“Oye, hacedme una foto con estas chicas tan guapas”, va demanar Francisco Camps, embogit d’alegria, mentre agafava pels muscles unes desconegudes Mónica Oltra i Mireia Mollà.
Era el 27 de juny de 2007 i feia pocs minuts que havia pres possessió de la presidència per segona vegada. Refugiades del sol en un tendal del pati de les Corts, on tenia lloc el pica-pica protocol·lari, les dues diputades novelles de Compromís van posar estupefactes al costat d’un cap del Consell que exhibia un somriure de Vinaròs a Oriola. El president electe fins i tot havia requerit la presència del Cor de la Generalitat perquè interpretara l’himne a l’interior de l’hemicicle.
Camps levitava. Havia aconseguit la segona majoria absoluta, però, a diferència de la de 2003, ja no sentia l’alè d’Eduardo Zaplana al seu clatell. I Oltra, que no duia ni tres setmanes com a diputada, va quedar impressionada per la sensació de superioritat i d’invulnerabilitat que hi desprenia. Com podia actuar així?
Ja no s’hi farien més fotos. De fet, Oltra és la gran antagonista de Camps. Va engrandir la seua figura a la mateixa velocitat que la del president s’empetitia. Per això ell s’ha mostrat tan eufòric aquests dies amb la imputació i posterior dimissió de la fins ara vicepresidenta. Fins i tot ha penjat a Twitter una imatge seua amb la difunta alcaldessa Rita Barberà celebrant —amb bufanda a la mà— una victòria del València CF en la balconada consistorial.
Un volcà en erupció permanent
L’estrena d’Oltra a les Corts, l’estiu de 2007, va ser volcànica. Una erupció, més que no irrupció. Hi havia accedit —com Mireia Mollà— en representació del corrent Esquerra i País, una minoria molt influent al si d’Esquerra Unida del País Valencià.
Ella ja havia experimentat una evolució ideològica important. En 1985, a l’edat de 15 anys, recent arribada d’Alemanya —on va nàixer—, va demanar l’alta a la Joventut Comunista, una organització en què assoliria un protagonisme creixent. Tant ella com la resta de companys de l’agrupació de Paterna eren coneguts com “els paterninos banda roja”, una fusió de la població on residia i la publicitat del vi Paternina Banda Azul, molt popular en aquell moment.
A la universitat —on va llicenciar-se en dret— va formar part del Bloc d’Estudiants Agermanats (BEA), en què tindria, no obstant això, un paper menys actiu. El seu activisme el dedicava, per damunt de tot, a les joventuts comunistes, i més tard, al Consell Valencià de la Joventut i la direcció dels Joves d’Esquerra Unida. En aquella època, entaula relació amb alguns socialistes —Alfred Boix, Joan Calabuig, Vicent Sarrià...—, amb els quals coincidirà de nou en la etapa adulta.
Advocada de professió, esdevindrà assessora legal d’EUPV i l’any 2003, després de les deliberacions del Tribunal Superior de Justícia (TSJCV) i el Tribunal Constitucional, va aconseguir que la seua formació s’anotara un escó en disputa amb el PSPV. Per banda dels socialistes exercia com a advocat Manolo Mata, a qui ja coneixia i amb qui sempre ha tingut bona amistat. Tots dos defensarien de la mà, més endavant, 142 afectades de les pròtesis mamàries PIP.
El juliol de 1997, ara fa 25 anys, Oltra va participar també en la germinació del corrent Esquerra i País. Va comparèixer a la presentació davant la premsa acompanyada de Pasqual Mollà i Dolors Pérez, que n’eren els caps visibles, l’històric Vicent Álvarez i Miquel Real, el qual els darrers set anys ha estat el seu cap de gabinet a la vicepresidència.
Així que trepitja l’hemicicle, Oltra s’erigeix en protagonista. Amb el suport de Mireia Mollà —filla de Pasqual— i els dos diputats del Bloc Nacionalista Valencià —Enric Morera i Josep Maria Panyella— substituirà Glòria Marcos a la sindicatura del grup parlamentari. Tots quatre sumen més que Marcos, que malgrat ser la coordinadora general d’EUPV i gaudir de la confiança del Partit Comunista, tan sols compta amb Lluís Torró i Marina Albiol com a diputats afins.
