Capbussat com està en les teories de la conspiració i el negacionisme pandèmic, Iker Jiménez ha deixat de banda la seua veritable especialització: els fenòmens misteriosos i paranormals. Si la recuperara, ben bé podria dedicar un espai sencer als esdeveniments tràgics que s’han succeït al Podem valencià des del seu naixement, la tardor de 2014.
En només sis anys de vida, com si foren espectres, la formació ha vist passar tres líders orgànics —abans es denominaven secretaris generals, i ara, coordinadors autonòmics— i cinc síndics parlamentaris. Com si, efectivament, s’estigueren produint una sèrie de fenòmens estranys difícils d’explicar. Amb esperits que formen part del passat i a penes es manifesten, com els exsecretaris Antonio Montiel i Antonio Estañ, i d’altres que, volgudament o no, han canviat de plànol, com és el cas de Rubén Martínez Dalmau o Naiara Davó.
Què passa a Podem? Costa trobar-hi resposta, però EL TEMPS ha decidit traslladar la pregunta a Montiel, Estañ i Davó, les tres principals víctimes del caïnisme intrínsec de l’organització. N’hi ha moltes més, persones que no fa gaire eren emblemes del partit i que han anat desapareixent de l’escena com si la Santa Companya els haguera recollit un rere l’altre pel camí. La llista és llarga i tenebrosa. La capacitat autodestructiva és inherent a Podem. Depurats orgànicament o producte del cansament, noms com els d’Àngela Ballester, Sandra Mínguez, Fabiola Meco o David Torres ja no són veus autoritzades de la formació. Han passat a convertir-se en veus d’ultratomba. En psicofonies. I alguns, ni tan sols això.
“Podem viu en un estat d’excepció permanent, cosa que podia entendre’s a l’inici, però ara ja no”, afirma Antonio Montiel, l’home que Pablo Iglesias va assenyalar amb el seu dit perquè dirigira el Podem valencià primigeni. Tanmateix, Montiel, que ha recuperat la seua professió de secretari municipal, pensa que una de les causes és, precisament, el dirigisme excessiu que sempre ha projectat la cúpula estatal del partit. “Podem parla constantment de la plurinacionalitat però es nega a abordar una federalització orgànica que resultaria molt beneficiosa per a territoris com el nostre”, diu ell.
“Sí, Podem ha exportat un model organitzatiu que exporta als territoris les seues batalles”, corrobora Antonio Estañ. “S’ha exportat una lògica de divisió que era aliena als territoris i que s’ha demostrat molt ineficaç, perquè resta energies de manera continuada”, afegeix aquest llicenciat en filosofia i dret que ara prepara oposicions i col·labora, dins de les seues possibilitats, amb el grup municipal de Cambiemos Orihuela.
“No hem après que obrir aquest tipus de guerres ens afebleix, ens resta credibilitat”, lamenta Naiara Davó, l’última afectada d’una espiral que engoleix lideratges un rere l’altre com si es tractara del triangle de les Bermudes. “En alguns territoris ja hem comprovat el preu tan car que hem hagut de pagar per les nostres disputes internes”, continua, “era el moment de consolidar el partit portes endins, no de fer més soroll encara”, opina.
El juliol passat, Podem va desaparèixer del Parlament gallec, igual com ja ho havia fet a uns altres hemicicles autonòmics. A escala valenciana, va quedar-se sense representació al cap i casal i a penes té una trentena de regidors. No ostenta ni una sola de les 542 alcaldies que hi ha al país ni té representació a les diputacions de Castelló, València i Alacant. I dels 13 diputats que tenia a les Corts la legislatura anterior, n’ha passat a sis, menys de la meitat. Malgrat tot, i aquesta és l’única notícia positiva, ocupen la vicepresidència segona del Consell, que té atribuïdes les gestions de vivenda, en la persona de Martínez Dalmau. El principal càrrec institucional autonòmic de Podem al conjunt de l’Estat.
Sense capacitat de sorpresa
Montiel no es mostra sorprès pel canvi a la sindicatura del grup parlamentari. Diu que ha experimentat una mena de déjà vu: “M’ha recordat 2017, quan vaig fer un pas al costat i Antonio Estañ, que el mes de maig va substituir-me a la secretaria general sota la premissa de no acumular càrrecs, va cridar-me un dia, al setembre, per dir-me volia ser el nou síndic”. Estañ va proposar una altra persona com a síndic, però l’executiva plural del partit no va acceptar-la i, davant el blocatge existent, aquesta va consensuar que ell era la millor opció.
