Damunt la taula del despatx de síndic, amuntegades una sobre l’altra, hi ha vuit o nou llibretes que són una successió d’ecografies del Botànic. La gestació, els batecs inicials, els primers passos, el procés de creixement i les crisis de salut, que són inherents a qualsevol existència.
Manolo Mata està fent neteja i assegura que pensa llançar-les al fem. Però, a diferència de la dels metges, la seua lletra és clara i amb estil, resulta senzill llegir-ne el contingut. Un tresor per als interessats a conèixer en el futur, des dels budells de la criatura, què fou allò del Botànic. Sí, serien un testimoni valuosíssim d’una època política molt concreta, però ell s’estima més destruir-les. O reciclar-les, cosa que sempre té una connotació més continuista.
Presideix l’estança el quadre —encara recobert de plàstic— que les Corts van regalar a tots els diputats de la legislatura 2007-2011. Mata a penes va ocupar l’escó l’últim any i mig, gràcies al corriment de la llista per les baixes d’alguns companys, però tenia la convicció que hi tornaria i va deixar-li’l en custòdia a la diputada Clara Tirado, al costat d’un parell de corbates i algun objecte més.
Per a un gran apassionat de la política com ell, aquell contacte iniciàtic amb el parlamentarisme havia estat plenament satisfactori. Mata volia continuar i confiava que continuaria, però van animar-lo a presentar-se a les primàries de la ciutat de València contra el candidat oficial, el lermista Joan Calabuig, i l’esperança va acabar esvaint-se per complet.
En tan sols dues setmanes, va obtenir 543 vots, a no massa distància dels 702 de Cala. Una derrota agredolça que va mutar en agra del tot quan Jorge Alarte, el secretari general, va prescindir d’ell a la llista autonòmica de 2011. La filiació interna de Mata —adscrit al corrent Esquerra Socialista, minoritari i nítidament més escorat a l’esquerra que els quadres dirigents de la formació— servia com a atenuant.
Mata, que dominava bé el francès i l’anglès i exhibia habilitats relacionals, ja havia estat, entre 1986 i 1987, assistent al Parlament d’Estrasburg, entre 1987 i 1988, assessor a l’Ajuntament de València, i durant onze mesos de 1989, assessor d’afers europeus de Joan Lerma —el qual sempre el tenia en contra en els congressos del partit, però va voler tenir-lo al costat seu en el Palau—, fins que va estrenar-se com a regidor de València amb l’alcaldessa Clementina Ródenas. A l’equip de govern consistorial va poder accedir, també, pel corriment de la llista. A la Casa Gran s’hi va estar prop de sis anys, fins 1995.
Un estrany en el Palau
Ximo Puig oficiava en aquell temps com a cap de gabinet de Lerma, però a penes mantenia relació amb Mata. Eren dos coetanis —de 1959— que compartien carnet del PSPV i que durant onze mesos van treballar en el mateix edifici. Poca cosa més. La vida orgànica acostumava a enfrontar-los, fins que en el congrés nacional de 2012, celebrat a la Universitat d’Alacant, Mata, que aspirava a la secretaria general, va decidir unir forces amb Puig per tal de derrotar Alarte.
Entre el primer periple polític —el del 86 al 95— i el segon —que comença en 2009, s’atura en 2011 i es reactiva en 2015— Mata va destacar com a lletrat, participant en causes mediàtiques com les dels casos Baxter i Maeso, en què va formar part de l’acusació contra la multinacional de dialitzadors i contra l’anestesista addicte als opiacis causant de 275 contagis d’hepatitis C. I, conjuntament amb Mónica Oltra, va dur 142 casos d’afectades per les pròtesis mamàries PIP. Un dels seus principals èxits vestint la toga.
Del conclave que va acollir el campus de la UA, en 2012, Mata podria haver eixit amb un càrrec important de l’estructura del PSPV, però únicament va demanar-li a Puig, el nou secretari general, que l’incloguera a la delegació valenciana del comitè federal, cosa que va respectar.
Els dos anys següents, a penes van parlar entre ells. No coincidien a l’executiva nacional ni al comitè nacional del partit. Si de cas es veien les cares a Madrid, en algun comitè federal. Fins que en febrer de 2014, de sobte, Puig va telefonar-li per saber si volia ser diputat la legislatura següent, en què per fi semblava factible trencar l’hegemonia del PPCV. Mata va respondre-li que n’estaria encantat, sempre que això no exigira dedicació exclusiva. Desitjava compatibilitzar l’escó amb el bufet.