L’espectacle de Compromís pel País Valencià —com es deia aquell matrimoni de conveniència— va acabar com la cinematogràfica guerra dels Rose. Literalment. De fet, per la tensió acumulada, Marcos va ser evacuada un dia de la cambra en marejar-se, perdre el coneixement i caure a plom enmig de l’hemicicle.
Després d’un any de convivència fictícia i d’una disputa judicial per la gestió dels recursos econòmics del grup, Marcos en resulta expulsada i tant Torró com Albiol opten per acompanyar-la al grup de no adscrits.
Tot seguit EUPV resol favorablement l’expedient d’expulsió obert contra Oltra i Mollà. Elles, de bracet de la resta d’Esquerra i País, creen Iniciativa del Poble Valencià, una formació que continuarà coalitzada amb el Bloc baix el nom de Compromís, que perd, no obstant, el cognom del País Valencià.
Mentre que a EUPV eren considerades les nacionalistes, Oltra i Mollà passen a ser-ne, ara, les ecosocialistes. De fet, la primera reiterarà mil vegades i una que no se sent nacionalista i remarcarà que el seu nom no s’escriu amb o oberta, sinó tancada.
A les eleccions estatals de 2008 —amb una altra ex d’EUPV, Isaura Navarro, com a candidata— el resultat és molt decebedor, inferior al del Bloc en solitari en 2004, i a les europees de 2009 la coalició vota dividida: el Bloc reclama el vot per a la llista de CiU i el PNB, i Iniciativa, a la que es presenten IU i Iniciativa per Catalunya, que encapçala Raül Romeva.
Un abans i un després
Uns inicis gens encoratjadors que mutaran a partir de febrer de 2009, amb la imputació de Camps. És llavors quan Oltra comença a despuntar, i de quina manera. Els seus vídeos circulen com la pólvora per un portal anomenat YouTube i per un invent, les xarxes socials, que els partits tradicionals encara no fan servir. En ocasions, la diputada llueix samarretes reivindicatives amb lemes vehements que ajuden a captar l’atenció del públic. Aquell any, el setmanari del diari El País va incloure Oltra en un especial sobre els 100 personatges clau d’Hispanoamèrica.
Algunes de les al·locucions més enèrgiques penetren a les televisions estatals i al PP valencià es posen cada cop més nerviosos. Un dia, el conseller Juan Cotino —exdirector general de la Policia— deixa entreveure el passat familiar d’Oltra, al qual ha tingut accés a través de l’expedient d’adopció dels seus dos fills etíops i en què ella figura amb els dos cognoms de sa mare: “Tindria vergonya, si fora pare, de tindre una filla com aquesta, però com que possiblement no el coneix…”.
Fins a l’aprovació de la llei espanyola del divorci, son pare, Juan, va constar com a casat amb la seua primera esposa, amb qui havia contret matrimoni en 1968, però de qui s’havia separat ràpidament. En 1981, amb la nova llei en vigor, ja va poder anul·lar aquell casament i inscriure els dos fills amb el seu cognom.
La gran, Mónica, de seguida va mostrar un interès enorme per la política que bevia, d’alguna manera, del compromís dels seus progenitors, als quals sovint sentia criticar Felipe González per la seua tebiesa. Arribaria el dia en què la presidenta seria ella i les coses es farien més bé, es deia a si mateixa.
I és que, en efecte, hi ha un abans i un després d’Oltra a la política valenciana. A la triple cita electoral de 2011, animada pel sorgiment del moviment del 15M, Compromís ridiculitza tots els pronòstics: amb el 7,37% dels sufragis, supera còmodament el 5% que sempre havia barrat el pas al nacionalisme valencià, cosa que es tradueix en sis escons. Als quatre diputats anteriors se n’afegeixen el verd Juan Ponce i el líder de Bloc Jove, Fran Ferri, abanderat dels drets LGTBI. A València, amb Joan Ribó —excoordinador general d’EUPV— com a alcaldable, irrompen amb un 9,2% de les paperetes i tres regidors. I al Congrés, la coalició s’obre espai amb Joan Baldoví —exalcalde de Sueca en representació del Bloc— de número u.