De qualsevol manera, Montiel remarca que tant ell com la resta del grup va acceptar-ho amb naturalitat: “El síndic no el trien les bases, sinó la direcció del partit, i és completament legítim que siga rellevat si així ho determina aquesta per tal d’alinear els dos discursos i atorgar més visibilitat a qui ocupa la màxima responsabilitat orgànica”.
Montiel: “Podem parla de la plurinacionalitat però es nega a abordar una federalització orgànica que beneficiaria molt territoris com el nostre”
“Tots els diputats del grup van donar suport al desig d’Antonio de convertir-se en el nou síndic”, diu en referència a Estañ, “era una qüestió de coherència política”. En aquest sentit, a Montiel no li ha agradat gens la resistència “a l’estil d’Agustina d’Aragó” que han mostrat Davó i tres parlamentaris més —Ferran Martínez, Beatriu Gascó i Irene Gómez— a l’hora d’acatar l’entrada de Lima: “Si ella haguera guanyat les primàries, haguera estat coordinadora i síndica alhora, i no hauria passat absolutament res”, especula en relació als “tres espais” de cooperació —partit, Corts, Consell— a què Davó al·ludia per enfortir Podem. Dit això, li sembla “frívol” que el canvi s’haja consumat en unes circumstàncies com les actuals, amb la pandèmia aportant rècords de contagis i un centenar de morts diaris al País Valencià. “Ara era el moment d’estar dedicats al 200% en la pandèmia, no en aquests temes”, sentencia.
Montiel sosté que els mals de Podem tenen a veure amb una estructura cada vegada més piramidal, més allunyada de l’horitzontalitat que preconitzava a l’inici. “Vistalegre III estreteix encara més la pluralitat”, es plany, “concentra tot el poder en el líder del partit”. Hi detecta, de fa temps, una manca de debat intern: “En el passat, Podem no va normalitzar espais de debat polític que permeteren teoritzar, per exemple, què passaria si en lloc de no sorpassar el PSOE, que semblava l’única aspiració possible, hi acabàrem actuant com una crossa seua, que és el que finalment ha succeït”. I anuncia problemes seriosos a mitjà termini, quan calga efectuar un canvi de líder: “Pablo Iglesias és un secretari general amb una personalitat molt forta i el partit no és prou madur encara per debatre en profunditat, asserenadament, com serà l’endemà sense ell”.
Estañ: “Vivim en una lògica de conflicte permanent que interessa a menys gent cada vegada i desmotiva la militància progressivament”
“Vivim immersos en una lògica de conflicte permanent”, lamenta igualment Antonio Estañ, “les pugnes internes interessen a menys gent cada vegada i tot sovint són alimentades per les persones que envolten els principals protagonistes”. Això es tradueix en una “desmotivació progressiva de la militància” constatable a través de la participació a la baixa en l’últim dels tres processos de primàries que s’han efectuat fins ara per elegir la direcció del partit. Si l’any 2015 van prendre-hi part 8.352 inscrits i l’any 2017 van fer-ho 7.785, en 2020, quan va guanyar Lima, la xifra hi va quedar bastant per sota: 5.116. I la pandèmia no és excusa. En tots els casos es votava de manera telemàtica.
Una dada més esfereïdora, si cal: a les primàries per designar la nova coordinadora del partit a la ciutat de València, Chelo Poveda va derrotar Lola Sáiz, l’altra candidata, per 74 vots a 36. Poc més d’un centenar de vots van determinar la persona que havia de dirigir el rumb del partit en una ciutat de 800.000 persones. Unes xifres més pròpies d’una formació marginal que no d’una que cogoverna la Generalitat.
“El nostre projecte polític s’ha anat estretint així que se succeïen els processos interns”, enuncia Estañ. “Els canvis de portaveu estan legitimats i han de ser comunament acceptats si els decideix l’òrgan pertinent... El problema és si aquests canvis s’inscriuen en una lògica de control de l’autonomia territorial i fragmenten un partit cada vegada més estret”. De nou ix a la palestra la teoria d’un Podem cada cop més estret, hostil amb la pluralitat interna. Més vertical que horitzontal. Una piconadora d’energies que va provocar la seua renúncia a continuar com a secretari general, tal com havia passat en el cas de Montiel, que va preferir no optar a un segon mandat.
A la pregunta de si Podem ha acabat esdevenint una Esquerra Unida 2.0, Estañ troba a faltar “l’organicitat que sempre ha mantingut Esquerra Unida”, és a dir, “la seua capacitat de consolidar una estructura territorial i de tenir unes regles més o menys clares, cosa que nosaltres no hem aconseguit”. Curiosament, molts dels inscrits a Podem mai no havien militat a una formació política i observaven EUPV amb una certa aversió. Les seues dinàmiques partidistes, purgues incloses, els produïen rebuig, però ara les veuen reproduïdes a la formació morada. En bona mesura, el nucli més proper de Lima prové de les batalletes d‘EUPV i del col·lectiu universitari Acontracorrent.