Ximo Puig va incloure’l a la llista de 2015, en el número 4 per València, quan Mata ja no s’ho esperava, i també va fer-lo síndic per sorpresa
Després d’aquella conversa exploratòria, però, Puig no va tornar a comentar-li res fins al 19 de març de 2015, el dia abans de l’aprovació de les llistes. Ja s’havia fet públic que els tres primers llocs per a la circumscripció de València, Puig els havia reservat a tres independents: María José Mira, Fernando G. Delgado i Carmen Amoraga. I Mata era conscient que persones del cercle de confiança del secretari general —com el responsable d’Organització, Alfred Boix, o el líder de Joves Socialistes, José Muñoz— també hi tenien plaça garantida. Havia assumit que ja no quedava espai per a ell.
De fet, havia aprofitat la setmana festiva per marxar cap al sud i desconnectar amb la seua dona a Las Alpujarras. De tornada, quan havien parat a dinar al bar El Rincón, al davant mateix del mercat d’Abastos d’Alhama de Murcia, va sonar-li el mòbil. Era Puig, que volia parlar amb ell tan bon punt fora possible.
“Mira si és bona persona… Voldrà excusar-se per no haver-me pogut incloure a la llista”, va dir-li Mata a la seua parella. En arribar a València, amb el centre de la ciutat tallat per les Falles, va dirigir-se a peu a la seu de Blanqueries. A la quarta planta, mig a les fosques i envaïda pel soroll dels coets i l’olor de bunyols del carrer, Puig caminava d’ací cap allà parlant per telèfon.
En veure’l arribar, Alfred Boix i José Manuel Orengo, els escuders del secretari general, van saludar-lo amb un somriure a la boca i quatre dits a l’aire.
—Us heu fet catalanistes, ara? Per què em saludeu amb les quatre barres?
—Ximo diu que vas de 4.
No va caldre que Puig li ho comunicara. Després d’abraçar-lo, va proposar-li de baixar al carrer per fotografiar-se a la plaça dels Furs, als peus de les Torres dels Serrans. A continuació, va penjar la imatge a Twitter acompanyada del missatge següent: “Li acabe de demanar a Manolo Mata que s’unisca al nostre projecte de 4 per València”. Dos minuts més tard, ell li contestava a la mateixa xarxa social: “Entusiasmat, motivat, il·lusionat i disposat a currar tant com puga perquè sigues president!!!”.
“Si algun dia tu encapçales una llista del PSPV, voldrà dir que aquest partit s’ha tornat boig”, van comentar-li a Mata anys enrere
En passar les eleccions, van nomenar-lo síndic de manera igualment imprevista. Fou Orengo, a l’eixida d’una reunió de l’executiva nacional del PSPV, qui va anunciar-ho. Ni tan sols li ho van consultar. Tots coneixien la predisposició favorable de Mata, per bé que ell esperava ostentar una responsabilitat molt inferior. Des de llavors, seria un fix en les reunions de brainstorming. Si es desencadenava una pluja d’idees, allà que anava l’intrèpid Mata a abocar-n’hi les seues.
Tot aquell protagonisme li va fer recordar la frase que, molt anys enrere, li havia dedicat un company amb pedigrí: “Si algun dia tu encapçales una llista del PSPV, voldrà dir que aquest partit s’ha tornat boig”.
En els següents comicis a les Corts, els de 2019, va ocupar el número 1 per València.
‘Celestino’ Mata
El poder ascendent de Manolo Mata no bevia exclusivament de les dots oratòries, el coneixement de la legislació i la seua bonhomia. Hi exercia un paper cabdal l’amistat que l’unia a Mónica Oltra, la líder de Compromís. A més de compartir la defensa de les afectades de les pròtesis PIP, havia estat el seu lletrat particular. Mantenien una relació magnífica.
“Mónica, conec molt bé el meu partit i mai no investirem algú d’un altre partit amb menys escons”, va dir-li Mata a Oltra
Per això, quan ella va forçar la màquina per ser investida presidenta —argumentant que era l’opció predilecta dels 19 diputats de Compromís i els 13 de Podem, mentre que Puig només ho era dels 23 electes socialistes—, Mata va erigir-se en mediador. Des de la jornada electoral, el 24 de maig, va fer-se un fart de parlar amb ell i sobretot amb ella.