“¡Dales caña!”, li diuen a Oltra els simpatitzants que troba pel carrer. La seua popularitat es dispara. Camps dimiteix el càrrec, el relleva Alberto Fabra i les retallades a què ha de fer front arredoneixen el còctel explosiu: corrupció i crisi severa. La legislatura 2011-2015 permet albirar el canvi polític que posarà fi a 20 anys de PP.
En juny de 2014, Juan Cotino —novament Cotino, que ara presideix les Corts— l’expulsa de l’hemicicle i ella s’hi nega. La seua resistència culmina amb la pèrdua temporal de la condició de diputada, una circumstància inaudita a la política valenciana.
La mare del Botànic
El cicló Oltra continua agafant volada i el 24 de maig de 2015 esmicola tots els registres: 19 escons a les Corts valencianes, a només quatre actes i 52.000 vots dels socialistes. Si hi afegim Antonio Montiel i els altres 12 diputats de Podem, que es mostren favorables a investir Oltra, els 32 partidaris de fer-la presidenta a ella superen de llarg els 23 que defensen la candidatura de Ximo Puig. Però, després d’un estira-i-arronsa que es fa etern —hi imposa un procés negociador que anteposa el “què” i el “com” al “qui”—, accedeix a cedir-li la clau del Palau a Puig.
Oltra assumeix la vicepresidència, la Conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives i la funció de portaveu, i maniobra perquè Educació, Cultura i Esport recaiga en mans de Vicent Marzà —adscrit al sector emergent del Bloc— en detriment de la veterana Gràcia Jiménez, el nom defensat per Morera.
Pocs mesos després, al desembre, també aconsegueix que Compromís es presente a les eleccions estatals amb Podem, el partit que acaba de crear Pablo Iglesias. Un any abans, Oltra li havia suggerit a Íñigo Errejón, que era la seua mà dreta, la conveniència de concórrer units als comicis valencians, una opció que Podem havia desestimat. Aquella hipotètica llista conjunta a les Corts segurament l’hauria catapultada a la presidència.
En copsar que Compromís ha superat amb escreix els 450.000 vots i que Podem amb prou feines n’ha passat de 280.000, la formació morada promou aquella confluència, que tensa, i molt, Compromís. Amb tot, les reticències del Bloc són inútils. Oltra marca el pas.
Al seu departament, aprova lleis referencials com la dels drets de les persones LGTBI o la dels serveis socials, instaura la renda valenciana d’inclusió i amplia notablement els beneficiaris de la llei de dependència. Per contra, no altera el model Cotino de residències, que havia censurat obertament des de l’oposició. Amb Oltra, la Conselleria passa de gestionar 835 milions d’euros —en l’últim exercici del PP— als 2.136 milions d’enguany.
La relació amb Puig —modèlica fins 2017— grinyola a partir de 2018 i s’esquerda del tot amb l’avançament electoral decretat per ell en 2019 per tal de fer coincidir les eleccions estatals i les valencianes, cosa que perjudica els valencianistes. Tanmateix, per bé que es deixa dos escons a causa de l’entrada de més formacions, Compromís pràcticament reuneix els mateixos vots de 2015.
Amb el titular d’Hisenda, Vicent Soler, cada tardor proliferen les discussions a tall dels pressupostos. I amb la consellera de Justícia, Gabriela Bravo, manté una guerra freda per diferències sonores que arriba al seu clímax quan aquesta li diu “o aportas, o te apartas” en el moment més dur de la pandèmia. El proppassat 10 de maig, a la COPE, va mostrar-se taxativa en referència al cas que afectava Oltra: “Si es compromet la credibilitat de la institució, jo em plantejaria marxar”. Fins i tot xoca amb Carles Puigdemont, a qui li recrimina que estiga “fotent-se bons dinarots i penjant-los a Twitter” des de Waterloo.
La gestió de la covid, que considera massa presidencialista, trenca gairebé del tot els ponts amb Puig. I el cas dels abusos del seu exmarit, condemnat a cinc anys de presó, la situa a l’ull de l’huracà. Per al record queden les seues dedicatòries als llibres d’honor dels pobles i ciutats que ha visitat en representació de la Generalitat. Unes frases plenes de sentiment, allunyades dels esquemes clàssics, que reflecteixen la seua gran estima pel país.