrent el conillet al davant dels seus ulls. Una ultradreta sincera i que trenca el manual de la política que coneixíem fins ara, en què el primer manament diu explícitament «no lamentaràs cap resultat electoral, sinó que smpre hauràs guanyat».

Uns minuts més tard, el cap de llista a les Corts, José María Llanos, es posava la disfressa de soldat: «Donarem molta guerra enfront dels partits tradicionals», als quals considera uns «paràsits». En el seu comiat, el desig d’aprofitar aquests quatre anys «per fer gran el nostre Regne de València» i un agraïment a Déu. I un fins demà molt vintage: «¡Vixca lo Regne i viva Espanya!».

L’experiment i l’alleugeriment

«Estic alegre, malgrat alguns experiments que han posat en perill el Govern del canvi», explica amb la veu trencada, mig afònica, la líder de Compromís, Mónica Oltra. La coalició valencianista baixa del 18,2% al 16,45% dels vots i obté 17 diputats en lloc dels 19 que tenia fins ara. Insisteix que la convcatòria conjunta de Puig ha estat un «experiment» que «ha posat en risc un projecte de futur». La sensació que uns comicis el 26 de maig haurien resultat més amables per a Compromís, hi és, però per damunt de tot hi preval la convicció que hi haurà Botànic II, perquè Puig, ni que vulga, no suma majoria absoluta amb Ciutadans.

Les cares a Compromís són de tristor, símptoma del creixement de la coalició. En 2015, un resultat com aquest i l’entrada al Consell hauria sabut a glòria. Avui, sap a desencís. A oportunitat malbaratada.

Compromís pràcticament consolida la xifra de 450.000 votants, molt propera als 505.000 del PPCV i els 470.000 de Ciutadans, i no tan allunyada dels 640.000 del PSPV, que ha celebrat la primera posició com qui anava a la deriva pel desert i de sobte hi ha trobat un oasi. El triomf dels socialistes és acollit amb eslògans gens sofisticats però que per fi poden cantar: «Ista, ista, ista, València és socialista!» i, com si no, «Ximo president!». Malgrat que Oltra insisteix que primer caldrà parlar del què i més tard del qui, al PSPV ningú no qüestiona que el cap del Consell tornarà a ser de Morella.

 

Malgrat la tristor que envcaïa la seua de Compromís, Mónica Oltra va fer la lectura positiva de continuar al Consell. / EFE

A can Podem i Esquerra Unida, Martínez Dalmau parla, sense embuts, de «remuntada». És un vitalista de mena. Com devien anar els ànims –i els números– a la seu del partit perquè, fins i tot, se sentiren els càntics de «¡sí se puede!», Dalmau s’anima i decideix fer autocrítica, però la justeta. Res més. I proposa «aprofundir en el Botànic, anar-hi més enllà», com a solució a l’estretiment enorme del marge que separava les forces progressistes de la dreta. No debades, Podem, que tenia 13 escons en solitari, ara en té 8 compartits amb Esquerra Unida. Del 15,5% que van sumar en 2015 per separat al 7,95% d’enguany, el descens fins i tot sembla escàs.

Després de tres dècades de trajectòria a les Corts i quatre últims absents, EUPV assumirà responsabilitats institucionals

Havien comprovat el precipici de ben a prop, una sensació que espantava. I, amb ells, tots els altres components del Botànic. Els trackings dels darrers dies apuntaven una dada preocupant: podien quedar-se unes dècimes o centèsimes per baix i estroncar la continuïtat del canvi iniciat en 2015 i del qual van formar part de fora estant. Ara, en canvi, Rosa Pérez Garijo, en nom d’Esquerra Unida, ja dona per fet que seran dins del Consell. És a dir que EUPV, després de tres dècades de trajectòria a les Corts i dels quatre últims absent, està decidida a assumir responsabilitats institucionals, al rang que siga.

«El país dels valencians és, novament, la senyera d’Espanya», proclama Ximo Puig des de l’escenari instal·lat al mercat de Tapineria, on els socialistes celebren la seua nit electoral. «Ha estat difícil», admet, «ha estat complicat», repeteix, «però finalment s’han imposat els valors que ens representen: la llibertat, la igualtat i la fraternitat». Monsieur Puig. Al costat seu, eufòric com si el Llevant haguera guanyat la Champions League, el seu vicesecretari general, Manolo Mata, exhibeix un somriure que li arriba a Dinamarca. Mata sempre va ser un dels grans defensors de la conveniència de fer coincidir els comicis valencians amb els estatals. El PSPV ha crescut 3,5 punts, del 20,3% al 23,8%, i quatre escons: de 23 a 27.

De tornada cap a casa, amb l’ai al cor pel resultat que ha costat tant de parir, un socialista veterà li comenta a un altre, entrant a peu a la plaça de la Mare de Déu:

–Hem guanyat dues eleccions, dues! Això és un miracle!

No hi ha per a menys. Després de 28 anys amb 25 derrotes consecutives davant el PP a tota mena d’eleccions, el PSPV ha vençut, la mateixa nit, als comicis estatals i valencians. L’altar de Sant Vicent ubicat al centre de la plaça amb motiu de la seua festivitat, on l’endemà els xiquets i xiquetes representaran els populars «miracles», cobra de sobte tot el sentit.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.