—Mónica, conec molt bé el meu partit i t’assegure que mai no investirem algú d’un altre partit que haja obtingut menys escons.
Però ella no afluixava gens ni mica. Fins que, en un moment determinat, en el transcurs d’una reunió de la cúpula socialista, a Puig va sonar-li el telèfon. A la pantalla es llegia el nom de Mónica Oltra.
—No l’agafes, no l’agafes! No era ella qui volia pressionar-nos? Que note ara la pressió! —va exclamar un dels presents.
Ring-ring… Ring-ring… Ring-ring…
S’especulava que els socialistes buscaven un govern en minoria amb el vot favorable de Ciutadans i l’abstenció del PPCV. Una carambola que a poc a poc prenia cos, per molt inversemblant que resultara.
Ring-ring… Ring-ring… Ring-ring…
—No l’agafes, no l’agafes!
Va ser aleshores que Mata va despenjar-lo, va saludar efusivament Oltra i va passar-li l’aparell a Puig. Era la manera d’acostar posicions després de la trobada oficial infructuosa de l’1 de juny, a la qual Oltra va arribar sola, i Puig, escortat per Boix i Orengo.
El 17 de juny, amb la voluntat que es conegueren millor, Mata, al més pur estil de La Celestina, va convocar tots dos a un dinar en el restaurant Trencadish, en el barri del Carme. En un ambient distès, Puig va confessar-li que un fill seu l’admirava profundament —de fet, va conversar amb ella per telèfon enmig del dinar— i Oltra, molt còmoda per la presència amigable de Mata, va concloure que era possible construir una història junts en què ella ocupara la vicepresidència.
Sis dies abans, l’11 de juny, en la jornada constitutiva de les Corts, Mata va espentar Puig i Oltra perquè dialogaren breument en una dependència privada de la Cambra, i mentre hi accedien, va xiuxiuejar a l’orella d’Oltra: “Dis-li-ho, dis-li-ho!”. Admetre que Puig seria investit president semblava l’única via de fer progressar les negociacions, però ella continuava enrocada en el “què, com i qui, per aquest ordre”.
L’aversió a signar
Mata, una de les persones clau del Botànic, deixa una petjada més transcendent que la de molts consellers. No obstant, sempre va declinar formar part del Govern. “Qui ara signa un expedient, ha de ser molt valent”, es justificava reiteradament.
La seua veritable aspiració era la de convertir-se en eurodiputat, però el calendari electoral no va jugar al seu favor, perquè les eleccions valencianes eren anteriors a les del Parlament europeu, i anava de número 1 per València.
“Tots els altres síndics diuen que els he enganyat, jo ja no puc repetir com a síndic”, repetia aleshores a qui volia escoltar-lo. I és que les habilitats negociadores de Mata van assolir la seua màxima expressió en els primers quatre anys del Botànic, un període esgotador en què el Consell de coalició PSPV-Compromís rebia el suport extern de Podem. A més, en la primera meitat d’aquella legislatura va compatibilitzar la tasca de síndic amb la d’advocat, perquè es negava a abandonar la defensa dels seus clients.
Siga com siga, en passar els comicis de 2019, Mata va mantenir-se a la sindicatura del grup socialista. I en gener de 2020, per un problema familiar, va veure’s obligat a renunciar a la dedicació exclusiva. Fou en aquesta nova etapa quan l’empresari presumptament corrupte i corruptor Jaime Febrer va contactar-lo per tal que el defensara en el cas Assut.
Revestit de la condició de síndic, el lletrat Mata va reunir-se diverses vegades amb Febrer a la presó en una dualitat de papers ben polèmica, atès que la causa en qüestió afecta de ple el finançament del PSPV i alguns dirigents antics de la formació.
Un d’ells és Rafael Rubio, exlíder del partit a la ciutat de València, que hauria rebut entre 198.000 i 300.000 euros de mà de Febrer per comprar el seu silenci. La convicció de la seua innocència és una de les raons de pes que l’han animat a involucrar-se en aquest macrosumari. Una altra és el desig de demostrar que, com a advocat, no té per què defensar exclusivament persones d’esquerres. En aquest sentit, es declara admirador fervent del penalista Javier Boix, un home obertament progressista que ha tingut com a clients càrrecs del PP com Rosendo Naseiro, Carlos Fabra o Francisco Camps.