“A la darrera assemblea, quan vam escollir Pilar com a nova coordinadora, vam proposar-nos aconseguir la unitat des de la diversitat, des de tres espais diferenciats”, apunta Davó, “el relleu al grup parlamentari s’allunya del mandat que havíem assumit”. La ja exsíndica considera que s’estava duent a terme “un bon treball” que “es reflectia a les enquestes, ni que fora tímidament”.
Davó: “No hem après que obrir aquest tipus de guerres ens afebleix, ens resta credibilitat”
Segons Davó, ella abandera un projecte “netament valencianista, defensor dels valors republicans, valent i transformador, que impulse polítiques capdavanteres a l’Estat”, mentre que Lima, qui va derrotar-la en les primàries de juny per 2.206 vots a 2.168, “comptava més amb el suport de persones que han fet la seua carrera política a Madrid i no ací”. Davant uns resultats tan equilibrats, confiava que “es respectarien els tres àmbits de cooperació” en favor de la “consolidació del partit”. El novembre passat, però, Lima ja va demanar substituir Beatriu Gascó com a portaveu adjunta a les Corts, i ara n’ha forçat el salt a la sindicatura.
Els quatre diputats que hi han plasmat la seua disconformitat per la remoció de la síndica —Martínez, Gascó, Gómez i la pròpia Davó— van presentar dues setmanes enrere un recurs davant el comitè de garanties del partit que no hi ha obtingut resposta. “Aquesta és una de les qüestions que evidencien la necessitat d’una estructura més potent: no és normal que encara no disposem d’un comitè de garanties valencià”, considera Montiel.
Mirant al futur
“Pilar és molt treballadora i una persona honesta, sempre ha estat alineada al costat de Pablo Iglesias, però té una tasca ingent per davant: ha de fer que Podem estiga arrelat al territori, molts dels cercles s’han convertit en un desert”, subratlla Montiel. “O fa l’esforç de recuperar la il·lusió de la gent poble a poble o el projecte anirà esvaint-se”. En aquest sentit, insisteix en la necessitat de “no anar a remolc de Madrid”, perquè això, segons alerta, “conduiria a la desaparició de Podem al País Valencià”.
“El projecte col·lectiu ha d’estar per damunt de les ambicions personals de cadascú, tothom ho ha de saber”, afegeix Montiel, qui demana “posar fi, d’una vegada per totes, a aquest espectacle”. A Davó li demana “col·laboració lleial” i als que ja no hi són, com ell mateix, “que facen vacances, tal com deia l’Ovidi”.
Estañ es declara “avorrit” de tanta lluita fratricida i insta els companys de partit a centrar-se “en tot allò que realment interessa la ciutadania”. “Que es parle tant de les qüestions internes és obvi que ens penalitza, però som a temps de posar el focus en les coses importants”, remata.
Hi haurà fugues a unes altres formacions de persones desencisades per la guerra civil permanent al si de Podem? David Torres ja va emigrar a Compromís, on també es troba ara Jordi Peris, qui va ser candidat de València en Comú a l’alcaldia de la capital en 2015. “Els fitxatges, quan canvien d’equip, no sempre funcionen, però transmeten un corrent de fons indicatiu”, observa Estañ.
“Amb pocs recursos, s’estan fent unes polítiques molt interessants en matèria de vivenda”, afirma per acabar Estañ, “estem sent útils per als valencians dins del Consell, i és això el que importa, però no s’ha fet la reflexió, ni al País Valencià ni a l’Estat, de com ens condiciona estar al Govern”. “Hem sabut marcar un perfil propi des de la vicepresidència segona”, coincideix a dir Naiara Davó, “estem fent polítiques molt ambicioses, com el decret de tanteig i retracte, demostrant un compromís real amb la ciutadania”.
“Hem d’aprendre de les nostres errades, a Podem no hem sabut lligar a gent que tenia molt de potencial i que ara ja no forma part dels òrgans de direcció”, comenta en referència a Montiel i Estañ. Dijous passat, en una entrevista a Les Notícies del Matí, d’À Punt, Davó parlava en termes bel·licistes de la substitució que estava a punt de materialitzar-se. “Guerra” i “agressió” van ser algunes de les paraules que va pronunciar aquell dia.
Ella ha sigut la darrera víctima. De moment. Com a l’edifici maleït de l’avinguda de les Tres Forques, número 1, de València, els cadàvers —en aquest cas, polítics— van amuntegant-se a la història d’una formació tan jove que, si fora una alumna, tot just hauria començat enguany el primer curs de primària.