Mata està convençut que la seua filiació ideològica li ha fet perdre oportunitats laborals boníssimes. “Però és d’esquerres…”, han objectat alguns que barallaven el seu nom com a possible advocat. En una entrevista publicada per aquest setmanari en març de 2019 era explícit quan se li plantejava si hauria defensat l’expresident català Carles Puigdemont: “M’hauria agradat moltíssim; com a advocat, m’encanten les causes difícils”.
Fi de trajecte
Mata replega les coses del despatx. Hi ha un Espill de Jaume Roig, unes cintes antigues de la sèrie Perry Mason i el famós quadre que van regalar als diputats en 2011, que ara sí que pensa endur-se. La pissarra que va popularitzar ja no tornarà a aparèixer als vídeos de Twitter.
La imatge de Mata pels passadissos de les Corts amb diversos diaris sota el braç —la febra digital no ha evitat que continue comprant-los cada dia— comença a difuminar-se. Les seues converses animades amb polítics i periodistes a l’ombra del ficus centenari, recomanant-los tal viatge, tal sèrie, tal llibre o tal cantant, sempre connectat a l’última moda, també s’esvaeixen i passen a habitar el bagul dels records.
Un bagul de la memòria en què a la ment de tots lluirà la samarreta del Llevant i bategarà la seua estima infinita a la ciutat de València, condensada, ara fa una dècada, en uns articles setmanals deliciosos a Levante-EMV.
“Si algun dia tu encapçales una llista del PSPV, voldrà dir que aquest partit s’ha tornat boig”, van dir-li, efectivament, en temps pretèrits. Però el Mata post Botànic hauria pogut liderar —si així ho hauria volgut— la candidatura socialista a l’Ajuntament del cap i casal en 2023. És el militant més insigne de l’agrupació municipal. Tanmateix, va afanyar-se a mostrar el seu suport a Sandra Gómez per tallar de soca-rel qualsevol rumor.
Entre les parets de les Corts va travar una relació molt afectuosa amb el síndic de Compromís, Fran Ferri, a qui considera un bon amic, amb Naiara Davó, una de les síndiques de Podem, i amb la popular Isabel Bonig, que va acomiadar-lo amb llàgrimes als ulls ara fa un any, quan va renunciar a l’acta de diputada. Aquell dia, Bonig també va penedir-se públicament d’haver fet que el seu grup votara “sí” a la reprovació de Rita Barberà.
“Vaig tractar per terra, mar i aire que no es registrara la petició de reprovació”, diu Mata. “No em sembla correcte que una majoria parlamentària reprove algú de l’oposició, això ix gratis”. “Recorde molt bé Isabel plorant, conscient que, una vegada presentada la reprovació, havien de votar que sí… Aleshores vaig entendre com de dura pot ser la política.”
“Vaig tractar per terra, mar i aire que no es registrara la reprovació a Barberà, no em sembla correcte que una majoria parlamentària reprove algú de l’oposició”
Mata se’n va amb el regust desagradable de dies com aquell. “Els socialistes hem votat moltes coses en què no crèiem per pura lleialtat botànica, però la política s’està aniquilinat a si mateixa per coses com aquesta”, opina. “En massa ocasions, les iniciatives de Compromís i de Podem buscaven, tal com deien ells, ‘llevar-li la carassa el PSPV’”, expressa, “els pitjors moments d’aquests set anys tenen a veure amb iniciatives menors que no afectaven l’acció de govern”.
Amb Antonio Montiel, el primer i més experimentat síndic de Podem, el tracte va ser “molt respectuós”, però es coneixien bé de lluites anteriors: “Em fotia molt que defensara coses que sabia que eren un autèntic desgavell, exercia un paper que en el seu propi cap, probablement, refusava des del punt de vista jurídic”. En general, als podemites els repetia un lema: “La democràcia us canviarà més a vosaltres que vosaltres a la democràcia”.
D’aquell primer Podem subratlla també els noms de Fabiola Meco, David Torres o Marc Pallarès. “I alguns més que no van entrar als llocs d’eixida perquè el sector minoritari de Podem, en votar alguns candidats de la llista de Montiel, van aconseguir alterar-la... Personalment, temia que articularen un moviment seriós”.
La reforma fiscal de 2017 i el pagament ìntegre del tractament a tots els malalts valencians d’hepatitis C són les dues mesures del Botànic que li han reconfortat més
Van haver-hi propostes de més calat que fins i tot van dividir internament el PSPV. Tothom no veia amb bons ulls, per exemple, lareforma fiscal de 2017, precisament auspiciada per Podem, que incrementava la pressió impositiva sobre les capes més benestants, alhora que baixava la d’1,5 milions de valencians. Mata era dels partidaris d’aprovar-la, com finalment va passar. Aquella mesura i el pagament íntegre del tractament a tots els malalts d’hepatitis C per part de la Generalitat són dos dels records més agradosos de Mata. “I com que m’havia compromès a derogar la llei de senyes d’identitat així que arribara a les Corts, també va ser molt satisfactori poder-ho fer, perquè constituïa una manipulació vergonyant dels sentiments valencians.”
Mata fou la persona que va animar més Ximo Puig perquè decretara l’avançament electoral de 2019. La confiança mútua entre ells havia anat in crescendo, però això no havia impedit que un any i mig abans li enviara una carta al president agraint-li el fet d’haver viscut els millors anys de la seua carrera política. Una carta acompanyada d’un full amb la seua renúncia com a diputat, al qual només li faltava incorporar la data.
—La carta, la conserve, perquè és preciosa, però el full de la dimissió el trenque ara mateix.
—No ho faces, perquè en el futur tornaré a fer alguna de les meues.
El suport a Pedro Sánchez en les primàries del PSOE, en contra de l’andalusa Susana Díaz, que era l’opció predilecta de Puig, es trobava darrere d’aquella carta de comiat.
La relació Puig-Oltra, deteriorada pel pas del temps, perd ara el seu principal salvavides. “Si ella haguera tingut un despatx al Palau i haguera compartit més moments amb el president, els hauria anat més bé; quan la gent parla cara a cara, resulta més senzill arribar-hi a acords, però van optar per dos espais separats amb intermediaris entremig”, lamenta. “Amb Ferri, jo he discutit moltes vegades, però parlàvem cada dia, i dubte molt que el president i la vicepresidenta ho facen… Sovint són els entorns, els que dificulten una relació”, afegeix. “No han fet per quedar en solitari, esmorzar junts un dia cada setmana, encara que, quan es veuen, tenen una relació molt cordial. Però no és tan cordial com caldria.”
“No han fet per quedar en solitari, per esmorzar junts un dia a la setmana; quan es veuen, tenen una relació molt cordial, però no és tan cordial com caldria”, opina Mata de la relació Puig-Oltra
Els passatges de més tensió es remunten als moments crítics de la pandèmia, quan Oltra va denunciar marginació i que el president no aplicara mesures més severes de cara a les festes de Nadal de 2020. “Calia posar-se darrere del comandant de la nau, en lloc de distorsionar”, li retreu Mata, que va topar amb ella a les xarxes socials. “Em fotia veure com patia Ximo, adoptant mesures molt impopulars, mentre tothom opinava sense la responsabilitat de prendre’n decisions. El Nadal més restrictiu de 2020 vam tenir-lo els valencians, i fou ell, malgrat l’opinió contrària de Compromís, qui va suspendre les Falles i la Magdalena d’aquell any”, explica el síndic eixint, que qualifica d’“impecable” la gestió de la crisi sanitària.
“De fet, la pandèmia va servir perquè estretira els llaços amb el president del Govern”, opina ell, “Sánchez va constatar, a les conferències setmanals amb tots els presidents autonòmics, la sensatesa i la capacitat de Ximo a l’hora d’arribar a acords”.
Mata abandona la política i se centrarà només en el dret. Mentre tanca la porta, emfasitza que “qualsevol projecte polític acaba anquilosat si no es renova, si no aporta elements regeneradors, de trencament, d’il·lusió”. Vol ser optimista i pensar que “tant la meua marxa com la de Fran poden revitalitzar el Botànic, la continuïtat de les mateixes cares fa perdre frescor”.
El despatx queda buit, i la pissarra, òrfena. Ja no tindrà qui l’escriga. Però queda l’afecte dels seus i dels adversaris, que van acomiadar-lo amb una ovació en el seu últim ple, i unes agendes que corren el risc de ser engolides per un contenidor blau.
I quin títol de llibre, sèrie o pel·lícula podria reflectir l’etapa botànica de Mata? Ell ho té claríssim: Aquellos maravillosos años. De fons, ressona la bella melodia de Joe Cocker que va servir com a banda sonora d’aquella joia de la televisió.